Noves formes de negociar

Tots estem d'acord en que fer negocis, consisteix en negociar i treure-li profit.

S'ha passat de voler guanyar (i per tant hi ha d’haver un guanyador i un perdedor), a una altra forma de veure-ho, i reconèixer que la millor manera de donar per bona una negociació és que els dos guanyin (win to win).

Establertes aquestes bases, cal buscar les formes de donar valor a l'intercanvi. Es va començar amb la “barata” (trueque), que consistia en que tots dos negociadors li donessin el valor d'ús que li anaven a donar, i per tant s'intercanviaven béns i serveis en funció del valor que li donaven cada un dels negociadors. És a dir, que tots dos sortien guanyant amb l'intercanvi, perquè resolien la seva necessitat amb la “barata”.

Més tard se'ls va donar un valor comptable. Es tractava de posar una xifra en clau de valor i aquí va sorgir la necessitat de l'existència de monedes, en què calia que se'ls reconegués la validesa del canvi. Va cobrar gran importància el concepte de "guanys". El cost de fer alguna cosa amb l'habilitat personal (artesans, etc), i que valoressin (en monedes) que el producte resultant tenia un valor més gran del que havia costat, va permetre (i permet) que hagi negocis i beneficis.

Bé, fins aquí tot està més o menys bé. Però hi va haver un moment en que diners es va convertir en un producte més. I es podia (i pot) negociar amb ell. I per donar-li valor es va fer fort el model d'especulació que ha permès valorar més o menys, en funció de si qui vol aquests diners, li dóna més o menys valor. Fins i tot el suport d'aquells que fan negoci amb els diners, han aconseguit que siguin tan sols una anotació comptable i tenir beneficis només amb aconseguir que se li doni més o menys valor.

I just en aquest moment, on el producte ha perdut la força en el valor de l'intercanvi, i en canvi el que té importància és el "cognom" dels diners amb què es paga, tot comença a cobrar complexitat.

I evidentment, quan els diners només sustenta el seu valor, en "l’apreci" que li donin els que negocien amb ell i per tant el consideren un producte més, això es complica.

I ho compliquem quan apareix un element més, que és la capacitat d'endeutar-se. I aquí he de fer un apart. Si endeutar-se consisteix en fer-ho per crear una empresa, que generarà diners i que donarà ocupació, o que en definitiva generarà negoci, fenomenal.

Si endeutar-se consisteix en només això: endeutar-se, anem malament.

I tornem a l'assumpte: a les noves formes de fer negoci. La d'ajudar a aquells que generaran treball i a millorar les condicions generals amb nous productes i noves formes de fer. Apostar per les noves idees.

Posar en clau de valor les coses (posar-li preu) no només és legítim sinó que és necessari.

Trobar empreses de les que necessites béns i serveis, i ells també necessiten dels teus béns i serveis, és una magnífica manera de considerar convertir la relació professional en un "barata" (trueque), en el qual intervenen els documents que la llei té establerts, però en el que no es fa una transacció en monedes, sinó que en productes posats en valor.

Aquesta és una nova manera híbrida, en la qual es combinen la forma tradicional i la de l'intercanvi, que molts emprenedors ja comencen a pensar per realitzar els seus negocis.

I cal tenir en compte que és una forma nova, (encara que no és nova), de realitzar una transacció.

Jo sóc de l'ARA

La transformació de la societat.

Les fórmules de treball estan canviant. Els models i l'essència mateixa de com actuar davant les situacions s'està transformant ràpidament i la societat de la immediatesa informativa, està accelerant cada vegada més tot això.

Ha arribat a un punt, en què ja no es pot parlar de cicles. Els cicles transformadors s'han pogut mesurar en el temps, quan es disposava de temps.

Ara, els mateixos "actors" de l'actualitat exigeixen immediateses i això, obliga a millorar els processos transformadors, per fer-los més ràpids. Fins i tot hauríem de situar en certs trams del camí d'aquesta immediatesa fórmules de "prova i error", per poder realitzar les modificacions oportunes que ens permetin cercar l'excel·lència.

Quan no es busquen fórmules per millorar els processos, i canviar o modificar els que ja es fan servir, s'entra en el conformisme que ha permès la perpetuació de fórmules que al seu dia van ser bones, però que ja estan caduques i han perdut el contacte amb la realitat.

Arribats a aquest punt, el lector ha de preguntar-se si estem parlant de política, d'economia, d'enginyeria mecànica, de noves aplicacions online o de què caram estem parlant .

Estem parlant de tot. Hem arribat a la fi d'un sistema on els referents són "el que s'ha fet sempre", per utilitzar els de "que es necessitarà demà, que sigui per avui i ara mateix".

La meva apreciació és que és un pas més del que es va anomenar al seu dia "la societat líquida". I aquest nou pas basat en diversos punts

No conformar-se amb res. Ser inconformista, buscar el canvi per millorar i entendre’l com una gran oportunitat i no com una amenaça.

Voler-ho d’immediat. Posposar els canvis, convertir-los en llargs camins carregats de traves perquè s'acabi desistint, és una cosa a la que no estan disposats.

Ser persistent. No rendir-se. Insistir i insistir. Quan es cau, aixecar-se de nou.

Sentir-se part dels canvis. Saber que s'ha arribat al final d'un model, o que es necessita actualitzar-lo i formar part de les solucions, és una cosa imprescindible per al sentiment de pertinença.

La força del sentit comú. Ser molt racionals. Qualsevol cosa que es vol afrontar, té components de moltes classes. Cal pensar des de tots els punts de vista. La realitat de les dades, les intuïcions, el que pot sortir malament, el que pot sortir bé. Quins canvis es proposen. Com fer-ho. Aquests haurien de ser processos racionals. El pas de voler fer-ho és l'únic pas que és emocional.

I curiosament els canvis, les transformacions i les millores no tenen actors d'una edat concreta. És l'aposta de la realitat per un estil de vida, i això no té data de naixement en un document d'identitat, sinó que forma part de la nova forma de ser i de viure de la gent que vol estar al dia.

Ajudar als autors.

He estat reflexionant sobre això dels drets d’autor. La llàstima es que els de l’SGAE s’han guanyat l’odi visceral que hom els professa, i que els continguts d’aquest article, no volen defensar de cap manera la gestió d’aquesta societat, sinó que vull defensar la raó de ser d’algú que defensi l’autoria d’una cançó, d’un poema, d’una opinió o d’un electrodomèstic.

I al damunt ho posaré en primera persona. Fa molt temps que estic escrivint un llibre, que ja està acabat en un 99,9%. Un il·lustrador ha fet tots els dibuixos, hi ha intervingut dos correctors d’estil i hi hem posat molta sabiduria contrastada amb tècnics de totes menes, per no escriure una mena de recull, sinó que un llibre original fruit de uns quants anys de feina.

No us vull enganyar, tots els que hem intervingut en aquest llibre, confiem en dues coses: que agradi i sentir-nos compensats. Compensats no tan sols pel fet de que la gent ens manifesti que també li agrada, sinó que esperem que econòmicament sigui rendible haver dedicat el temps i els esforços necessaris per dedicar-nos a fer-ne un altra.

Em preocupa pensar que algú agafi aquestes il·lustracions o els texts, els copii, ho faci passar per un “comparteixo arxius” i immediatament sigui una mena de discurs que cadascú es pugui atribuir l’autoria, que hi guanyi diners qui no ha fet res i els pobres “pardillos” que hi hem dedicat el temps per crear-ho, la feina i l’esforç econòmic ens quedem amb cara de gilipolles, mentre algú ens escridassa perquè estem a favor d’alguna cosa que defensi els nostres interessos.

Quan vaig al supermercat, no puc agafar uns espagueti i endur-me’ls sense pagar. I si els pago, els puc compartir amb els que mengin a la mateixa taula i quan s’acaben, se’n han de comprar mes.

Durant molt temps, la forma d’actuar i el respecte a l’autoria ha estat cultivada per molta gent, però quan hem entrat en l’univers online, la cosa ha proporcionat un nivell de llibertat d’apropiació, que ha passat de llarg la ratlla que limita el robatori.

Estic convençut que algú dels meus lectors habituals es probable que no els agradi això que acabo d’opinar, però confio que hi reflexioni abans de rebatre-ho, i que cerqui arguments que li donin la raó, si es que m’ho vol respondre.

No sé pas.

No sé per on començar. M’agradaria tirar-me directament a la jugular d’algu, per extraure tota la mala llet que porto a dintre. Només que comences a parlar, ja en tindria prou per vessar la meva ràbia i deixar-la de contenir.

Jo sempre he dit que milito en la religió del “sentit comú”, i sabeu que passa, que darrerament no em quadra res. No se en qui creure.

La política dels gests continguts de tots aquells qui s’exposen a l’opinió pública, està calculada al mil·límetre, i això es un esforç que ara s’agraeix, perquè una cosa es considerar-nos a tothom un ramat, i l’altra permetre que tinguem una opinió. Encara que aquesta opinió, segueix sent mediatitzada i orientada per allò de “aboquem porqueria” amb contundència, sovint i dirigida contra algú, perquè hi haurà un moment, en el que ja tothom s’ho farà seu i es convertirà en l’opinió de molta gent.

La veritat es que la crispació, la indignació, la ràbia,... s’acumula quan, el que mes el que menys, coneix casos de problemes econòmics, atur, salut, i d’altres provocats per una “societat idíl·lica” en la que tothom podia ser ric sense tenir diners.

Ara tothom en paguem les conseqüències. Si ho afegim tot en una sola família, es probable que veiem una situació insostenible de la que probablement en som culpables indirectes, per haver-nos cregut tot el que ens deien. Però ara es la mateixa circumstància però a l’inrevés.

Ara sembla que tothom ha descobert la realitat més fosca de cóm estan les coses, i tothom ens dediquem a cercar culpables. Que si aquest, que si aquell, que si les corporacions, que si els especuladors, que si els bancs, que si els politics, que si els nouvinguts, que si els empresaris, que si els sindicats,...

Torno a recordar la “teoria de la pistola”, en la que recordava que quan simules una pistola amb la ma, disparant un tret, l’índex apunta cap on dirigeixes la teva ràbia, el dit gros apunta cap dalt, i tres dits en senyalen a tu mateix.

Tothom sap, que la critica sense deixar parlar l’altra, cridar mes que ningú, tenir la raó en la versió mes negativa de la situació, porta a crispar l’altra i guanyar el debat. Però la veritat es que d’això, al menys jo, ja en començo a estar tip.

De lladres, manipuladors, especuladors i gent a l'ombra, n’hi ha hagut sempre. Ara, tenim la possibilitat de descobrir qui son, perquè l’opinió pública es part de l’exigència que tothom faci servir la transparència com a vehicle de la seva gestió. Però compte!, hi ha qui utilitza aquesta excusa per assenyalar d’altres, sense recordar que no hi ha ningú que pugui fer d’àrbitre, sense que se’l trobi net de qualsevol culpa.

Ens queden les conviccions. Construïdes a la forja de tot allò que t’encaixa mes i que acabes creient-te. I que no ens oblidem que hi ha parts proporcionals de coses que t’han dit repetidament, les teves creences, les informacions que creus les correctes, els sentiments, i el teu entorn.

Jo seguiré militant en el sentit comú, aquell de em permet ser reflexiu i tenir opinió.

Si jo aspiro a guanyar diners, soc culpable d’alguna cosa?

Fa uns quants dies que m’esgarrifa comprovar el que està succeint. Els titulars de les noticies penalitzen que algú guanyi diners ni que sigui de forma honrada.

Afirmacions com “no pot ser que (aquest o aquell), guanyi XXX.XXX euros per una feina que d’altres cobren 10 vegades menys!”, son les que encapçalen moltes tertúlies d’opinadors professionals i per tant es trasllada al carrer de forma immediata.

Que un alt responsable d’un banc que guanya diners, cobri una quantitat indecent es trist i et fa obrir els ulls, però no hauria de ser motiu d’angoixa col·lectiva. Que un alt responsable d’un banc, que l’han hagut d’intervenir i ajudar amb diners públics, cobri una quantitat indecent de diners si que es vergonyós. Que la seva rebaixa de sou no formi part de les mesures per resoldre els problemes de diners de la seva empresa hauria d’estar penalitzat per la Llei.

Que aquest o aquell personatge públic, reconegut, que atrau gent, que ajuda amb el seu poder de convocatòria donar a conèixer aquest o aquell producte se’l pagui generosament només perquè surti a costat de la marca, per a mi, ho fa ben fet cobrar el que pugui i el que estiguin disposats a pagar qui el contracta. Tant si es un membre de la Casa Real, com si es un esportista d’elit. Si ha comés un delicte penat per la Llei, que se’l castigui. Però no per cobrar tot el que pugui.

En un moment de crisi, quan la gent normal, la feinada que tenim per arribar a fi de mes, surt una noticia d’algú que cobra molt, ens esfereïm.

A nord-amèrica, molts professionals son valorats pel que son capaços de guanyar, aquí els posem sota la lupa dels que fan maleses.

Confiem que l'any 2012 ens vagi be.

Avui probablement no es un dia extraordinari per parlar de res en concret. Es un dia mes aviat vulgar. És un 27 de desembre qualsevol.

Si no cau en diumenge o en dissabte, pot passar fins i tot desapercebut.

Han passat noticies que potser acabin sent rellevants, però que acabaran en l’oblit, situant l’esdeveniment en “un dia de final d’any als voltants de Nadal”.

Els Reis obrint solemnement la desena legislatura de la democràcia. L’Ana Botella nova alcaldessa de Madrid. L’expresident Camps dient a la sortida del judici per la trama Gürtel que “avui s’ha punxat el globus”,... de debò coses que tot i la seva importància son de poc calat i relleu.

Aquests dies de Nadal, Sant Esteve, el dia dels Innocents, Cap d’Any, revetlles, nadales, llums de colors als carrers, torrons, les escoles de vacances, patges, reis d’Orient, Santa Claus, gent amb bosses de compra pel carrer, àpats i demés, son dies que hi segueixen havent problemes econòmics, atur, accidents, i gent que se’n va.

Son dies de tot. De cridòries, de silencis, d’àpats enormes, de llargues sobretaules, d’alegries i tristors i de sortir a gaudir de la festa i ganes d’estar a casa  quiet i recollit.

Es la temporada dels contrastos, quan et recordes de qui ens ha deixat i tens records farcits de sentiments dels moments que has passat amb ells, i moments plens d’intensitat quan veus als nens fent “cagar el tió” amb els ulls vidriosos al veure que hi ha torrons i neules i alguna joguina o algun tros de carbó de sucre.

Son dies que quan ja els has passat sembla que quan estan a punt d’arribar, tems com seran. Quan hi ets tens moments únics en els que mires qui t’acompanya com intentant que aquell record hi estigui per sempre. I quan els has passat, et queda la resta d’hivern, que sembla que s’allarga pel davant, com veient que has fet tantes coses en pocs dies que ara tot s’hagi acabat.

Res no s’atura. Tot segueix. Tot va avançant a pas de “pinyó fixa”, sabent que el temps va fent i que un any ple de records ja està quedant enrere i que un any ple de futurs esdeveniments ens escriurà la història que ens succeirà cada dia durant el 2012.

Bon any Nou.

Bones Festes, Felices Fiestas, Merry Christmas, Joyeux Noel

Què, cóm i quan diran el que pensen fer?

Avui m’he decidit a escriure, tot i no saber res del que està passant al govern espanyol.

I no perquè no es facin anuncis i mes anuncis per part de qui haurà de governar els destins d’España els propers quatre anys. Anuncis a modus de sondeig, que els llancen aquí i allà, als medis, als empresaris, als sindicats, als governs autonòmics, als líders europeus i a l’UE (que son dues coses diferents), a Merkozy (que també es diferent), al PP, als ciutadans,...

Mesuren els discursos fins a l’extrem que estan buits del tot (com quasi sempre) i no diuen gran cosa sobre el que faran. Diuen (segurament amb criteri) que tot el que hagin de dir ho diran el dia 22 de desembre, que es el dia de la Loteria. Suposo que no perquè sigui el dia de la Loteria, sinó perquè representa que els haurà tocat la grossa i investiran Rajoy com a president del govern.

Tothom (tothom) te por. Por, pel fet de no saber què caram ens espera.

Serà el PP més carrincló?, el PP més lliberal?, el més de centre?... quin serà?

Serà un president més “vidal-cuadrista”?, més “rajoyista”?, més “ruiz-gallardonista”?, més aznarista”?,... quin serà?

Fa molt de temps, que els grans partits s’han dedicat a fer “pamfletisme” i deixar els que no pensen com ells, en un racó. S’han dedicat a fer marketing i seguir l’estratègia de Maquiavel, per practicar política i mantenir-se al poder com sigui.

Els politics no s’han dedicat al be comú, sinó al be particular de qui captiva els electors i després fa la seva. S’han dedicat a fer foc d’encenalls, mentre en feien alguna que ja tenien pensada. Han fet quedar la gent com una colla de brètols benintencionats que es queden amb cara de “pa de ral” quan veuen que han dit una cosa quan es postulaven, i ara que ja ho tenen ja anuncien que molt probablement en faran una altra.

Be, ara els queden quatre anys per endavant. Uns quatre anys que poden fer el que els “roti” durant els tres primers, perquè no tenen cap mena d’oposició a les corts espanyoles. Quina mena d’oposició podran fer els que han perdut les eleccions i han fet guanyar a tots els demés?.

Se’ls haurà de recordar que tot i que dominen el “cotarro”, a Catalunya no han guanyat les eleccions. Se’ls haurà de fer reflexionar en tot el que significa Catalunya, i que tot i que tenen uns representants a Madrid que han sortit d’aquestes darreres eleccions, no sumen quasi res en respecte a la resta de forces politiques elegides al territori.

De moment, segueixen sense dir res de nou. Segueixen “pamfletejant”. Segueixen sent una gran incògnita. Em segueixen fent por. La por de qui posposa explicar i no et diu el que vol fer.

El pou sense fons (o la "guerra mundial" encoberta)

Les anomenades “Guerres Mundials”, han estat grans “liquidadores” de sistemes d’organitzar el món tan sols “sostenides” per nostàlgics que volien reeditar fórmules imperialistes que portaven a governar de manera “dura” i universalitzadora els ciutadans.

De fet, estem davant d’un altra d’aquests exemples. La única diferencia es, que en aquells moments es tractava d’alçar-se en armes sense cap mirament, i ara ja entrat el segle XXI, la cosa es el control financer, sense vessar sang de ningú.

Hem de reconèixer que els afanys imperialistes no han canviat, que les mostres de força tampoc, i que el que tenia que servir per tenir una Europa en pau, com era la Unió Europea (1957), ara trontolla, perquè una cosa es dir sobre el paper el que es farà i la crua realitat de després, quan tothom s’ha endeutat fins on ha pogut, amb l’ajuda de tots aquells que ara reclamen el que se’ls deu.

Les formules per envair els territoris no tan sols han estat econòmics, sinó també s’ha de pensar que en aquest assumpte també n’hi ha de doctrinaris que no se on volen arribar.

Es com voler munyir la “mamella” de l’estat del benestar dient bestieses com que tot s’ensorra, en quant per exemple, la despesa sanitària a Catalunya està als mateixos nivells de 2008 (amb retallades incloses), quan s'esbombava que teniem el sistema sanitàri mes eficient que qualsevol altra lloc i que ara tot s’ensorra perquè qui governa vol pagar les factures i no endeutar-se mes del que s’ho pot permetre, per no caure en pous sense fons, en els que fa dies que hi estem caient.

Fa dies que parlem de túnels. Des d’avui he decidit canviar el túnel sense final per un pou sense fons. Ho dic, perquè quan arribem a trobar l’altra banda, ens haurem fet “pupa”, depenent si hi trobem aigua, o no n’hi trobem.

Ja es hora d’especular menys, i jugar a arreglar les coses.

Vull saber els continguts. M’importen molt poc els enunciats.

Ja fa temps que vaig entendre la diferencia entre “publicity” i “advertising”. O el que es el mateix, la diferencia entre continguts i publicitat.

La perversió es que molta gent vol fer “colar” com a continguts el que es essencialment una campanya publicitària en tota regla.

Només cal veure allò que en diuen “realitis”, però que es tracta de la “creació” de continguts perquè el mirons de xafarderies televisives s’hi enganxin. Culebrots falsos entre persones suposadament mediàtiques que han adquirit cert nivell de notorietat sortint en prime time en magazines que cada vegada tenen mes de baralla de crits que de dossiers de coneixements.

Be, dons la campanya electoral el 20N no podia ser altra cosa que més del mateix. Ja ho hem viscut a les autonòmiques, a les municipals i ara, a les de l’Estat.  Els únics que fan un esforç públic per explicar les diferencies entre un programa electoral i un altra, son els periodistes que fan quadres en els que comparen els Programes Electorals dels Partits.

Fins ara, no he vist cap esforç entre els politics que es presenten a les eleccions, per aprofundir i explicar el seu programa. No en tenim prou amb els enunciats. Es de suposar que tots deuen tenir per exemple un enunciat que diu “lluitarem contra l’atur”. El que a mi m’interessa es cóm ho pensen fer. No ho expliquen. Es limiten en esgrimir frases com... “ vosaltres us creieu a l’altra?”.

En aquest sobreesforç per esgrimir enunciats i desacreditar els oponents, esta deixant orfe l’espai on es tindria que explicar cóm pensen fer el que anuncien que faran.

Recordo encara, quan es creia de debò en els politics, que s’inflamaven explicant el que pensaven fer i es quedaven sense veu defensant els seus arguments. El to dels debats va canviar quan el que agafa força en una discussió es desacreditar l’altra i, es clar, això es el que ven millor i per tant, no cal explicar el que es pensa fer, ja que el que importa es la profunditat de les esgarrapades i la sagnia derivada d’una baralla en els medis de comunicació.

Fins i tot als mítings, hi ha qui està pendent de la “connexió en directe per una TV” i avisa. Just en aquell moment s’aixequen les banderes, s’aplaudeix i el candidat deixa anar una frase estudiada on quedi palès que el seu oponent es un energumen.

Es trist. Ens han pervertit l’informació que rebem per escollir el candidat que ens interessa, ja que el que ens queda es tot el que te de dolent cadascun dels candidats, i no ens queda clar què fera el seu equip, si acaba governant.

No es veu el final

La gent ja n’estem tips de receptes macroeconòmiques, perquè no les toquem amb els dits i parla d’economia global, amb solucions difícils d’entendre i vist el que s’està veient, de dubtosa solvència.

Ara ja es hora de formules que estiguin al nivell de les persones i dels emprenedors individuals: que les puguem entendre i que estiguin directament relacionades amb nosaltres.

Ja no volem sentir mes coses com per exemple que els comerciants xinesos poden obrir una botiga al nostre carrer amb exempcions d’impostos, perquè el mateix acord tenim els catalans quan anem a la Xina i obrim un establiment. Això no ens serveix.

La crua realitat diu que quan jo obro una botiga, l’omplo amb més o menys fortuna de gènere i procuro posar preus assequibles, en bona mesura aquest preu me’l condiciona la quantitat d’impostos, tributs i quotes exigibles, que estic obligat a pagar.

Al final hauré de començar a donar la raó a qui em recorda que abans hi havia politiques que protegien el comerç intern, els productes fets aquí i d’altres qüestions que feia difícil l’entrada de productes de forma alegre i sense traves.

Per què hem de comprar productes d’imitació? Ara ja n’hi ha d’originals a preus d’escàndol, fabricats fora.

La meva pregunta es si hi ha receptes que permetin protegir el nostre comerç i la nostra indústria. En el seu moment, gracies a politiques encertades de protecció dels botiguers, ha permès que no proliferessin macro-centres comercials que han condicionat de forma extrema la forma de viure en forces indrets.

Un dels llocs que conec que ha estat molt salvatge es a Portugal, on del centre de les ciutats ha desaparegut qualsevol mena de botiga de moda, o de joguines, o de objectes de regal.

De debò, que qui te la facultat de canviar aquestes tendències, que ho faci, si no, en uns mesos pels carrers tan sols trobarem rètols penjats a les persianes baixades on hi resarà que “es ven” o “es lloga”, perquè això de traspassar, jo crec que també s’haurà acabat.

La "síndrome d’Stockholm", o per què ens hem de creure les tesis de la Merkel.

Es gros. Jo sempre m’he considerat europeista i defenso a tort i a dret l’idea de l’Unió Europea com a únic camí per no caure en receptes provincialistes.

Però les receptes, contrareceptes, pedaços i demès remeis pal·liatius per parar la sagnia incessable de l’economia europea, les està indicant qui durant molts anys li havia tocat el rebre i per tant havia de pagar la quota que costava posar al dia a països com Espanya per estar al nivell dels demés. O sia, perquè poguessin considerar-nos europeus, Alemanya i en menys mesura països com el Regne Unit i França, van haver d’aportar un grapat de diners i durant tant de temps que al final, alguns governants espanyols van arribar a creure’s que això en teníem un dret vitalici.

Be, això ens han dit que s’ha acabat.

Els mètodes per prendre el pols al sistema financer també han decidit canviar-los, fins l’extrem que en poques setmanes, el sistema bancari espanyol, ha passat de ser correcte i estable (i dels “mes estables d’’Europa”) a  necessitar 26.000 milions d’euros de recapitalització. El pitjor situat després dels bancs de Grècia.  

Quan algú gosa dir afirmacions contundents, es perquè pren com a “sistema de mesura”, aquelles condicions que algú diu que son les bones per mesurar. I si ahir es deia una cosa i avui una altra, es que d’ahir a avui hi ha hagut un canvi substancial de les regles del joc. I creieu-me quan dic que aquests regles del joc, només les pot posar la Merkel amb la connivència o no dels seus col·legues immediats com ho son els francesos.

Be ara veurem què passa. Si resulta que aquest 26.000 milions d’euros ho assumiran amb recapitalitzacions d’inversionistes o si ens tocarà el rebre als clients.

Sempre hem reclamat que la banca assumeixi la seva part de culpa en la crisi, i que no depengui tan sols dels rescats dels governs. Si aquesta recapitalització es per aquest motiu, benvinguda sigui. Si aquesta recapitalització ha d’afectar els clients dels bancs de forma directa i salvatge, malament.

Els bancs haurien de ser valents i assumir que no han guanyat diners (no que n’han guanyat menys) i actualitzar els seus balanços posant el valor real dels seus actius d’una vegada. Els bancs haurien de tenir codis ètics que aquells qui entren a treballar per prendre decisions els assumeixin i no puguin decidir indemnitzacions irresponsables i vergonyoses.

I sobre tot, algú hauria d’explicar a qui pren decisions als bancs, que cada vegada es mes veritat que no ajuden a qui te ganes de sortir-se’n. Difícilment hi pot haver-hi solucions si qui ho pot fer-ho, no està disposat a córrer cap mena de risc.

Segueixo creient en Europa i l’euro, però potser que algú hi aporti imaginació i noves maneres de fer.

Què vull ser quan sigui gran

La veritat es que sabent el que sé ara, hauria pogut enfocar la meva vida d’una altra manera.

Ser empresari es un sobreesforç difícil, ja que t’obliga a tenir una idea,  aprendre a saber fer de tot (administratiu, gestor,  líder, economista, entendre-hi d’impostos,…) i córrer tots els riscos, tant els de que allò no surti be (i decebre tothom i a mi mateix), com els econòmics (criticat si guanyo diners i tatxat de maldestre si en perdo), fins i tot posant en risc la meva credibilitat i que em quedin tancades les portes per sempre.

Treballar per un altra, es probablement una bona manera de viure professionalment, però allò de les “feines per tota la vida”, ara cada vegada es mes difícil. L’evolució tecnològica, ajuda a millorar els processos productius i la ma d’obra cada vegada es mes barata a d’altres països amb menys qualitat de vida, i això posa en risc la continuïtat de les empreses manufactureres.

Es clar que es pot fer de venedor, o d’administratiu,… però estem a la mateixa situació de precarietat, per l’ irrupció de canals de venda mes àgils i ràpids, on no hi intervenen gaires mans, o millores en els sistemes de gestió.

Puc ser un Professional lliure, “venent” les meves habilitats sense estar en plantilla, el que m’obliga a ser autònom i saber fer de tot novament, i amb la por d’equivocar-me o de quedar immers de el mar burocràtic tan si vull donar-me d’alta, com si vull donar-me de baixa. I malament quant em jubili.

Puc optar a ser funcionari, i tenir en propietat el meu lloc de treball. En aquest cas estaré hiperprotegit, encara que sigui un professional maldestre o no sàpiga tractar la gent a qui serveixo, o senzillament sigui un treballador que no val.

O ser un aturat subsidiat amb sense ganes de treballar. En aquest cas serè d’aquells del “laissez-faire, laisser passer”, i que em pagui qui treballa. En aquest pas haure de saber-ne un tou de subsidis i ajudes.

Definitivament el que haig de ser es un polític. Però d’aquells que no queda gens justificat el que fan. Passar la meva vida somrient i treballant poc, no pagar impostos, tenint pagat qualsevol mena de despesa que es pugui justificar com a fruit del desenvolupament de la meva responsabilitat, i el que es mes gros, quan deixi de treballar en això (tot i que no hagi fet res de res), gaudir d’uns privilegis que fan posar vermell a qualsevol.

I això no vol dir que no hi hagi empresaris, emprenedors, treballadors, professionals, funcionaris, aturats i politics que no es guanyin el sou… de cap manera.

Això es un retrat del que la gent del carrer està veient.

I quan les coses no van be, i hi ha greus dificultats per trobar feina, no hi ha diners i els que hi ha no tenen altra referència del seu valor que els mercats, els rumors i els especuladors amb la missió de fer-se rics sense consciencia social,… l’assumpte es desenfoca i condueix a l’ indignació i la crispació.

Ens toca a tots canviar aquest sistema i allò que transpira, però qui ho poden fer de debò son els que governen, des de dins.  I no ho tenen fàcil.

11 de setembre de 2011

Durant els quasi 300 anys que fa des de que Catalunya quedés trepitjada i comencés una persecució implacable i constant contra qualsevol signe d’identitat, o costum, o forma d’estar organitzat que fes pales que som una nació, els catalans seguim recordant-ho, i mantenint a tort i a dret tot allò que fa especial la nostra forma de viure, de pensar i d’entendre’ns.

Any rere any, ens ho seguim recordant, reivindicant que som qui som, i que mai renunciarem a ser qui som.

No els servirà de cap manera malmetre allò que ja tenim, perquè la nostra cultura i forma de ser, ens ha fet persistents tirant a tossuts, i perquè el sentit comú està al nostre bàndol.

Tal i com deia el conegut filòsof martorellenc Francesc Pujols, “el català sobreviurà, malgrat els seus il·lusos enterradors”.

Bona Diada !

Ja no hi som a temps per ser pessimistes

L’afirmació del títol no es meva, però m’agradaria que se’m hagués ocorregut a mi. Veient el que es veu cada dia, observant el que succeeix a diari i analitzant les causes des de les conseqüències, es pot afirmar amb tota contundència: que se’ns ha acabat el temps de queixar-nos, i comença a ser el moment de posar fil a l’agulla i, amb tot el que hem après personalment i col·lectivament, hem de desbrossar el camí que tenim al davant i arribar on vulguem arribar a “pinyó fixa”,... sense canviar de marxes, amb pas ferm i decidit i sense mirar de reüll.

El temps de la queixa, tot i reconeixent que tenim motius sobrats per convertir la resta de la nostra vida en una enoooorme queixa, ja no pot ser el que justifica cadascun dels passos que donem (o no) cada dia del resta de la nostra vida.

No podem instal·lar-nos en el banc del “sinofós”, per justificar per que no fem res. Hem de descobrir tot el que tenim davant nostre i posar-hi ganes.

Mai he cregut amb que la providència em resoldrà les coses. Crec i proclamo, que quedant-me quiet, no aconseguiré res del que em proposi. Hauré de sortir, cercar, treballar, equivocar-me, caure, enlairar-me, tornar-hi, entossudir-m’hi,...

Creieu-me, ja n’hi ha prou de queixar-se pel que no tenim, pel que ja no tenim, pel que hauríem de tenir i pensar mes en el que volem tenir, el que volem guanyar  i el que volem aconseguir.

I també hem de perdre la por a ser emprenedors, o agafar el camí de ser els nostres propis empresaris. 

“Farem complir a aquests catalans les sentències del TC”

Aquest probablement sigui el millor eslògan per guanyar vots fora del nostre territori. I es un crit de guerra com si ens diguessin: “a callar i a pagar”. I al damunt també ens obliguessin a parlar i viure com la resta de l’Estat.

Mira, ja està resumit tot el que volen que siguem: uns espanyols creients, que reconeixen que som treballadors, però que creuen que encara ens estan tractant massa be, perquè seguim treballant i generant un pessic molt gran dels ingressos de l’Estat.

El maltracte, l’afany universalitzador, les males maneres, l’insult gratuït, l’enveja amagada de menyspreu,... tot val per pervertir unes relacions, que estan fent malbé les ja tenses relacions entre Catalunya i les dues Españes: les conservadores i les progressistes.

Ja es ben trist que ningú de les dues Españes ens defensi, ni faci res per remeiar-ho. Però es clar: dona vots.

Sempre (sempre), quan s’acosten les eleccions generals de les Corts Espanyoles, segur que un dels paràmetres que fan servir per decidir els missatges als seus electors, es el de fer passar pel cèrcol Catalunya, que ja tenim masses coses... quasi tantes com ells (al seu entendre), i a veure si encara ens rebel·larem i no ho podran controlar... ens han de parar els peus!.

Crec que ara, fins el dia de les eleccions el 20-N, es el moment de que algú es dediqui a recollir les bestieses, eslògans, missatges i el que sigui que es digui en “campanya”, perquè tindrà material suficient com per escriure el “llibre dels improperis gratuïts a Catalunya”. Fins i tot comparar els discursos del mateix partit a Catalunya i fora de Catalunya.

Com que passades les eleccions, el Govern de la Generalitat posarà damunt de la taula el “Concert Econòmic”, ara (con si fos una vacuna) ens recorden l’aplicació de l’humiliant sentència del TC sobre la “llengua vehicular”. Una sentència provocada per la denuncia d’uns quants afectats que “militen” en el castellà. Que ningú defensi que la sentència recull el sentiment general d’aquells que viuen a Catalunya, perquè no es cert.

Ara, durant tota la Campanya Electoral, en sentirem a parlar, i faran servir el títol d’aquest article: “Farem complir a aquests catalans les sentències del TC”. I aprofitaran per dir-ne alguna mes, que els fera sentir forts amb els seus electors.

Com deia la meva avia “Deu ens ajudi amb l’àngel bo”. 

Maneflejant i manipulant els consensos.

De debò, ara si que ja s’han retratat. Cóm gosen maneflejar d’aquesta manera la Carta Magna?. Cóm poden jugar amb les normes que posen ordre en l’endeutament, sense arreglar el sostre de la “solidaritat” que han de tenir els impostos que es recapten a Catalunya amb la resta d’España. Si si, amb aquella España que fa autopistes gratuïtes on no les necessita, o trens d’alta velocitat on no fan falta?.

Com poden fer aquesta bestiesa tan gran, sense pensar en cap altra conseqüència que no sigui la de seguir estrenyent el cèrcol per on fan passar l’autogovern del nostre país.

Ara, juntets de la ma, aquells que se les foten a tort i a dret, estan d’acord en fotre a tots els que convingui per tal de manar còmodament i seguir fotent ma al moneder que no es el seu.

No els costa res citar Alemanya amb els temes que els hi van a favor, com això del “sostre d’endeutament”. Però al temps, haurien de mirar cara a cara la decisió del Tribunal Constitucional Alemany que limita la mal nomenada “solidaritat” dels Lands Alemanys a un 4%. Aquí seguirem pagant un 10% i apa, anar tirant.

Es una veritable burrada tot el que estan fent. Hi ha tal desgavell i tantes “fugues” a l’estructura, que hi posen pegats i mes pegats sense legislar amb el cap, o millor dit, intentant fer el que els manen des d’Europa sense que canvi l’estatus quo de res. Per aconseguir-ho tan sols tenen una manera, posant-se d’acord els partits de l’Estat perquè no canviïn les coses. I el paper del PSC segueix sent intolerable.

El que es mes trist, es el retrocés implacable del nostre autogovern, amb les riatlles de qui parla de Catalunya a Catalunya d’una manera, però quan es fora, ens titlla d’insolidaris i garrepes i que se’ns ha de tenir lligats i amb la corretja curta.

Ara s’haurà de veure cóm s’utilitzarà aquesta reforma Constitucional de corre-cuita, on no s’ha comptat amb ningú mes que aquells que l’han interpretada cons els ha convingut i l’han pervertit de mala manera.

Si algú ho portés al Tribunal Constitucional de l’Estat Español, com caram ho interpretarien?. Les reformes de la Carta Magna no s’han de fer via consulta popular?. 

Indignats, psicoindignats, indignats d’esquerres, indignats de dretes, indignats de centre, aprofitats i cagamandurries.

Ja n’hi ha prou. La “Indignació” no es patrimoni de ningú, i es de tots.

I es clar que tots estem indignats!. Amb el que s’ha fet, amb el que no s’ha fet, amb el que s’ha deixat de fer i amb tot el que transpira l’estil de fer política que s’ha instal·lat a les actuacions de qui ha governat els darrers anys.

Les consignes de les “manis” que he vist aquests dies, a què responen?, a qui representen?, què defensen?, on volen anar a parar?...

He vist que ara hi ha col·lectius que s’identifiquen com “els indignats” però que s’autoqualifiquen d’esquerres, o indignats de l’església, o indignats socials,... que caram vol dir tot això?.

I n’hi ha dels que no saben ben be quines solucions hi ha d’haver, però que no estan d’acord en res. Que consideren que les solucions no les han de donar els politics que s’han elegit. Be, i si no ens les han de donar aquelles persones que hem escollit perquè ens representin, qui caram ho ha de fer?... una assemblea?. I qui em representarà a mi en aquesta assemblea?.

Estic realment decebut. Està clar que a priori, quan es qualifica la “indignació” com una actitud i no com a una consigna que no porta enlloc, hi estic absolutament d’acord. Quan s’esgrimeix com un eslògan que no sé ben be què persegueix, o a on ens porta hi estic absolutament en desacord.

Estic segur que aquesta opinió hi ha a qui no els agradarà, però de la mateixa manera que en el seu moment vaig defensar el meu dret al vot i he defensat el meu dret d’escollir qui em representa, i he defensat la indignació com actitud, davant de tot el que s’està fet malament, no li atorgo a ningú que no sé què defensa, el dret a representar-me.

Males pràctiques

La tònica general, es dedicar-se a mostrar les debilitats del contrari per deixar palès que amb ell no anirem enlloc.

S’ha perdut pel camí, aquella vella costum (ara no se si escriure-ho amb “b” o amb “v”) d’explicar per què es millor la nostra opció que la de l’altra, recolzant els arguments amb propostes generals i la seva aplicació en concret.

Clar, el camí es mes difícil i de cap manera tan efectista. La causa-efecte que te parlar malament de l’altra, es el que dona sentit a un discurs que sap i te comprovat que funciona, que les coses no les guanya qui te i fa propostes, sinó que perd qui queda vilipendiat i descobertes les seves vergonyes de gestió o del que sigui.

Aquí queda clar que qui s’han convertit en uns experts en aquests discursos, son els grans partits espanyols, que estan en permanent baralla en els temes que rasquen mes el dia a dia. Això si, com que es tracta de posar-se a favor del seu discurs les vergonyes de l’altra (fonamentades o no), ens omplen les orelles de tirabuixons i recontratirabuixons verbals, i esbalandrades mediàtiques, esgrimint paraules com “corrupció”, ineptitud”, “prevaricació”, “males arts”, “que l’altra es pitjor”,...

Curiosament però, estan d’acord en posar en comú els seus missatges quan parlen de sentiments nacionals. Els seus sentiments nacionals son els d’España, guanyadora d’una guerra i ataquen sense contemplacions els sentiments nacionals d’altres territoris titllant-los d’il·legítims.

No tenen cap mena de vergonya en escapçar la unitat lingüística catalana, parlant de peculiaritats regionals, i per tant poden prescindir dels departaments de política lingüística en les comunitats autònomes on governa segons qui, i en canvi es gasten burrades de diners per parlar d’unidad linguistica del español, sigui on sigui on es parli, ni que sigui amb les “peculiaritats” geogràfiques del territori que es tracti.

Es clar que tota aquesta psicocultura del “calumnia que algo queda”, els va be fins ara. Des de qualsevol programa de TV, de ràdio, entre els politics, entre els professionals, etc, etc. Es pot veure aquesta pràctica poc ètica, que segueix només torpedinant l’altra, sense explicar que es fera per resoldre-ho.

El cas es que molta gent ja n’està tipa de tanta baladreria i grolleria que nomes persegueix mostrar tot el que te de dolent que segueixi l’altra i comença a necessitar concrecions.

I tampoc hem d’oblidar que totes aquestes maneres de fer, ens han portat a voler les coses immediat. Segueixo considerant que estem al mig de la “societat liquida”, que no ens exigeix res per demà, sinó per avui i ara.

Potser caldria que algú, encara que costi, faci exercicis de pedagogia, i expliqui per què es fan les coses d’aquesta manera i no d’una altra, o be, que comenci a explicar veritats i les demostri.

S’han de trobar noves maneres de fer les coses.