30.7.09

Com s'atreveix, conseller.?

No es pot anar per la vida prometent, contemporitzant, fent-se la foto de qui entén les coses i després deixar de banda els acords del Parlament i jugant amb els acords sobirans de la majoria dels plens dels ajuntaments de quatre comarques que reivindiquen la vuitena vegueria.

Conseller Ausàs, no pot anar per la vida jugant amb les il·lusions de molts ciutadans que veuen en la descentralització de l’administració una oportunitat de racionalitzar el govern del seu territori i que, en canvi, condemna amb la seva actitud i la de la defensa (estranya defensa) de les set vegueries als ciutadans del territori del Penedès a viatjar terra endins perquè els resolguin les coses. Si no que li preguntin a algun mestre de Piera on ha d’anar per parlar de temes d’educació.

Com s’atreveix, conseller, a ignorar tot allò que ja coneix de les reivindicacions dels ciutadans de quatre comarques dient que sí, i després parlar com si res de set vegueries i, per tant, quedar com un mentider davant de tots aquells que havien cregut en la seva paraula.

Com pot saltar-se a la “torera” el que significa l’acord del Parlament que ja va indicar clarament que s’ha de treballar per desenvolupar els vuit àmbits territorials que inspiren les futures vegueries, i no tan sols ignorar-ho, sinó que insistir en la voluntat del Govern de la Generalitat de fer una distribució territorial en set.

Però què caram s’ha cregut?. Com caram podrà després d’això, justificar amb alguna excusa estranya alguna forma de seguir enganyant, menyspreant i menystenint a tots aquell que primer els diu una cosa i després en fa una altra?

Com gosa emprenyar d’aquesta manera a tots aquells que han cregut en la seva paraula defensant que hi ha d’haver vuit àmbits i que és el pas previ perquè neixi la Vegueria Penedès, i ara resulta que li explica al ministre Chaves una altra cosa?

No ens expliqui que vol defensar que la nova organització territorial que ha de substituir les províncies s’haurà de convertir en set vegueries, i després ja ho arreglarem... aquest no és el camí. Aquestes no són les formes, i no ho dubti, al menys aquest columnista se sent enganyat.

23.7.09

Aquest és el finançament que ens convé?

Fa uns anys, parlar de conceptes com valor i preu, tenia un cert sentit, ja que les dues xifres eren similars. En el moment en què algú va descobrir que hi havia diferència entre una cosa i l’altra, i que no estava ben vist que es pagués per una cosa una quantitat de diners per damunt del preu, es va començar a jugar amb el “diner negre”. Era aquell sobrecost que tenia quasi qualsevol cosa.

Eren moments de vendes grosses, “pelotazos” i altres “garruleries” que es feien i es desfeien i que va crear un estil de vida concret en el món dels negocis.

Eren altres temps, on vendre era fàcil, o més aviat podríem dir que si no compraves quelcom i consumies: malament. Semblava ser que comprar per damunt del preu era fins i tot un gran negoci per al comprador perquè, en molts casos, podia jugar al mateix joc i muntar “diferencials” que li permetessin guanyar diners.

Ara la cosa ha canviat. Ara les vendes consisteixen en anar a veure un possible comprador, i dir-li que el valor del producte no serà el preu que pagarà. Que serà molt menys el que pagarà. Fins i tot el compensen amb avantatges i valors afegits.

Em dóna la sensació que la realitat, que està just un pas al costat del que ens pensem, mostra indicadors diferents als quals ens tenen acostumats els missatges constants dels mitjans que parlem d’aquests afers.

La distància entre allò que ens pensem que passa i la realitat de debò, segueix sent sensiblement diferent.

I aquesta afirmació que goso desenvolupar en aquest article, passa en més coses de les que a vegades ens pensem.

Per exemple, el nou finançament. El valor dels diners avui no és el valor dels diners de fa uns anys. A les fórmules que fan servir els uns i els altres per valorar i presentar les seves conclusions a l’opinió pública, s’hi barregen dos conceptes diferents. Entre el “rebrem més diners” i el “rebrem els diners que necessitem i que es reclamen a l’Estatut”, hi ha una diferència que mareja.

Crec que hem de ser valents i conscients al pensar que el que diuen que rebrem d’aquí a uns anys i que necessitem de debò, hi ha una distància, que ens seguirà tenint ofegats, malmetent les iniciatives que han fet gran el nostre país i que per tant, ens seguirà fent perdre graons en respecte als altres territoris d’Espanya, que han fet d’aquesta pràctica de tenir-nos collats, la manera de fer mal-veure els emprenedors i primar les polítiques de subsidi.

16.7.09

Cornuts i pagar el beure

Avui no vull entrar en polèmiques derivades de les qüestions concretes que es desprenen de l’acord de finançament. Entre d’altres coses, perquè els catalans sempre hem tingut un component en el nostre ADN que ens condueix a ser pactistes. A vegades –quasi sempre- ens ha tocat el rebre, per la nostra condició de poble vençut. Som una mena de reserva que s’ha d’anar munyint.

I no cal donar explicacions raonables, ni estar carregats de raons, ni seguir explicant que si continuen aquest ritme, acabaran amb tot el que ha fet de Catalunya un país productiu i amb iniciatives.

Catalunya és un dels territoris de l’Estat que li toca produir, perquè els que no produeixen tinguin les prestacions que no es guanyen. En això consisteix el principi de solidaritat que reclamen als catalans.

Resulta que per una ampla majoria, es va votar un nou Estatut, que va ser consensuat amplament i que va rebre el suport de l’aleshores candidat a president espanyol, dient que el que aprovés el Parlament de Catalunya, seria el que es recolzaria des de Madrid.

Quan va arribar a Madrid el van escapçar. I des de l’aprovació escapçada, arriba al Tribunal Constitucional, que ens l’escapçarà més.

Però això ja ho sabíem.

No ens esperàvem però, que l’acord del finançament serien promeses del que passarà d’aquí un temps, i que la xifra de debò estaria realment per sota de la que vàrem aprovar a l’Estatut.

Bé, fins ara no he dit res que no sabéssim ni que no estés previst.

El que realment em subleva, és que la inconsciència, les males intencions, els hàbits de trobar culpables i aquesta supèrbia que es transpira des de fora de Catalunya, provoqui que al final de tota la pel·lícula, els que seguim sent superbs, i insolidaris, seguim sent els que sempre ens toca el rebre.

I la culpa fonamental que quan els catalans ens movem pel territori espanyol, ens tinguin adjectivats i ens mirin amb mala baba, és fruit que els polítics no fan els seus deures, i que els resulta fàcil despotricar i omplir-se els paps d’opinions malintencionades i, moltes vegades, fruit d’informar-se tan sols del que els convé, o informar-se des d’alguna “tertuliona” plena d’opinionistes que justifiquen constantment el que defensen amb la premissa de “a veure qui crida més”. En una paraula, parlar malament de Catalunya i dels catalans, és el recurs fàcil per cercar culpables de la incompetència de no trobar les solucions a la resta de territoris. I el més trist és que parlar malament de Catalunya, s’ha convertit en un recurs polític que dóna rèdits a segons quin partit.

És ben trist que qui no ha estat a Catalunya, pensi que aquí no entendrà ningú i que no serà ben rebut, i que el mirarem malament i que el tractarem de pena.

I el que encara és més trist, és que cap partit d’àmbit estatal ens defensi a Espanya com ens mereixem i expliqui, sense males intencions, les realitats que aquí tots coneixem i que pel que es veu, fora de Catalunya s’esforcen a explicar d’una altra manera.

9.7.09

Les intercomunicacions anoienques

Hem d’intercomunicar urgentment la nostra comarca.

En diversos articles he denunciat repetides vegades la poca comunicació que té la nostra comarca amb les comarques veïnes que no són de pas a Barcelona. I no vull caure en l’error extrem que té pensar en l’Anoia tan sols en clau igualadina. Els municipis de l’Anoia tenim greus problemes d’intercomunicació. I no estem parlant del transport públic de la Conca d’Òdena, que ja ho està d’una manera o altra, pensat com una mena de ”transport metropolità”.

Ara ja toca pensar en les necessitats reals dels ciutadans i estudiar rutes, vies i serveis, que permetin intercomunicar la gent de Castellfollit de Riubregós amb la gent de Piera. Tenim l’obligació de trobar les solucions que condueixin a resoldre aquests problemes de transport ja sigui públic i/o privat.

La nostra comarca pateix, des de fa anys, de problemes en aquest sentit. Això provoca en molts casos que a un calafí, si no té cotxe, li resulti més difícil treballar a Piera que a Barcelona.

Encara que anar a Barcelona amb transport públic segueix sent més complex, llarg i costós que fa deu anys enrere, tot i aquest no és el tema d’aquest article.

Ara també convé pensar en el que serà l’eix econòmic més dinàmic de la zona, com són els 3 o 4 quilòmetres que hi ha entre Igualada, l’aeròdrom, les outlets, el Pla de les Gavarreres, el Parcmotor i Castellolí.

S’hauria de començar a plantejar un pla de treball que condueixi a tenir en marxa el més aviat possible un transport llançadora que portés aquesta intercomunicació al rang de normal.

Que permeti a qui està de visita a Parcmotor durant tres dies, plantejar-se anar de compres o anar a menjar a qualsevol restaurant de la zona.

Això ja toca. Hem aconseguit coses pel nostre territori i ara toca organitzar-les.

Els propers anys, els que queden per esgotar les legislatures als ajuntaments, són de cabdal importància per deixar organitzades aquestes qüestions. No pot ser que no ens posem a resoldre el problema fins que el tinguem al damunt.

Al final, el que més importa és que entre tots acabem situant de nou la nostra comarca en el mapa de les zones dinàmiques del país, i això comporta estar preparats no tan sols en les coses que ja estan previstes i que s’han guanyat amb l’esforç privat i públic, sinó que el mateix esforç ha d’anar destinat a donar resposta a aquelles qüestions que en són conseqüència.

7.7.09

Vegueria Penedès: se segueixen fent l’orni

Voler parlar d’un territori proper i complementari a vegades sembla que sigui per encetar un discurs carregat de demagògies i d’interessos als quals cerques justificacions.

Parlar de les comarques que tenim vocació de vegueria Penedès és parlar precisament d’aquesta complementarietat. La que ens fa compatibles. La que permet pensar en la condició de frontissa de la futura vegueria Penedès en respecte a Catalunya, amb tot el que significa per una distància en quilòmetres que ens pot fer anar de punta a punta del territori en menys de tres quarts d’hora.

Inclús des del punt de vista de trànsit de persones, es pot pensar en el transvasament de gent de l’interior a la costa i a l’inrevés, depenent del moment estacional.

Sabem que les necessitats i els èxits territorials de cadascuna de les comarques, els entenem com a propis cadascun dels ciutadans del territori. El nivell d’ocupació turística i el fet del reconeixement que tenen les platges del Baix Penedès i del Garraf , que aquest any és la tercera comarca de Catalunya amb més qualitat de costa fan de la part costanera del territori penedesenc un lloc atractiu per tots aquell que el visiten.

O la zona comercial i la tradició combinada amb la innovació constant que donen el reconeixement internacional a l’activitat vitivinícola de l’Alt Penedès i la tradició industrial i logística de l’Anoia, amb tres pols d’atracció econòmica com són el Parcmotor recentment inaugurat, el centre d’outlets i el nou aeroport corporatiu de Catalunya que serà una realitat l’any 2012.

Quants de tots aquells que llegeixen aquest periòdic poden explicar que són d’una punta del territori i coneixen l’altra, perquè hi van a la platja, perquè van a comprar roba o perquè coneixen els productes de la terra.

Però mentrestant, el govern tripartit ensordit i amb la ceguera de qui mira però no hi vol veure, segueix desplegant de forma imparable el seu propi pla de set vegueries, mentint als ciutadans amb promeses incompletes i escudant-se en el que ja tenien previst, fent el que més saben fer, augmentant de forma exponencial les despeses de l’administració. Primer creen els llocs de treball per després (suposadament) desmantellar l’estructura de les diputacions? I després què?

De la mateixa manera que els anoiencs reivindiquen les seves ganes de formar part de la vegueria Penedès, mentres el govern de la Generalitat va fent de les seves comptant que l’Anoia serà a la vegueria Central. De la mateixa manera ja s’està fent el desplegament de competències relatives a la Regió 1 i per tant els garrafencs i els penedesencs, veuen com el Govern els ignora.

I la veritat és que ja no se sap com fer més soroll per fer adonar al govern de la Generalitat de Catalunya, que aquestes comarques volem tenir una vegueria pròpia i que té sentit.

El moviment ciutadà PER UNA VEGUERIA PRÒPIA, han aconseguit molts suports i escenificacions evidents de la voluntat ciutadana de voler una vegueria pròpia.

Des d’aquest periòdic volem també reivindicar-ho, perquè creiem de debò, que hi sortirem guanyant.