17.3.08

Grans estratègies, grans resultats

No fa gaires dies, un amic, em va fer una afirmació que m’ha fet reflexionar de debò: Després de l’invent de la roda, el millor de tots els invents ha estat el PSC-PSOE. Si ets d’esquerres o conservador, nacionalista, espanyolista, lliberal, progressista, hetero, gay, creient, descregut, o siguis el que siguis, tens cabuda al ideari del PSC-PSOE: tenen un xollo. Al damunt, han estat capaços de fer afirmacions que no han complert, d’aixecar expectatives que s’han malmès, i no ha passat res. Han tingut la capacitat de rodejar-se de partits il·lusos que se’ls han cregut llegint entre línies missatges a mitges i s’hi han ajuntat sense condicions, fins que els han canibalitzat i s’han quedat sense res,… ni electors. Ni escons. I el missatge ha estat clar, o ets del PSC-PSOE (amb ideari d’ample espectre) o ets del PP (neocons). I el missatge hi portava afegit: “de què us serveix escenificar que sou nacionalistes, si al final o manem nosaltres, o manem nosaltres”. Així ha anat tot. El 83% dels diputats de Madrid, son de partits espanyols estatalistes. El PSOE s’ha desfet a Madrid de l’incomoditat de pactar amb ERC (se l’ha menjat d’una bona mossegada i que no sumen ni afegint els d’IU) i tan sols l’hi ha quedat les solucions fàcils de pactar amb els partits de tarannà pactista com el PNB o CiU. I no parlem del PP, que diuen que son un partit de centre, lliberals, defensors de la democràcia i que seran els defensors mes defensors de les virtuts d’España (amb ñ), tal i com ho porten fent des de fa anys. O sia un partit hereu d’allò mes ranci, que confonen els valors de la democràcia amb una mena de coto que s’ha de defensar perquè ningú mogui res. Be dons, tan el PSOE com el PP, tenen el panorama com el volien: La bipolarització. Sembla ser que tot el que ha succeït els darrers anys des del “Váyase señor González) ha envaït la TV amb programes que fan pedagogia de que qui surt a la TV, o qui crida mes, es el que te la raó. Inclús han convertit el periodisme d’investigació en una parodia barata de la recerca d’exclusives sobre personatges que no aporten res mes que mes crits i mes buidesa a la cultura general. Només s’havien de veure els mítings i els debats, la conseqüència immediata de la “filocultureta televisiva” instal·lada al mon de la política: “m’heu de votar a mi, perquè l’altra es perjudicial per España (amb ñ)” De fet ja ho deien els mes grans i savis del país. Tenim el que ens mereixem, i som el que hem volgut ser, i si no canvia res, es perquè no volem.

1.3.08

Entesa?

Entesa? Aquests dies, tots rebem a casa un grapat de sobres amb propostes de vot dins de sobres farcits d’eslògans. Quan en una casa hi ha quatre persones en edat de votar, es tot aquell “sobram” multiplicat per quatre. Analitzant allò que es rep, em segueix cridant l’atenció l’apropiació indeguda de paraules que adjectiven, i que no es corresponen amb les actituds de qui les esgrimeix. Precisament el fet d’haver rebut un sobre amb el nom de ENTESA CATALANA DE PROGRÉS, m’ha cridat fortament l’atenció. Resulta que va signada per 4 partits que tenen en comú que es diuen d’esquerres. Per altra banda partits que defensen consignes diferents i propostes diferents però que s’atribueixen en conjunt l’adjectiu de progressistes. Segons el diccionari, Progressista es aquella persona o col·lectiu amb idees avançades. I a més anomena a un partit lliberal espanyol que tenia com a principi fonamental el ràpid desenvolupament de les llibertats. Clar aquí se m’ha barrejat el concepte “lliberal”, i per tant també l’he cercat al diccionari i oh! sorpresa! Generós, que practica l’intel·lecte, inclinat a la llibertat, comprensiu, partidari de les llibertats individuals i socials en la política i de l’iniciativa privada en allò econòmic,…Bé d’aixó en parlarem una altra ocasió. Està clar que “entesa” és que s’entenen. Es ben clar, està escenificat a les institucions catalanes. Una barreja d’antimonàrquics (de republicans de sempre, de republicans nou vinguts que ara ho esbomben, fins ara no) i monàrquics. O sia, de qui creu encara en l’utopia de Marx, de qui creu en Espanya com a concepte i qui parla d’independència. De qui defensa que se’ls ha de votar a ells perquè l’altra no surti, pels que defensen que s’ha de votar per ells perquè Catalunya progressi i dels que defensen el seu vot tot explicant que forçarà al primer a ser més d’esquerres. En què quedem. Un partit que defensa la seva autonomia a Catalunya (PSC) i ens ven que es apart de les consignes del partit que l’aixopluga a l’estat (PSOE). Si no recordo malament el Reagrupament va ser el PSC que va conservar els seus instints nacionalistes i va ser un dels fundadors de CDC. Un altra que es la barreja de dos partits (ICV + EUiA) fosos i refosos i compactats i apretats amb consignes de tots i projecte comú que s’agrupa però que no es el mateix i que estan formats per agrupacions amb idees diferents (un poti-poti rar). Son aquells partits que es senten hereus del PSUC, també apartat de PCE, i que van acceptar la monarquia parlamentària, i que ara en el món virtual cremen imatges dels monarques. Ah! I els d’ERC que hi fan amb aquests?. Ens diuen que representen el mes pur dels avenços de Catalunya, i en aquests anys de govern, encara necessiten justificar el seu poc criteri i l’insolvència dels seus pactes justificant els retrasos en les inversions a Catalunya per tot allò que van fer malament uns que governaven fa mes de 5 anys. Què fan tots tres en un sobre, demanant el vot conjuntament?. A qui voleu enganyar.