27.7.10

Una nova decepció. La Vegueria Penedès s’haurà d’esperar per la poca valentia d’un partit que diu que hi creu.

No serà que tota la ciutadania penedesenca no estigues d’acord amb fer possible la vegueria Penedès.

No serà que durant mes de sis anys, aquesta reivindicació ciutadana feta des de les institucions, ajuntaments, associacions, persones conegudes i desconegudes i sobre tot amb la força que dona la il·lusió de ser, no hagi estat reconeguda per alguns partits i les mes altes institucions nacionals, que han mirat cap una altra banda

També es innegable que el territori ha fet pedagogia de la divisió territorial, mentre a d’altres indrets ni tan sols sabien què es això de les vegueries.

Segurament si ens ho pregunten a tots aquells que vivim a l’àmbit territorial del Penedès, la gran majoria, quan ens preguntin que es això de les vegueries, probablement ho contestarem amb mes encert que gent d’altres territoris que no han fet d’aquesta reivindicació un clam.

També no hi ha dubtes que els medis de comunicació del territori han defensat la idea, han fet editorials conjuntes i les accions que ha convingut.

Segurament si observem què ha fet la plataforma ciutadana veurem que s’ha dedicat a sumar esforços, cercar complicitats, intentar convèncer, i fer molta molta feina.

Mentrestant el mes greu de tot plegat es que encara hi hagi qui no se’n adona de que s’ha perdut una oportunitat que en virtut de no se quins equilibris i acords, posposa a tot un altra procés l’aprovació de la vegueria Penedès a no se sap quan, tenint en compte que dimarts 27 ja la podríem haver tingut aprovada pel Parlament.

Només els calia abstenir-se. Només calia acabar de cloure la legislatura amb el cap ben alt per haver aconseguit una reivindicació legitima i feta des de la ciutadania.

Novament els partits que manen guanyen i les persones perden.

Mentrestant la plataforma haurà fet una gran feina, malmesa per una mena de pactes que no son entesos per qui se sent desatès per aquells qui han estat elegits per representar-nos.

Si, hi ha Llei de Vegueries però sense el Penedès, l’únic àmbit territorial que ha aconseguit que tots els que vivim al territori hi estiguem d’acord.

I al damunt el mes alt representant institucional d’aquest país que va dir que tan sols s’aprovarien com a vegueries aquells territoris que ja estiguessin reconeguts per part del Parlament com a àmbits territorials, ha mentit.

23.7.10

La teoria de la pistola.

Una vegada em van explicar la teoria de la pistola. Es curiós perquè hores d’ara, a la gent el que els agrada es embrutar-ho tot, dir mitges veritats i sobre tot escampar tot el que poden per sortir il·lès de qualsevol cosa que passa, cercant a qui culpabilitzar. Nomes cal posar la tele o llegir algun periòdic.

La teoria de la pistola s’entén si un fa el gest amb la ma de disparar a un altra. O dit d’una altra manera, apunta a un altra amb el dit índex, el dit d’acusar.

Si us hi fixeu, el dit gros apunta al cel, no se si per allò de pensar que també en te alguna culpa el de dalt.

I els altres tres us fixeu a qui apunten?... a un mateix!!!.

Hi ha moltes empreses que viuen el mateix escenari: Hi ha una empresa que no va be des de fa anys, on s’intenta cercar noves maneres d’entendre el negoci, cercar noves maneres de seguir progressant i no encallar en un escull que es ben clar que ens farà una enorme via d’aigua.

Es cerca qui et pot ajudar, li dones instruccions i el lligues curt, fent-li canviar l’empresa que porta el servei comptable i fent-te instal·lar una pantalla que enllaci al Servidor de l’empresa. Controlant com van les coses cada mes i sabent quina es la situació en cada moment.

El punt de partida ja no era bo, però d’això no cal que en parlem. Això si, en algun moment ja ho farem sortir. Per culminar-ho tot, s’agafen les inversions, els deutes anteriors pagats, indemnitzacions, s’actualitzen els balanços i apa, s’apunta amb el dit a qui hi has posat al davant.

Aquesta es una història que es repeteix i es repeteix. El que no pot ser es que algú es cregui que ara es diferent de cóm ha estat sempre

Tot d’una un almirall de buc de guerra es posa a manar en una barqueta petita de pesca, i s’equivoca perquè les ordres i la forma de navegar no son les mateixes.

Però quan passa una situació com aquesta, es el moment d’embolicar, de les rabietes i de fer malbé les credibilitats, de dir que s’estava mal informat i, aquest es un joc en el que hi ha dues opcions: voler-hi jugar o no voler-hi jugar.

El que es cert es que si acaba malament, acaba malament per tothom.