26.2.09

Aquí, a l'Anoia: la vinyala

“Qui no menja cargols per Sant Joan, no tindrà calés en tot l’any!” La dita popular explica moltes coses. Especialment que els cargols, a la nostra comarca, han estat objecte de devoció culinària i per tant, plat de festa. Però no qualsevol mena de cargols, aquí: la vinyala. Quan parlem de coses d’arrel i d’encuny del territori, una de les coses que marca és la gastronomia. Al nostre territori immediat ens trobem amb receptes centenàries de com cuinar vinyales. Això sí, normalment guisades. Receptes en què, en molts casos, hi ha conill i picada de fruits secs. I fins i tot cuinades amb xocolata, que malgrat sembli cosa de la cuina d’avantguarda, els nostres avantpassats, a l’Anoia, ja cuinaven amb xocolata. Hi ha qui parla d’aquestes receptes i de tota la feinada que comportava la preparació prèvia dels cargols. S’han de “purgar” procurant que allò que hagin menjat al camp, quedi substituït fent-los menjar farina. Per tant, un parell de dies abans, ja comportava una bona feinada. Després rentar-los i posar-los en aigua freda i al foc, perquè no se sobtin i la carn quedi fora de la closca. I canviar l’aigua diverses vegades. Després, en moltes cases, ho deixaven cuinat del dia abans, perquè aquest plat, tornat a escalfar i menjat al dia següent, es troba al punt de gaudir-lo. És curiós que la mena de cargol apreciada en aquetes contrades és la vinyala, pel davant del bové. Bé doncs, realment quan hi ha coses que tens a casa, et penses que a tot arreu fan igual que aquí, donant per bo que tothom ho coneix. Us he de confessar que a d’altres territoris no hi ha la tradició de l’Anoia en reconèixer com a plats antics de la seva gastronomia les receptes amb cargols. I quan parlem de vinyales, inclús hi ha qui explica que, per vinyales, les dels boscos d’Òdena que són més grosses. O sia, aquí, a l’Anoia: la vinyala.

19.2.09

La mala Lluna.

He intentat fer un simulacre de dia normal, d’una persona normal, de qualsevol família. Per tant he intentat basar-ho en una persona de ficció, però que agrupa el conjunt de les coses que passen a un igualadí normal en un dia qualsevol. Per tant em poso a la seva pell. Em llevo. Normalment m’afeito, em dutxo, em vesteixo i surto de casa en direcció a la feina. Bé, això si tinc feina. Perquè d’uns mesos ençà, cada vegada hi ha més gent a l’atur. Veure el panorama desolador de les empreses que tanquen i els amics que pateixen per si aquella setmana els toca a ells, és veritablement lamentable. Bé, si has tingut la sort que t’hagin indemnitzat de forma convenient, és qüestió d’administrar-ho i apuntar-se a l’atur. Això si has treballat el suficient i prou seguit com perquè et puguis permetre un temps d’uns mesos per trobar feina. Però el panorama no és bo. Cóm pagaré el lloguer o la hipoteca? I les despeses de l’escola, i els pocs capricis que ja em permetia, per disposar de diners per les vacances o per qualsevol ensurt que passa de tant en tant i que necessites diners... Bé, el cas és que amb la indemnització em poso al dia de les tres o quatre trampes... Total, que m’acabo de ventilar la meitat del que he cobrat. Bé, aniré a esmorzar, com cada dia. Al bar de sempre. Però la veritat, se’m fa difícil. Hauria d’estalviar els 3 o 4 euros que em gasto cada dia. Bé, m’ho gastaré igual. Agafaré el cotxe i m’aproparé fins al centre del poble, que és on tinc la feina i el lloc on anar a esmorzar,... però compte, hi ha zona blava o pàrquing. Per treballar, impossible deixar el cotxe al carrer com fins ara. On l’hauré de deixar? Al pàrquing soterrani de la plaça de la Creu o el de Cal Font. Total, que cada dia m’hauré de gastar... de 10 a 15 euros. Això el dia que no m’hi hagi d’estar més. Podria utilitzar el transport públic. Però altera la meva mobilitat per poder arribar a temps per recollir els nens al cole. Deixar-los a dinar ja em sembla una despesa que s’escapa al pressupost. Bé, jo fins ara he estat de sort, encara treballo, tot i les dificultats de l’empresa que algun mes passa dificultats per pagar-me al dia. Però la veritat els nostres clients han perdut vendes i les seves dificultats ens les han transmeses posant en problemes l’empresa on treballo. Bé, ja s’arreglarà. Per cert, m’han arreglat el sou d’acord amb l’augment de nivell de vida, segons diuen els indicadors de final d’any, i m’he assabentat que els impostos que decideix l’ajuntament i els sous de l’ajuntament els han pujat d’acord amb els ratis de tres mesos abans que eren més favorables. Bé, no sé si és veritat, me n’hauré d’assabentar bé. Per cert, el banc no me’n perdona ni una. M’he retardat en un rebut de la hipoteca i m’han trucat una gent de no sé on, reclamant-me el pagament del rebut. Em costarà, i m’amoïna, però saben que sempre he complert. Bé, a dinar a casa, amb la família, en el darrer oasi que queda durant el dia. Però no, a mig dinar ens interromp una trucada que diuen no-sé-què d’una companyia telefònica i de l’adsl. Ara ja ens interromp menys, perquè ja l’esperem o al migdia o a l’hora d’anar a dormir o un dia de festa. Per cert, qui truca, no tan sols ens envaeix la intimitat i no entén que no volem saber-ne res, sinó que a més l’endemà hi tornen. A casa ja estem fins i tot alterats i ja quan ens diuen “con quien hablo” li contestem “y usted quien es” i ja s’enfaden i fins i tot ratllen l’insult. La veritat és que me’n vaig de nou a la vila amb l’insult d’un desconegut al cap i torno a la feina. M’expliquen que han fotut al carrer a un “mític” de l’empresa on treballo. D’aquells que semblava que sempre comptarien amb ell. Amb un somriure forçat s’acomiada de tots i surt per la porta per anar a explicar-ho a la seva dona. Aviat pot ser que em toqui a mi. Pensar que els quatre estalvis que tenia (com que visc a un barri que no toca) els vaig haver de pagar a l’ajuntament en impostos especials per arreglar el carrer!. Abans podia deixar el cotxe davant de casa, en canvi ara han fet el carrer vianants i no el puc deixar enlloc. He mirat què val deixar-lo en un pàrquing, però no m’ho puc permetre. Bé, amb els 25 euros diaris que m’haig de gastar entre el pàrquing per anar a treballar, l’esmorzar i els “quatre duros” que em gasto, les meves despeses extres al mes són aproximadament 1.000 euros!. Més la hipoteca, més el col·legi dels nens, més el menjar, més la gasolina, més... estic realment acollonit. Total, he pagat perquè algú ha decidit per mi que s’havia d’arreglar el carrer, em paguen el sou a destemps per la crisi, estic quedant-me sense estalvis, el panorama de la feina no pinta bé, el menjar cada dia és més car, aparcar el cotxe a prop de casa ja no és possible, em truquen amb tota la impunitat a casa meva per vendre’m el mateix cada dia i sense saber com evitar-ho i ara l’ajuntament em farà pagar per anar en cotxe a treballar. Confio que el govern municipal reflexioni i que no em castigui més per viure i treballar a Igualada. Que no em castigui per ser igualadí.

17.2.09

internacionalitzar vs. universalitzar

Hi ha gent que confon internacionalitzar amb universalitzar i tenen significats absolutament diferents. Les tradicions, els costums i els símbols d’un poble, no es poden modificar o esborrar de sobte i quedar-se tan “panxo”. És quelcom que hauria de fer-nos aixecar de les cadires. Volem internacionalitzar els costums, que siguin coneguts arreu i que no confonguin venir a Catalunya i estiguin convençuts que si s’enduen un barret de mexicà i una nina vestida de faralaes, ja tenen el que necessiten per identificar els costums dels catalans. Aquest és un clar exemple de la universalització dels costums hispans. Internacionalitzar és donar a conèixer costums i símbols que ens són propis, i que ens identifiquen. A tall d’exemple: el conill amb cargols, el dia de Sant Jordi, la Senyera, fer cagar el tió, els castellers, les sardanes, la tenora,... moltes coses i tradicions ens fan únics. I aquí ve el més fotut: cóm es pot justificar la feina de segons quines institucions polítiques? Creant reglaments i lleis noves que reglamentin i noves normes que assegurin els reglaments. I és clar, quan de més amunt és la institució, els reglaments s’universalitzen fins l’extrem de col·lisionar amb les tradicions més arrelades i més antigues. O sia, si parlem que el tortell de Reis porta una fava i una figureta, i es reglamenta des d’Estrasburg que els aliments no poden portar aquest tipus de coses, el que aconsegueixen és universalitzar els costums, i això no ho podem consentir. De la mateixa manera el tema del foc. Els diables, a Catalunya és quelcom més que una bogeria d’uns adults inconscients deixant portar petards als nens. Dit així és realment fotut, però la veritat és que els nens no ho manipulen, sinó que salten i ballen amb un pal al final del qual hi ha un petard que ha encés un adult. Això no es contempla des dels seients del Parlament europeu i, apa, a reglamentar i universalitzar. Com caram es poden reglamentar les tradicions i els símbols? El símbols formen part d’allò d’encuny més propi de la forma de ser d’un poble. Per si de cas, es va decidir protegir-ho en el nou text de l’Estatut, i apa, ara es diu que el tribunal constitucional fa fàstics a la protecció del símbols que ens identifica com un poble amb una història i una cultura. Que és que no tenen altres coses més importants a fer, que intentar constantment fer-nos la vida més difícil?.