27.12.11

Confiem que l'any 2012 ens vagi be.


Avui probablement no es un dia extraordinari per parlar de res en concret. Es un dia mes aviat vulgar. És un 27 de desembre qualsevol.
Si no cau en diumenge o en dissabte, pot passar fins i tot desapercebut.
Han passat noticies que potser acabin sent rellevants, però que acabaran en l’oblit, situant l’esdeveniment en “un dia de final d’any als voltants de Nadal”.
Els Reis obrint solemnement la desena legislatura de la democràcia. L’Ana Botella nova alcaldessa de Madrid. L’expresident Camps dient a la sortida del judici per la trama Gürtel que “avui s’ha punxat el globus”,... de debò coses que tot i la seva importància son de poc calat i relleu.
Aquests dies de Nadal, Sant Esteve, el dia dels Innocents, Cap d’Any, revetlles, nadales, llums de colors als carrers, torrons, les escoles de vacances, patges, reis d’Orient, Santa Claus, gent amb bosses de compra pel carrer, àpats i demés, son dies que hi segueixen havent problemes econòmics, atur, accidents, i gent que se’n va.
Son dies de tot. De cridòries, de silencis, d’àpats enormes, de llargues sobretaules, d’alegries i tristors i de sortir a gaudir de la festa i ganes d’estar a casa  quiet i recollit.
Es la temporada dels contrastos, quan et recordes de qui ens ha deixat i tens records farcits de sentiments dels moments que has passat amb ells, i moments plens d’intensitat quan veus als nens fent “cagar el tió” amb els ulls vidriosos al veure que hi ha torrons i neules i alguna joguina o algun tros de carbó de sucre.
Son dies que quan ja els has passat sembla que quan estan a punt d’arribar, tems com seran. Quan hi ets tens moments únics en els que mires qui t’acompanya com intentant que aquell record hi estigui per sempre. I quan els has passat, et queda la resta d’hivern, que sembla que s’allarga pel davant, com veient que has fet tantes coses en pocs dies que ara tot s’hagi acabat.
Res no s’atura. Tot segueix. Tot va avançant a pas de “pinyó fixa”, sabent que el temps va fent i que un any ple de records ja està quedant enrere i que un any ple de futurs esdeveniments ens escriurà la història que ens succeirà cada dia durant el 2012.
Bon any Nou.

28.11.11

Què, cóm i quan diran el que pensen fer?


Avui m’he decidit a escriure, tot i no saber res del que està passant al govern espanyol.

I no perquè no es facin anuncis i mes anuncis per part de qui haurà de governar els destins d’España els propers quatre anys. Anuncis a modus de sondeig, que els llancen aquí i allà, als medis, als empresaris, als sindicats, als governs autonòmics, als líders europeus i a l’UE (que son dues coses diferents), a Merkozy (que també es diferent), al PP, als ciutadans,...

Mesuren els discursos fins a l’extrem que estan buits del tot (com quasi sempre) i no diuen gran cosa sobre el que faran. Diuen (segurament amb criteri) que tot el que hagin de dir ho diran el dia 22 de desembre, que es el dia de la Loteria. Suposo que no perquè sigui el dia de la Loteria, sinó perquè representa que els haurà tocat la grossa i investiran Rajoy com a president del govern.

Tothom (tothom) te por. Por, pel fet de no saber què caram ens espera.

Serà el PP més carrincló?, el PP més lliberal?, el més de centre?... quin serà?

Serà un president més “vidal-cuadrista”?, més “rajoyista”?, més “ruiz-gallardonista”?, més aznarista”?,... quin serà?

Fa molt de temps, que els grans partits s’han dedicat a fer “pamfletisme” i deixar els que no pensen com ells, en un racó. S’han dedicat a fer marketing i seguir l’estratègia de Maquiavel, per practicar política i mantenir-se al poder com sigui.

Els politics no s’han dedicat al be comú, sinó al be particular de qui captiva els electors i després fa la seva. S’han dedicat a fer foc d’encenalls, mentre en feien alguna que ja tenien pensada. Han fet quedar la gent com una colla de brètols benintencionats que es queden amb cara de “pa de ral” quan veuen que han dit una cosa quan es postulaven, i ara que ja ho tenen ja anuncien que molt probablement en faran una altra.

Be, ara els queden quatre anys per endavant. Uns quatre anys que poden fer el que els “roti” durant els tres primers, perquè no tenen cap mena d’oposició a les corts espanyoles. Quina mena d’oposició podran fer els que han perdut les eleccions i han fet guanyar a tots els demés?.

Se’ls haurà de recordar que tot i que dominen el “cotarro”, a Catalunya no han guanyat les eleccions. Se’ls haurà de fer reflexionar en tot el que significa Catalunya, i que tot i que tenen uns representants a Madrid que han sortit d’aquestes darreres eleccions, no sumen quasi res en respecte a la resta de forces politiques elegides al territori.

De moment, segueixen sense dir res de nou. Segueixen “pamfletejant”. Segueixen sent una gran incògnita. Em segueixen fent por. La por de qui posposa explicar i no et diu el que vol fer.

15.11.11

El pou sense fons (o la "guerra mundial" encoberta)

Les anomenades “Guerres Mundials”, han estat grans “liquidadores” de sistemes d’organitzar el món tan sols “sostenides” per nostàlgics que volien reeditar fórmules imperialistes que portaven a governar de manera “dura” i universalitzadora els ciutadans.

De fet, estem davant d’un altra d’aquests exemples. La única diferencia es, que en aquells moments es tractava d’alçar-se en armes sense cap mirament, i ara ja entrat el segle XXI, la cosa es el control financer, sense vessar sang de ningú.

Hem de reconèixer que els afanys imperialistes no han canviat, que les mostres de força tampoc, i que el que tenia que servir per tenir una Europa en pau, com era la Unió Europea (1957), ara trontolla, perquè una cosa es dir sobre el paper el que es farà i la crua realitat de després, quan tothom s’ha endeutat fins on ha pogut, amb l’ajuda de tots aquells que ara reclamen el que se’ls deu.

Les formules per envair els territoris no tan sols han estat econòmics, sinó també s’ha de pensar que en aquest assumpte també n’hi ha de doctrinaris que no se on volen arribar.

Es com voler munyir la “mamella” de l’estat del benestar dient bestieses com que tot s’ensorra, en quant per exemple, la despesa sanitària a Catalunya està als mateixos nivells de 2008 (amb retallades incloses), quan s'esbombava que teniem el sistema sanitàri mes eficient que qualsevol altra lloc i que ara tot s’ensorra perquè qui governa vol pagar les factures i no endeutar-se mes del que s’ho pot permetre, per no caure en pous sense fons, en els que fa dies que hi estem caient.

Fa dies que parlem de túnels. Des d’avui he decidit canviar el túnel sense final per un pou sense fons. Ho dic, perquè quan arribem a trobar l’altra banda, ens haurem fet “pupa”, depenent si hi trobem aigua, o no n’hi trobem.

Ja es hora d’especular menys, i jugar a arreglar les coses.

7.11.11

Vull saber els continguts. M’importen molt poc els enunciats.


Ja fa temps que vaig entendre la diferencia entre “publicity” i “advertising”. O el que es el mateix, la diferencia entre continguts i publicitat.

La perversió es que molta gent vol fer “colar” com a continguts el que es essencialment una campanya publicitària en tota regla.

Només cal veure allò que en diuen “realitis”, però que es tracta de la “creació” de continguts perquè el mirons de xafarderies televisives s’hi enganxin. Culebrots falsos entre persones suposadament mediàtiques que han adquirit cert nivell de notorietat sortint en prime time en magazines que cada vegada tenen mes de baralla de crits que de dossiers de coneixements.

Be, dons la campanya electoral el 20N no podia ser altra cosa que més del mateix. Ja ho hem viscut a les autonòmiques, a les municipals i ara, a les de l’Estat.  Els únics que fan un esforç públic per explicar les diferencies entre un programa electoral i un altra, son els periodistes que fan quadres en els que comparen els Programes Electorals dels Partits.

Fins ara, no he vist cap esforç entre els politics que es presenten a les eleccions, per aprofundir i explicar el seu programa. No en tenim prou amb els enunciats. Es de suposar que tots deuen tenir per exemple un enunciat que diu “lluitarem contra l’atur”. El que a mi m’interessa es cóm ho pensen fer. No ho expliquen. Es limiten en esgrimir frases com... “ vosaltres us creieu a l’altra?”.

En aquest sobreesforç per esgrimir enunciats i desacreditar els oponents, esta deixant orfe l’espai on es tindria que explicar cóm pensen fer el que anuncien que faran.

Recordo encara, quan es creia de debò en els politics, que s’inflamaven explicant el que pensaven fer i es quedaven sense veu defensant els seus arguments. El to dels debats va canviar quan el que agafa força en una discussió es desacreditar l’altra i, es clar, això es el que ven millor i per tant, no cal explicar el que es pensa fer, ja que el que importa es la profunditat de les esgarrapades i la sagnia derivada d’una baralla en els medis de comunicació.

Fins i tot als mítings, hi ha qui està pendent de la “connexió en directe per una TV” i avisa. Just en aquell moment s’aixequen les banderes, s’aplaudeix i el candidat deixa anar una frase estudiada on quedi palès que el seu oponent es un energumen.

Es trist. Ens han pervertit l’informació que rebem per escollir el candidat que ens interessa, ja que el que ens queda es tot el que te de dolent cadascun dels candidats, i no ens queda clar què fera el seu equip, si acaba governant.

2.11.11

No es veu el final


La gent ja n’estem tips de receptes macroeconòmiques, perquè no les toquem amb els dits i parla d’economia global, amb solucions difícils d’entendre i vist el que s’està veient, de dubtosa solvència.

Ara ja es hora de formules que estiguin al nivell de les persones i dels emprenedors individuals: que les puguem entendre i que estiguin directament relacionades amb nosaltres.

Ja no volem sentir mes coses com per exemple que els comerciants xinesos poden obrir una botiga al nostre carrer amb exempcions d’impostos, perquè el mateix acord tenim els catalans quan anem a la Xina i obrim un establiment. Això no ens serveix.

La crua realitat diu que quan jo obro una botiga, l’omplo amb més o menys fortuna de gènere i procuro posar preus assequibles, en bona mesura aquest preu me’l condiciona la quantitat d’impostos, tributs i quotes exigibles, que estic obligat a pagar.

Al final hauré de començar a donar la raó a qui em recorda que abans hi havia politiques que protegien el comerç intern, els productes fets aquí i d’altres qüestions que feia difícil l’entrada de productes de forma alegre i sense traves.

Per què hem de comprar productes d’imitació? Ara ja n’hi ha d’originals a preus d’escàndol, fabricats fora.

La meva pregunta es si hi ha receptes que permetin protegir el nostre comerç i la nostra indústria. En el seu moment, gracies a politiques encertades de protecció dels botiguers, ha permès que no proliferessin macro-centres comercials que han condicionat de forma extrema la forma de viure en forces indrets.

Un dels llocs que conec que ha estat molt salvatge es a Portugal, on del centre de les ciutats ha desaparegut qualsevol mena de botiga de moda, o de joguines, o de objectes de regal.

De debò, que qui te la facultat de canviar aquestes tendències, que ho faci, si no, en uns mesos pels carrers tan sols trobarem rètols penjats a les persianes baixades on hi resarà que “es ven” o “es lloga”, perquè això de traspassar, jo crec que també s’haurà acabat.

27.10.11

La "síndrome d’Stockholm", o per què ens hem de creure les tesis de la Merkel.


Es gros. Jo sempre m’he considerat europeista i defenso a tort i a dret l’idea de l’Unió Europea com a únic camí per no caure en receptes provincialistes.

Però les receptes, contrareceptes, pedaços i demès remeis pal·liatius per parar la sagnia incessable de l’economia europea, les està indicant qui durant molts anys li havia tocat el rebre i per tant havia de pagar la quota que costava posar al dia a països com Espanya per estar al nivell dels demés. O sia, perquè poguessin considerar-nos europeus, Alemanya i en menys mesura països com el Regne Unit i França, van haver d’aportar un grapat de diners i durant tant de temps que al final, alguns governants espanyols van arribar a creure’s que això en teníem un dret vitalici.

Be, això ens han dit que s’ha acabat.

Els mètodes per prendre el pols al sistema financer també han decidit canviar-los, fins l’extrem que en poques setmanes, el sistema bancari espanyol, ha passat de ser correcte i estable (i dels “mes estables d’’Europa”) a  necessitar 26.000 milions d’euros de recapitalització. El pitjor situat després dels bancs de Grècia.  

Quan algú gosa dir afirmacions contundents, es perquè pren com a “sistema de mesura”, aquelles condicions que algú diu que son les bones per mesurar. I si ahir es deia una cosa i avui una altra, es que d’ahir a avui hi ha hagut un canvi substancial de les regles del joc. I creieu-me quan dic que aquests regles del joc, només les pot posar la Merkel amb la connivència o no dels seus col·legues immediats com ho son els francesos.

Be ara veurem què passa. Si resulta que aquest 26.000 milions d’euros ho assumiran amb recapitalitzacions d’inversionistes o si ens tocarà el rebre als clients.

Sempre hem reclamat que la banca assumeixi la seva part de culpa en la crisi, i que no depengui tan sols dels rescats dels governs. Si aquesta recapitalització es per aquest motiu, benvinguda sigui. Si aquesta recapitalització ha d’afectar els clients dels bancs de forma directa i salvatge, malament.

Els bancs haurien de ser valents i assumir que no han guanyat diners (no que n’han guanyat menys) i actualitzar els seus balanços posant el valor real dels seus actius d’una vegada. Els bancs haurien de tenir codis ètics que aquells qui entren a treballar per prendre decisions els assumeixin i no puguin decidir indemnitzacions irresponsables i vergonyoses.

I sobre tot, algú hauria d’explicar a qui pren decisions als bancs, que cada vegada es mes veritat que no ajuden a qui te ganes de sortir-se’n. Difícilment hi pot haver-hi solucions si qui ho pot fer-ho, no està disposat a córrer cap mena de risc.

Segueixo creient en Europa i l’euro, però potser que algú hi aporti imaginació i noves maneres de fer.

12.10.11

Què vull ser quan sigui gran


La veritat es que sabent el que sé ara, hauria pogut enfocar la meva vida d’una altra manera.

Ser empresari es un sobreesforç difícil, ja que t’obliga a tenir una idea,  aprendre a saber fer de tot (administratiu, gestor,  líder, economista, entendre-hi d’impostos,…) i córrer tots els riscos, tant els de que allò no surti be (i decebre tothom i a mi mateix), com els econòmics (criticat si guanyo diners i tatxat de maldestre si en perdo), fins i tot posant en risc la meva credibilitat i que em quedin tancades les portes per sempre.

Treballar per un altra, es probablement una bona manera de viure professionalment, però allò de les “feines per tota la vida”, ara cada vegada es mes difícil. L’evolució tecnològica, ajuda a millorar els processos productius i la ma d’obra cada vegada es mes barata a d’altres països amb menys qualitat de vida, i això posa en risc la continuïtat de les empreses manufactureres.

Es clar que es pot fer de venedor, o d’administratiu,… però estem a la mateixa situació de precarietat, per l’ irrupció de canals de venda mes àgils i ràpids, on no hi intervenen gaires mans, o millores en els sistemes de gestió.

Puc ser un Professional lliure, “venent” les meves habilitats sense estar en plantilla, el que m’obliga a ser autònom i saber fer de tot novament, i amb la por d’equivocar-me o de quedar immers de el mar burocràtic tan si vull donar-me d’alta, com si vull donar-me de baixa. I malament quant em jubili.

Puc optar a ser funcionari, i tenir en propietat el meu lloc de treball. En aquest cas estaré hiperprotegit, encara que sigui un professional maldestre o no sàpiga tractar la gent a qui serveixo, o senzillament sigui un treballador que no val.

O ser un aturat subsidiat amb sense ganes de treballar. En aquest cas serè d’aquells del “laissez-faire, laisser passer”, i que em pagui qui treballa. En aquest pas haure de saber-ne un tou de subsidis i ajudes.

Definitivament el que haig de ser es un polític. Però d’aquells que no queda gens justificat el que fan. Passar la meva vida somrient i treballant poc, no pagar impostos, tenint pagat qualsevol mena de despesa que es pugui justificar com a fruit del desenvolupament de la meva responsabilitat, i el que es mes gros, quan deixi de treballar en això (tot i que no hagi fet res de res), gaudir d’uns privilegis que fan posar vermell a qualsevol.

I això no vol dir que no hi hagi empresaris, emprenedors, treballadors, professionals, funcionaris, aturats i politics que no es guanyin el sou… de cap manera.

Això es un retrat del que la gent del carrer està veient.

I quan les coses no van be, i hi ha greus dificultats per trobar feina, no hi ha diners i els que hi ha no tenen altra referència del seu valor que els mercats, els rumors i els especuladors amb la missió de fer-se rics sense consciencia social,… l’assumpte es desenfoca i condueix a l’ indignació i la crispació.

Ens toca a tots canviar aquest sistema i allò que transpira, però qui ho poden fer de debò son els que governen, des de dins.  I no ho tenen fàcil.

11.9.11

11 de setembre de 2011


Durant els quasi 300 anys que fa des de que Catalunya quedés trepitjada i comencés una persecució implacable i constant contra qualsevol signe d’identitat, o costum, o forma d’estar organitzat que fes pales que som una nació, els catalans seguim recordant-ho, i mantenint a tort i a dret tot allò que fa especial la nostra forma de viure, de pensar i d’entendre’ns.

Any rere any, ens ho seguim recordant, reivindicant que som qui som, i que mai renunciarem a ser qui som.

No els servirà de cap manera malmetre allò que ja tenim, perquè la nostra cultura i forma de ser, ens ha fet persistents tirant a tossuts, i perquè el sentit comú està al nostre bàndol.

Tal i com deia el conegut filòsof martorellenc Francesc Pujols, “el català sobreviurà, malgrat els seus il·lusos enterradors”.

Bona Diada !

9.9.11

Ja no hi som a temps per ser pessimistes


L’afirmació del títol no es meva, però m’agradaria que se’m hagués ocorregut a mi. Veient el que es veu cada dia, observant el que succeeix a diari i analitzant les causes des de les conseqüències, es pot afirmar amb tota contundència: que se’ns ha acabat el temps de queixar-nos, i comença a ser el moment de posar fil a l’agulla i, amb tot el que hem après personalment i col·lectivament, hem de desbrossar el camí que tenim al davant i arribar on vulguem arribar a “pinyó fixa”,... sense canviar de marxes, amb pas ferm i decidit i sense mirar de reüll.

El temps de la queixa, tot i reconeixent que tenim motius sobrats per convertir la resta de la nostra vida en una enoooorme queixa, ja no pot ser el que justifica cadascun dels passos que donem (o no) cada dia del resta de la nostra vida.

No podem instal·lar-nos en el banc del “sinofós”, per justificar per que no fem res. Hem de descobrir tot el que tenim davant nostre i posar-hi ganes.

Mai he cregut amb que la providència em resoldrà les coses. Crec i proclamo, que quedant-me quiet, no aconseguiré res del que em proposi. Hauré de sortir, cercar, treballar, equivocar-me, caure, enlairar-me, tornar-hi, entossudir-m’hi,...

Creieu-me, ja n’hi ha prou de queixar-se pel que no tenim, pel que ja no tenim, pel que hauríem de tenir i pensar mes en el que volem tenir, el que volem guanyar  i el que volem aconseguir.

I també hem de perdre la por a ser emprenedors, o agafar el camí de ser els nostres propis empresaris. 

5.9.11

“Farem complir a aquests catalans les sentències del TC”


Aquest probablement sigui el millor eslògan per guanyar vots fora del nostre territori. I es un crit de guerra com si ens diguessin: “a callar i a pagar”. I al damunt també ens obliguessin a parlar i viure com la resta de l’Estat.

Mira, ja està resumit tot el que volen que siguem: uns espanyols creients, que reconeixen que som treballadors, però que creuen que encara ens estan tractant massa be, perquè seguim treballant i generant un pessic molt gran dels ingressos de l’Estat.

El maltracte, l’afany universalitzador, les males maneres, l’insult gratuït, l’enveja amagada de menyspreu,... tot val per pervertir unes relacions, que estan fent malbé les ja tenses relacions entre Catalunya i les dues Españes: les conservadores i les progressistes.

Ja es ben trist que ningú de les dues Españes ens defensi, ni faci res per remeiar-ho. Però es clar: dona vots.

Sempre (sempre), quan s’acosten les eleccions generals de les Corts Espanyoles, segur que un dels paràmetres que fan servir per decidir els missatges als seus electors, es el de fer passar pel cèrcol Catalunya, que ja tenim masses coses... quasi tantes com ells (al seu entendre), i a veure si encara ens rebel·larem i no ho podran controlar... ens han de parar els peus!.

Crec que ara, fins el dia de les eleccions el 20-N, es el moment de que algú es dediqui a recollir les bestieses, eslògans, missatges i el que sigui que es digui en “campanya”, perquè tindrà material suficient com per escriure el “llibre dels improperis gratuïts a Catalunya”. Fins i tot comparar els discursos del mateix partit a Catalunya i fora de Catalunya.

Com que passades les eleccions, el Govern de la Generalitat posarà damunt de la taula el “Concert Econòmic”, ara (con si fos una vacuna) ens recorden l’aplicació de l’humiliant sentència del TC sobre la “llengua vehicular”. Una sentència provocada per la denuncia d’uns quants afectats que “militen” en el castellà. Que ningú defensi que la sentència recull el sentiment general d’aquells que viuen a Catalunya, perquè no es cert.

Ara, durant tota la Campanya Electoral, en sentirem a parlar, i faran servir el títol d’aquest article: “Farem complir a aquests catalans les sentències del TC”. I aprofitaran per dir-ne alguna mes, que els fera sentir forts amb els seus electors.

Com deia la meva avia “Deu ens ajudi amb l’àngel bo”. 

30.8.11

Maneflejant i manipulant els consensos.


De debò, ara si que ja s’han retratat. Cóm gosen maneflejar d’aquesta manera la Carta Magna?. Cóm poden jugar amb les normes que posen ordre en l’endeutament, sense arreglar el sostre de la “solidaritat” que han de tenir els impostos que es recapten a Catalunya amb la resta d’España. Si si, amb aquella España que fa autopistes gratuïtes on no les necessita, o trens d’alta velocitat on no fan falta?.

Com poden fer aquesta bestiesa tan gran, sense pensar en cap altra conseqüència que no sigui la de seguir estrenyent el cèrcol per on fan passar l’autogovern del nostre país.

Ara, juntets de la ma, aquells que se les foten a tort i a dret, estan d’acord en fotre a tots els que convingui per tal de manar còmodament i seguir fotent ma al moneder que no es el seu.

No els costa res citar Alemanya amb els temes que els hi van a favor, com això del “sostre d’endeutament”. Però al temps, haurien de mirar cara a cara la decisió del Tribunal Constitucional Alemany que limita la mal nomenada “solidaritat” dels Lands Alemanys a un 4%. Aquí seguirem pagant un 10% i apa, anar tirant.

Es una veritable burrada tot el que estan fent. Hi ha tal desgavell i tantes “fugues” a l’estructura, que hi posen pegats i mes pegats sense legislar amb el cap, o millor dit, intentant fer el que els manen des d’Europa sense que canvi l’estatus quo de res. Per aconseguir-ho tan sols tenen una manera, posant-se d’acord els partits de l’Estat perquè no canviïn les coses. I el paper del PSC segueix sent intolerable.

El que es mes trist, es el retrocés implacable del nostre autogovern, amb les riatlles de qui parla de Catalunya a Catalunya d’una manera, però quan es fora, ens titlla d’insolidaris i garrepes i que se’ns ha de tenir lligats i amb la corretja curta.

Ara s’haurà de veure cóm s’utilitzarà aquesta reforma Constitucional de corre-cuita, on no s’ha comptat amb ningú mes que aquells que l’han interpretada cons els ha convingut i l’han pervertit de mala manera.

Si algú ho portés al Tribunal Constitucional de l’Estat Español, com caram ho interpretarien?. Les reformes de la Carta Magna no s’han de fer via consulta popular?. 

29.8.11

Indignats, psicoindignats, indignats d’esquerres, indignats de dretes, indignats de centre, aprofitats i cagamandurries.


Ja n’hi ha prou. La “Indignació” no es patrimoni de ningú, i es de tots.

I es clar que tots estem indignats!. Amb el que s’ha fet, amb el que no s’ha fet, amb el que s’ha deixat de fer i amb tot el que transpira l’estil de fer política que s’ha instal·lat a les actuacions de qui ha governat els darrers anys.

Les consignes de les “manis” que he vist aquests dies, a què responen?, a qui representen?, què defensen?, on volen anar a parar?...

He vist que ara hi ha col·lectius que s’identifiquen com “els indignats” però que s’autoqualifiquen d’esquerres, o indignats de l’església, o indignats socials,... que caram vol dir tot això?.

I n’hi ha dels que no saben ben be quines solucions hi ha d’haver, però que no estan d’acord en res. Que consideren que les solucions no les han de donar els politics que s’han elegit. Be, i si no ens les han de donar aquelles persones que hem escollit perquè ens representin, qui caram ho ha de fer?... una assemblea?. I qui em representarà a mi en aquesta assemblea?.

Estic realment decebut. Està clar que a priori, quan es qualifica la “indignació” com una actitud i no com a una consigna que no porta enlloc, hi estic absolutament d’acord. Quan s’esgrimeix com un eslògan que no sé ben be què persegueix, o a on ens porta hi estic absolutament en desacord.

Estic segur que aquesta opinió hi ha a qui no els agradarà, però de la mateixa manera que en el seu moment vaig defensar el meu dret al vot i he defensat el meu dret d’escollir qui em representa, i he defensat la indignació com actitud, davant de tot el que s’està fet malament, no li atorgo a ningú que no sé què defensa, el dret a representar-me.

18.7.11

Males pràctiques


La tònica general, es dedicar-se a mostrar les debilitats del contrari per deixar palès que amb ell no anirem enlloc.

S’ha perdut pel camí, aquella vella costum (ara no se si escriure-ho amb “b” o amb “v”) d’explicar per què es millor la nostra opció que la de l’altra, recolzant els arguments amb propostes generals i la seva aplicació en concret.

Clar, el camí es mes difícil i de cap manera tan efectista. La causa-efecte que te parlar malament de l’altra, es el que dona sentit a un discurs que sap i te comprovat que funciona, que les coses no les guanya qui te i fa propostes, sinó que perd qui queda vilipendiat i descobertes les seves vergonyes de gestió o del que sigui.

Aquí queda clar que qui s’han convertit en uns experts en aquests discursos, son els grans partits espanyols, que estan en permanent baralla en els temes que rasquen mes el dia a dia. Això si, com que es tracta de posar-se a favor del seu discurs les vergonyes de l’altra (fonamentades o no), ens omplen les orelles de tirabuixons i recontratirabuixons verbals, i esbalandrades mediàtiques, esgrimint paraules com “corrupció”, ineptitud”, “prevaricació”, “males arts”, “que l’altra es pitjor”,...

Curiosament però, estan d’acord en posar en comú els seus missatges quan parlen de sentiments nacionals. Els seus sentiments nacionals son els d’España, guanyadora d’una guerra i ataquen sense contemplacions els sentiments nacionals d’altres territoris titllant-los d’il·legítims.

No tenen cap mena de vergonya en escapçar la unitat lingüística catalana, parlant de peculiaritats regionals, i per tant poden prescindir dels departaments de política lingüística en les comunitats autònomes on governa segons qui, i en canvi es gasten burrades de diners per parlar d’unidad linguistica del español, sigui on sigui on es parli, ni que sigui amb les “peculiaritats” geogràfiques del territori que es tracti.

Es clar que tota aquesta psicocultura del “calumnia que algo queda”, els va be fins ara. Des de qualsevol programa de TV, de ràdio, entre els politics, entre els professionals, etc, etc. Es pot veure aquesta pràctica poc ètica, que segueix només torpedinant l’altra, sense explicar que es fera per resoldre-ho.

El cas es que molta gent ja n’està tipa de tanta baladreria i grolleria que nomes persegueix mostrar tot el que te de dolent que segueixi l’altra i comença a necessitar concrecions.

I tampoc hem d’oblidar que totes aquestes maneres de fer, ens han portat a voler les coses immediat. Segueixo considerant que estem al mig de la “societat liquida”, que no ens exigeix res per demà, sinó per avui i ara.

Potser caldria que algú, encara que costi, faci exercicis de pedagogia, i expliqui per què es fan les coses d’aquesta manera i no d’una altra, o be, que comenci a explicar veritats i les demostri.

S’han de trobar noves maneres de fer les coses.

12.7.11

L’ètica emprenedora


Valgui com a reflexió en veu alta. Hi ha una part important en les regles del joc dels que volen emprendre algun repte en el difícil univers econòmic i empresarial, que no passen pels senzills conceptes teòrics de la reflexió: s’han de guanyar diners i prou.

Segons el corrent “clàssic”, l’ètica té com a objecte els actes que l’ésser humà realitza de manera conscient i lliure (és a dir, aquells actes sobre els quals exerceix d’alguna manera un control racional). No es limita només a veure com es realitzen aquests actes, sinó que busca emetre un judici sobre aquests, que permet determinar si un acte ha estat èticament correcte o no.

Això implica establir una distinció entre el que es correcte i el que es incorrecte des del punt de vista ètic, i si el bé i el mal ètics coincideixen o no amb el que serien el bé i el mal en si.

No n’hi ha prou en conèixer i saber utilitzar les eines que et permetin visionar sobre el paper, si un negoci va be o no va be (la tresoreria, la comptabilitat, l’evolució de les vendes, els pressupostos,...). S’ha de submergir la nostra creativitat i els nostres coneixements en conceptes potser menys racionals i mes emocionals com son els que ens apropen a l’humanisme.

Tots sabem que grans empreses s’han construït pel sentit de pertinença de cadascú que hi treballa, i que l’impulsor principal d’aquesta forma de “sentir” l’empresa es qui hi ha al davant.

No s’ha de confondre el “paternalisme” amb les bones arts per fomentar actituds positives en un projecte o en una empresa.

Aquí hi entren els conceptes “ètics”. Aquí es on es pren consciencia que s’han de guanyar diners, però s’ha de saber utilitzar-los. Saber que hi hauria d’haver una obligació no escrita, que es la de saber premiar a tot l’equip per la feina feta.

El que ha de quedar clar que no es veritat que “tot val” en el mon de l’emprenedoria i en el mon dels negocis. L’ètica te a veure amb haver actuat be o malament.

Algunes actituds d’alguns politics per justificar les seves decisions en son un bon exemple. Jo soc un ferm defensor de que pocs politics guanyen eleccions, en realitat les perden els altres.

Segurament es pot pensar que es una visió molt carrinclona del que hauria de ser l’ètica, però del que no en tinc cap dubte, es que se li hauria de donar la importància que te, si volem construir un mon mes correcte. 

28.6.11

El triomf dels politics del “destino en lo universal”.


De fet, el que ha passat els darrers anys en el “camp d’assaig” del País Valencià, està ja aconseguint els seus mes secrets objectius: acabar amb qualsevol idioma que no sigui el castellà.

L’avenç imparable de la “lengua del imperio” a aquell territori va quedar ferida l’any 1907 amb la creació de l’Institut d’estudis catalans, en el moment en el que es va fer valdre que hi havia un idioma en comú a molts indrets, que va quedar anomenada com a “llengua catalana” i que l’any 1932, amb les “Normes de Castelló” es van unificar criteris de tractament de la mateixa llengua, respectant les formes pròpies de cada punt diferent de la geografia on es parles.

L’avenç de la llengua catalana, va quedar estroncada desprès de la Guerra Civil Española, període en que va quedar prohibit el seu us públic, encara que a les cases, seguia sent la llengua que parlaven les famílies.

L’arribada de la democràcia a l’Estat Español, va permetre una sincera i ferma recuperació de l’idioma a Catalunya, el País Valencià, Balears, i reivindicar-lo com a propi a la Franja de Ponent, a la Catalunya Nord i a d’altres punts de la Mediterrània (l’Alger entre d’altres).

Però els que conspiraven per malmetre-ho, van trobar en la suposada defensa de la seva llengua pròpia, una manera d’encendre els ànims i convertir la llengua “valenciana” en una llengua pròpia que suposadament defensaven pel damunt de qualsevol criteri, encara que desprès s’hagi demostrat que el que pretenien era convertir-la en “residual”.

El contacte amb la llengua troncal, es va convertir en un contuberni conspirador català, per tant es tractava de trencar qualsevol element contaminador, i van impedir a tort i a dret que els medis con TV3 pogués emetre en un entorn que el volen conservar pur per la “llengua valenciana”.

Però aquest assaig ha anat de conya. Ara, quan els partits amb menys missatge polític i que han quedat allunyats de les simpaties generals, son els que no han sabut instrumentar un nou missatge, ni han transmès una altra manera de fer arribar als valencians idees renovadores i de defensa de la seva identitat, ara, guanyen de nou per majoria absoluta, i valents, decideixen (en virtut d’una necessària retallada pressupostària) acabar amb les ajudes a la seva llengua, ja que es una d’aquelles coses “prescindibles” i “residuals”.

I com no, a Balears també ho faran.

I valents, a Catalunya enarboren la “defensa de la Constitució”,  i la decisió del TC per la “denúncia” de la “Defensora del Pueblo interina”, de que el català no es important i que ha de prevaldre la “lengua castellana”, per defensar el “destino en lo universal” de “todos los españoles”.

El PP seguirà traient pit, perquè es creuen que guanyaran les eleccions, però en realitat les perdran els del PSOE. Tot hi així, miraran de reüll els indignats i cercaran la manera de treure’n profit, n’estic segur.

Mentrestant, ens trobem davant del que sempre ha passat a la Història amb majúscules, que els conservadors s’atribueixen moltes vegades la defensa de quelcom que no volien (la Constitució), perquè han trobat la manera de que res no canviï i que en molts cassos, han trobat la formula per dinamitar qualsevol avenç.

Estem ben arreglats.

15.6.11

Les decisions estratègiques.


Sempre es complexa prendre decisions, però el que es clar es que no ens paguen pel que sabem, sinó pel que fem amb el que sabem.

L’experiència no es pot considerar com a tal, si no es el recull de tot el que has viscut, n’hagis extret conclusions fruit de la reflexió i n’hagis après. Pots estar vivint cometent sempre el mateix error i pensar-te que es experiència.

El que em sembla a mi es que sempre hi ha tres opcions.  La primera es deixar que passi (no fer res), pensant que tot s’arreglarà sol. Està clar que aquesta no es la bona. Que es deixar que la Llei de Murphy actuï i faci bona l’afirmació que “allò que pot sortir malament, sortirà malament”.

L’altra camí te dos sentits de circulació. El conservador i l’emprenedor. El sentit conservador porta a ni plantejar-ne cap canvi de futur, que no sigui altra que el d’ajustar-se el cinturo, augurant el pitjor del escenaris i actuant en conseqüència. Mirant el que ha passat abans i readequar i prendre decisions encaminades a encongir el que es te, sense pensar en altra cosa que la flama segueixi encesa, sense pensar en clau de futur.

El camí emprenedor es mes complicat i difícil, però te conseqüències diferents. En aquest cas, es tracta de observar el que tens, i decidir on vols arribar. Definir estratègies, treballar formules imaginatives que et permetin resituar-te en un camí que et porta a algun lloc.

Paro es clar, hi ha gent que confon aquest conceptes i els dinamiten sense pensar-s’ho. Hi ha qui te els conceptes equivocats o be els interpreten com els sembla. Tan sols cal mirar com s’ha portat l’administració del nostre país, per comprendre el sentit d’aquest article.

Fa uns anys, es va concebre el pressupost de la Generalitat pensant en que el nivell d’ingressos no s’havia de baixar, que la crisi era un invent i per tant les despeses no calia reduir-les i per tant, tot allò era rauxa sense seny.

Ara, li ha tocat a un altra govern administrar els diners, i li ha tocat per una banda, pensar en el futur i per altra banda ajustar els diners que s’entren amb els que surten.

La formula de que cadascun dels partits que tenien competències exclusives en cadascuna de les conselleries que ocupaven va ser una greu equivocació. I també va fer evident que ningú estava disposat a deixar anar res (i si es tractava de diners encara  menys) que afectes la conselleria que governava.  I això, ens ha portat a un moment dramàtic, en el que hi estem. I agradi o no, el patirem, i a l’hora de cercar culpables, crec que no hi ha dubtes de a qui mirar.

Com es lògic, hi haurà qui pot pensar que aquesta reflexió dona la raó a aquells que han actuat seguint el model d’ajustaments i que en canvi aprofiten les conjuntures per dinamitar projectes i malmetre solucions de futur. O potser no. Però aquesta es una altra història.

A dia d’avui, la realitat es que tot es prou complicat, i que es faci el que es faci, convé que s’actuï i no es pot esperar que tot s’arregli sol.

7.6.11

Les guitzes dels immadurs


Aquests darrers dies, les declaracions de politics i expolitics, i sobre tot les postures “canalitzadores” del encara “tripartit”, estan escenificant un extravagant escenari, que s’ha de mirar amb lupa per entendre’l.

Estem a les portes de l’aprovació dels Pressupostos de la Generalitat.

Qui ha estat escollit pels ciutadans, per governar els destins de la Generalitat els propers anys, i que l’hi ha reiterat el suport a les darreres municipals, i que li ha tocat la malaurada i trista responsabilitat d’encaixar les despeses als ingressos, ha presentat uns pressupostos difícils a l’aprovació de la Cambra, i els que haurien d’entendre per què ho fan, els han barrat el pas a l’entesa dient que no els donaran suport de cap manera amb excuses infantils. CiU, no te la majoria absoluta i sap que els Pressupostos han d’aprovar-se si o si. Qui queda per pactar?,… el PPC, i es clar, no queda mes remei que entendre’s amb ells.

Què s’esperaven ICV, ERC i PSC-PSOE?. Encara no s’han tret el xip de que la ciutadania els ha ”castigat” pel seu mal govern, per convertir els darrers anys tenint el poder de la suma (que no de les majories) en un constant increment de despeses i mes despeses, que han castigat la butxaca dels catalans de forma insòlita i que han demostrat ser uns governants immadurs, que s’han dedicat a “manar” intentant justificar el que han fet dient que les seves decisions son les bones i els demès son una colla d’aprofitats.

S’ha demostrat que tot ha estat a l’inrevés. Però que es pensaven?. I ara, intenten escenificar que CiU pacta amb PPC, perquè es el que li agrada. Haurien de fer-s’ho mirar.

Amb això segueixen demostrant que han estat uns governants immadurs, que van aprendre malament la llissó el primer any, i que ho han repetit 2 Legislatures.


Els experts defineixen l’immaduresa quan es compleixen aquests paràmetres:
·        Actua de forma consistent però impulsiva
·        Mostra manca d’habilitat per aprendre dels fracassos i modificar la seva conducta
·        No te criteri propi per escollir
·        Es presa fàcil dels comentaris d’altres i de la seva aprovació social
·        No accepta les conseqüències de les seves decisions o prefereix culpar als demés.

Replantegeu-vos, reinventeu-vos, reenfoqueu,… els del PSC-PSOE, ICV i ERC seguiu sent els immadurs del “tripartit”.

1.6.11

La voluntat d'emprendre


Sempre s'ha insistit que cadascú de nosaltres està condicionat per si mateix, i no hi ha dubte que les decisions finals són íntimes, personals i intransferibles, però estan molt condicionades per l'entorn de la comunitat, per la situació personal i per la gent que t'envolta.

L'escenari que està deixant la crisi, afecta directament l'actitud global de les persones. Les actituds catastrofistes i apocalíptiques han envaït la informació que circula per tots els mitjans que troba al seu abast, i això comporta sens dubte a errors molt greus d'apreciació, per part de persones que haurien de recordar quins càrrecs ocupen, o quina serà la influència dels seus comentaris, decisions o actituds.

Podem parlar del Comissari Europeu que va parlar d'Apocalipsi després del Tsunami del Japó. Podem comentar la greu ofensa al sentit comú que han provocat totes les exempcions i totes les retribucions que s'atorguen els que legislen. Podem tremolar amb la impunitat de les greus i falses afirmacions gratuïtes de la màxima responsable de salut d'Alemanya responsabilitzant a les hortalisses espanyoles del virus que afecta a gairebé 2.000 persones al seu país amb el resultat de més de 10 morts.

No hi ha dubte que la indignació general amb la situació i amb la casposa forma de trobar solucions, ha provocat (per fi) a la joventut, que ja tenen una sensació d'afartament que molts compartim.

Però mentrestant, la vida continua. L'explosió con un "bufador de vapor" de la multitud de diferents i variades indignacions ha provocat que surtin al carrer moltes persones que ja no estan disposades a que es vagin posant pegats a fórmules que per equivocades, han dibuixat un escenari que no il·lustra un futur que ajudi a tenir actituds en positiu.

Vull cridar l'atenció sobre aquest assumpte, que em sembla extraordinàriament nou: hi ha hagut la voluntat comuna de mostrar la indignació. S'ha realitzat un pur i formidable acte de emprenedoria, la de manifestar que s'està fart.

Ara toca actuar. Ara toca construir. I no es tracta de trencar-ho tot i oblidar el que s'ha fet malament. Això és de il·lusos. Es tracta de recordar que el punt de partida és el que és. Ara tenim el que tenim. I per tant, es tracta de "deconstruir" i buscar fórmules que ens condueixin a millorar la situació de forma global. S'ha acabat la "societat líquida".

El món és dels emprenedors. Dels que sabent el que s'ha fet malament, construeixen els seus projectes, que han nascut de la seva pròpia evolució i de grans idees innovadores que persegueixen donar-li valor afegit a allò que per comú s'ha convertit en habitual i per tant és invisible als ulls dels possibles usuaris / clients.

Hi ha dues coses a dir, la primera és que és imprescindible disposar d'una bona idea, contrastar i assegurar-se que és innovadora i realitzable. La segona, és que haurà de construírse en els fonaments canviants i complexos cel “nou” Mercat. El que de forma orgànica, està evolucionant de forma imparable, i que deixarà una nova geografia i un nou paisatge, construït a continuació de l'actual escenari, que ja està tocant fons.

La voluntat de canviar i emprendre, com ha passat sempre, ja està dissenyant un nou model de convivència i de forma d'entendre les coses.

23.5.11

Avui es l'endemà.


Avui es l'endemà. Es aquell moment que la gent ha parlat, votant. Es un moment en el que alguns fan les maletes, endrecen els papers que han de deixar i s'enduen els que no volen deixar. Es un moment en el que tot està per fer.

Els nous equips municipals i les noves sumes de regidors, deixen un nou aspecte al territori.



Ara es l'hora de les noves oportunitats fruit de canvis profunds, que han d'il·lustrar amb noves maneres de governar. Moments en els que s'haurà de comptar amb les frustracions de molta gent que han apostat perquè hi hagi una altra forma d'interpretar la ciutat, respectant el que s'ha fet be però demanant canvis substancials en allò que no s'ha fet be.

També serà aquell moment en el que les persones que representen els partits que han baixat o els han escombrat a les urnes, hauran de reflexionar sobre el que no han fet be i hauran de canviar el seu discurs, perquè està ben clar que els electors ja no se'ls creuen.

A ningú ens agrada que ens retallin drets, diners i benestar. Però tampoc es pot viure en un miratge. Tots sabem de llarg que fa anys que tot ha estat sorprenentment fàcil fins fa un parell d'anys. I tot sabem que els dos darrers anys, els que han governat a Catalunya i als nostres municipis, no han administrat prou be la caixa. Han fet comptes pensant que els ingressos es mantindrien i les despeses no caldria baixar-les el que tocava.

Ara, a la Generalitat i als municipis, els caldrà ajustar les despeses als ingressos, i això hi haurà moltes maneres d'explicar-ho: es podrà explicar com un ajust o com una retallada.

En qualsevol cas, ens tocarà als ciutadans patir-ho, però a qui ha de governar els municipis els propers quatre anys, hauran de ser l'exemple a seguir i per tant, hauran de comportar-se. Veurem quins sous es posen. Veurem com hi posen llum als grisos i veurem la transparència de la seva gestió.

I també, com no, s'haurà de reflexionar l'irrupció de discursos xenòfobs. S'haurà de pensar cóm una colla de brètols insensats que tenen discursos interessats i basats en consignes fàcils i moltes vegades amb informacions manipulades, han aconseguit representació als ajuntaments i  han pogut transmetre els discursos dels seus líders que es presenten a l’opinió publica com a corders, però que son ben be una altra cosa. 

S'haurà de fer pedagogia. No s'haurà de treballar tan sols en l’administració de la ciutat o del poble, sinó que també s'haurà d'explicar el que es fa constantment.

Avui he vist una "piulada" que vull reproduir "aquest es el moment en el que moltes comptes a xarxes socials d'alguns candidats es moren".

Els nous alcaldes, hauran de recordar que la gent te memòria.

Els desitjo bona feina.