27.10.11

La "síndrome d’Stockholm", o per què ens hem de creure les tesis de la Merkel.


Es gros. Jo sempre m’he considerat europeista i defenso a tort i a dret l’idea de l’Unió Europea com a únic camí per no caure en receptes provincialistes.

Però les receptes, contrareceptes, pedaços i demès remeis pal·liatius per parar la sagnia incessable de l’economia europea, les està indicant qui durant molts anys li havia tocat el rebre i per tant havia de pagar la quota que costava posar al dia a països com Espanya per estar al nivell dels demés. O sia, perquè poguessin considerar-nos europeus, Alemanya i en menys mesura països com el Regne Unit i França, van haver d’aportar un grapat de diners i durant tant de temps que al final, alguns governants espanyols van arribar a creure’s que això en teníem un dret vitalici.

Be, això ens han dit que s’ha acabat.

Els mètodes per prendre el pols al sistema financer també han decidit canviar-los, fins l’extrem que en poques setmanes, el sistema bancari espanyol, ha passat de ser correcte i estable (i dels “mes estables d’’Europa”) a  necessitar 26.000 milions d’euros de recapitalització. El pitjor situat després dels bancs de Grècia.  

Quan algú gosa dir afirmacions contundents, es perquè pren com a “sistema de mesura”, aquelles condicions que algú diu que son les bones per mesurar. I si ahir es deia una cosa i avui una altra, es que d’ahir a avui hi ha hagut un canvi substancial de les regles del joc. I creieu-me quan dic que aquests regles del joc, només les pot posar la Merkel amb la connivència o no dels seus col·legues immediats com ho son els francesos.

Be ara veurem què passa. Si resulta que aquest 26.000 milions d’euros ho assumiran amb recapitalitzacions d’inversionistes o si ens tocarà el rebre als clients.

Sempre hem reclamat que la banca assumeixi la seva part de culpa en la crisi, i que no depengui tan sols dels rescats dels governs. Si aquesta recapitalització es per aquest motiu, benvinguda sigui. Si aquesta recapitalització ha d’afectar els clients dels bancs de forma directa i salvatge, malament.

Els bancs haurien de ser valents i assumir que no han guanyat diners (no que n’han guanyat menys) i actualitzar els seus balanços posant el valor real dels seus actius d’una vegada. Els bancs haurien de tenir codis ètics que aquells qui entren a treballar per prendre decisions els assumeixin i no puguin decidir indemnitzacions irresponsables i vergonyoses.

I sobre tot, algú hauria d’explicar a qui pren decisions als bancs, que cada vegada es mes veritat que no ajuden a qui te ganes de sortir-se’n. Difícilment hi pot haver-hi solucions si qui ho pot fer-ho, no està disposat a córrer cap mena de risc.

Segueixo creient en Europa i l’euro, però potser que algú hi aporti imaginació i noves maneres de fer.

No hay comentarios: