6.4.08

Al Bar Tarragona

8 del mati de qualsevol dia dels meus darrers 10 anys (com a poc). Agafo el cotxe, i m’apropo fins el Bar Tarragona. Hi trobo la tieta escombrant el carrer, la mare de l’Asunción a la cuina (ja se que es diu Assumpta, però jo la conec per Asunción, amb accent català). El Jimmy ja ha anat a buscar els diaris (2 esportius, un de gran, els dos del poble i alguna revista sobre tot de motor). Sempre aparco malament, hi ha aquella mena de pas de cebra enorme per una borera xica, que no te sentit, però allà estic jo, mal aparcat. Entro travessant dues portes la primera la primera cap a dintre, la segona cap a fòra. A la dreta el mostrador llarg, amb una emisòra catalana, quan no hi ha la tele en marxa. Quatre fileres de taules en paral.lel, que comencen a les vidrieres del carrer i s’acaben a mitg metre de la barra. La primera filera els instal.ladors (gas, electra, …) La segona també per grups de persones de mes d’una empresa que van arribant durant el mati. La tercera la nostra, grup de gent de diverses procedències (no coincidim quasi en cap dels oficis), però que a força de veure’ns, ens coneixem, i sabem quin lloc ocupar a taula. La quarta filera fonamentalment els mes veterans de l’indret. A tot arreu gots, aigues grans i toballons. A l’altell aquells que no son de cap colla. Una vegada assegut, obro el diari després de dir bon dia, i en Jimmy em porta el que vòl, sense preguntar –a força d’anys ja sap que m’agrada. Truita de butifarra negra, cansalada fregida, pops a la planxa, ventre amb mongetes, pops amb suc, callos, bacallà esqueixat, sardines en escabex, bocates de tunyina amb olives,… el que hi hagi, però poca cosa i bona. Mentres llegeixo el diari ja han passat per la barra els fixes de cafè i conversa just abans de traballar, i han arribat ja alguns dels que s’instal.len a les taules als llocs precissos de sempre. També han passat aquells jovenets i jovenetes que intenten comprar tabac quan van a l’escola i el Jimmy no els ho permet. Ja baixa l’Asunción del pis de dalt i encen mes llums dels que el Jimmy te encesos. Es nota quan arriba. Sense preguntar, a vegades l’un a vegades l’altre, em posen aquell cafè curt que s’agraeix. Just abans d’alçarme ja està el bar mig plè. Les nou menys quart. Saludo, converso un minut, vaig a la barra, pago, surto a buscar el cotxe i a treballar. I m’en vaig al despatx gratificat el meu interés pel que passa, el meu estòmeg, el regustet del cafè, i el somriure d’aquesta gent, de la familia que he tingut durant mitja hora cada mati, des de que visc a Igualada. Tot aixó es va acabar el divendres dia 5. Ho trobaré a faltar. Us trobaré a faltar.