28.7.06

La veu de l'Anoia 28-7-06

No m’he pogut resistir a enviar aquesta carta, tot i que fa temps que tinc per norma no posar-m’hi massa en tot això. 

M’agrada la política. Sempre m’ha agradat. Sempre m’he sentit compromés amb el que ens passa a la gent. He col.laborat i col.laboro amb moltes associacions que formen part de la vida quotidiana, com els ateneus o d’altres que ajuden al jovent en l’exercici de responsabilitats i la formació continuada. 

Soc lliberal. Crec en la socialdemocràcia i entenc que tothom pot aconsseguir el que es proposa. El meu sentit de pertinença, em fa pensar que soc nacionalista. Soc bel.ligerant amb les injusticies i no tolero els missatges que pretenen justificar alló que el sentit comú fa injustificable. 

Ja fa uns quants anys, hi havia un partit politic que em representava. De debó, que em representava. Em sentia al seu aixoplug i em feia entendre i defensar, que el progrés passa per força per la valentia d’enfrontar-se a les pors malintencionades i casposes i sobre tot per entendre que el que s’ha de fer es el que sigui millor pels conciutadans. Posar el teu cor i el teu cap en aquest camí, t’obliga a fer un exercici de responsabilitat personal, com es el de ser absolutament intolerant, quan el teu partit fa coses que saps que no el conduiran a tenir actituts objectives, lógiques i compromeses amb el sentit comú i el sentit de pais. 

El que es realment fotut, es que els que rondem els 50 anys, sabem el que va costar tenir al nostre abast l’elecció dels nostres representants i de qui governa el nostre pais. Tot era nou, il.lusionador, fantàstic. El Dictador ja no manava, i durant uns anys, ens varem enlluernar amb la força del sentit comú i el consens. Tot fent cami, i a cavall del temps, hi va haver gent que es va anar “instal.lant” en els cercles de poder, i de fet, els va seduir tant, que van deixar d’utilitzar les formes obertes i magnifiques que il.lusionaven a la gent, per substituir-les per formes maniqueistes i carregades de pors, suports interessats i d’altres fòrmules, que permetien assegurar millor la certesa de mantenir el poder. 

S’ha deixat de pensar en el que s’ha de fer per la ciutat i el pais, i fa anys que tan sols es pensa en com conservar, mantenir i encotillar els orgues de decissió. On són aquells valors étics i moralment correctes que eren al nostre partit?. On es aquella voluntat de sumar forces i aconsseguir un partit fort per aconsseguir governar la ciutat o el pais amb la lògica del sentit comú i pensant amb els ciutadans i ciutadanes?. On es la sensibilitat per millorar la qualitat de vida i el futur dels nostres joves?. On és tot aixó?. 

CDC a Igualada, actualment es una mena de grup de persones que es barallen per aconsseguir tenir el poder del partit, i que no pensen en el futur de la ciutat, sino en veure com dominar i manipular unes sigles, que d’altra banda les hem fet entre tots els que hi militem. Ara es dificil poder optar a ajudar a la ciutat o als teus conciutadans, o senzillament sentir-se a l’aixoplug d’un partit, perquè les sigles són captives de la lluita interessada en tenir el poder. Enyoro aquell moment en el que un lliberal, socialdemòcrata i que exerceix de català, es sentia representat i joios de ser de CDC. 

Ara m’hi sobra la gent que els fa por que vagis a les votacions internes, perquè saben que el teu vot no serà per ells, i que essent així, a mi no em representen de cap manera. Ara em fan dubtar de si el partit que he defensat sempre, es el meu. El més trist de tot aixó, es que hi ha un espai que cada vegada és més gran, entre el que pensem els ciutadans i el que pensen els que ens governen, i aixó marca la tendència imparable de no creure’s la democràcia, i obre un pou directe a l’abstenció. 

Francesc Puertas i Vidal (La Veu de l’Anoia, 28 de juliol de 2006)