19.3.09

Ens dirigim a la “societat líquida”

És difícil parlar de segons quines coses, perquè es fa difícil entendre-les. Darrerament s’està parlant molt del Pla Bolonya. Des de la imposició que en fan les més altes instàncies (catalanes, espanyoles i europees) per unificar criteris i homologacions, per tal que els futurs diplomats o llicenciats surtin amb una titulació sota el braç que es pugui homologar arreu del territori de la UE. Hi ha qui hi està en contra, perquè considera que un canvi d’aquest gruix no es pot fer amb improvisacions tan greus com la manca de pressupost per atendre la demanda d’aquells que volen estudiar. Fins i tot la queixa més gran és la del col·lapse que significa per a un professor o un estudiant d’aquí posar en pràctica les exigències del nou Pla. El que considero realment greu és que tot això hagi acabat per intentar fer partícips de la discordança a la resta de ciutadans. He pogut constatar que molt poca gent sap res d’aquest Pla Bolonya, que no siguin les consignes d’uns i altres, sense saber en què aprofundir quan se’n parla. La cosa ha arribat a tallar la circulació de la Gran Via i a què hi hagi una càrrega policial (al meu entendre absolutament desproporcionada), on qui ha rebut més són els mitjans de comunicació i els Mossos. És ben clar que la societat ha canviat, i que una de les qüestions que s’estan instal·lant a l’ADN de la gent és quelcom que ara els sociòlegs n’anomenen “societat líquida (Z. Bauman)”, o sigui aquella que no perdura i, sense compromisos, s’escorre com un rierol en el moment que no convé. Jo potser n’hi diria “societat de la immediatesa”, o sia, aquella que actua pel que passa des d’avui i que s’acaba avui mateix. Al final, això del Pla Bolonya haurà adequar-se al que més convé als titulats. És ben clar que pensar en el futur sense saber anglès o bé no entendre Europa com el mercat laboral, serà un greu error d’enfoc. Aquest és un tema que el podem portar més enllà i des dels conceptes de docència que ara comencen a formar part de la normalitat. El concepte de pensar en els alumnes com a clients que han de quedar satisfets i per tant es treballa en clau de la seva satisfacció: bon entorn, posar les coses fàcils i força aprovats. Els professors són persones al seu servei i per tant si és massa rondinaire o li costa aprovar els alumnes, es converteix en un mal empleat al servei dels clients. I qui es queixen són els pares en forma d’exigència per millorar la satisfacció dels seus fills i no pas en clau perquè aprenguin més i millor. Probablement em guanyaré algunes crítiques amb aquest article, però no faig altra cosa que manifestar el que molta gent em comenta i que no diu en veu alta per no ser titllat de retrògrada i mala persona. Crec amb sinceritat que s’han de recuperar els valors basats en la qualitat i el compromís amb un mateix i amb els altres. Pel que es veu i, tot s’està enfocant cap a obtenir titulacions, i adquirir coneixements és secundari. I d’aquesta manera, ens dirigim irremeiablement a la “societat líquida”, la del que importa és l’avui i no agafar compromisos per demà.

17.3.09

Dimissió a Vilafranca (Editorial 1)

No hi ha dubte que fer aquest editorial sense parlar de la dimissió de l’alcalde de Vilafranca, seria estrany. Entenem que l’aritmètica política moltes vegades juga en contra de la governabilitat d’una ciutat. Si aquesta ciutat és una de les capitals de comarca, aleshores té una rellevància important, sobre tot si es comencen a fer sumes i restes i càbales sobre qui, com i quin paper jugarà cadascun en el futur govern municipal. No hi ha dubte que sempre es parla dels partits que tenen més regidors, en aquest cas el PSC i CiU. Encara que, la responsabilitat per governar la ciutat mai és tan sols dels partits majoritaris al consistori. Quan l’aritmètica juga el paper que juga a Vilafranca del Penedès, cal preguntar-se per què es van presentar a les eleccions els que es varen presentar. Aquells que han tret un resultat testimonial a l’ajuntament no es poden escudar en què són minoritaris, han de prendre decisions per dotar l’ajuntament d’un alcalde i d’un govern. En canvi, cal preguntar-se: a què juguen?. Són precisament els minoritaris els que haurien de fer el seu paper i aliar-se amb uns o els altres i que la ciutat tornés a tenir govern. És d’iŀlús pensar que, o el PSC o CiU podran fer el que vulguin pel fet de tenir la vara d’alcalde si no cerquen (i aconsegueixen) sumar esforços amb els representants dels partits minoritaris a l’ajuntament. Qui té la clau de la governabilitat de la ciutat són, sense cap mena de dubtes, les persones que han estat escollides pels ciutadans per representar-los. Els regidors són els que han d’elegir un alcalde i aquesta és una tasca que no poden deixar a ningú més. Els regidors del Vilafranca tenen una clara responsabilitat: governar la ciutat. Ara és quan ens preguntem: què els passa pel cap a aquells que tenen la paella pel mànec? O sigui, els regidors que estan sols o que, tot i representant una part dels ciutadans de la ciutat, no són de cap manera la voluntat del que van manifestar els votants. Ara hi ha dues opcions clares: o governar en clau de partit o governar en clau de persones. Sumar esforços per sortir de l’opció de desgovern que pateix la ciutat o posar-se a canviar “cromos”. En qualsevol cas, en aquest periòdic, creiem en l’àmbit territorial del Penedès, i sigui quin sigui el resultat, desitgem que qui en surti alcalde, aposti i lideri decididament el territori, per aconseguir la desitjada cohesió territorial, al voltant de la Vegueria Penedès. Veurem què passa, però confiem que la sensatesa i el sentit comú treguin d’aquest embolic a la ciutat i als ciutadans i ciutadanes de Vilafranca del Penedès. La situació de crisi econòmica no permet gaires esperes. El que cal és que cada regidor prengui una opció pensant en el bé comú de Vilafranca del Penedès.

13.3.09

L'Anoia emmalalteix.

Tenim a comarca a “urgències”. La veritat és que avui m’ha costat molt posar-me a escriure. Treballar en un mitjà informatiu és tan complex i complicat com qualsevol altra feina però, en aquest cas concret, hi ha afegitons que –i perdonin-me- “destrempen”. Aquests darrers dies estan sent realment dificils. Per la informació que rebem en tots els sentits. Des de la sobtada mort dels dos joves esportistes d’Igualada, a la terrible (i temible) situació de l’atur a la comarca. Sembla que opinar sobre l’atur és parlar de numeros gruixuts i difícils de digerir, però que sembla que ens passin pel costat. Però quan estem parlant de marques conegudes, de petxada intensa a l’Anoia i especialment a Igualada, que en menys de 10 dies prescindeixen de 200 i escaig treballadors, aleshores, la cosa ja no passa tan de llarg. A l’enrenou que pot significar a Igualada i a la nostra emmalaltida comarca de l’Anoia tenir un del percentatges d’aturats més esgarrifós de Catalunya, a sobre seguim parlant del sexe dels àngels quan parlem de tot allò que poden fer els nostres polítics a la zona i que no fan. I també preocupa allò que fan i no haurien de fer. Aquesta qüestió no és tan sols un detall en concret. Els nostres polítics haurien de començar a cercar fórmules per alleugerir la gran despesa que s’ha creat a l’entorn dels ciutadans: zones blaves, impostos especials,... inclús el que passarà quan la mala gestió d’empreses municipals desenfocades des que es van crear, afecti la guardiola municipal, si és que encara tenen diners per fer-hi front, perquè si no ens tocarà als ciutadans. I ens tocarà als ciutadans que estem patint una de les crisis més greus dels darrers anys. Ara ja no es tracta tan sols de criticar l’actuació (o la no actuació) dels que governen el territori, ara es tracta d’un preg: si us plau, toqueu d’una vegada de peus a terra. Els tres grans eixos per a la creació de llocs de treball els propers anys, un està inaugurat (Parcmotor), un altre arribarà a la comarca, però s’haurà de fer i invertir-hi (les outlets), i quant a l’aeroport corporatiu de Catalunya és ara que s’ha de defensar, ara que a l’Anoia hi ha unanimitat i, en canvi, les altres alternatives no compten el suport ciutadà ni res de res. Es necessiten polítiques d’actuació decidida, on es posin d’acord les autoritats municipals de la comarca per cercar noves maneres perquè els emprenedors no marxin del territori. I que això no siguin tan sols paraules o frases ben ordenades i prou, sinó que es vegi que va de debò. Tenim la comarca malalta. Amb febre. I mentrestant els que podrien fer de metges estan tan acostumats a mirar-se el malalt de reüll, que a distància diagnostiquen i recepten perquè sembli que se’n preocupen. Aquesta comarca necessita realitats. Si us plau, facin alguna cosa.

10.3.09

Qui dies passa, anys empeny.

De tot allò que afecta el territori de la “marca Penedès”, hi ha la política de fets consumats de més de tossuderia aritmètica perquè quadrin els números al seu favor, que no pas un estudi de les realitats del territori perquè creixi i s’administri d’una forma adequada. Hi ha proves evidents. Només cal veure la persistència dels criteris imposats des del govern de la Generalitat en desplaçar els llocs de decisió sobre el territori de l’Anoia, des de Barcelona a l’eix Manresa-Vic, amb l’excusa que després ja ho arreglaran. És molt gruixut que temes tan importants per al desenvolupament d’un àmbit territorial consistent, com són les comunicacions viàries, aèries i en tren, la planificació industrial, educació, sanitat,... que fan d’un territori una unitat de planificació on s’utilitzen criteris de visió conjunta per fer-ho, ara es faci des de tres llocs de planificació bel·ligerants amb els criteris de la vegueria Penedès, com són el Tarragonès, les Comarques Centrals i el Barcelonès. Com es pot decidir, des de postures tan distants del que volen els ciutadans d’aquest territori, la planificació del nostre futur?. Com es pot parlar de res relatiu a logística o transports, amb la promesa d’un àmbit territorial pel qual no hi fan cap esforç, amb la teoria de “qui dies passa, anys empeny”. Decisions importants que compten amb el rebuig dels penedesencs, com és el CIM, i amb les ganes de tenir-lo d’una de les comarques més deprimides per la crisi com és l’Anoia, on es necessiten iniciatives que permetin mirar-se el futur amb altres ulls que no siguin les dels indicadors que han doblat el número d’aturats en 4 anys (gener 05, 5.000; febrer 2009, 10.000). O l’aeroport corporatiu que l’Anoia va demanar fa temps, amb el suport majoritari d’ajuntaments, empresaris, i ciutadania en general i que des de fa un parell de mesos s’han despenjat dues propostes més (des del Bages i des d’Osona, és clar). Seria important que el tots els ciutadans de la futura vegueria entenguessin com a propis aquests problemes i defenséssim amb la mateixa veu totes aquestes coses que afecten el futur de les nostres comarques.

5.3.09

La crisi: ens ha tocat el rebre.

Quan vas pel davant de la resta en coses que pots lluir és gratificant poder-ho mostrar. De totes maneres, a vegades, el que succeeix és que s’ha de mostrar pensant que no és el millor que et pot passar però que sí és el millor que pots fer. Una cosa és lluir-ho, l’altra cosa és ensenyar-ho per veure si d’una punyetera vegada els nostres polítics s’adonen de l’extraordinària barbaritat que està passant a la nostra comarca, i reaccionen. En números absoluts, aviat tindrem el trist rècord de tenir prop de 10.000 aturats a la comarca, dels quals 4.000 són d’Igualada. Mentrestant, sembla que totes les iniciatives que es proposen des del territori per dotar la zona d’eines i recursos per sortir del clot, es troben amb el gest de mirar cap un altre lloc per part del govern de la Generalitat. I si no és així, que s’expliquin. Aquesta és la sensació que ens queda aquí, quan trobem tantes i tantes decisions que no compten amb les opinions dels anoiencs. Hi ha una posició conjunta de totes les forces vives de l’Anoia sobre l’aeroport corporatiu? Apa, cerquem que hi hagi alternatives que no siguin l’Anoia! Que la majoria dels governs municipals i el Consell Comarcal no volen pertànyer a la Catalunya Central? Doncs apa, despleguem totes funcions territorials cap a Vic i Manresa. Que estem incomunicats i les infraestructures no avancen a la nostra comarca? I què, si els polítics estan barallats fins i tot els del mateix partit! Que una gran empresa es vol situar a la zona? Doncs apa, se’ls diu que si volen instal·lar-se hauran de pagar la subestació elèctrica, encara que es disposa d’un grapat de diners públics que es gastaran en “qui sap què”. Hauríem de reflexionar com ha pogut passar que al gener de 2005 teníem 5.000 aturats i en quatre anys els hem doblat (10.000). S’ha de recordar que són llocs de treball que han desaparegut, que ja no hi són. I si no es fa res, és probable que aquesta xifra d’aturats sigui de progressió aritmètica si no s’aconsegueix que es facin polítiques per ajudar als emprenedors, als empresaris i a tots aquells que volen posar-se pel seu compte. I si a més ningú hi ajuda (ajuntaments, entitats financeres, centres de decisió política, gremis i associacions... tothom), ens podem trobar amb un col·lapse realment important que pot tenir com a conseqüència el desànim i l’empobriment material i l’empobriment de les voluntats dels ciutadans. Aquesta ha estat una comarca emprenedora i està provat que amb prou èxit. Ara som la conseqüència de la poca voluntat de créixer com sabem, amb l’esforç, per tornar-nos una mena de reducte on al voltant nostre s’hi estan desplaçant els centres de decisió, les indústries, els centres logístics, i per tant, les inversions públiques les estan derivant cap als territoris que limiten amb la nostra comarca. I aquí, no ens tenen en compte per a res. De debò que s’ha de reaccionar. De debò que hem de posar el crit al cel. De veritat que hem de ser capaços els anoiencs de fer sentir la nostra veu al govern i, sobretot, hem de ser capaços que ens tinguin en compte i per tot això, necessitem que els polítics que ens representen i que governen amb la veu dels vots dels ciutadans, es posin les piles. I una de les coses més importants: que ens convencin que ho estan fent i no tan sols que diran alguna cosa per calmar els ànims i prou. És hora de posar-se a treballar.