31.1.11

Quan tot es reinicia.


Fer un Reset. Aquest és un recurs que sovint utilitzem, quan ja res no funciona i el nostre ordinador queda en estat catatònic, impossibilitat per prendre decisions.

Als anys 70, era el cop en un costat del televisor de “làmpares”, colpejar amb un martell el motor d'arrencada perquè es posés en marxa, o arrencar la moto en un carrer en baixada.

En aquests moments el Reset s'està fent en gairebé tot, perquè el Sistema està esgotat i se li han acabat els recursos. Des de les revolucions populars en els països àrabs amb dictadura, dels quals "vestits de llibertats" no se sap molt bé en què es transformarà, fins la crisi de les formes de vida i de treball en la societat del benestar.

En general tenim tendència a comparar el que ens passa a nosaltres, en el nostre entorn social, amb el que passa en altres llocs amb cultures diferents. No hi ha dubte que la crisi del sistema comunista, que va permetre la caiguda de les infranquejables barreres que alimentava la Guerra Freda, no es pot comparar amb el que està passant en el nord d'Àfrica. Allà la crisi té la mateixa arrel: la dictadura i la manca de llibertats, però està clar que el resultat de les revoltes no serà el previsible.

La Història ens dóna lliçons magistrals.
 La Revolució Russa, contra la dictadura del Tsar, l'encapçalaven els bolxevics i els menxevics. Aquests últims eren els moderats, els que podríem anomenar centristes i tenien com a objectiu assolir un règim de llibertats. Els que van acabar liderant la Revolució, van ser els que van marcar el pas i van crear la dictadura del poble, que en realitat era la dictadura d'uns pocs contra les llibertats individuals.

Pot ser que els països que estan en aquest procés de crisi, hi hagi qui aixequi la bandera de les llibertats i el laïcisme, i que sembli la raó de ser de la revolta, però pot passar que amb la justificació de la crisi moral i de valors, s'imposin criteris basats en les creences religioses, que trepitgin els pocs brots de llibertat que hi hagi al carrer.

És desmuntar un sistema per muntar-ne un altre, en el qual es sublimi el deteriorament del sistema de vida que cadascú volem per a nosaltres i les nostres famílies. Regles del joc i més regles del joc, decidides per qui té l'excusa de defensar el bé col·lectiu.

Crec fermament en que la revolució arribarà a tot. La crisi cíclica del Sistema és el que l'ajuda a reinventar-se.

Ara està arribant a cadascun de nosaltres en forma d'informació en la immediatesa. El que passa ara a l'altra part del món, ho sabem ara. Contra això no hi ha marxa enrere, i no es pot ser tan il·lús, de creure que això es para desconnectant qualsevol forma de comunicació online. La gent ja sabem que la informació existeix i que circula, i farem el que sigui per saber-la.

El que quedarà de tot això, és que qualsevol sistema de poder, haurà d'acostumar-se a ser vigilat, contestat i qüestionat. I no em refereixo només al poder polític, religiós o econòmic. M'estic referint fins i tot a com organitzar-se per obtenir ingressos, o en l'entorn de l'educació o en la convivència, o el d'aprofitar al màxim el que tingui de bo tot allò que com a col·lectiu ja hàgim aconseguit.

El món s'està ressetejant, i quan tot es posi en marxa i tornem a la "normalitat", moltes coses hauran canviat, però les noves maneres d'entendre el món no. 

28.1.11

El nou enfoc



Per descriure d'una manera contundent la situació actual, des de la perspectiva de la família, el treball, les aficions o qualsevol assumpte que ens afecti, segurament hauríem de buscar més enllà dels calendaris i intentar pensar en si el model, el sistema de relació social, ha de seguir sent el mateix.

Els "arranjaments", pegats i altres receptes, es basen en com s'han rectificat les situacions anòmales perquè continuï tot igual.

Si som conseqüents i intentem aprendre de les lliçons que ens ha donat la Història, hem de deixar de mirar de reüll al futur incert, i començar a tractar-lo de tu a tu. Amb ànim de canviar la nostra situació i com a conseqüència amb ganes de canviar les coses.

I això no és un treball individual sinó col·lectiu. És evident que la societat de consum ens ha canviat. Ara som més individualistes, impacients, ens agrada tenir solucions a qualsevol pregunta, tenim recursos per informar-nos sense acudir a ningú, només clicant al nostre ordinador. I per descomptat tenim aquesta sensació que dóna el poder de la informació i dels recursos tècnics, senzills, econòmics i al nostre abast, sense moure'ns de casa.

Però ara tornem a relacionar-nos col·lectivament. Les nostres comunitats d'aficions, d'interessos, de treball, ens són molt més fàcils d'administrar des de les xarxes online. Compartim aficions gastronòmiques, de viatges, de literatura, des d'una nova perspectiva, la de la nostra individualitat compartida. És realment interessant. Anem a posar un exemple.

M'agrada fer muntanyisme. Aquesta no és una afició que necessàriament ha d'esdevenir una espècie de míting col·lectiu de trobar desenes de persones a una hora determinada a l'inici d'un camí de muntanya. És una activitat que m'agrada practicar, i em porto el meu fill i al meu gos. Estem tres o quatre hores caminant, tirant fotos, rient, contemplant el paisatge, comentant les plantes, descobrint coses a cada pas. Després arribo a casa, descarrego les fotos, les il·lustro amb comentaris i les penjo a la xarxa social per compartir-les.

És una escena que gairebé és habitual, quan fa uns anys era impensable. Els blocs i les xarxes socials, ens han dotat d'eines per compartir.

Ha arribat el moment que s'avanci una mica més en tot això. Estem en l'inici de noves maneres d'intercanviar de tot online. No només aficions, productes o fotos, sinó d’interrelacionar-nos.

Hi ha una nova manera d'organitzar la nostra manera d'entendre el treball, les relacions professionals, que està posant al nostre abast aquestes noves maneres de gestionar la nostra vida.

A Diego Katzman (CEO del Grup Mythos) li agrada comparar la situació amb un nou Renaixement. Concretament l'esforç de la seva empresa consisteix a "crear la Nau” per formar part d'aquest nou model d'enfoc.

El que és cert, és que no és fàcil trobar feina, no és fàcil arribar a final de mes, no és gens fàcil pensar en clau de futur, si no és comptant amb les oportunitats que t'ofereixen les noves formes d'organitzar-nos online. 

25.1.11

Les xarxes socials: una oportunitat pels usuaris, una amenaça pels lobbies.



El model de societat en què vivim, s'està transformant i reinventant constantment a molta velocitat. No hi ha dubte que els avenços tecnològics que ja formen part del que podríem denominar com "quotidià", fa molt pocs anys eren imaginacions de pura ciència ficció. Fa una mica més de 20 anys, el més sorprenent i avançat era el FAX. Avui no deixa de ser gairebé una andròmina que no fem servir. 


Les possibilitats que ofereixen els avenços, fan reorganitzar de forma orgànica les coses més habituals, per adaptar-se a noves maneres d'utilitzar la informació, el treball, els estudis, la llar, els amics. 

No es pot viure d'esquena a aquesta evolució de cap de les maneres. És una qüestió de pura supervivència. 

En aquests moments no resulta gens fàcil per als lobbies del poder, controlar el que es pot o no publicar, o silenciar opinions que no els agraden, o amagar algunes vergonyes de gestions dubtoses. Precisament perquè ja gairebé tot és a la Xarxa 

Ara el que importa és trepitjar fort online. Alimentar d'opinions i generar sensacions virtualment i acostar el més possible el que passa i el que sembla que passa. 

El que ningú pot controlar, és la força reorganitzativa constant dels usuaris de la Xarxa. S'organitzen per opinions, per aficions, per haver compartit un centre docent o un club esportiu. És una manera innocent de trobar fórmules de relació que s'escapen de les normes establertes. 

En un moment en què la gent comença a tenir serioses dificultats per trobar feina, o millorar els seus ingressos, o practicar les seves aficions, l'univers online es descobreix com una gran oportunitat, en què tot depèn de la teva pròpia capacitat per utilitzar de forma efectiva totes les eines que t'ofereix. 

Ha arribat el moment de trobar de veritat una xarxa online que sigui un nou canal de treball. I he escollit la paraula treball, per no parlar de vendes, ingressos, distribució o altres. Un forat a la Xarxa, on organitzar-se professionalment, encara que sense perdre la importància del tu a tu. Sense deixar de banda la garantia que t'ofereix la relació personal. 

És evident que la compra per exemple d'un electrodomèstic, gairebé és una excusa per visitar una botiga, "enamorar-nos" d'un aparell, informar-nos de les seves prestacions i acostar el més possible el preu al que volem gastar. En la compra online, tot queda emparat per les eines de control i seguiment tant de les qüestions econòmiques, com de la recepció de producte en destí. La diferència també és que pots preguntar si els funciona bé a altres que facin servir aquest mateix aparell d'aquesta marca i model. Que pots comparar preus i serveis, fins i tot pots comprovar si el servei postvenda és proactiu. 

No fa gaire, vaig escoltar una entrevista a la ràdio, en la qual li preguntaven a un propietari d'un hotel que què li semblava la força que han pres les reserves online. L'home va contestar que el més interessant que els ha passat és que gràcies a això, no hi ha res més important que dir la veritat, ja que un hoteler no pot enganyar amb informacions errònies amb el tamany de l'habitació, la ubicació, els serveis que van amb el preu o la disposició de reserves. Si enganya, els usuaris ho descobriran i ho criticaran sense dubtar-ho. I si no enganya, no hi ha millor manera de tenir bona publicitat que un client satisfet. 

Estem doncs en el moment adequat per posar-nos en marxa professionalment, a les xarxes socials que ens garanteixin la seva serietat i honestedat, on puguem desenvolupar la nostra feina, perquè el futur és ara. 

24.1.11

Els discursos radicals


Fa temps que la societat s’encamina inexorablement a la cridòria col·lectiva. Nomes cal veure com s’ha instal·lat als medis de comunicació, a les xarxes socials i a qualsevol activitat publica que comporti dirigir-se a un grup d’oients.

Ven mes la desqualificació i la bogeria de paraules enceses, que els raonaments i la discussió civilitzada. Nomes cal fer un petit repàs.

Molts partits polítics es passen el dia intentant evidenciar (sigui cert o no) que l’adversari es un mal gestor, algú feble, algú que vol destrossar la convivència, que enganya als propis i fa la vida impossible als contraris.

Els canals de televisió, premien qui mes crida i burxa i calumnia, perquè això significa que després reptaran al calumniat i si no s’apunta al joc de les repliques i contrarèpliques i enfrontaments, el crucificaran públicament mentre miren de reüll els índexs d’audiència.

També això ha permès que retornin els discursos mes radicals des de concepcions ideològicament absolutistes. Els incendiaris religiosos, xenòfobs, i anti-tot.

I no es pot dir que es tracti de quelcom que ha aparegut de cop, sino que s’ha anat instal·lant al territori, al municipi, a casa nostra fins i tot, i que ara ja no hi ha qui ho pari.

Les postures s’han radicalitzat, i tothom justifica qualsevol cosa que passi, depenent de la seva versió i amb la mala costum de reforçar la seva veritat.

Es trist de debò, que la memòria també sigui curta en el temps. I que depenent de qui l’escrigui tindrà un missatge o un altre. Quina por!.

Ara, quan estem envoltats de tots els significats de la paraula crisi (atur, inseguretat, desinformació, valors, pobresa, convivència,...), aquesta opinió quedarà ofegada per l’allau de postures mes radicals, que sens cap mena de dubte tindran molta mes força, però no me’n vull estar de manifestar la meva tristesa, perquè mentrestant no hi ha  col·lectius que aportin novament el sentit comú, que retorni la situació a postures que ens garanteixin un futur menys gris, del que es veu al proper revol del nostre futur immediat.

21.1.11

Ens hem de reinventar

L’any 2009, es veia a venir el final dels anys de bonança, on qualsevol negoci era lícit, que del que es tractava era de tenir propietats i que el diner era fàcil d’aconseguir, amb poques garanties i amb llargs terminis de tornada.

Tots aquells que es van plantejar com afrontar el 2010, van posar en marxa les seves formules. Des de les mes conservadores, que posaven en marxa una estratègia encarrilada per reduir despeses al màxim, minvar l’estructura i desproveir d’ambicions de creixement, fins a les mes valentes, que era visualitzar que s’imposaria l’idea de reduir i i es tractava d’ocupar espais de mercat que en una altra moment els competidors no ho permetrien, invertir per créixer i sumar esforços amb altres empreses i posicionar el negoci en un nou estadi.

La realitat es que va ser el moment de reposicionar les estratègies amb mes o menys encerts. La crisi del “Sistema”, el que afecta tot plegat, des dels bancs als governs, ens va arribar el 2010. Replantejaments generals, refer els sistemes de finançament, portar la prudència a la retallada de tot i sobre tot a que el “Sistema es cobreixi les espatlles”.Tothom especula sobre quan durarà la crisi i la realitat es que estem al mig de tot plegat.

Ara, el 2011 ens arriba la crisi a la gent. Ara es quan les retallades, el fet d’arribar a final de mes i no tenir prou diners per afrontar les despeses mes bàsiques, ens fan retrobar-nos amb una realitat que s’intueix però que no s’està mai preparat per assumir.

Es aquell moment en el que veus que vols complir amb els rebuts d’un préstec personal, vas a demanar ajuda a aquella entitat de crèdit que tot t’ho posava fàcil, perquè siguin mes còmodes les quotes per poder arribar a fi de mes, i et diuen que si no hi ha mes garanties no podrà ser.

Esta a punt d’esclatar la crisi de les persones. La que fa por. La que està patint un grapat de gent que veuen que els seus estalvis se’n van a fer punyetes, que els ingressos s’han aturat, que tot es mes car i que els que et deuen diners no podran pagar-te.

I fas comptes. I veus que tens diners per aguantar menys d’un any.

Ara s’han de fer els números a casa. A les famílies. Toca plantejar com encares el futur. Des del punt de vista mes conservador, està clar que es difícil trobar feina i que tornar a tenir una font d’ingressos serà difícil. Tant difícil com serà cobrar el que et deuen.

Be, dons potser nomes queda ser emprenedors i afrontar el futur des de la perspectiva de posar en marxa un projecte propi i arriscar-te. Però en aquest cas has de fer be els números i no caure en els consells fàcils de qui tindrà la vida resolta faci fred o calor, si el projecte te tan sols un bri de dubte, probablement t’aconsellarà seguir el seu exemple: el de quiet i parat i no moure’t, i et desaconsellarà llençar-te a l’aventura d’emprendre. Una part de raó si que tindrà, ja que es veritat, en aquest país no es fàcil posar en marxa qualsevol iniciativa i tenir el dret de rectificar o de començar de nou. La proba clara es que des del govern de Madrid, et posen fàcil obrir una empresa però molt difícil tancar-la.

També et queda la possibilitat de llançar-te al mon i observar que esta retornant el poder de les persones. O sia, aquella capacitat de posar al “mercat” les teves habilitats descobrir que hi ha altres maneres de treballar i de concebre el mon real. Curiosament qui ens esta ensenyant cada dia com estan canviant les coses es el mon virtual, les xarxes socials, la immediatesa de la comunicació o d’aconseguir el que vols i al preu que vols i al moment.

Ja tornem a veure que la gent cerca qui li repari el petit electrodomèstic i no substituir-lo per un de nou. O que van al mercat i comparen preus abans de comprar. O que cerquen els destins de lleure en funció dels costos. O que renoven les seves rutines de la vida diària per gastar menys. També estan les noves maneres de compaginar feina i família fins i tot treballant des de casa, per estalviar-se desplaçaments.

Es tracta de reinventar-nos. No ens queda cap mes remei.

5.1.11

Les Tradicions


(article per l'Antic Gremi de Traginers d'Igualada, pels Tres Tombs 2011)

Cadascuna de les coses que es transmeten de pares a fills, i que han format part de la quotidianitat de les seves vides en una comunitat, es converteixen en tradicions quan son compartides reiteradament al llarg dels anys per tota la comunitat.


Moltes de les tradicions venen donades pels oficis que practicaven els avis i que la evolució i el progrés, els han anat transformant fins a ser fins i tot substituïts per d’altres que no requereixen l’esforç i l’aprenentatge que eren absolutament necessaris.

A igualada hi havia oficis com el tèxtil o el de la teneria. O els “acabats” d’aquestes matèries, o la producció de les fàbriques que s’escampaven per Igualada i els voltants. I no ens podem oblidar d’allò que era un dels processos importants: portar-ho.

Els traginers ens recorden cada any que fer créixer la comarca i la feina va ser també gracies a l’esforç d’aquells que feien possible portar mercaderies i  passatgers amunt i avall.

I quan parlem de mercaderies estem parlant de tota mena de mercaderies que eren transportades per camins a vegades molt difícils i anaven i venien de tots els pobles del voltant i sobre tot anaven a Barcelona, on eren distribuïts a d’altres indrets, fins i tot a ultramar.

I no importava el temps que fes, fred o calor, pluja o neu, aquells abnegats animals conduits per carreters d’ofici que sabien el que era patir i arribar a l’hora.

Es realment molt important que ens ho recordin, avui que amb un mòbil pots saber el temps que farà demà o 5 dies després, visualitzar qualsevol cosa a qualsevol punt del mon, tenir qualsevol noticia a l’instant en la que es produeix, fer una pel·lícula quan ho necessites o disposar d’una “plomada” baixant una aplicació online al terminal. Sense oblidar-nos de que podem parlar amb qui vulguem des d’allà on estiguem.

Imagineu-vos que quan sortien de bon mati els carros des del pagès anant al camp i tornant amb fruites, verdures i vinyales al sarró, fins aquells carros immensos tivats per 6 matxos i 3 ó quatre carreters en direcció a Barcelona, que restaven incomunicats de tot arreu tan sols sortir del poble, amb el perill del temps que es trobessin tot i portar el “calendari del pagès” que els orientava.

Mai podrem agrair prou que un ofici tan difícil on s’hi combinen esforç, voluntat i saber el que s’ha de fer, el Gremi de Traginers l’hagin convertit en una d’aquelles tradicions que no ens volem perdre, i que esperem celebrar-ho com cada any, als voltants del dia del seu patró: Sant Antoni.

Francesc Puertas
President de la Confraria de la Vinyala

3.1.11

La societat dels delators



Els "primers d’any", s’aprofiten per posar en marxa moltes lleis i iniciatives que precisament per aquest motiu (perquè es mou alguna cosa) remou els budells de molta gent que els afecta directa o indirectament.

Es parlarà molt de la mal concebuda “llei antitabac” de si no es pot posar en marxa una llei i rectificar-la poc temps després, sobre tot, si l’aplicació d’aquesta, provocava que hi havia excepcions en locals públics si s’invertia adequadament per distingir dos espais: “fumadors” i “no fumadors”. Novament, aquells que si van gastar els calers, els toca el rebre, com si els indicadors econòmics no ens aventuressin un futur amb greus problemes, on s’augmenta la pobresa, i els negocis se’n van a fer punyetes

L’aplicació d’aquesta o una altra llei (en minúscula), podria portar-me al terreny de sempre de si no hi ha coses mes importants per fer, perquè els legisladors es dediquin a aquestes coses i no a aturar la caiguda lliure de l’atur, a posar les coses fàcils al emprenedors o a refer l’autoestima col·lectiva,

Tot i així, he decidit no caure en aquest terreny abonat, i fer pales que les lleis (en minúscula novament) ens estan conduint a una altra manera de concebre la nostra vida quotidiana i apropar-nos a la cultura de la Stasi romanesa, o la de les SS: la cultura de la Delació (a això si que li poso majúscula).

“si veus algú fumant, denuncia-ho”. Però això què és!. Cap on anem. Ara totes les lleis portaran la incitació a la delació?. Que s’acusi un maltractador, i es delati, te sentit moral i ètic, però equiparar coses que com el fumar al mateix nivell em sembla indecent pel que comporta de conducció cap a una nova rutina de la quotidianitat que serà la d’observar als demés a veure si en fan alguna i els puc denunciar. Quan jo era jove això del “xivato” estava mal vist.

Portar les converses acalorades al “et denunciaré anònimament”, no sabràs si he estat jo, i sempre tindràs el dubte, causa una indefensió massa gran.

Sempre et queda el dubte de si la denuncia fàcil o intencionada a un innocent por portar a jutjar-lo i culpabilitzar-lo ràpidament abans que la Justícia actuï. Ja se sap que posar qualsevol noticia a la xarxa, ni que sigui una sospita no fonamentada, comporta que allà es queda, malgrat que després es demostri la seva innocència. Per tant allò que “una persona es innocent fins que es demostri el contrari” s’ha pervertit solemnement.

Ara ja està quasi ve instal·lada la cultura de la Delació. D’allò de “calumnia que algo queda”, o allò de "acusa que primer es creuran a qui acusa i el que es innocent ho haurà de demostrar" ja començarà a formar part d’allò que s’entén com a normal. Que trist.

Jo em manifesto com una persona ideològicament organitzada a parts en l’humanisme, la socialdemocràcia i l’esperit lliberal, però no ens enganyem, aquesta no es la manera. Amb aquesta acció (la delació) no es pensa en les persones, no es social ni democràtica i molt menys es fan les coses des de les conviccions sino des de la imposició.

Amb la cultura de la Delació, estan aconseguint que la Societat s’autoreguli?, o estan aconseguint una societat acollonida?. Veurem.