26.11.09

Tot es mou

En aquests moments, quan s’acumulen totes les coses que han succeït, succeeixen i succeiran abans d’acabar a l’any, una mena d’estat de nervis sacseja tota la societat, com si tot s’acabés o si es fes més evident la transformació patida des del començament de l’any fins ara. Et fixis en què et fixis.

Les sospites de corrupció, d'abús de poder i lladronicis i, per tant, la pèrdua de la confiança en aquells que ens governen o administren entitats senyera de la nostra identitat, amb notícies i informacions de tot arreu que ens fan sentir vergonya i malmeten la nostra autoestima nacional.

Les pors i inseguretats que dóna un entorn crispat per les notícies boca-orella sobre que a aquest o aquell li han forçat la porta, li han pres la cartilla a un jubilat o que ens pot passar el mateix que aquell que va marxar de casa i, quan va tornar, hi havia una altra gent que, pagant una multa d’un euro, el jutge els ha permès quedar-s’hi i el propietari és al carrer i ningú no reacciona.

La por per la crisi i veure que, més enllà de l’atur, s’estan destruint llocs de treball i que cada dos per tres et trobis algú pel carrer que no treballa on treballava fa un any o bé que és a l’atur sense possibilitats de trobar feina.

Que al damunt, les sospites fonamentades que es tenen sobre la integritat del Tribunal Constitucional i la certesa que estan jugant amb nosaltres en temes que afecten la nostra dignitat nacional, amb una llei marc com és el nou Estatut, aprovat de sobres i referendat en referèndum de forma indubtable i tramitat amb resistències a Madrid, i que ara estigui en mans de 10 persones posades en dubte, que opinen diferent que tot un poble.

És clar que ens espantem quan ens parlen que la situació provocada pel canvi climàtic i el poc interès per part del poder politicoeconòmic mundial per resoldre-ho, o l’augment flagrant del populisme enganya-persones que està provocant una nova distribució de blocs ideològics allunyats dels estrictament polítics, a l’aixoplug d’algunes ortodòxies fonamentalistes i que s’està posicionant fins i tot al nostre territori, amagant canvis de costums i diversos “ismes” amb missatges carregats de males intencions (i que ningú s’equivoqui, no parlo tan sols de religió).

El nerviosisme és evident i no és d'estranyar. Sobretot quan passes ratlla i intentes quadrar l’any i preparar-te per al següent. Primer, perquè ja saps que el proper no serà millor que aquest i que el punt de partida és molt baix en expectatives amb tendència a no encertar-ho perquè serà pitjor.

Tampoc és d'estranyar que es convoquin referèndums pel dia 13 de desembre, on la millor resposta serà la participació, per treure els colors a aquells que es pensen que aquesta és una societat acomodada que es conforma amb tot. Que ningú erri, sempre ens hem tret les castanyes del foc i ara, la gent ho vol demostrar. Sigui quina sigui la intenció de cada vot favorable a la independència que s’ho prenguin seriosament: és un gran toc d’advertència de la sensació de menysteniment que tenim els catalans per part de l’Estat Espanyol

El que és ben trist i preocupant és que la gent ja està prou calenta com perquè al damunt algú ens vingui amb qualsevol excusa i ens cali foc a les esperances, les il·lusions i l’orgull de tot un poble.

Voldria trobar una manera de cloure aquest article amb una reflexió aixoplugada en l’esperança que tot anirà millor, però no la trobo. La confiança la guardo en aquell racó d’on la trauré quan hi vegi alguna possibilitat. Per ara la tinc de cara a la paret.

3.11.09

Presumptes corrupcions i presumptes corrupteles

Ja fa dies que, la sensació que tot té una ferum estranya de corruptela, està rondant per totes les redaccions de qualsevol periòdic que es dedica a la informació.

El com s’està tractant tot això, però, té enfocaments sensiblement diferenciats, ja es tracti de periòdics que “escoren” cap una banda o una altra. El que no pot passar però, és que es perdin les formes i s'obviïn coses tan poc subtils com la presumpció d’innocència o la culpabilització abans i tot de conèixer de què s'acusa als presumptes acusats.

No pot ser que hi hagi qui caigui en la temptació de publicar unes fotografies que ratllen la indecència de la pitjor premsa groga, mostrant emmanillats uns presumptes culpables quan anaven a escoltar de què se’ls acusa. Aquells qui es cuidaven del trasllat havien de tenir precaucions com la de que, ja que no entrava la furgoneta amb la qual els traslladaven al garatge del Jutjat, els van “descarregar” fora al carrer, sense la mampara que habitualment fan servir per deixar a recer la intimitat de les persones, i amb totes les càmeres preparades al minut exacte en què arribaven i tothom es va quedar tan ample amb una filtració i una exhibició tan indecent.

Si són culpables d’uns actes de pirateria econòmica i d’accions de molt més que dubtosa legalitat que els fan posar en el punt de mira de qui administra la Llei, en cas que sigui cert, som dels que més desitgem que els caigui, amb tota contundència, el pes de la justícia de forma ràpida i contundent.

En cas que siguin innocents, aquells que han publicat segons què, es podran escudar en què “allò és el que la gent vol veure”, però hauran fet un flac favor a aquells que no siguin culpables.

Ara ja es veurà quan ho fan durar. Perquè aquells jutges que actuen d’estrelles mediàtiques, no pensen en altra cosa que en justificar la seva actuació i construir culpables a tort i a dret, i fer-ho durar tot el que convingui. Si no, que preguntin a totes aquelles persones que no han fet res però que queden esquitxades o bé perquè són amics dels que finalment són culpables o que treballen a prop seu, o per l’empresa d’uns i altres, o per haver fet (ni que sigui legal i moralment correcte) algun negoci amb qui al final sigui culpable, aquests quedaran retratats com “l’amic del culpable” i, probablement es trobin amb serioses dificultats per seguir treballant amb tota normalitat.

Aquests dies, patim l’allau de notícies pròpies de qui converteix el món dels mitjans en una forma d’empastifar a tort i a dret. A casa nostra procurarem no caure-hi.

Però, tot i així, que ningú s’equivoqui, els mitjans hi som per informar els ciutadans, i informar amb la credibilitat de la veritat, la certesa i amb proves, de tot allò que no està fet amb correcció i afecta directament als ciutadans.

Que ningú s’imagini que els mitjans de comunicació estem per defensar postures d’un o altre, sinó que hi som per informar sobre tot allò que no està bé i que hem pogut contrastar de forma fefaent.

Que ningú tingui dubtes que ens ho pensarem gaire quan algú hagi comès un delicte flagrant que afecti la nostra condició de ciutadans, i algú al qual hem elegit amb el nostre vot, traeixi de forma indecent la confiança que li hem donat.