La veritat es
que sabent el que sé ara, hauria pogut enfocar la meva vida d’una altra manera.
Ser empresari
es un sobreesforç difícil, ja que t’obliga a tenir una idea, aprendre a saber fer de tot (administratiu,
gestor, líder, economista, entendre-hi d’impostos,…)
i córrer tots els riscos, tant els de que allò no surti be (i decebre tothom i
a mi mateix), com els econòmics (criticat si guanyo diners i tatxat de maldestre
si en perdo), fins i tot posant en risc la meva credibilitat i que em quedin
tancades les portes per sempre.
Treballar per
un altra, es probablement una bona manera de viure professionalment, però allò
de les “feines per tota la vida”, ara cada vegada es mes difícil. L’evolució tecnològica,
ajuda a millorar els processos productius i la ma d’obra cada vegada es mes
barata a d’altres països amb menys qualitat de vida, i això posa en risc la continuïtat
de les empreses manufactureres.
Es clar que es
pot fer de venedor, o d’administratiu,… però estem a la mateixa situació de
precarietat, per l’ irrupció de canals de venda mes àgils i ràpids, on no hi
intervenen gaires mans, o millores en els sistemes de gestió.
Puc ser un Professional
lliure, “venent” les meves habilitats sense estar en plantilla, el que m’obliga
a ser autònom i saber fer de tot novament, i amb la por d’equivocar-me o de
quedar immers de el mar burocràtic tan si vull donar-me d’alta, com si vull
donar-me de baixa. I malament quant em jubili.
Puc optar a ser
funcionari, i tenir en propietat el meu lloc de treball. En aquest cas estaré
hiperprotegit, encara que sigui un professional maldestre o no sàpiga tractar
la gent a qui serveixo, o senzillament sigui un treballador que no val.
O ser un aturat
subsidiat amb sense ganes de treballar. En aquest cas serè d’aquells del “laissez-faire,
laisser passer”, i que em pagui qui treballa. En aquest pas haure de saber-ne
un tou de subsidis i ajudes.
Definitivament
el que haig de ser es un polític. Però d’aquells que no queda gens justificat
el que fan. Passar la meva vida somrient i treballant poc, no pagar impostos,
tenint pagat qualsevol mena de despesa que es pugui justificar com a fruit del
desenvolupament de la meva responsabilitat, i el que es mes gros, quan deixi de
treballar en això (tot i que no hagi fet res de res), gaudir d’uns privilegis
que fan posar vermell a qualsevol.
I això no vol
dir que no hi hagi empresaris, emprenedors, treballadors, professionals,
funcionaris, aturats i politics que no es guanyin el sou… de cap manera.
Això es un
retrat del que la gent del carrer està veient.
I quan les
coses no van be, i hi ha greus dificultats per trobar feina, no hi ha diners i
els que hi ha no tenen altra referència del seu valor que els mercats, els
rumors i els especuladors amb la missió de fer-se rics sense consciencia
social,… l’assumpte es desenfoca i condueix a l’ indignació i la crispació.
Ens toca a tots
canviar aquest sistema i allò que transpira, però qui ho poden fer de debò son
els que governen, des de dins. I no ho
tenen fàcil.
No hay comentarios:
Publicar un comentario