25.1.12

La transformació de la societat.


Les fórmules de treball estan canviant. Els models i l'essència mateixa de com actuar davant les situacions s'està transformant ràpidament i la societat de la immediatesa informativa, està accelerant cada vegada més tot això.

Ha arribat a un punt, en què ja no es pot parlar de cicles. Els cicles transformadors s'han pogut mesurar en el temps, quan es disposava de temps.

Ara, els mateixos "actors" de l'actualitat exigeixen immediateses i això, obliga a millorar els processos transformadors, per fer-los més ràpids. Fins i tot hauríem de situar en certs trams del camí d'aquesta immediatesa fórmules de "prova i error", per poder realitzar les modificacions oportunes que ens permetin cercar l'excel·lència.

Quan no es busquen fórmules per millorar els processos, i canviar o modificar els que ja es fan servir, s'entra en el conformisme que ha permès la perpetuació de fórmules que al seu dia van ser bones, però que ja estan caduques i han perdut el contacte amb la realitat.

Arribats a aquest punt, el lector ha de preguntar-se si estem parlant de política, d'economia, d'enginyeria mecànica, de noves aplicacions online o de què caram estem parlant .

Estem parlant de tot. Hem arribat a la fi d'un sistema on els referents són "el que s'ha fet sempre", per utilitzar els de "que es necessitarà demà, que sigui per avui i ara mateix".

La meva apreciació és que és un pas més del que es va anomenar al seu dia "la societat líquida". I aquest nou pas basat en diversos punts

No conformar-se amb res. Ser inconformista, buscar el canvi per millorar i entendre’l com una gran oportunitat i no com una amenaça.

Voler-ho d’immediat. Posposar els canvis, convertir-los en llargs camins carregats de traves perquè s'acabi desistint, és una cosa a la que no estan disposats.

Ser persistent. No rendir-se. Insistir i insistir. Quan es cau, aixecar-se de nou.

Sentir-se part dels canvis. Saber que s'ha arribat al final d'un model, o que es necessita actualitzar-lo i formar part de les solucions, és una cosa imprescindible per al sentiment de pertinença.

La força del sentit comú. Ser molt racionals. Qualsevol cosa que es vol afrontar, té components de moltes classes. Cal pensar des de tots els punts de vista. La realitat de les dades, les intuïcions, el que pot sortir malament, el que pot sortir bé. Quins canvis es proposen. Com fer-ho. Aquests haurien de ser processos racionals. El pas de voler fer-ho és l'únic pas que és emocional.

I curiosament els canvis, les transformacions i les millores no tenen actors d'una edat concreta. És l'aposta de la realitat per un estil de vida, i això no té data de naixement en un document d'identitat, sinó que forma part de la nova forma de ser i de viure de la gent que vol estar al dia.


23.1.12

Ajudar als autors.


He estat reflexionant sobre això dels drets d’autor. La llàstima es que els de l’SGAE s’han guanyat l’odi visceral que hom els professa, i que els continguts d’aquest article, no volen defensar de cap manera la gestió d’aquesta societat, sinó que vull defensar la raó de ser d’algú que defensi l’autoria d’una cançó, d’un poema, d’una opinió o d’un electrodomèstic.

I al damunt ho posaré en primera persona. Fa molt temps que estic escrivint un llibre, que ja està acabat en un 99,9%. Un il·lustrador ha fet tots els dibuixos, hi ha intervingut dos correctors d’estil i hi hem posat molta sabiduria contrastada amb tècnics de totes menes, per no escriure una mena de recull, sinó que un llibre original fruit de uns quants anys de feina.

No us vull enganyar, tots els que hem intervingut en aquest llibre, confiem en dues coses: que agradi i sentir-nos compensats. Compensats no tan sols pel fet de que la gent ens manifesti que també li agrada, sinó que esperem que econòmicament sigui rendible haver dedicat el temps i els esforços necessaris per dedicar-nos a fer-ne un altra.

Em preocupa pensar que algú agafi aquestes il·lustracions o els texts, els copii, ho faci passar per un “comparteixo arxius” i immediatament sigui una mena de discurs que cadascú es pugui atribuir l’autoria, que hi guanyi diners qui no ha fet res i els pobres “pardillos” que hi hem dedicat el temps per crear-ho, la feina i l’esforç econòmic ens quedem amb cara de gilipolles, mentre algú ens escridassa perquè estem a favor d’alguna cosa que defensi els nostres interessos.

Quan vaig al supermercat, no puc agafar uns espagueti i endur-me’ls sense pagar. I si els pago, els puc compartir amb els que mengin a la mateixa taula i quan s’acaben, se’n han de comprar mes.

Durant molt temps, la forma d’actuar i el respecte a l’autoria ha estat cultivada per molta gent, però quan hem entrat en l’univers online, la cosa ha proporcionat un nivell de llibertat d’apropiació, que ha passat de llarg la ratlla que limita el robatori.

Estic convençut que algú dels meus lectors habituals es probable que no els agradi això que acabo d’opinar, però confio que hi reflexioni abans de rebatre-ho, i que cerqui arguments que li donin la raó, si es que m’ho vol respondre.

10.1.12

No sé pas.


No sé per on començar. M’agradaria tirar-me directament a la jugular d’algu, per extraure tota la mala llet que porto a dintre. Només que comences a parlar, ja en tindria prou per vessar la meva ràbia i deixar-la de contenir.

Jo sempre he dit que milito en la religió del “sentit comú”, i sabeu que passa, que darrerament no em quadra res. No se en qui creure.

La política dels gests continguts de tots aquells qui s’exposen a l’opinió pública, està calculada al mil·límetre, i això es un esforç que ara s’agraeix, perquè una cosa es considerar-nos a tothom un ramat, i l’altra permetre que tinguem una opinió. Encara que aquesta opinió, segueix sent mediatitzada i orientada per allò de “aboquem porqueria” amb contundència, sovint i dirigida contra algú, perquè hi haurà un moment, en el que ja tothom s’ho farà seu i es convertirà en l’opinió de molta gent.

La veritat es que la crispació, la indignació, la ràbia,... s’acumula quan, el que mes el que menys, coneix casos de problemes econòmics, atur, salut, i d’altres provocats per una “societat idíl·lica” en la que tothom podia ser ric sense tenir diners.

Ara tothom en paguem les conseqüències. Si ho afegim tot en una sola família, es probable que veiem una situació insostenible de la que probablement en som culpables indirectes, per haver-nos cregut tot el que ens deien. Però ara es la mateixa circumstància però a l’inrevés.

Ara sembla que tothom ha descobert la realitat més fosca de cóm estan les coses, i tothom ens dediquem a cercar culpables. Que si aquest, que si aquell, que si les corporacions, que si els especuladors, que si els bancs, que si els politics, que si els nouvinguts, que si els empresaris, que si els sindicats,...

Torno a recordar la “teoria de la pistola”, en la que recordava que quan simules una pistola amb la ma, disparant un tret, l’índex apunta cap on dirigeixes la teva ràbia, el dit gros apunta cap dalt, i tres dits en senyalen a tu mateix.

Tothom sap, que la critica sense deixar parlar l’altra, cridar mes que ningú, tenir la raó en la versió mes negativa de la situació, porta a crispar l’altra i guanyar el debat. Però la veritat es que d’això, al menys jo, ja en començo a estar tip.

De lladres, manipuladors, especuladors i gent a l'ombra, n’hi ha hagut sempre. Ara, tenim la possibilitat de descobrir qui son, perquè l’opinió pública es part de l’exigència que tothom faci servir la transparència com a vehicle de la seva gestió. Però compte!, hi ha qui utilitza aquesta excusa per assenyalar d’altres, sense recordar que no hi ha ningú que pugui fer d’àrbitre, sense que se’l trobi net de qualsevol culpa.

Ens queden les conviccions. Construïdes a la forja de tot allò que t’encaixa mes i que acabes creient-te. I que no ens oblidem que hi ha parts proporcionals de coses que t’han dit repetidament, les teves creences, les informacions que creus les correctes, els sentiments, i el teu entorn.

Jo seguiré militant en el sentit comú, aquell de em permet ser reflexiu i tenir opinió.

2.1.12

Si jo aspiro a guanyar diners, soc culpable d’alguna cosa?


Fa uns quants dies que m’esgarrifa comprovar el que està succeint. Els titulars de les noticies penalitzen que algú guanyi diners ni que sigui de forma honrada.

Afirmacions com “no pot ser que (aquest o aquell), guanyi XXX.XXX euros per una feina que d’altres cobren 10 vegades menys!”, son les que encapçalen moltes tertúlies d’opinadors professionals i per tant es trasllada al carrer de forma immediata.

Que un alt responsable d’un banc que guanya diners, cobri una quantitat indecent es trist i et fa obrir els ulls, però no hauria de ser motiu d’angoixa col·lectiva. Que un alt responsable d’un banc, que l’han hagut d’intervenir i ajudar amb diners públics, cobri una quantitat indecent de diners si que es vergonyós. Que la seva rebaixa de sou no formi part de les mesures per resoldre els problemes de diners de la seva empresa hauria d’estar penalitzat per la Llei.

Que aquest o aquell personatge públic, reconegut, que atrau gent, que ajuda amb el seu poder de convocatòria donar a conèixer aquest o aquell producte se’l pagui generosament només perquè surti a costat de la marca, per a mi, ho fa ben fet cobrar el que pugui i el que estiguin disposats a pagar qui el contracta. Tant si es un membre de la Casa Real, com si es un esportista d’elit. Si ha comés un delicte penat per la Llei, que se’l castigui. Però no per cobrar tot el que pugui.

En un moment de crisi, quan la gent normal, la feinada que tenim per arribar a fi de mes, surt una noticia d’algú que cobra molt, ens esfereïm.

A nord-amèrica, molts professionals son valorats pel que son capaços de guanyar, aquí els posem sota la lupa dels que fan maleses.