No sé pas.

No sé per on començar. M’agradaria tirar-me directament a la jugular d’algu, per extraure tota la mala llet que porto a dintre. Només que comences a parlar, ja en tindria prou per vessar la meva ràbia i deixar-la de contenir.

Jo sempre he dit que milito en la religió del “sentit comú”, i sabeu que passa, que darrerament no em quadra res. No se en qui creure.

La política dels gests continguts de tots aquells qui s’exposen a l’opinió pública, està calculada al mil·límetre, i això es un esforç que ara s’agraeix, perquè una cosa es considerar-nos a tothom un ramat, i l’altra permetre que tinguem una opinió. Encara que aquesta opinió, segueix sent mediatitzada i orientada per allò de “aboquem porqueria” amb contundència, sovint i dirigida contra algú, perquè hi haurà un moment, en el que ja tothom s’ho farà seu i es convertirà en l’opinió de molta gent.

La veritat es que la crispació, la indignació, la ràbia,... s’acumula quan, el que mes el que menys, coneix casos de problemes econòmics, atur, salut, i d’altres provocats per una “societat idíl·lica” en la que tothom podia ser ric sense tenir diners.

Ara tothom en paguem les conseqüències. Si ho afegim tot en una sola família, es probable que veiem una situació insostenible de la que probablement en som culpables indirectes, per haver-nos cregut tot el que ens deien. Però ara es la mateixa circumstància però a l’inrevés.

Ara sembla que tothom ha descobert la realitat més fosca de cóm estan les coses, i tothom ens dediquem a cercar culpables. Que si aquest, que si aquell, que si les corporacions, que si els especuladors, que si els bancs, que si els politics, que si els nouvinguts, que si els empresaris, que si els sindicats,...

Torno a recordar la “teoria de la pistola”, en la que recordava que quan simules una pistola amb la ma, disparant un tret, l’índex apunta cap on dirigeixes la teva ràbia, el dit gros apunta cap dalt, i tres dits en senyalen a tu mateix.

Tothom sap, que la critica sense deixar parlar l’altra, cridar mes que ningú, tenir la raó en la versió mes negativa de la situació, porta a crispar l’altra i guanyar el debat. Però la veritat es que d’això, al menys jo, ja en començo a estar tip.

De lladres, manipuladors, especuladors i gent a l'ombra, n’hi ha hagut sempre. Ara, tenim la possibilitat de descobrir qui son, perquè l’opinió pública es part de l’exigència que tothom faci servir la transparència com a vehicle de la seva gestió. Però compte!, hi ha qui utilitza aquesta excusa per assenyalar d’altres, sense recordar que no hi ha ningú que pugui fer d’àrbitre, sense que se’l trobi net de qualsevol culpa.

Ens queden les conviccions. Construïdes a la forja de tot allò que t’encaixa mes i que acabes creient-te. I que no ens oblidem que hi ha parts proporcionals de coses que t’han dit repetidament, les teves creences, les informacions que creus les correctes, els sentiments, i el teu entorn.

Jo seguiré militant en el sentit comú, aquell de em permet ser reflexiu i tenir opinió.