11.9.11

11 de setembre de 2011


Durant els quasi 300 anys que fa des de que Catalunya quedés trepitjada i comencés una persecució implacable i constant contra qualsevol signe d’identitat, o costum, o forma d’estar organitzat que fes pales que som una nació, els catalans seguim recordant-ho, i mantenint a tort i a dret tot allò que fa especial la nostra forma de viure, de pensar i d’entendre’ns.

Any rere any, ens ho seguim recordant, reivindicant que som qui som, i que mai renunciarem a ser qui som.

No els servirà de cap manera malmetre allò que ja tenim, perquè la nostra cultura i forma de ser, ens ha fet persistents tirant a tossuts, i perquè el sentit comú està al nostre bàndol.

Tal i com deia el conegut filòsof martorellenc Francesc Pujols, “el català sobreviurà, malgrat els seus il·lusos enterradors”.

Bona Diada !

9.9.11

Ja no hi som a temps per ser pessimistes


L’afirmació del títol no es meva, però m’agradaria que se’m hagués ocorregut a mi. Veient el que es veu cada dia, observant el que succeeix a diari i analitzant les causes des de les conseqüències, es pot afirmar amb tota contundència: que se’ns ha acabat el temps de queixar-nos, i comença a ser el moment de posar fil a l’agulla i, amb tot el que hem après personalment i col·lectivament, hem de desbrossar el camí que tenim al davant i arribar on vulguem arribar a “pinyó fixa”,... sense canviar de marxes, amb pas ferm i decidit i sense mirar de reüll.

El temps de la queixa, tot i reconeixent que tenim motius sobrats per convertir la resta de la nostra vida en una enoooorme queixa, ja no pot ser el que justifica cadascun dels passos que donem (o no) cada dia del resta de la nostra vida.

No podem instal·lar-nos en el banc del “sinofós”, per justificar per que no fem res. Hem de descobrir tot el que tenim davant nostre i posar-hi ganes.

Mai he cregut amb que la providència em resoldrà les coses. Crec i proclamo, que quedant-me quiet, no aconseguiré res del que em proposi. Hauré de sortir, cercar, treballar, equivocar-me, caure, enlairar-me, tornar-hi, entossudir-m’hi,...

Creieu-me, ja n’hi ha prou de queixar-se pel que no tenim, pel que ja no tenim, pel que hauríem de tenir i pensar mes en el que volem tenir, el que volem guanyar  i el que volem aconseguir.

I també hem de perdre la por a ser emprenedors, o agafar el camí de ser els nostres propis empresaris. 

5.9.11

“Farem complir a aquests catalans les sentències del TC”


Aquest probablement sigui el millor eslògan per guanyar vots fora del nostre territori. I es un crit de guerra com si ens diguessin: “a callar i a pagar”. I al damunt també ens obliguessin a parlar i viure com la resta de l’Estat.

Mira, ja està resumit tot el que volen que siguem: uns espanyols creients, que reconeixen que som treballadors, però que creuen que encara ens estan tractant massa be, perquè seguim treballant i generant un pessic molt gran dels ingressos de l’Estat.

El maltracte, l’afany universalitzador, les males maneres, l’insult gratuït, l’enveja amagada de menyspreu,... tot val per pervertir unes relacions, que estan fent malbé les ja tenses relacions entre Catalunya i les dues Españes: les conservadores i les progressistes.

Ja es ben trist que ningú de les dues Españes ens defensi, ni faci res per remeiar-ho. Però es clar: dona vots.

Sempre (sempre), quan s’acosten les eleccions generals de les Corts Espanyoles, segur que un dels paràmetres que fan servir per decidir els missatges als seus electors, es el de fer passar pel cèrcol Catalunya, que ja tenim masses coses... quasi tantes com ells (al seu entendre), i a veure si encara ens rebel·larem i no ho podran controlar... ens han de parar els peus!.

Crec que ara, fins el dia de les eleccions el 20-N, es el moment de que algú es dediqui a recollir les bestieses, eslògans, missatges i el que sigui que es digui en “campanya”, perquè tindrà material suficient com per escriure el “llibre dels improperis gratuïts a Catalunya”. Fins i tot comparar els discursos del mateix partit a Catalunya i fora de Catalunya.

Com que passades les eleccions, el Govern de la Generalitat posarà damunt de la taula el “Concert Econòmic”, ara (con si fos una vacuna) ens recorden l’aplicació de l’humiliant sentència del TC sobre la “llengua vehicular”. Una sentència provocada per la denuncia d’uns quants afectats que “militen” en el castellà. Que ningú defensi que la sentència recull el sentiment general d’aquells que viuen a Catalunya, perquè no es cert.

Ara, durant tota la Campanya Electoral, en sentirem a parlar, i faran servir el títol d’aquest article: “Farem complir a aquests catalans les sentències del TC”. I aprofitaran per dir-ne alguna mes, que els fera sentir forts amb els seus electors.

Com deia la meva avia “Deu ens ajudi amb l’àngel bo”.