28.5.09

Sant Tornem-hi

Aquestes darreres setmanes han estat setmanes d’eufòries incontrolades i emocions sobreeixides. Han estat dies d’estranyes sensacions, de sentiments col·lectius on tots ens sentim guanyadors, solidaris i com submergits en basses plenes de felicitat. Res importa aquestes setmanes que no hagi estat la fita realment difícil i insòlita, on els catalans ens sentim poderosos, el Barça és tricampió.

Els polítics del país han estat d’acord, sense importar el partit, Espanya ha oblidat que a la Copa del Rei hi varen haver xiulets, i s’ha afanyat a dir que tots els “20.000 españoles” que hi havia a l’estadi de Roma han estat una gran afició i avui ja ningú parla que la setmana passada hi va haver el Debate del Estado de la Nación més “cutre” de la nostra democràcia.

Inclús el president Montilla reconeixia que, davant els moments de crisi, anava bé l’eufòria col·lectiva de tot el país.

Inclús ha passat desapercebut tot el que ha passat a l’ajuntament d’Igualada aquesta setmana, on els regidors han fet de les seves, tot pensant-se que, donada l’eufòria col·lectiva de tots els igualadins, no hi hauria el ressò adequat de voler-se sortir amb la seva de l’equip de govern i la poca traça del cap de l’oposició.

Al damunt, fa la sensació que s’hagin tirat els trastos al cap, però la realitat evident és que han jugat amb les il·lusions del moviment ciutadà que està exemplificat en els integrants de la Plataforma per una Vegueria Pròpia i les quasi unànimes adhesions de la majoria d’ajuntaments de la comarca, Consell Comarcal inclòs.

El 2007, es va presentar una moció per part de tots els partits de l’oposició al Ple municipal, que instava l’ajuntament a adherir-se a la voluntat que tinguin en compte l’Anoia -i per tant Igualada- per afegir-se a les ciutats capitals de comarca que reclamen la vegueria pròpia.

En el panorama de creació de vegueries, les opcions d’Igualada són tres: anar a la Catalunya Central, tenint en compte que Manresa i Vic s’estan repartint les subseus i delegacions sense tenir-nos en compte (ja ho aventuràvem fa mesos) defensada pel govern de la Generalitat. Anar a la Regió 1 o sia l’àrea metropolitana de Barcelona (on cap territori ni institució ni partit polític compten que hi estem) defensada per l’Entesa per Igualada, o a la Vegueria Penedès (on seríem el 30% de les decisions, de la representació política i on podríem fer força), defensada per la Plataforma ciutadana PER UNA VEGUERIA PRÒPIA.

Bé doncs, el grup municipal de CiU, va i presenta una moció al Ple, denunciant que ja que la Generalitat està repartint les subseus de la Catalunya Central a Vic i Manresa, creu que Igualada hauria de reclamar-les, tot “ignorant”, no sé si per oblit o de forma deliberada (no se què és pitjor) que hi havia una moció aprovada pel Ple al 2007 a la que Igualada ja estava identificada en una direcció: la de la vegueria Penedès-Anoia.

La situació insòlita és que l’alcalde li adverteix que si presenta la moció i davant de l’absència del regidor d’ERC, és probable que perdi la votació i li pregunta si la vol retirar. I el que hauria de ser cap de l’oposició diu que no.

I és clar, el govern d’Entesa aprofita i diu que l’opció de l’equip de govern municipal no ha estat mai la d’anar a la Catalunya Central i que estava coartada per la moció aprovada el 2007 d’anar a la vegueria Penedès; per tant aprofita per posar a votació una moció en procediment d’urgència per recuperar la iniciativa i posicionar l’ajuntament en la insòlita reclamació d’estar a l’àrea metropolitana de Barcelona.

Sí, és veritat, l’equip de govern no té la majoria, però si hi falta un regidor que és a la final de Roma, el que realment val és que, si hi ha empat, el vot de qualitat és el de l’alcalde.

Doncs apa. Tornem a tenir a Igualada en terra de ningú i la ignorància política dels uns (o no) i la supèrbia dels altres (o no) han tornat a deixar a Igualada en terra de ningú.

Entre tots estan aconseguint que al final els ciutadans estiguem cada vegada més emprenyats, perquè no sabem exactament a què juguen. Ara (al menys jo) volem escoltar les imaginatives explicacions (ja ho veureu) que justifiquin aquest nou símptoma de miopia municipal. I aquestes explicacions les hauran de donar els protagonistes polítics d’aquesta quantitat de bestieses.

Confiem que CiU no presenti la mateixa moció que ha presentat a l’ajuntament d’igualada a un plenari del Consell Comarcal. Vista la moció presentada, es contradiu de forma evident amb la voluntat de tenir una vegueria pròpia i, en cas de ser aprovada en els mateixos termes, ens situa de fet en la vegueria de la Catalunya Central.

Per cert, m’agradaria saber on s’invertiran els propers anys, els diners de les inversions europees, si al l’eix mediterrani des de Múrcia a Marsella o a la plana interior. Ho dic per saber si ens convé més apropar-nos on es gastaran els diners, o volem seguir mirant cap al Berguedà o Osona, o el Bages, on no hi pintem res.

Resumint, ja tornem a estar en aquella posició que ens ha deixat sempre fora del mapa.

21.5.09

L’Administració encara no s'ha assabentat que hi ha crisi

Fa uns dies van entrevistar a la ràdio el president de Foment del Treball, en Joan Rosell. Em va cridar l’atenció aquesta afirmació, que anava acompanyada d’una altra: L’Administració encara no s’ha assabentat que hi ha crisi, els que ho sabem som els ciutadans. És ben veritat. Curiosament aquells com jo que no hem fet mai de l’independentisme la nostra bandera, ens comença a fer el rau rau l’estómac quan veiem que han convertit els catalans -des de fa uns anys- en ciutadans de tercera, esquilmant-nos les inversions que necessitem per continuar tenint ritme de creixement, en favor d’altres comunitats autònomes. Altres comunitats que jo classifico en dues menes. Les que han utilitzat els diners públics que no generaven -i que rebien de les altres que tributen més- en favor d’acostumar els que hi viuen a dependre dels subsidis, i les que han posat tots els hams possibles per endur-se’n al seu territori totes les noves inversions i el creixement, a base de primar-les amb la connivència del Govern Central, amb les inversions que no han fet a Catalunya. Curiosament, tot això ho han disfressat de diversos discursos i adjectius, que utilitzen segons el moment. Ara ja no tenen el mateix significat paraules com: lliberal, conservador, nacionalisme, progressisme o ser d’esquerres o dretes. Depèn de qui ho digui, té un significat o en té un altre. S’ha perdut la realitat inclús en el significat d’ètica. Recordo que el desaparegut Enrique Tierno Galván va compaginar l’alcaldia de Madrid amb la vocació de professor d’Ètica a la universitat. Deia quelcom semblant a que l’ètica era una condició que s’havia de respectar en tot moment menys quan et dedicaves a la política. Actualment, dedicar-se a la política significa, en molts casos, creure’s que tens llicència per saltar-te l’ètica en dret a llei. Sinó, cal mirar sense aprofundir gaire: des del comportament dels polítics anglesos, fins els vestits d’un president autonòmic, les mentides de la tragèdia del YAK, les incongruències dels polítics que ens representen a Madrid o les promeses, diverses i incompatibles per ser certes, del president del govern espanyol i tot en només les darreres setmanes. Bé doncs, jo encara recordo quan érem uns aprenents de demòcrata als anys vuitanta, i vèiem l’exercici de democràcia que es feia al Congrés dels Diputats en el Debate del Estado de la Nación, i més d’un ens quedàvem amb la ràdio o la tele encesa per seguir-lo, com si es tractés del dia del sorteig de Nadal. El que s’ha vist aquests dies a Madrid és infumable i infame: Un pactisme per conservar la cadira i un debat erm incapaç de fer front a la realitat, on han prevalgut els canvis de cromos, disfressades de posicions dogmàtiques partidistes, enlloc de trobar maneres d’enfocar aquesta maleïda crisi des de postures pragmàtiques que permetin un ample consens. Què hi fem els catalans enmig de tot això?. Res. Ni compta què diem, ni què som ni què demanem. I a més, els nostres polítics s’alineen a Madrid amb les postures que menys ens afavoreixen. El que és emprenyador és la forma pocasolta de portar les regnes del país per part dels nostres polítics, que només ens condueixen a una mena de destí que procuro no mirar-lo als ulls, perquè tot el que m’imagino que passarà, no m’agrada.

14.5.09

Normalitat

Aquesta setmana, a diversos mitjans de comunicació nacional, obviant les trapelleries diverses i notícies objecte d’opinió a les quals ens tenen acostumats els nostres polítics, l’Anoia ha estat notícia. Des de notícies del tot antigues, com un català que va lluitar a la guerra i explicava que als voltants d’Igualada va estar a punt de morir pels trets d’un soldat italià, passant per l’alcalde Vich, de Vilanova del Camí, que té el trist rècord de ser el poble de la província de Barcelona amb l’índex més alt d’atur (26% de la població activa), o el trist descobriment que l’home trobat mort i sense identificar és el jove anoienc Manel del Corral. També és cert que n’hi ha d’altres, que malauradament queden amagades al darrere d’aquestes altres. Tenim tendència a cercar notícies que ens esgarrifin, per comparar-les amb les que ens afecten personalment, per comprovar que a algú no li va, ni li ha anat tan bé, com a nosaltres, o que formem part de la notícia, o el que sigui per tal de sentir-nos part de la notícia. Les més amagades són les que fan referència a coses com l’èxit de Fira Verd a Carme, amb una gernació de persones visitant el poble que feia goig, o la confirmació del lideratge de l’Aerosport 2009 com la fira de l’aire més professionalitzada, amb l’assistència de més de 4.000 persones, o l’esforç del gremi d’hostaleria i turisme de l’Anoia (GHiTA), el consorci de l’Alta Anoia i el Consell Comarcal de l’Anoia al Mercat de Santa Caterina de Barcelona, promocionant els productes de la comarca, o l’esforç dels joves de la JCI d’Igualada amb el concurs 3.000 a Debat motivant a la gent a que sigui emprenedora i treballi per crear idees i feina, tot aprenent “l’ofici d’emprenedor” vehiculats pels debats organitzats, o moltes altres que estan succeint cada dia al territori i que, pel fet de no ser tristes, lamentables, dures, difícils o marrulleres, no són objecte d’interès. I és trist que sigui així. Trist i maleïdament normal. I trobar la normalitat en no alegrar-se de les bones notícies, o girar el cap per no veure-les (perquè no són “interessants”), o no creure’s que hagi estat l’esforç personal en hores d’algú o alguns, que una activitat d’èxit se celebri, ja forma part d’allò a què ens hem acostumat a pensar que és la lògica de la normalitat. En bona mesura aquesta forma de pensar, se’ns està instal·lant dia a dia al nostre “còrtex” cerebral, fruit d’aquells estudis que diuen que, a força de veure sang, la normalitzes i per tant, cada vegada s’han de cercar notícies més colpidores per cridar l’atenció. Humilment no hi tenim res a fer, les coses són com són, i que un presumpte delinqüent de la zona torni a ser jutjat per un crim, ven més que un grapat de joves mobilitzin gent de la seva edat per aprendre a debatre i ser millors persones. Tot i que, si ho reflexionem, hauríem de fer més cas de la segona notícia.

12.5.09

Treballar junts... sabent on anem

Treballar junts sabent on anem és una de les coses que fan possible moure muntanyes i saltar obstacles. Des d’aquest periòdic defensem públicament la necessitat de vertebrar un territori que ens és proper, on tenim les mateixes necessitats i on tenim interessos conjunts i compatibles. Aquest territori és el que podria ser la Vegueria Penedès. És clar que en bona mesura, qui ho té tot a dir és la ciutadania i qui ho té tot a fer són els polítics i les institucions. Sempre és difícil separar els interessos polítics/partidistes dels interessos ciutadans i del territori. Si hem de pensar en els interessos dels partits, és ben clar que hi ha partits que treballen per defensar un model de divisió territorial que els afavoreixi, deixant absolutament al marge els interessos dels ciutadans i dels ajuntaments i de les institucions comarcals. Tan sols es tracta de defensar de forma carrinclona i a “tiro passat” allò que els interessa, com és continuar mantenint la força de Barcelona ciutat i el seu entorn, i juntar en un sol territori administratiu aquelles quotes de poder que sempre estaran instrumentats per veure quina comarca els domina, per així escombrar cap a casa. El Bages, l’Anoia o Osona tenen interessos incompatibles exemplificats en “el que jo vull, l’altre també”. Que bé que els va als qui segueixen veient la conurbació territorial metropolitana, que els territoris del voltant continuïn barallats uns i els altres, perquè no s’ha fet un veritable aprofundiment del que necessita cada comarca. Per tant, aquesta discussió i aquest interès “malaltís” perquè els polítics i les institucions es replantegin les seves decisions de distribució territorial, no ha sortit de cap partit en concret, sinó dels ciutadans. L’altra cosa és que els partits s’hagin fet ressò de la defensa de la proposta ciutadana, i n’hi hagi d’altres que s’han dedicat a tancar-se en banda fent-se el cec, el sord i el mut, davant de la realitat o bé torpedinant decisions democràtiques del Ple, instant l’alcaldia a treballar en favor de la Vegueria Penedès. No hi cap discussió en una decisió plenària. El que és també trist és que faci temps que estigui preparada una trobada de colles castelleres de tot l’àmbit territorial del Penedès, i la colla d’Igualada hagi fet el ronso perquè ha considerat que podria ser perjudicial per als seus interessos estar en contra de la voluntat de qui governa la ciutat. Això sí, s’han posat d’esquena a la voluntat democràtica de l’ajuntament. Ah, i a més (ves per on), ara han fet coincidir aquesta diada lúdica, posant al mateix dia la que se celebra a la “vegueria central”. Voldríem creure que no s’ha contraprogramat, però es evident que hi ha algú que confon el tocino amb la velocitat. No es fa mai país només escoltant els polítics ni esperant subvencions.