20.3.13

Els "indicadors" diuen que tenim una crisi que no es veu el final.


La poca vergonya d'alguns bancs ja arriba a uns límits indecents quan s'atreveixen a anunciar les seves bondats en un espot publicitari, en què expliquen que donaran crèdit, que ens conviden a que somiar amb un cotxe nou, que aspirem a un nou habitatge, que ens atrevim amb nous capricis, ... i que no dubtem que són un banc fantàstic i sanejat amb fons públics, per tant disposen d'una solvència inqüestionable, perquè el nostre govern no permetrà la seva fallida.

Mentrestant, al carrer una ingent quantitat de persones vulnerables, que ja havien dipositat la seva confiança en ells i en la gestió dels seus estalvis, s'han vist condemnats a la misèria havent comprat amb el seu assessorament productes financers enganyosos i denominats de manera morbosa "preferents" , que mai podran recuperar.

Com caram s'atreveixen!?

És exactament el mateix que el govern espanyol, instal·lat en "l'orgull nacional", que es creuen les seves consignes, encara que la realitat dels d'indicadors "criden" uns resultats diferents i per tant unes conseqüències pitjors.

Anem malament.

A Espanya mai s'ha entès de què va això de la Unió Europea. Mentre tres o quatre països d'Europa han "pagat molts diners" durant molts anys, a molts països del sud del continent perquè es posessin al dia en infraestructures i condicions socials que permetessin apropar les condicions dels europeus del nord amb els europeus del sud, en països com el nostre hem seguit creient que convertir un AVE en un tren de rodalies era el que tocava. O construir aeroports on no fan falta, o invertir en piscines olímpiques i auditoris en pobles de 2.000 habitants, o generar el fals miratge de creació d'ocupació insuflant funcionaris en el sistema, en lloc d'incentivar la iniciativa privada.

Clar. Ara que els que posaven els diners s'han cansat i han deixat que caigui tot, en els països que s'han acostumat que entrés els diners i gastar sense contemplacions, tot està anant directament aquest abisme al qual no li veiem el fons.

Els països "ponedors", saben que se'ls s'enfonsa l'invent del "euro" si mantenen dins el "Sistema" a països tòxics. I si volen mantenir aquests països que fa molts anys fan malament els seus deures (i de fet no ha importat el color del partit que hagi governat), els diuen que els deixaran diners, però que els hauran de tornar i que no es fien de la seva paraula. Només es fien de les seves receptes per convertir un país insolvent en un de solvent ... (Perdonin vostès que m'aparegui cert "rictus" d'incredulitat a la cara). I aquí estem.

Espanya segueix dient que no necessita diners perquè així no estarà en mans de les receptes financeres del paisos que "posen", però aquests no permetran que la toxicitat d'un país en fallida els acabi enfonsant el Sistema Euro.

Mentre, el nostre govern té en marxa el ventilador per escampar les culpes per tot arreu, quan des de Madrid segueixen provocant un forat immens (3/4 parts del total, per ser més precisos) en el que lluny de ser conscients que necessiten la ajuda de tots, segueixen actuant de forma jacobina i supèrbia amb tots els territoris que no pensen com ells.

Com no ho entenguin aviat, anem directes a un escenàri que no acabarà bé.

7.3.13

Els temors a l'exercici democràtic


Mai ens podrem ni tan sols plantejar que serem capaços de fer alguna cosa més de la que en realitat podem. Els nostres límits existeixen, però hem de ser rigorosos amb l'anàlisi del que som capaços de fer.

Això em recorda la història del domador de puces. Consistia en deixar saltar les puces fins on poguessin. El següent pas consistia en posar un obstacle a l'alçada, i que com a conseqüència del salt es donessin una trompada. Quan en dos o tres intents, el seu salt provocava un nou cop, deixaven de saltar més amunt i només ho feien fins l’alçada de l'obstacle.

En realitat el domador només es dedicava a posar límits. No encoratjava el salt.

Estem immersos en una societat que ens posa límits, que gestiona “legalitats” en funció de les seves “veritats indiscutibles” i que impedeix desenvolupar les capacitats de la gent.

És trist adonar-se d'aquest assumpte, a força de colpejar insistentment contra el límit que imposa el "domador" o el "garant" d’aquestes legalitats (per altra banda discutibles), si es plantegen en el temps de forma interessada. També hem de recordar que moltes d’aquestes “veritats” son aquelles que es van forjar en virtut d'un acord territorial, una guerra perduda/guanyada o uns "drets" dubtosos.

En realitat es tracta de la subjugació de les voluntats de la majoria dels ciutadans, perquè segons qui, segueixi tenint uns "drets" que ja ningú comprèn ni reconeix.

Ha arribat el moment de posar la situació en mans de la democràcia. De la voluntat de la majoria. I això no vol dir en favor de qui vulgui imposar res, sinó que tenint en compte que han de convèncer qui haurà de votar, haurà de posar a prova les seves capacitats per convèncer i el resultat els sigui favorable. I si no ho és, que es sotmetin al resultat.

En una banda de la taula, hi ha qui nega, maltracta i subjuga, en lloc de demostrar que la situació és millor viure amb les seves condicions, que els ciutadans estan més acompanyats amb ells, o que són respectuosos amb la voluntat de la majoria.

És hora que es posin a prova els mecanismes democràtics, i aquests no consisteixen en trobar excuses perquè la gent no els practiqui, sinó a facilitar-ne el seu exercici.