29.4.13

Qui pot resoldre les coses, es qui te menys ganes de fer-ho.


Fa dies que estic imaginant en un suposat quadre d'abscisses i ordenades, com situaria la voluntat i les creences.

Al final he entès que la millor manera d'ordenar-ho, seria
situar en l'eix d'ordenades (el vertical) el que seria la voluntat i en l'eix d'abscisses (horitzontal) les creences.

En aquest quadre cartesià, per anar de menys a més, situaria en un el "no m'importa res" i en l'altre "no m'afecta el que facin els altres". Aniria pujant d'intensitat i em trobaria amb la tolerància i més enllà amb la intolerància. I en l'altra el diàleg i la intransigència.

I és clar, quan he tingut construït el quadre, m'ha semblat una absoluta estupidesa. Perquè dependrà de moltes coses Per exemple que les persones que som objecte d'estudi, estiguem variant nostra postura constantment i que cada vegada més ens posicionem en algun lloc de la taula.

Ningú és igual ni veu les coses de la mateixa manera. I no és bo ni deixar que passin les coses ni situar-se en la intolerància ni en la intransigència.

Nelson Mandela deia amb molt d'encert, que quan se signa la pau, normalment ho fas amb el teu enemic, i això vol dir que tothom cedeix fins a arribar al punt que s'arriba a la decissió més justa per a la majoria.

No val la pena intentar aclarir mitjançant diagrames ni quadres cartesians el que han fet els que s'han enrocat en que les coses es quedin com estan i els que volen avançar de forma significativa cap a un nou status quo.

I mentre, la gran majoria de persones, ens movem per tot el quadre amb molta incomoditat.

Com a reflexió, és clar que la intransigència i la intolerància, estan aconseguint que els camins de l'enteniment cada cop siguin més difícils.

Aquells que mantenen la seva postura de no moure les coses de com estan, en realitat són aquells que tenen por de perdre alguna cosa. Se'ls hauria de preguntar si han fet alguna cosa perquè els que pensen diferent a ells canviin d'opinió.

Segurament la seva absurda seguretat en que tenen raó en una cosa, provoca que aquells que pensen diferent radicalitzin les seves postures.

Les "raons absolutes" i els drets adquirits, perden força quan s'usen malament. I fa molt temps que qui remena les lleis al seu antull està fent les coses pèssimament.

Voler sortir del que li subjuga condueix a voler un nou escenari i una nova manera de veure les coses.

I queda clar que hi ha dues formes de sortir d'aquest embolic: amb la confrontació o amb el diàleg.

La confrontació sempre tendeix a que algú dels dos, perdi. El diàleg sempre condueix a un escenari millor.

Com més s'esforci qui domina les lleis, a demostrar que no permetrà ni una sola modificació, mes s'anhelarà un nou status quo.

De la manera que estan succeint les coses, i lo malament que estan fent els deures aquells que haurien resoldre'ls amb saviesa, em temo que s'estan convertint en irremeiable que les persones que se senten maltractades per la seva falta de destresa, vulguem un canvi. I que ho vulguem amb urgència.

2.4.13

Segueix havent-hi demagogs i líders de pandereta.


"Els exabruptes condicionals del saber oníric, són melísimes de les conjuntures anímiques, de tal manera, que l'exercici d'un albir equànime, mai exercirà privilegis circumstancials"

Aquest text, pertany al "demagog" d'una obra de teatre dels anys 70 del segle passat.

Cada vegada que el personatge "deixava anar" quatre o cinc frases inintel•ligibles, més l’aixecaven, més l’aplaudien, més l’encoratjaven ... "és un gran líder" (deien)

Avui les coses no han canviat gaire, si de cas l'època i poca cosa més.

Segueix havent demagogs i líders de conveniència, quina única missió és tenir entretinguda a la gent. Ja no posa nerviós a ningú que algú que per sortir elegit, un candidat es basi en dues bravates, tres missatges a mitges, dos o tres titulars de descrèdit a l'oponent i poca cosa més. Perquè de deixar anar idees solvents res de res.

I si s'ha de fer qualsevol cosa que no coincideixi amb el que es va prometre, tant se val, els suports incondicionals els sostindran. És igual el que diguin o el que fassin, no els compromet ni el present ni el futur.

I si la Carta Magna els permet actuar impunement, es tracta de no canviar ni una coma.

És molt trist per a algú que és encara un idealista, que defensa la democràcia i dóna suport a les causes justes, trobar-se en la cruïlla de posar en dubte les teves pròpies conviccions.

Segueixo creient en l'ésser humà, malgrat tots els seus sorollosos errors, les seves múltiples misèries i la seva conscient inconsciència.

Però malgrat tot el que m'agradaria creure, segueix i seguiran existint múltiples formes de demagògia i de líders de pandereta, mentre hi haurà altres que per molt que ho intentin, no els escoltarà ningú.

I està clar, tots hi perdem.