31.12.08

Les llambordes daurades de Sofia i les del carrer d'Ódena

Aquests dies a Igualada ha plogut d’aquella forma de ploure que mulla. Que mulla molt. Va fent xip-xip i, poc a poc, va quedant tot ben remullat. Com cada vegada que és festa, i sobretot aquests dies, passegem per la ciutat, els aparadors estan ben decorats i malgrat la crisi, la gent passeja i hi entra. Però els carrers no estan com haurien d’estar. De fet, en un dels moments que plovia fort el dissabte, vaig recordar la història de les llambordes daurades de Sofia. Hi ha un grapat de carrers principals prop del palau reial de Sofia, a Bulgària, que estan fets amb llambordes daurades. Diuen que, entre finals del segle XIX i principis del XX, el rei búlgar va voler marcar el camí per on passava per anar fins al seu palau, amb llambordes que simulessin l’or. No fa gaire vaig ser a Bulgària i vaig poder veure aquestes llambordes, ben col·locades, arrenglerades, sense cap mena de forats ni sotracs ni res de res que faci de mal caminar als vianants, trobar-hi tolls, o sigui impracticable el pas recte per seu damunt. Molt diferent del que tenim a Igualada. Només cal baixar o pujar en dies de pluja pel carrer d’Òdena entre el Passeig i la Rambla. Pel mig de la calçada no hi passa aigua, pel damunt de les voreres sí. No hi ha perill que els cotxes t’esquitxin, perquè si no hi ha aigua, no t’esquitxen. Ara, caminar per les voreres es converteix en un veritable calvari per qui hi transita: queden plenes d’aigua, amb tolls impossibles que obliguen els vianants a posar-se al lloc per on passen els cotxes. Diuen que el rei búlgar va fer portar les llambordes de ben lluny i fetes per professionals experts, que fins i tot li donessin el to daurat i no es gastessin, passés el que passés. A més, va manar que les posessin professionalment. No sé si hi havia un alt grau d’especialització ni els mitjans tècnics que hi ha ara, però ho va aconseguir. A Igualada no ho hem aconseguit. No sé d’on van portar les llambordes, ni quins operaris ho van fer, ni qui dels serveis tècnics de l’ajuntament va donar el vist- i- plau tècnic a la seva col·locació, però no ho hem aconseguit. Sigui com sigui, a Sofia, la capital de Bulgària, fa més de cent anys que van posar llambordes daurades als seus carrers i, per no haver-hi, no hi ha ni sotracs ni s’han descolorit. A Igualada, amb unes llambordes de menys de 10 anys d'antiguitat, no podem ni caminar-hi.

22.12.08

Digueu-ne cua de palla

He llegit una entrevista de contraportada al primer regidor d’aquesta ciutat, capital de la comarca. A la contraportada d’un dels altres mitjans de comunicació que hi ha a la ciutat, en paraules d’ell mateix. Pel que es veu aquest periòdic, quan opina que qui governa la ciutat hi ha coses que no fa bé, és que es dedica a insultar-lo i, per tant, té el rècord de ser “l’alcalde més insultat de la història”. Bé, centrat el motiu d’aquest article i amb la humilitat de qui no vol ensenyar a ningú a fer la seva feina, potser caldria recordar a què ens dediquem els mitjans (d’aquesta ciutat o d’altres). El primer al que ens dediquem és a explicar què passa a la ciutat i al territori, sigui bo o dolent. Això sí, cerquem també que hi hagi qui manifesti la seva opinió i també es cerca qui defensi l’opinió contrària, això sí, sense ofenses ni insults. No és la intenció, ni la feina d’aquest periòdic, dedicar-se ni a vilipendiar ni a riure les gràcies a ningú en concret. El que sí que és clar és que, quan hi ha coses que no es fan bé a la ciutat des de l’administració, a qui es culpa és a qui governa. Sigui del color que sigui. Ser el ressò dels ciutadans és quelcom més que gaudir dels actes que organitza l’ajuntament i trobar-ho tot bé. És aconseguir que, mitjançant la informació, es reflecteixi què passa i no es deixi passar per alt allò que afecta els ciutadans, com són les decisions de qui governa. Qui no governa també fa coses que estan bé i d’altres que no estan bé, i les diem, però estarem d’acord que no tenen el relleu de les decisions preses per part de qui té l’autoritat i la responsabilitat de governar la ciutat. Perquè amb els vots del 23% dels ciutadans amb dret a vot d’aquesta ciutat, qui governa ho ha de fer per a tothom i no s’ha de creure que, pel fet de ser qui ostenta l’autoritat i la responsabilitat més alta de la ciutat, ja està salvat de la crítica dels ciutadans i dels mitjans de comunicació. Que el senyor alcalde no dubti que, en aquest mitjà informatiu, té el més alt suport a la feina ben feta, però seguirem sent crítics amb allò que no fa bé l’ajuntament que governa. És la nostra forma de ser i d’entendre la nostra feina. Confio que aquest article no l’entengui com un insult a afegir a la llista d’insults que el fan l’alcalde més insultat de la història.

L'SGAE no es solidaritza amb La Marató

La Sociedad General de Autores y Editores (SGAE), cobrarà 45.000 € per totes aquelles actuacions que es van realitzar de forma altruista per a “La Marató de TV3” Al final, les persones afectades per malalties mentals no seran els únics en beneficiar-se dels diners que s’han recaptat a La Marató de TV3. Quan tota la ciutadania es rasca la butxaca per fer possible una recaptació important per destinar-la a les malalties mentals, mobilitzant tota Catalunya, i fent bo l’esforç que s’ha fet des de Tous, la Pobla, Calaf o Igualada, o bé entitats que han organitzat i han fet posible gestos solidaris a favor de l’èxit de la Marató, mentrestant, l’SGAE novament ha fet el gest més lleig de l’acte... cobrar i prou, sense discusions. Resulta que, per una banda, fan anuncis explicant que no hi ha res més lleig que robar i simulen i comparen un robatori amb el gest de baixar-se una música des d’internet, i al mateix temps, fan un veritable acte d’insolidaritat barroera. No hi ha res més lleig que, en un acte que està ja instituït a Catalunya com un dels actes solidaris de debò, on el destí dels diners és veritablement transparent i es destina a la investigacio de malalties, es vegi en les anotacions comptables el que ha entrat i el que ha sortit, una partida de 45.000 € a la columna que no toca. Els propis artistes: La Carrau, Estopa, Manu Guix, Arianna Puello, Pastora o Tomeu Penya, han cedit els seus drets a l’acte solidari, però això no ha fet tremolar la mà a l’SGAE, que novament s’ha lluït i quedarà retratada com una societat que només es preocupa de cobrar sense contemplacions. Pel que es veu, la solidaritat l’hem de tenir els ciutadans. L’SGAE no.

17.12.08

Ai, ai, ai, que no arribo a final de mes!

Aquest és el crit “d’estómac” que més d’un sentim al coll de l’esòfag quan s’acosta la tercera setmana de cada mes. El moment és difícil. Fins ara, tot i que el “crit” era habitual, hom pensava que, tot i així, el dia de cobrar la nòmina s’apropava, o també el de la paga extra i, per tant, regularitzar la situació era realment una qüestió de la paciència del banc. Però heus ací que això s’agreuja. Tenim uns bancs sense paciència que, per no trucar-te ells, quan tens 100 euros en números que no són negres, deriven la missió de trucar-te a empreses que no són ni a Catalunya. Quin “marrón”!: “el señor (.....)?, le llamo de parte de su banco, es para informarle que tiene su cuenta al descubierto. Cuándo lo arreglará?. Què, com, però,... com és que no em truca el Josep?... Perdón?, no lo entiendo!...” Quina conversa, eh?. Be, doncs trucarem al Josep, el del banc. Però què li haig de dir?. Tan sols depenc de la “paga extra”. Ull però. Tins les despeses de les festes, i com m’ho faré?. Bé, també tenim a prop el final de mes... i com que la targeta la puc usar amb el crèdit intacte des del dia 23, encara podré allargar. Però no podré resoldre els números vermells!. I si quan comenci les vacances, tinc la carta d’acomiadament?. Recony, quin grapat de problemes. Aquesta és la reflexió d’una persona normal en moments com els d’ara, a 19 de desembre de 2008, amb greus problemes de liquiditat i amb dificultats de gruix per acabar el mes sense que la família pateixi. El panorama no és fàcil, de debò, i seguim fent actes de fe pensant que tot s’arreglarà. És ben clar, que la gent, tots nosaltres, haurem de fer la revisió del nostre tren de vida, perquè l’any 2009 ja no serà possible continuar igual. Per molts motius, però sobretot perquè la situació de bonança econòmica ja no hi és. Ara estem en una situació de dificultats de diners, tant per part de les empreses, com per part dels bancs, com per part de tot el sistema. De retruc, nosaltres hem d’administrar millor els diners que ens entren i els diners que gastem. S’ha acabat una situació en què vivíem d’estómac, per posar-nos a viure de forma racional.

11.12.08

Les oportunitats de la crisi.

La tendència general en moments de crisi és la de refugiar-se en allò que ja s’ha conquerit i fer polítiques conservadores que impedeixin perdre el que ja es té o fer hipotètics passos enrere. Una de les poques frases encertades que he escrit al llarg de la meva vida, la vaig concebre en un moment de crisi personal quan entrava en conflicte tot allò que estava fent, que em tenia encallat en un camí que m’immobilitzava. “Quan no pots tirar ni endavant ni endarrere, el millor que pots fer és donar un pas al costat: el camí queda net”. Doncs la frase em va perseguint allà on vaig i és ben clar que és un remei interessant per afrontar qualsevol repte. I tot passa per fer l’esforç d’observar cap on anem i trobar noves estratègies. No cal inventar res, tan sols és recuperar velles receptes -o noves- expressades abastament per molts estrategues que no es limiten a constatar la crisi (mama por!), sinó que, a més, inciten a ser imaginatius i afrontar-la des dels atributs propis de la cultura de la pròpia empresa. No és allò d’administrar el que tenim, sinó que es tracta de veure què podem fer amb el que tenim quan encara hi som a temps. Un dels exemples de combregar amb el que predico ha estat unir esforços en el gratuït que edita aquesta empresa amb un altre gratuït i obrir la informació i la distribució a un territori que és gairebé el 10% dels habitats de Catalunya, sense comptar que a l’estiu es dobla (com a mínim) la població als territoris més costaners. És la vella recepta de “l’economia d’escala”. És la recepta de les joint-ventures. És la nova recepta que proposen els gurus de les solucions a la crisi: unir esforços i créixer: Es milloren costos, es millora la capacitat d’oferta publicitària, millora la presència territorial i, sobretot, cohesiona un territori. En aquest cas el Penedès. El de l’àmbit territorial. El de la possible vegueria. Per tant, no es tracta d’uns periòdics de perfil anoienc i prou. Es tracta d’uns periòdics pensats per distribuir-se de forma gratuïta i que parlen de tot allò que té a veure amb l’Alt Penedès, l’Anoia, el Baix Llobregat Nord, el Baix Penedès i el Garraf, tant informativament com en el lleure. No un periòdic editat des de Barcelona per a Barcelona i amb notícies que no tenen res a veure amb el territori, sinó informacions tractades des de i per al territori. I, en el cas de l’informatiu, fet des d’Igualada i amb corresponsalies a la resta de capitals de comarca. Sabem que no serà un camí fàcil, però qualsevol altra alternativa no hauria tingut la il·lusió i l’esforç de tota la gent que treballem en aquesta empresa. I hi hem posat el cor i ens hem posat a “pedalar”.