25.2.11

La societat anestesiada.

He estat observant sense por, què dona de si la societat i com estan canviant les formes de reaccionar de la gent.

La perspectiva que et dona ser d’una generació que ha passat 3 cicles vitals conscients de canvis (i em refereixo a l’edat), permet veure en perspectiva les variacions d’actitud que s’han produït en les persones davant de qualsevol esdeveniment, tan sols fent un petit esforç per recordar com actuaven els meus pares, el jovent de la meva edat, i els de la meva generació en la societat dels nostres fills.

Els pares, quan rondaven els trenta anys, vivien atemorits per un Règim que tenia escapçades les llibertats i del que van viure situacions que els feien patir les possibles represàlies. De fet poques coses van fer perquè hi havia un estat d’acolloniment general fruit del poc temps que feia des de la guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial.

No hi ha dubte que coneixien part del que succeïa, encara que moltes coses que també passaven no podien saber-ho per la censura informativa. La rebel·lia era continguda i no gosaven cridar ni alçar la veu.

Després va venir la meva generació. Aquella que vàrem viure 10 anys de posicions rebels, contra la tirania de la dictadura, i que apostàvem per reclamar com a nostre la forma d’entendre el país, com s’havia de governar i el dret a escollir qui havia de fer-ho. Reclamàvem la llibertat, per nosaltres i els nostres fills. Ens vàrem endur garrotades i ensurts, i tot així reclamàvem Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia. Sortíem al carrer davant qualsevol injustícia i sobre tot volíem que tot canvies.

La informació ens arribava trossejada, pel boca-orella, en octavetes ciclostilades. Les convocatòries eren un veritable esforç que posaves en perill la teva pròpia integritat física. Escrivíem en català, malgrat haver après a fer-ho en castellà, en fi, érem rebels i teníem consciencia col·lectiva.

Ara la generació ja ha canviat. Aquells que ens relliscaven les advertències dels nostres pares i que just per aquest motiu sortíem sense por de dir la nostra, ja ens hem quedat enrere. I no hi ha dubte que hem fet el nostre paper en el moment que tocava.  Ara els toca als nostres fills.

Ara disposen de tot allò que volíem per nosaltres: d’una societat democràtica, estar submergits a la societat de la informació, on s’està informat del que passa ara mateix a l’altra punta de mon, o a dos mil kilòmetres. On les coses que ens prohibien ara no ho estan, i per tenir-les tan sols has voler-ho.

Això si hi ha quelcom que no hauria d’haver canviat i que ho ha fet de puntetes i sense sorolls. Em perdut pel camí la capacitat de sorpresa, els punts de referencia, creure en el col·lectiu, creure’s l’altruisme i la bona voluntat , i sobre tot estem anestesiats davant les injustícies.

Som capaços d’estar dinant amb el televisor en marxa, mentre veiem com es tracta a la població a una hora de viatge d’aquí, o els maltractes constants per motius de sexe, religió o qualsevol cosa que signifiqui no pensar igual que el que mana, i seguir menjant com si no anés amb nosaltres.

Abans s’utilitzava el futbol, com a forma d’amagar el que estava passant al carrer, enaltint i donant sortida a l’adrenalina. Ara se’ns anestesia, “explicant-nos” que la societat de les cridaneres televisives es la realitat que ens envolta i que tan sols hem d’estar preocupats del que ens passa a nosaltres i prou.

Sembla que ens hagin extirpat la consciencia col·lectiva i que allò que esta passant al nord d’Àfrica, nosaltres ja ho tenim superat. Que tan sols hem de protegir-nos que no ens exportin les seves creences religioses, ja que no son permissives i això també ja ho hem superat.
Que no ens portin de nou a casa nostra la violència dels grups que es creuen en dret a tot, perquè això també ja ho hem passat.

Anem equivocats. Ens toca seguir defensant les llibertats, defensar la nostra voluntat de ser una societat que cada dia aprenem i defensar que tenim consciencia col·lectiva. Consciencia col·lectiva pensant en el nostre país, els nostre entorn geogràfic i que no podem tolerar les injustícies es produeixin on es produeixin.

I tot això ja es mes difícil.

21.2.11

Perdre la por

No hi ha res mes important per fer fàcils les coses, que perdre’ls-hi la por.

Els de la meva generació, recordo la por immensa que ens feia posar-nos davant un ordinador i tenir sempre la certesa que una badada ens podia malmetre qualsevol cosa que hi hagués dintre aquella màquina infernal que estava substituint les màquines d’escriure, els arxius, les fotocòpies i el fax.

Segur que a mes d’un li deu haver passat que efectivament la feina realitzada durant un grapat d’hores, per una instrucció errònia o per un incident fortuït se’n hagi anat a norris de sobte i sense remei.

També es veritat que avui els programes d’ordinador no esborren res si no se’n asseguren que això es exactament el que vols fer.

Les coses han canviat molt. Han canviat tant, que s’han d’anar utilitzant totes les eines que tenim a l’abast i sobre tot, perdre’ls-hi la por. Anar directament i sense manies a “entendre’s” amb elles es la clau per la nostra pròpia subsistència professional.

Dotar-se d’un mòbil de darrera tecnologia, que et permeti parlar, rebre i respondre els correus electrònics de forma immediata, tenir l’aplicació del twitter i del facebook, poder usar iMythos per tenir atesos els clients i els proveïdors, enviar o rebre fotografies, saber el que està succeint a temps real, realitzar pagaments i cobraments online, consultar qualsevol cosa a internet, tenir-hi el navegador, ... tot això comença a ser imprescindible.

També ho és parlar idiomes. O si-mes-no saber que et pots entendre amb aquell que vols parlar, en anglès, francès, castellà, català, alemany, xinès, en búlgar... o tenir un traductor al terminal del mòbil perquè t’ajudi a resoldre-ho.

Tot això son eines. Com ho son les xarxes socials. I a això també s’hi ha de perdre la por.

Avui per avui, s’estan canviant les eines, fent-les fàcils, mes modernes, molt útils, on primer de tot hi ha la immediatesa portada en saber el què i resoldre ràpid. I aquests canvis també està arribant a la forma de relacionar-nos.

El que es evident, es que no s’ha de perdre el contacte personal, però avui per avui, la relació professional implica que estiguis al dia de tot el que necessites per fer fàcil i còmode la feina i resolguis ràpid el que vols resoldre, i per poder-ho fer, l’avenç mes gran que hi ha en aquests moments son les xarxes socials.

I xarxes socials no implica que tot allò que escrius, envies, transmets i resols, estigui a la vista de tothom. Hi ha com fer-ho privat i íntim. En una xarxa social, pots barrar el pas a allò o a aquells que no vols que t’observin sense que ho sàpigues.

Es evident que a internet, allò que no hi poses no hi és, i allò que hi poses ja no ho pots treure, però també es ben clar que el que no pots perdre de vista es que ho has de posar al teu servei i no a l’inrevés.

El meu pare deia que te’n adones que ja saps conduir, quan tu portes el cotxe i el cotxe deixa de portar-te a tu.

O el que dic jo, que per fer una paella, has de saber com fer-la, perdre-li la por i reinventar-ho tot.

Amb aquest tema també es així. Toca perdre la por a les xarxes socials: ja formen part del nostre futur com a professionals i com a persones que hem d’estar al dia.

3.2.11

L'influencia social de les xarxes online

Moltes són les discussions que pretenen parlar de les bondats i temors, avantatges i inconvenients de l'aparició de noves eines de relació social. Com en tota discussió, hi ha defensors i detractors aparentment irreconciliables que discuteixen acaloradament sobre els perjudicis i beneficis de les relacions socials virtuals.


El que no hi ha dubte, és que s'estan convertint en imprescindibles. És la gran aportació al futur, que va un pas davant del més pur de la contemporaneïtat. Quan alguna cosa passa, abans que ho assimilem, ja està informat en alguna xarxa social.


Va més enllà de les consignes, és més un procés d'assimilació. De decisió de si SI o si NO. És la coronació de les decisions de cadascú des de la reflexió individual.Durant aquests dies que els conflictes del nord d'Àfrica estan a l'ordre del dia, conec a una persona que està bona part de la tarda-nit, amb el portàtil connectat amb dues pantalles a la vista, la del twitter i la de les notícies d'Al-Jaceera. El televisor amb les notícies 24 hores i el mòbil pendent dels SMS i del facebook.


Una de les discussions més interessants que tinc amb ell, és quan es queixa que no li queda temps per a llegir més de 5 llibres al mes, abans en llegia més. Jo li dic que li falta tenir més vida social i dosificar més la lectura, que la gent no hem de marcar-nos mes obligacions sinó organitzar-nos les rutines. Les grans oportunitats que ens ofereix el món de la informació, ens permet contrastar opinions i veure el que passa a temps real. Pots estar sense estar-hi físicament, a la plaça Tahrir del Caire, veient les opinions contraposades de dos mitjans en directe i veure les twittejades que estan "piulant" els que hi són, i rebent informacions a temps real per SMS, correus electrònics i el facebook. Això era absolutament impensable fa molt poc, i és clar que és una autèntica revolució social, aquella en la qual les persones podem tenir suficients elements de judici com per prendre decisions.


Aquestes noves eines, estan arribant a democratitzar tremendament la societat, entre altres coses perquè és aquell descosit per on s'escapa la voluntat de saber què passa, i que no pot controlar qui té el poder de conduir la informació per crear estats d'opinió.I aquestes eines estan arribant a tots els àmbits de la vida. Quan es comenta que la nova revolució social serà la de canviar la forma de treballar, per mètodes que ens permetin arribar més lluny, a més gent i facilitar la comunicació, no estem parlant ni de ciència ficció ni res que estigui a més d'un o dos anys de distància. Només falta fer una ullada al panorama de les xarxes socials. Ja n'hi ha per a tot. Per relacionar amics, per riure veient fotos, pel treball intern de les empreses, per enviar documents, per comprar, per vendre, per transmetre idees, per crear agrupacions i comunitats amb interessos variats (esports, gastronomia, salut, ...) .


De sobte també descobreixo una nova xarxa social, que igual que facebook és un món virtual on cadascú crea la seva pròpia comunitat agregant gent al seu perfil, marcant la seva pròpia política de privacitat, ... encara que amb una genialitat diferent, aquesta xarxa s'ha creat per comerciar. És un mercat virtual, on la gent s'agrupa per millorar la seva oferta professional i exposar-la a la necessitat dels clients, o bé per agrupar-se i fer compres o per trobar un local on crear un club de lectura. M'han presentat iMythos.netEstan preparant el que serà la nova revolució en el camp de les relacions socials professionals, des d'una plataforma molt interessant que uneix el bo i millor de totes, les de compra, les de relació personal, les d'exposició professional. El més interessant és que és una xarxa que també s'autoregula. Aquell que va amb enganys es descobreix i aquell que aporta valor real triomfa.


Sens dubte, estan creant el que ells ja anomenen "el major mercat de productes i serveis professionals integrats" on els productes i els preus no negocien, negocien les persones.Funcionen per invitació i és clar que jo vull estar-hi a l'inici. En el principi de tot.