21.8.09

Sant Tornem-hi

La Festa Major d'Igualada. Per a molts, es tracta del final de les vacances. El punt i apart de l'any.
I es que, en el moment en què s'acaba el castell de focs de dilluns al vespre, comença Sant Tornem-hi.
Inclús sembla que, durant aquestes setmanes, i parlo de les persones que no han estat al seu municipi, tot s'hagués paralitzat i que quan arriben de nou als seus respectius domicilis, sembla que tant sols hi ha hagut gent per esperar a que arribessin i posar-ho en marxa tot de nou.
Però no ha estat així. Durant el mes d'agost, han passat un grapat de coses, des de robatoris a comerços (i especialment aqueell que li han estampat a diversos aparadors una llamborda mal collada del carrer), fins a qui li han robat ordinadors espatllats, o la feinada que han tingut per situar radars de broma a la carretera de Capellades.
L'activitat no s'ha paralitzat, malgrat que passejar per Igualada era realment desolador. Carrers sencers amb botigues, bars i resta d'establiments que treballen de cara al públic, amb les persanes baixades.
Ara és aquell moment en el que tornes a casa, amb coses per explicar-li a qui t'és més proper, amb una càmera amb la targeta de memòria farcida de fotografies, targetes de restaurants, algun que altre vídeo casolà, amb algunes espatlles pelades de massa Sol, un you de trastos de platja que hem comprat per quinze dies, la targeta del banc sobrepassada de límits i esperant trobar-ho tot en ordre al teu habitatge.
Si arribes abans de la Festa Major, és possible que, fins i tot, algú et truqui amb l'excusa de que és una companyia telefònica que et vol fer una oferta... per, en realitat, saber si ets a casa... o no.
En tot cas, ja hi havoa ganes de tornar. El teu llit, el teu coixí, deixar el cotxe d'una vegada, no haver de pensar en la millor manera de com omplir el proper dia, menjar com sempre i no anar amb la targeta de crèdit fins el punt de "no se-quant-em-costarà".
Fa goig tornar a la normalitat. Tot i que quan arribin de nou les vacances, segurament frisaré per tornar a marxar.

13.8.09

El mes d'agost a Igualada.

Naturalment pensar en clau de la segona i tercera setmanes d’agost a Igualada, es pensar en el paisatge desolat dels nostres carrers buits, de que pots triar on aparcar o que no saps on anar a prendre un cafè o comprar el diari.

Son dies estranys, en els que penses on es la gent. I fent volar la imaginació, els veus a la platja, caminant per la muntanya, descobrint paisatges insòlits, volant cap a destins gens habituals, fent el Camí de Sant Jaume, o ves a saber.

Però el que també ens trobem es gent voltar-la prop de casa, sortint al matí a descobrir llocs propers però desconeguts. Des de la Sagrada Família o la Colònia Güell d’en Gaudí, o algun parc amagat en una illa de l’Eixample de Barcelona.

I també n’hi ha d’altres que aprofiten per pintar les parets d’alguna habitació de casa, endreçar els papers o fer bricolatge.

També n’hi ha que, amoïnats per com pinten les coses, intenten construir un currículum "per si les mosques".

O sigui, que tal i com deia el meu avi, n’hi ha dels que ens quedem per “mostra”, mentre que d’altres fugen de la ciutat per desconnectar-se de forma evident de les seves rutines i que l’entorn els ajudi.

Es clar que els diners també hi tenen molt a veure en les decisió de cóm ”omplir” els dies de vacances, i no ens hem d’enganyar, condicionen de forma decisiva en cóm, on i el què farem. La veritat es que si tens diners per gastar, acabes anant a algun destí nou, on tot t’ajudi a experimentar noves sensacions i et distregui de les realitats quotidianes.

Mentre que d’altra banda, per trencar les rutines diàries, tan sols s’ha de fer qualsevol cosa gens habitual, i no cal fer cues, ni anar a d’altres aglomeracions o el que sigui.

El que llegeixi aquest article, es pot situar a un lloc, a un altre o al mig de tots dos, però en qualsevol cas, que gaudeixi dels dies de vacances, que desendollar, canviar el xip i retrobar-se amb el “dolce far niente”, no vol dir fer “el mandres” sinó que es tracta de gaudir de tot allò que mentre treballa no pot fer. I que ho faci on vulgui o pugui, però que ho faci.

Hom necessitem disposar d’aquells dies que ens permet regenerar la nostra capacitat professional, i això s’aconsegueix distraient-nos d’allò que configura el nostre dia a dia.