29.3.11

Els cent dies del president Mas

Es poden tenir opinions de totes menes quan parlem conceptualment de política pero, quan ho tibem del peu i fem que toqui a terra es poden llegir altres matisos al que es veu a primera vista.

S’ha de recordar què deia en Tierno Galván tot recordant que era professor d’ètica, que en l’únic moment que els votants ho permeten tot, i que l’ètica es pot desar en un calaix es en campanya electoral.

D’aquella afirmació ara deu fer ja uns 25 anys, fins avui, han canviat moltes coses pero tampoc tantes. La societat espanyola es més madura, s’han assajat totes les formes de captar vots, de fer caure contrincants i sobre tot s’ha demostrar que els partits no guanyen mai les eleccions, sempre les perd algú.

Les rendes en vots que dona parlar malament de Catalunya des de fóra de Catalunya, dona saldos positius en vots a aquells que es dediquen a menystenir la capacitat del país. Per tant es l’estratègia d’intentar fer caure qualsevol acció que intenti ajudar Catalunya a alguna cosa. Sobre tot per posar en evidencia a qui governa d’alguna manera. Ara tot i així, estem de sort, perquè l’exemple mes flagrant es el fet de que la coalició dels tres partits que han governat -?- Catalunya els darrers anys ho han fet prou malament per perdre les eleccions de forma estrepitosa. En Mas ha guanyat mes vots, però els ha rascat de tots aquells que han fet tant mal paper en la presa de decisions al nostre país.

I ara tornem als 100 dies. Encara no els fa, i l’Oposició està criticant cada pas que fa el Govern sigui qui sigui. O sia, està fent l’oposició clàssica de “calumnia que algo queda” o de s’ha de criticar a tort i a dret, perquè si no: de què serveix l’Oposició?.

Recordo que una de les coses pel que es criticava a l’Artur Mas, era perquè se li atribuïa una manca de capacitat de liderar grans consensos. Be, dons que jo sàpiga en menys de 100 dies, s’ha reunit amb agents socials, partits polítics, ha anat a Madrid a parlar amb el president del govern espanyol i amb els empresaris i ha pres decisions. I als ciutadans ens esta transmitent la sensació de que se’n cuida de nosaltres.

Ara el que hauria de fer l’Oposició, es arremangar-se i ajudar. Ja han perdut unes eleccions i ara toca posar-se al costat dels ciutadans. O es tan sols una estratègia per les municipals?... ah!,... es allò de l’ètica!. 

25.3.11

S’haurien de prohibir les campanyes institucionals a menys de 10 setmanes de les eleccions (Quan res es el que sembla i tot és com és)


Aquests dies, he estat mes a Barcelona que a Igualada. El trajecte sempre es fa llarg, encara que el facis en cotxe. L’entrada a BCN a segons quines hores es d’una indecència absoluta.

Però això m’ha permès escoltar sobre tot, la quantitat de vegades que l’ajuntament de Barcelona, anuncia coses que no toquen quan s’està a punt de celebrar unes eleccions. No pot ser que se’ns bombardegi als conductors que portem la radio posada amb propaganda d’autobombo, tot recordant que els que manen ara, ho fan tot be.

La meva percepció de Barcelona, i parlo des de la meva condició de persona que viu a 70 kilòmetres i que ve a treballar a la ciutat es que estan esforçant-se per reconduir les feines a zones concretes de la ciutat, on els serveis pels que venim de fora son mes edulcorats: mes facilitats per aparcar, mes formes d’arribar-hi amb transport públic,… es com si penalitzessin als que no treballem a les zones que algú ha decidit des de l’ajuntament, que tant sols hi poden transitar, aparcar i gaudir, aquells que hi resideixen.

Hi ha algun il·lús que es va quedar algun local de la zona al voltant de l’encreuament de Pi i Margall i Sardenya i que hi ve a treballar. Es troba creuant el carrer, tres maneres d’entendre l’aparcament en superfície: la zona blava, la zona verda i la zona verda restringida. Aquells que venim a treballar i no hi residim, nomes ens queda aparcar a la zona blava (4,30 dues hores i dues hores gratuïtes al migdia 12,9 € dia) que ens costa una mitjana al mes de 300 euros o a la zona verda (a totes hores 5,25 cada dues 21€ dia) que al  mes son 475 euros.

Confio que el proper alcalde sigui mes Agraït amb els que venim a BCN i ens hi estem tot el dia treballant. Hauríem de gaudir al menys de les mateixes avantatges que els residents, ja que la nostra contribució econòmica a la ciutat no està compensada de cap de les maneres amb les avantatges que rebem.

També goso pensar en els que tenen un local per llogar en aquesta zona, ja que el que els baixarà de valor el local perquè costa d’aparcar i costa molt car.

Els números son fàcils de fer, per una persona del carrer condicionada com jo per la distancia en kilòmetres, aparcar el cotxe, quedar-se a dinar, treballar i tornar a casa. He calculat aproximadament entre 600 i 750 euros. Què s’imagina el senyor alcalde que passa amb els sous que es paguen? Faci sumes i restes i digui què queda al final.

Ens ho estan posant difícil.

24.3.11

Els “tags” (les etiquetes) del govern Mas.


Avui veient tots els diaris, descobreixo que es segueixen posant etiquetes a quasi tot i, alhora que es posen les mateixes per agredir o per lloar.

L’etiqueta mes utilitzada avui dia 24 de març de 2011, es la que senyala el “full de ruta” del govern del president Mas com a “lliberal”.

I quan et llegeixes el text, quedes absolutament desconcertat. Es una proposta socialdemòcrata, pensant amb la gent, que no difereix excessivament amb les que feia el Tripartit. O sia, s’hi han barrejat els tags que alguns hem defensat i pels que molts ens han titllat poc menys que d’il·lusos.

Resulta que es una proposta lliberal, pensada des de l’humanisme i des de posicions absolutament socialdemòcrates. Qui hi pot estar en desacord?. Es correcte, no des de posicions polítiques sino pragmàtiques i es ben clar que qui ho critiqui tan sols ho pot fer des de posicions interessades de partit o senzillament no s’ho ha llegit.

I no vull ser recargoladament tendenciós, ni vull dir que sigui perfecte. Tan sols vull manifestar, que no hi ha ningú que amb una mica de seny no signés un document d’intencions com aquest, ni que fos estant-hi d’acord tant sols en les tres quartes parts del que hi diu.

Amb menys de 100 dies de govern, ja se’ls està criticant tot i crec (i ho crec jo, per tant es una opinió), que encara no se’ls poc acusar de quasi res, que no sigui que lo molt malament que funciona encara la comunicació amb els ciutadans sobre l’evolució dels compromisos de campanya.

Amb tres mesos, no han tingut temps de demostrar res.

Jo encara hi tinc fe. 

Nous models de negoci


Anem a deixar de banda explicacions grandiloqüents i complexes i anem a parlar de realitats.
 
Ahir vaig tenir ocasió de retrobar un vell amic, dels que no té (ni vol) tenir un telèfon mòbil, perquè entén que a ell li complicaria la vida. Es justifica dient que la majoria del seu temps és a casa o a la feina i per tant, qui vulgui localitzar-lo, ho pot fer.
 
Les hores en què creu que no ha de ser molestat, en no tenir telèfon mòbil, i tot i no tenint problemes a admetre que estaria bé saber que et busquen, manifesta que tant li fa.
 
La seva agenda, segueix sent un embolcall de plàstic ple de targetes i lligat amb una goma elàstica.
 
La seva capacitat de reacció en el seu negoci davant qualsevol repte, qualsevol possibilitat d'atendre amb rapidesa o de millorar la qualitat del seu servei, ha quedat definitivament encotillada, només per aquesta decisió. L'aspecte visual del seu negoci, el manteniment dels seus clients i afrontar nous reptes professionals han quedat esbiaixats per la seva mala decisió: aïllar-se de l'evolució tecnològica i no reconèixent els canvis de les formes de relacionar-se i de treballar.
 
Quan portem aquesta decisió als seus aspectes més pràctics: connexions a internet, disposar d’estadístiques a l'instant, dotar-se d'eines ràpides i sobretot disposar d'immediatesa en la informació tant la que es genera com la que es rep, comprovem que estan absolutament condicionades per aquesta por malaltissa a estar exposat a un món que desconeix. Té adreça de correu/e, però la revisa dues vegades al dia i acaba trucant per telèfon per confirmar, respondre o treballar la informació del missatge.
 
Ahir em va preguntar què era imythos.net
 
Quan ho vaig intentar, em van passar pel cap un munt de qüestions prèvies que em feien molt difícil la missió d'explicar aquest projecte. No sabia com explicar-li, que allò que ell fa en el seu treball d'impressor, jo podia fer-ho absolutament tot, assegut en el meu cotxe o prenent un cafè. I que el boca-orella feia possible la transmissió d'aquestes noves maneres d'afrontar el treball quotidià. Però que el boca-orella ja es realitza online, que es mes efectiu.
 
No sabia com explicar-li que podia vendre unes targetes de visita sense invertir en maquinària, muntar un negoci, ocupar les meves hores dissenyant, o el treball mecànic d'imprimir, tenir-les enllestides i lliurar-les a temps, i que el client rebés el producte havent cobrat prèviament. I que podia millorar qualsevol oferta que presentés tant en preu, en temps, en qualitat de producte i en terminis de lliurament. I des del meu telèfon mòbil, o des de casa meva. I guanyant la meva comissió.
 
Això és imythos.net
 
Però per això s'ha confiar i apostar pels nous models de negoci i per les noves eines.

21.3.11

Estem en el compte enrere.


Tot i que aquest podria ser el títol d'un article només farcit de catàstrofes i que descrivís situacions anòmales, o terribles de qualsevol de les situacions que esdevenen aquestes setmanes, en aquest cas no serà així.

Avui serà fruit de l'esperit de que encara hi ha solucions.


No hi ha dubte que hem construït entre tots la "societat de la immediatesa", que segurament és una perversió de la "societat líquida", de la qual he parlat més d'una vegada.
En conseqüència, centraré el discurs.


Fa tres dies, es demanava als líders occidentals que intervinguessin en la situació de Líbia, per parar-li els peus al boig líder d'aquest país, que ha convertit aquest territori en la seva parcel.la, on només hi ha una opinió: la seva. I que per a això, no dubta a eliminar tot allò que se li posa al davant sense contemplacions. I que fa envoltar la seva residència de dones i nens, perquè ningú s'atreveixi a anar a per ell.


Bé, ja han intervingut. I just després d'unes hores ja estem preguntant quan s'acaba. I aquells que defensàvem la intervenció per parar-li els peus a semblant energumen, ja ens tornem a situar en la parcel dels "antiguerra".


El mateix passa amb qualsevol altra cosa, parlem del que parlem, de catàstrofes i èxits, d'accidents i salvaments, de guerres i de llibertat. Tant se val.


Al final, la nostra inconformitat és amb el tedi que provoca la manca de decisions i el rebuig a les conseqüències de les decisions precipitades: i ens hem convertit en inconformistes!


Els experts en estadística, guarden sempre un percentatge fix de respostes contràries, per a aquells que tenen l'actitud de no estar d'acord sigui quina sigui la pregunta.Doncs bé, aquest percentatge està sent cada vegada més alt, perquè no importa en què, per què i de què però ens hem convertit en guerrillers combatius i criticaires amb les decisions.


I el problema el tenim en nosaltres mateixos, ja que aquesta forma d'actuar és una veritable trampa, que al mateix temps que ens costa cada vegada més prendre decisions (per evitar les crítiques), ens preparem per rebutjar qualsevol crítica apartant-la i desviant-la quan més aviat millor de les nostres nassos.


Bé, ja dons estem en el compte enrere.


Necessitem tornar a comptar amb nosaltres mateixos: ha arribat el moment de prendre decisions i posar a prova noves maneres de llaurar el nostre camí, estar alerta amb les informacions i tenir opinió. Ha arribat el moment de començar amb la nostra vida quotidiana. El treball, les nostres relacions, les nostres aficions, ...


Ha arribat el moment de parcel·lar cada situació del nostre dia a dia, des de les noves tecnologies de la informació, de la relació i de la feina.


N'hi ha prou amb convertir les xarxes socials de la immediatesa en les nostres aliades: El twitter per a informació immediata. El facebook per fer unes rialles, veure fotos i convocar esdeveniments. El Foursquare per jugar a explicar on estem, com de bonic és el que estàs veient i jugar a veure qui té més medalles.


I jo us proposo imythos.net, la nova xarxa social de la qual només es pot formar part per invitació, i que està construïda per comerciar. Per convertir-se en un dels canals de venda de la nostra empresa, per aconseguir sobresous només recomanant, o trobar aquell producte o servei que busquem.


I per al naixement de l'univers Mythos, ja estem en el compte enrere. 

16.3.11

Els 50 de Fukushima


Fa dies que estic escoltant amb expectació –igual com la majoria de mortals- les noticies que arriben del Japó.

El terratrèmol i el tsunami ens han recordat que davant de les forces de la Natura no hi tenim res a fer. Que estem de pas. Que es molt important estar preparats per assumir que un desastre com aquest, que no respecte si el país està o no preparat tant en infraestructures com moralment, per sacsejar sense pietat el territori.

No hi ha dubtes que el caràcter del poble japonès, esta sent de cabdal importància, per aguantar amb estoïcisme que un sisme hagi mogut tot el seu territori 4 metres en el context del Globus Terraqui.

Que hagi esborrat del mapa pobles sencers i que entre morts i desapareguts hi hagi 25.000 persones. Es veritablement terrorífic.

Això si, des del dia del sisme, tan sols ens està preocupant allò que ens podem emmirallar amb aquell llunyà territori, com son les centrals nuclears.

Que el segon país del mon en nombre de centrals nuclears, aquestes hagin resistit un terratrèmol ja es tot una noticia, tot i que va funcionar tot i les centrals es van parar. Que desprès un tsunami desproporcionat que va fer entrar una llenca d’aigua de 10 metres d’alçada fins a 6 kilòmetres terra endins i per tant va afectar els sistemes previstos per refredar l’enorme potencia de calor dels nuclis atòmics, això ja es noticia de debò.

Quan comparem les nostres centrals i les del Japó, ens preocupa que a casa nostra uns terratrèmol ja hagués provocat una autèntica catàstrofe, i això comença a moure les consciències.

Ara, descobrim, que el país mes preparat del mon, per afrontar un desastre com aquest, la Natura li ha plantat cara i ens ha dit a tots el mortals que compte amb el que fem. Es una clara advertència.

I ara baixem de nou a la realitat del dia a dia. Quan podem mirar amb una lupa què hi està passant allà on pot passar qualsevol cosa de conseqüències que no es poden preveure.

I hi veiem a 50 persones, que està fent el que poden per aconseguir estabilitzar el refredament del nucli de la central. Ja els anomenen “els 50 de Fukushima”. N’hi treballen 800, però aquests 50 treballadors, estan exposant de per vida la seva salut, perquè saben que d’ells depèn la salut de milions de persones i el futur de tot un país.

Segueixo espantat per totes les conseqüències de tot això i sobre tot perquè em queda el regust de no saber gran cosa de l’energia nuclear.

I em trec el barret davant d’aquests 50 herois anònims.

14.3.11

La crisi de tot plegat


Tot està en crisi. El sistema de vida, la forma de pensar, les actituds, cóm guanyar-se la vida, la seguretat en el sentit mes ampli de la paraula, les afeccions, la credibilitat, les relacions, els valors, la política, les institucions, les empreses, l’ecologia, la Natura, la llibertat...

I al damunt, escolto el panorama dels difícils equilibris de les relacions bilaterals entre els països i les dependències energètiques, i  no em queda mes remei que fer una reflexió sobre tot plegat.

Depenem de l’energia dels demès, ja que la producció pròpia no cobreix mes que una mínima part del que consumim. I qui ens subministra l’energia?. Depèn.

Si es tracta de petroli i gas, ens ve del nord d’Àfrica i per tant tenim una dependència energètica d’uns països que estan desestabilitzats i que els nostres polítics i institucions, han de fer veritables equilibris per no enfadar a ningú, mostrar-se garants de la llibertat i la democràcia, i defensant els interessos de l’Estat, perquè no peti tot, i acabem tenint mes problemes dels que ja hi ha.

Si es tracta d’electricitat, mentre aquí seguim posant-hi pegues i pals a les rodes perquè la inversió privada tingui dubtes per gastar diners per produir energies netes (aerogeneradors, plaques solars, cogeneració,...), i no s’explica sense por, que si no es per l’energia atòmica, ens quedarem a anys llum de tenir l’energia que necessitem.

A Espanya no es produeix prou energia per abastir les necessitats pròpies, i diu tímidament que s’ha de continuar amb les centrals nuclears, mentre els ecologistes diuen que hauríem de cercar alternatives i donen un no rotund a l’energia atòmica. Al país del costat hi ha entre 50 i 60 centrals atòmiques, o sia, creuant la frontera (que es una línia marcada en un mapa de paper, i no quelcom que ens distanciï geogràficament) tenim les centrals i hem de comprar la seva energia mentre nosaltres no ens produïm la nostra.

També podem renunciar a les nostres comoditats i replantejar-nos l’estil de vida i per tant, consumir menys energia, utilitzar menys coses a motor, i per tant retornar als anys 60, quedant-nos pel camí del progrés.

El desastre natural del Japo, ens deixa un mal panorama, tot i que observant, descobrim que els problemes nuclears no els va provocar el terratrèmol sinó el tsunami. I sento uns tertulians a la radio que es manifesten en favor i en contra, tot recordant que el que fa veritable por es que tot i que les centrals son segures, hi hagi algun brètol militant de qui sap quina mena de burrada ideològica que li vingui l’acudit de ser la mà divina que ho faci esclatar tot.

No se què passarà en el futur immediat i a mig termini, però comença a fer falta que comencem a pensar en les conseqüències de tot el que anem fent cada dia, i que marquem un rumb que ens faci visionar un panorama diferent.

Mal rotllo tot plegat.