18.9.08

Una cosa es el que es diu, i l'altra el que es fa

El que ja es segur es que hi ha un desordre considerable en el que es diu, el que s’escriu el que s’interpreta i el que es fa en política. Només cal mirar el que govern esbomba als quatre vents referent al desenvolupament dels àmbits de competències on hi queda recollida la vuitena vegueria i el fet de que aquesta setmana s’hagin transferit a Manresa les competències territorials d’educació. Segurament seria bo que ens expliquessin on està l’error semàntic de tot plegat. Es ben clar que diuen i diuen que aquestes competències estaran repartides pels vuit àmbits territorials que desprès conformaran les vegueries, però al mateix temps la conselleria corresponent aprofita l’avinentesa i en fa ulls clucs i apa, una transferència mes que cada vegada farà mes difícil recular. Una cosa es el que diuen els ciutadans i la majoria del territori i l’altra es la política d’anar empastifant transferint les competències que després s’hauran de tornar a transferir i que ho faran tant difícil que ja no hi haurà res a fer. Es el mal de la situació in extremis que viu el PSC. No pot governar sol però es pensa (i actua) com si estigues sol governant, i el mes trist es que el conseller es d’ERC. Pot ser es el moment de deixar de pensar en el que estan fent i posar a prova l’exercici democràtic. Cap partit pot governar sol (aritmèticament parlant) a cap institució de l’Estat. Pot ser es el moment que els ciutadans a traves dels seus representants politics comencin a valorar si s’està fent el que cal, analitzin el que vol la majoria i actuïn en conseqüència.

10.9.08

La Diada

Anar directament a la recerca i captura d’allò que sigui la més absoluta veritat del per què dels inicis de qualsevol tradició o data històrica sempre es converteix en quelcom feixuc i difícil de contrastar. Normalment tot és qüestió de qui ho mira i ho percep, i segons qui intenta justificar segons què amb l’ús que en faci o en vulgui fer d’aquella data o tradició. Sense caure en el parany de fer una interpretació lliure del que significa l’11 de Setembre per als catalans, fa dies que penso que hi ha dues (o tres) postures clarament diferenciades. Una és la d’aquells que fan accions en defensa del facebook en castellà (pel que es veu, no s'assabenten que ja ho és, en castellà) i que entenen que l’11 de Setembre a Catalunya és quelcom folklòric, que no té més utilitat que fer festa o convertir-se en una excusa per enllaçar un pont post-estiu. D’altres entenen que és una data que sigui com sigui s’ha de convertir en quelcom institucionalitzat. Com aquell moment en el qual les institucions catalanes es fan valdre i que els càrrecs electes es llueixen entre fanfàrries i presentacions d’armes dels Mossos o per fer-se fotos al costat d’una senyera. Hi ha, però, el tercer grup, que interpretem l’11 de Setembre com el dia que vam perdre les llibertats fa un grapat d’anys (d’aquí a 6 anys, en seran 300) i d’independència. És aquell dia que no l’entenem per fer fanfàrries ni actes folklòrics, sinó que fem actes de reafirmació nacional i que serveix per a recordar-nos que encara hi ha molta feina pel davant. Tinc un amic de Valladolid, que un dia em va preguntar estranyat el per què els catalans celebrem la Diada, si es tracta del dia que ho vam perdre tot, i jo li vaig contestar que aquell dia era un dia per recordar i que ens ajudava a tenir memòria. “Siempre estáis pidiendo los catalanes... Os demos lo que os demos, siempre os parecerá poco”. Sí, senyor -li vaig dir-, perquè volem que se’ns reconegui el que la realitat explica, volem ser un país normal, volem que deixeu de tractar-nos com a vençuts i que deixeu de dir que tots som iguals, perquè no és pas veritat, ja que ens esteu convertint en ciutadans de segona. La contribució de Catalunya a la consolidació democràtica de l’Estat espanyol ha estat i és fonamental. No hem estat rebels ni la nostra bel·ligerància ha estat motiu de cap altra por que no sigui la de conèixer l’abast de la nostra contribució econòmica i la pèssima gestió dels recursos que han fet els que governen a Madrid, que no és altra que munyir mentre ragi, per repartir el que se’n treu a qui ha fet d’aquesta pèssima gestió dels recursos el seu propi negoci. Tractar a aquestes alçades els catalans de “pedigüeños insaciables” i de “vençuts” és una ofensa a la dignitat dels qui vivim a Catalunya, que ens sorprèn cada vegada més que es busquin interpretacions interessades al que diu el nou Estatut, per seguir munyint i seguir deixant els ciutadans de Catalunya ben lluny de les avantatges de viure en altres territoris de l’estat. Viure, treballar i moure’s per Catalunya és molt car, i de tant munyir ja ens coneixem tots els temps del verb desafeccionar. Per tant, novament hem de recordar que, a Catalunya, l’Onze de Setembre no el celebrem, sinó que és la Diada que ens recorda que fa quasi 300 anys que ens declaren vençuts i ens munyeixen sense contemplacions

4.9.08

La Vegueria

Tot i la meva implicació personal en aquest tema, m’he proposat analitzar des d’una perspectiva el més pràctica possible tot allò referent a les implicacions que tindrà la divisió territorial en vegueries. Ja sabeu que, a pocs anys vista, està previst que desapareguin les províncies com les coneixem i es farà una nova divisió del territori, per tal d'acostar l’administració al nostre poble o ciutat. De com s’organitzi tot això, en depèn en bona mesura l’impacte al nostre territori immediat d’aquelles decisions que fins ara es prenien des de la Diputació de Barcelona, o sia, temes d’ensenyament, sanitat, obres públiques, decisions urbanístiques, en comunicacions i un llarg etcètera de coses. Primer es va fer una proposta de divisió territorial, que determinava un número de vegueries d’acord amb el criteri d’un comitè d’experts. Aquesta proposta de divisió ha estat contestada per diversos col·lectius que entenen que el seu territori en surt perjudicat amb la nova divisió. Un d’aquests grups ciutadans ha estat i és la Plataforma per una Vegueria Pròpia. Al marge de les nostres ideologies polítiques i partidistes, un grup nombrós de ciutadans tenim la convicció que l’Anoia, el Garraf, l’Alt i el Baix Penedès conformem un espai territorial proper i amb problemàtiques similars, i que a la pràctica ja compartim moltes coses en comú, tant coses senzilles com les lligues de futbol infantil o ser territori de distribució agrupada de més d’una empresa, o la manca d’un pla d’infraestructures que ens relacioni i intercomuniqui. També hi ha coses que ens afecten el territori i que no les decidim, per exemple el centre logístic (CIM – Centre Integral de Mercaderies)) que primer havia de venir a l’Anoia (que ens aniria molt bé) i després intenten imposar-lo al Baix Penedès, on no és volgut pels ciutadans de la zona, que no entenen què hi faria una instal·lació com aquesta a aquell territori. Per altra banda aquí, a l’Anoia, ni n’hem sentit a parlar. Potser ha passat el mateix que amb les baralles de les outlets i, des de la Generalitat van decidir no fer-ho a la nostra comarca. O sia, hi ha la postura del PSC, qui veu amb mals ulls la desaparició de les províncies, ja que des de Barcelona dominen políticament i “crematísticament” el territori i els diners d’un grapat de comarques, que no tenen cap mena d’influència davant del pes que té el Barcelonès. Hi ha la postura de la Generalitat, que malgrat haver admès a tràmit al Parlament la possibilitat de crear la vuitena vegueria (la que volem els de la PVP), insisteix que, ja que es va aprovar la divisió en set, a l’Anoia ens toca anar a la Catalunya Central, o sia que ciutats tan distants com Berga i Igualada representa que tenim interessos comuns. Evidentment la postura de l’equip de govern de la ciutat d’Igualada, amb l’alcalde al capdavant, es manté en els seus postulats (PSC). O sigui, malgrat que el Ple Municipal es va afegir de forma inequívoca en el plantejament a favor de la vuitena Vegueria, l’alcalde de la ciutat fa proselitisme a favor d’una postura que no és la dels acords presos de forma democràtica pels representants de la ciutat. No anem bé.