Males pràctiques

La tònica general, es dedicar-se a mostrar les debilitats del contrari per deixar palès que amb ell no anirem enlloc.

S’ha perdut pel camí, aquella vella costum (ara no se si escriure-ho amb “b” o amb “v”) d’explicar per què es millor la nostra opció que la de l’altra, recolzant els arguments amb propostes generals i la seva aplicació en concret.

Clar, el camí es mes difícil i de cap manera tan efectista. La causa-efecte que te parlar malament de l’altra, es el que dona sentit a un discurs que sap i te comprovat que funciona, que les coses no les guanya qui te i fa propostes, sinó que perd qui queda vilipendiat i descobertes les seves vergonyes de gestió o del que sigui.

Aquí queda clar que qui s’han convertit en uns experts en aquests discursos, son els grans partits espanyols, que estan en permanent baralla en els temes que rasquen mes el dia a dia. Això si, com que es tracta de posar-se a favor del seu discurs les vergonyes de l’altra (fonamentades o no), ens omplen les orelles de tirabuixons i recontratirabuixons verbals, i esbalandrades mediàtiques, esgrimint paraules com “corrupció”, ineptitud”, “prevaricació”, “males arts”, “que l’altra es pitjor”,...

Curiosament però, estan d’acord en posar en comú els seus missatges quan parlen de sentiments nacionals. Els seus sentiments nacionals son els d’España, guanyadora d’una guerra i ataquen sense contemplacions els sentiments nacionals d’altres territoris titllant-los d’il·legítims.

No tenen cap mena de vergonya en escapçar la unitat lingüística catalana, parlant de peculiaritats regionals, i per tant poden prescindir dels departaments de política lingüística en les comunitats autònomes on governa segons qui, i en canvi es gasten burrades de diners per parlar d’unidad linguistica del español, sigui on sigui on es parli, ni que sigui amb les “peculiaritats” geogràfiques del territori que es tracti.

Es clar que tota aquesta psicocultura del “calumnia que algo queda”, els va be fins ara. Des de qualsevol programa de TV, de ràdio, entre els politics, entre els professionals, etc, etc. Es pot veure aquesta pràctica poc ètica, que segueix només torpedinant l’altra, sense explicar que es fera per resoldre-ho.

El cas es que molta gent ja n’està tipa de tanta baladreria i grolleria que nomes persegueix mostrar tot el que te de dolent que segueixi l’altra i comença a necessitar concrecions.

I tampoc hem d’oblidar que totes aquestes maneres de fer, ens han portat a voler les coses immediat. Segueixo considerant que estem al mig de la “societat liquida”, que no ens exigeix res per demà, sinó per avui i ara.

Potser caldria que algú, encara que costi, faci exercicis de pedagogia, i expliqui per què es fan les coses d’aquesta manera i no d’una altra, o be, que comenci a explicar veritats i les demostri.

S’han de trobar noves maneres de fer les coses.