Tips de tot.

Aquesta setmana m’he assabentat d’una de les moltes coses que es legislen amb estranys objectius, que després es justifiquen amb la saviesa de qui no té altra cosa per fer. Tot plegat sembla que es vulguin justificar el sou.

I és que ara, ja que estem en un país laic i per no ofendre els nouvinguts, s’està pensant en canviar el nom de “festes de Nadal” o “festes de Setmana Santa” per “festes d’hivern” o “festes de primavera”.

I que em canviïn aquest nom m’indigna. I jo no em caracteritzo per ser un defensor de l’església en cap de les seves formes terrenals. Ni tan sols sóc una persona que defensi a tort i a dret el laïcisme. I fins i tot sóc una persona educada que m’han ensenyat que, quan vaig a qualsevol lloc, haig de fer l’esforç de convivència de formar part de la comunitat, ja que l’esforç que jo faci se’m recompensarà amb el respecte a allò que jo tingui de costum allà d’on vinc. Però el que volen fer amb el canvi de denominació d’unes festes que formen part de les nostres tradicions més arrelades no té nom.

De la mateixa manera que no té nom que des de la UE vulguin legislar sobre totes les festes tradicionals del nostre país, com per exemple els correfocs. És important fer-nos sentir. I la prova que “no ens rellisca” és la protesta del “correfoc nudista” que han fet a Llorenç del Penedès.

No sé què més se’ls pot ocórrer per omplir-se les hores a tota aquesta colla de gent que es dedica a legislar. Potser valdria la pena que es dediquessin a revisar tota aquest grapat de prohibicions, penalitzacions i impostos, amb intencions exclusivament recaptadores, que tan sols pretenen mantenir el nivell de despesa dels organismes públics, enlloc d’aplicar criteris d’eficiència a la seva estructura.

Hi hauria d’haver algú que els obligués a aplicar criteris lògics, com han de fer les empreses per arribar a fi de mes, i no anar a la recerca de nous ingressos per no tocar ni una coma dels seus pressupostos . “S’han reduït els ingressos?... ui, que no pot ser!”, i després d’aquesta exclamació, cerquen noves i imaginatives maneres de seguir escurant les butxaques de cadascun de nosaltres, no fent ni un sol esforç per esbrinar on estan les principals sangoneres econòmiques del seu pressupost i posar-hi remei.

Anar i tornar de BCN cada dia en cotxe (per exemple) es pot convertir en una mena d’impost de luxe, ja que com que la velocitat en aquesta “extraordinària via ràpida anomenada autovia” de 50 quilòmetres, depèn d’on estiguis és 80, a 100, 120 Km/h, o t’indiquen a quina velocitat amb rètols d’entrada a BCN on hi pot posar o 50 o 60 o 70 Km/h... és fàcil que t’atrapin a una velocitat diferent de la que toca.

Doncs bé, si en un lloc que han decidit que has d’anar a 100 si vas a 118, doncs 100 euros de multa. Si t’equivoques 5 vegades en un mes, tenint en compte la quantitat de radars que hi ha, a més de la benzina, dels preus exagerats d’aparcar a BCN, sumant-hi la multa, t’han fotut enlaire el sou. Això ja sembla que sigui xauxa i que tothom va sobrat de diners i es pot permetre pagar qualsevol imprevist. I el que és cert és que el que persegueix amb tota aquesta bogeria impositiva, és no baixar de cap manera els ingressos que necessiten per mantenir la seves despeses.

No és d'estranyar que els ciutadans cada vegada estiguem més cabrejats. No tan sols estem immersos en una crisi terrible i temible que ens toca a tots, on hi tenim afectada la nostra economia familiar, sinó que a més, han pujat les nostres despeses indirectes amb el cadastre, les multes, els nous impostos i d’altres barroeries impositives. Això sí, mentrestant, volen canviar coses com els noms de les nostres festes, volen legislar sobre les nostres celebracions tradicionals i ens posen rètols immensos (i cars) per explicar-nos que amb fons de l’Estat s’ha arreglat un semàfor.

I tot això és una mena de cortina de fum, al darrere de la qual s’amaguen coses molt més serioses, que poden afectar fins i tot la convivència.

És fàcil de preveure l’estat d’ànim de la gent que, després de calcular quant els queda d’atur i mirar-se amb temor quan se li acaba, es miri els seus fills i la seva parella i pensi en el moment en què li arribarà una carta del banc perquè no ha pagat el rebut de la hipoteca o del préstec o de la targeta de crèdit o de la llum o del telèfon o en quin moment no tindrà diners per menjar.

Fa por.