22.6.09

On una porta es tanca, una altra s'obra.

No és mai agradable parlar d’una empresa que tanca. Els motius tan se val, normalment són els sobradament coneguts de la crisi i comporten conseqüències diverses que, conjugades, malmeten bons projectes.

La crisi s’ha convertit en una pandèmia en tot ordre. Ha afectat a tota l’estructura financera i, per tant, l’ordre econòmic establert ha quedat adsolutament desordenat i s’ha dedicat a escampar els errors del Sistema als seus usuaris. I, evidentment, els primers que han rebut han estat la construcció-immobiliàries-promotors. Si seguim el fil d’aquests, molts mitjans de comunicació havien construït bona part dels seus ingressos a la publicitat que generava la venda de pisos, finques etc.

Si a tot això hi afegim les pors i les veritables retallades dels diners a crèdit i el fet que ningú en sap prou per indicar el moment en què s’acabarà la crisi, és quan tenim un “jardí” que no sabem per on entrar-hi.

Per fer front a la crisi, Calaix de Sastre i L’Extra van fer una aposta conjunta per sortir-ne. Una aposta ambiciosa però assenyada. Es tractava d’oferir un producte nou que donés un nou esperit a les nostres dues empreses, formalitzat en el que en Josep Maria Rafecas i jo vàrem anomenar un “matrimoni de conveniència amb separació de béns”.

Aposta ben encaminada, que donava noves perspectives a la forma de ser dels nostres dos formats, sobretot donada la seva compatibilitat. Recollir-ne els fruits és més complicat, perquè primer havíem de demostrar que la nostra aposta i el nostre camí era el correcte, fet que hem acabat per demostrar.

Creiem sincerament que l’aposta és bona però, el nostre punt de partida en aquest projecte ha estat dificultat per la situació econòmica que portava afegida cadascuna de les nostres empreses, i aquest és un llast difícil de superar, hores d’ara.

Així doncs, Calaix de Sastre deixa de sortir els divendres.

Però això sí, l’aposta conjunta, l’esperit que ha portat a Calaix de Sastre ser un referent al territori, guanyant-se l’espai d’informació del lleure i a l’Extra consolidar-se com a periòdic informatiu setmanal, perdura.

Posem en marxa doncs, un nou camí a aquest periòdic, que hi portarà afegit l’emprempta del Calaix de Sastre en tot allò que ja l’havia convertit en un element quotidià en el món dels setmanàris gratuïts.

La Veu de l'Anoia nº 1397


18.6.09

Brètols de cap de setmana

Avui no me’n puc estar de senyalar amb el dit.

Com cada cap de setmana el carrer de Sant Magí, pel damunt del Passeig, des que l’han convertit en carrer de vianants, tota la nit és l’escenari -fins entrada la matinada- d’un trànsit continu de gent amunt i avall.

Demanar que la gent no cridi és probablement una fal·làcia, o fins i tot pregar perquè no s’asseguin al banc del davant just del dormitori és d’il·lús.

O que la màquina de la pilona no es faci malbé i es posi a “gemegar”, o que la barana de goma de l’escala mecànica no comenci a saltar com si toquessin un tambor.

La cosa ja es fa tristament insuportable quan es posen de moda megàfons “de jugar”, i els proven cridant-se des de l’escala mecànica a l’avinguda de Barcelona.

O quan es dediquen a encertar els senyals de trànsit, o quan tomben les papereres (totes les papereres).

També és ben fotut que s’enfilin fins atrapar no-sé-què d’una casa perquè els fa gràcia.

O ara, que els ha donat per arrencar branques a “lo bèstia” dels arbres.

I sabeu què passa? Que si posem idioma i rostre als brètols que ho fan, ens podem emportar una gran sorpresa.

Per aquí hi passa gent de qualsevol idioma, raça i condició, però els que arrenquen arbres, parlen en català. “Aquesta branca sí que és grossa...! Som-hi!.

Els brètols no es poden associar a races, ni idiomes, ni condició.

Mentrestant tothom preguntant-se per què caram es va posar una mena de càmera connectada a la policia local. Hom sap que no funciona. El per què no funciona és el que m’agradaria saber.

O per què en les nits d’aldarulls i festes fins tard, la policia no dóna tombs per aquests carrers.

La foto que acompanya aquest article és la que es va fer instants després que passessin els brètols d’aquest dissabte passat.

Aquest darrer cap de setmana coincidia amb l’avaria de les dues escales mecàniques de la part de dalt, que no van anar ni dissabte ni diumenge, ni per baixar ni per pujar.

Això sí, els serveis de neteja, aquesta vegada, van passar a primera hora del matí del diumenge, no fos que es veiessin els rastres de les bretolades de la nit.

Qui es pensi doncs, que els veïns del carrer de Sant Magí han guanyat qualitat de vida des que “gaudeixen” del carrer de vianants o de les escales mecàniques, que s’ho treguin del cap.

Els ha tocat pagar impostos especials, veure com les escales estan avariades cada dos per tres (perquè són un element per “jugar-hi”), i patir les bretolades i les cridòries de qui es passeja per tornar a casa.

Les solucions les han de posar el govern municipal, que són els mateixos que, quan van concebre aquest carrer de vianants, no comptaven que algú l’utilitzaria de forma gamberra, insolidària i destralera, i que els veïns patirien els efectes col·laterals, derivats de les poca-soltades incíviques d’un grapat de brètols.

8.6.09

Europa ha tornat a fer evident que la democràcia està en crisi.

He intentat imaginar-me quin seria el millor títol per aquest article, però tots els que he explorat, em semblen curts en apreciacions.

M’he decidit per aquest perquè probablement resumeix el sentiment que et queda retingut en el teu cap, allà on s’emmagatzemen les conviccions.

Les primeres reaccions són les més d’estómac, i probablement van farcides de preguntes amb respostes òbvies, però que es quedaran sense resposta pública.

Per què es reflexionen els resultats tan sols sota conceptes de dretes i esquerres?

Per què els dos partits de més pes a l’Estat han ignorat la resta?

Per què els socialistes han plantejat la campanya novament en clau de la por a que guanyin els altres? (de fet, han guanyat els altres)

Per què els del PP han parlat d’Espanya i tot el que fa malament el govern, i d’Europa no n’han parlat gens?

Per què el president Montilla explica eufòric que han guanyat?

Per què la Sra. Sánchez Camacho (PP), parla de que s’ha acabat el tripartit a Catalunya?

Per què la candidata Maria Badia (PSC-PSOE) es queixa que només ells han parlat d’Europa i la resta no? (...!!??)

Per què en Puigcercós (ERC) parla amb eufòria de la victòria? (...?)

Per què en Romeva (ICV) va fer servir la por de “si no surto em retiro” per motivar el vot?

Per què en Mas (CiU) veu els resultats tan sols en clau catalana, obviant els resultats en clau europea?

La realitat és aquesta:

El PP espanyol ha aconseguit per a l’EPP/ED 23 escons (de 263/8.5%).

El PSOE ha aconseguit per al PES 21 escons (de 162/13%).

CiU ha obtingut 2 escons per a ALDE (de 80/2%).

ERC ha aconseguit 1 escó per a GREENS/EFA (de 52/2%).

ICV ha aconseguit 1 escó per a GREENS/EFA (de 52) i 1 escó per a GUE/NGL (de 33/3%).

UPD ha aconseguit 1 escó pels “Others” (de 94/1%).

Ningú sap què caram representen cadascun d'aquests grups.

Espanya és el 6,8% de decisió al Parlament Europeu (50/736 escons), i Catalunya hi està representada per 8/736, o sia un 1%.

Ni tan sols els polítics es creuen el pes de les nostres decisions a Europa i han hagut de donar lectures estranyes als resultats, sense recordar que a Catalunya, la participació ha rondat el 35% dels electors amb dret a vot.

Patètic.