Cornuts i pagar el beure

Avui no vull entrar en polèmiques derivades de les qüestions concretes que es desprenen de l’acord de finançament. Entre d’altres coses, perquè els catalans sempre hem tingut un component en el nostre ADN que ens condueix a ser pactistes. A vegades –quasi sempre- ens ha tocat el rebre, per la nostra condició de poble vençut. Som una mena de reserva que s’ha d’anar munyint.

I no cal donar explicacions raonables, ni estar carregats de raons, ni seguir explicant que si continuen aquest ritme, acabaran amb tot el que ha fet de Catalunya un país productiu i amb iniciatives.

Catalunya és un dels territoris de l’Estat que li toca produir, perquè els que no produeixen tinguin les prestacions que no es guanyen. En això consisteix el principi de solidaritat que reclamen als catalans.

Resulta que per una ampla majoria, es va votar un nou Estatut, que va ser consensuat amplament i que va rebre el suport de l’aleshores candidat a president espanyol, dient que el que aprovés el Parlament de Catalunya, seria el que es recolzaria des de Madrid.

Quan va arribar a Madrid el van escapçar. I des de l’aprovació escapçada, arriba al Tribunal Constitucional, que ens l’escapçarà més.

Però això ja ho sabíem.

No ens esperàvem però, que l’acord del finançament serien promeses del que passarà d’aquí un temps, i que la xifra de debò estaria realment per sota de la que vàrem aprovar a l’Estatut.

Bé, fins ara no he dit res que no sabéssim ni que no estés previst.

El que realment em subleva, és que la inconsciència, les males intencions, els hàbits de trobar culpables i aquesta supèrbia que es transpira des de fora de Catalunya, provoqui que al final de tota la pel·lícula, els que seguim sent superbs, i insolidaris, seguim sent els que sempre ens toca el rebre.

I la culpa fonamental que quan els catalans ens movem pel territori espanyol, ens tinguin adjectivats i ens mirin amb mala baba, és fruit que els polítics no fan els seus deures, i que els resulta fàcil despotricar i omplir-se els paps d’opinions malintencionades i, moltes vegades, fruit d’informar-se tan sols del que els convé, o informar-se des d’alguna “tertuliona” plena d’opinionistes que justifiquen constantment el que defensen amb la premissa de “a veure qui crida més”. En una paraula, parlar malament de Catalunya i dels catalans, és el recurs fàcil per cercar culpables de la incompetència de no trobar les solucions a la resta de territoris. I el més trist és que parlar malament de Catalunya, s’ha convertit en un recurs polític que dóna rèdits a segons quin partit.

És ben trist que qui no ha estat a Catalunya, pensi que aquí no entendrà ningú i que no serà ben rebut, i que el mirarem malament i que el tractarem de pena.

I el que encara és més trist, és que cap partit d’àmbit estatal ens defensi a Espanya com ens mereixem i expliqui, sense males intencions, les realitats que aquí tots coneixem i que pel que es veu, fora de Catalunya s’esforcen a explicar d’una altra manera.