Normalitat

Aquesta setmana, a diversos mitjans de comunicació nacional, obviant les trapelleries diverses i notícies objecte d’opinió a les quals ens tenen acostumats els nostres polítics, l’Anoia ha estat notícia. Des de notícies del tot antigues, com un català que va lluitar a la guerra i explicava que als voltants d’Igualada va estar a punt de morir pels trets d’un soldat italià, passant per l’alcalde Vich, de Vilanova del Camí, que té el trist rècord de ser el poble de la província de Barcelona amb l’índex més alt d’atur (26% de la població activa), o el trist descobriment que l’home trobat mort i sense identificar és el jove anoienc Manel del Corral. També és cert que n’hi ha d’altres, que malauradament queden amagades al darrere d’aquestes altres. Tenim tendència a cercar notícies que ens esgarrifin, per comparar-les amb les que ens afecten personalment, per comprovar que a algú no li va, ni li ha anat tan bé, com a nosaltres, o que formem part de la notícia, o el que sigui per tal de sentir-nos part de la notícia. Les més amagades són les que fan referència a coses com l’èxit de Fira Verd a Carme, amb una gernació de persones visitant el poble que feia goig, o la confirmació del lideratge de l’Aerosport 2009 com la fira de l’aire més professionalitzada, amb l’assistència de més de 4.000 persones, o l’esforç del gremi d’hostaleria i turisme de l’Anoia (GHiTA), el consorci de l’Alta Anoia i el Consell Comarcal de l’Anoia al Mercat de Santa Caterina de Barcelona, promocionant els productes de la comarca, o l’esforç dels joves de la JCI d’Igualada amb el concurs 3.000 a Debat motivant a la gent a que sigui emprenedora i treballi per crear idees i feina, tot aprenent “l’ofici d’emprenedor” vehiculats pels debats organitzats, o moltes altres que estan succeint cada dia al territori i que, pel fet de no ser tristes, lamentables, dures, difícils o marrulleres, no són objecte d’interès. I és trist que sigui així. Trist i maleïdament normal. I trobar la normalitat en no alegrar-se de les bones notícies, o girar el cap per no veure-les (perquè no són “interessants”), o no creure’s que hagi estat l’esforç personal en hores d’algú o alguns, que una activitat d’èxit se celebri, ja forma part d’allò a què ens hem acostumat a pensar que és la lògica de la normalitat. En bona mesura aquesta forma de pensar, se’ns està instal·lant dia a dia al nostre “còrtex” cerebral, fruit d’aquells estudis que diuen que, a força de veure sang, la normalitzes i per tant, cada vegada s’han de cercar notícies més colpidores per cridar l’atenció. Humilment no hi tenim res a fer, les coses són com són, i que un presumpte delinqüent de la zona torni a ser jutjat per un crim, ven més que un grapat de joves mobilitzin gent de la seva edat per aprendre a debatre i ser millors persones. Tot i que, si ho reflexionem, hauríem de fer més cas de la segona notícia.