La crisi de tot plegat

Tot està en crisi. El sistema de vida, la forma de pensar, les actituds, cóm guanyar-se la vida, la seguretat en el sentit mes ampli de la paraula, les afeccions, la credibilitat, les relacions, els valors, la política, les institucions, les empreses, l’ecologia, la Natura, la llibertat...

I al damunt, escolto el panorama dels difícils equilibris de les relacions bilaterals entre els països i les dependències energètiques, i  no em queda mes remei que fer una reflexió sobre tot plegat.

Depenem de l’energia dels demès, ja que la producció pròpia no cobreix mes que una mínima part del que consumim. I qui ens subministra l’energia?. Depèn.

Si es tracta de petroli i gas, ens ve del nord d’Àfrica i per tant tenim una dependència energètica d’uns països que estan desestabilitzats i que els nostres polítics i institucions, han de fer veritables equilibris per no enfadar a ningú, mostrar-se garants de la llibertat i la democràcia, i defensant els interessos de l’Estat, perquè no peti tot, i acabem tenint mes problemes dels que ja hi ha.

Si es tracta d’electricitat, mentre aquí seguim posant-hi pegues i pals a les rodes perquè la inversió privada tingui dubtes per gastar diners per produir energies netes (aerogeneradors, plaques solars, cogeneració,...), i no s’explica sense por, que si no es per l’energia atòmica, ens quedarem a anys llum de tenir l’energia que necessitem.

A Espanya no es produeix prou energia per abastir les necessitats pròpies, i diu tímidament que s’ha de continuar amb les centrals nuclears, mentre els ecologistes diuen que hauríem de cercar alternatives i donen un no rotund a l’energia atòmica. Al país del costat hi ha entre 50 i 60 centrals atòmiques, o sia, creuant la frontera (que es una línia marcada en un mapa de paper, i no quelcom que ens distanciï geogràficament) tenim les centrals i hem de comprar la seva energia mentre nosaltres no ens produïm la nostra.

També podem renunciar a les nostres comoditats i replantejar-nos l’estil de vida i per tant, consumir menys energia, utilitzar menys coses a motor, i per tant retornar als anys 60, quedant-nos pel camí del progrés.

El desastre natural del Japo, ens deixa un mal panorama, tot i que observant, descobrim que els problemes nuclears no els va provocar el terratrèmol sinó el tsunami. I sento uns tertulians a la radio que es manifesten en favor i en contra, tot recordant que el que fa veritable por es que tot i que les centrals son segures, hi hagi algun brètol militant de qui sap quina mena de burrada ideològica que li vingui l’acudit de ser la mà divina que ho faci esclatar tot.

No se què passarà en el futur immediat i a mig termini, però comença a fer falta que comencem a pensar en les conseqüències de tot el que anem fent cada dia, i que marquem un rumb que ens faci visionar un panorama diferent.

Mal rotllo tot plegat.

La societat anestesiada.

He estat observant sense por, què dona de si la societat i com estan canviant les formes de reaccionar de la gent.

La perspectiva que et dona ser d’una generació que ha passat 3 cicles vitals conscients de canvis (i em refereixo a l’edat), permet veure en perspectiva les variacions d’actitud que s’han produït en les persones davant de qualsevol esdeveniment, tan sols fent un petit esforç per recordar com actuaven els meus pares, el jovent de la meva edat, i els de la meva generació en la societat dels nostres fills.

Els pares, quan rondaven els trenta anys, vivien atemorits per un Règim que tenia escapçades les llibertats i del que van viure situacions que els feien patir les possibles represàlies. De fet poques coses van fer perquè hi havia un estat d’acolloniment general fruit del poc temps que feia des de la guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial.

No hi ha dubte que coneixien part del que succeïa, encara que moltes coses que també passaven no podien saber-ho per la censura informativa. La rebel·lia era continguda i no gosaven cridar ni alçar la veu.

Després va venir la meva generació. Aquella que vàrem viure 10 anys de posicions rebels, contra la tirania de la dictadura, i que apostàvem per reclamar com a nostre la forma d’entendre el país, com s’havia de governar i el dret a escollir qui havia de fer-ho. Reclamàvem la llibertat, per nosaltres i els nostres fills. Ens vàrem endur garrotades i ensurts, i tot així reclamàvem Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia. Sortíem al carrer davant qualsevol injustícia i sobre tot volíem que tot canvies.

La informació ens arribava trossejada, pel boca-orella, en octavetes ciclostilades. Les convocatòries eren un veritable esforç que posaves en perill la teva pròpia integritat física. Escrivíem en català, malgrat haver après a fer-ho en castellà, en fi, érem rebels i teníem consciencia col·lectiva.

Ara la generació ja ha canviat. Aquells que ens relliscaven les advertències dels nostres pares i que just per aquest motiu sortíem sense por de dir la nostra, ja ens hem quedat enrere. I no hi ha dubte que hem fet el nostre paper en el moment que tocava.  Ara els toca als nostres fills.

Ara disposen de tot allò que volíem per nosaltres: d’una societat democràtica, estar submergits a la societat de la informació, on s’està informat del que passa ara mateix a l’altra punta de mon, o a dos mil kilòmetres. On les coses que ens prohibien ara no ho estan, i per tenir-les tan sols has voler-ho.

Això si hi ha quelcom que no hauria d’haver canviat i que ho ha fet de puntetes i sense sorolls. Em perdut pel camí la capacitat de sorpresa, els punts de referencia, creure en el col·lectiu, creure’s l’altruisme i la bona voluntat , i sobre tot estem anestesiats davant les injustícies.

Som capaços d’estar dinant amb el televisor en marxa, mentre veiem com es tracta a la població a una hora de viatge d’aquí, o els maltractes constants per motius de sexe, religió o qualsevol cosa que signifiqui no pensar igual que el que mana, i seguir menjant com si no anés amb nosaltres.

Abans s’utilitzava el futbol, com a forma d’amagar el que estava passant al carrer, enaltint i donant sortida a l’adrenalina. Ara se’ns anestesia, “explicant-nos” que la societat de les cridaneres televisives es la realitat que ens envolta i que tan sols hem d’estar preocupats del que ens passa a nosaltres i prou.

Sembla que ens hagin extirpat la consciencia col·lectiva i que allò que esta passant al nord d’Àfrica, nosaltres ja ho tenim superat. Que tan sols hem de protegir-nos que no ens exportin les seves creences religioses, ja que no son permissives i això també ja ho hem superat.

Que no ens portin de nou a casa nostra la violència dels grups que es creuen en dret a tot, perquè això també ja ho hem passat.

Anem equivocats. Ens toca seguir defensant les llibertats, defensar la nostra voluntat de ser una societat que cada dia aprenem i defensar que tenim consciencia col·lectiva. Consciencia col·lectiva pensant en el nostre país, els nostre entorn geogràfic i que no podem tolerar les injustícies es produeixin on es produeixin.

I tot això ja es mes difícil.

Perdre la por

No hi ha res mes important per fer fàcils les coses, que perdre’ls-hi la por.

Els de la meva generació, recordo la por immensa que ens feia posar-nos davant un ordinador i tenir sempre la certesa que una badada ens podia malmetre qualsevol cosa que hi hagués dintre aquella màquina infernal que estava substituint les màquines d’escriure, els arxius, les fotocòpies i el fax.

Segur que a mes d’un li deu haver passat que efectivament la feina realitzada durant un grapat d’hores, per una instrucció errònia o per un incident fortuït se’n hagi anat a norris de sobte i sense remei.

També es veritat que avui els programes d’ordinador no esborren res si no se’n asseguren que això es exactament el que vols fer.

Les coses han canviat molt. Han canviat tant, que s’han d’anar utilitzant totes les eines que tenim a l’abast i sobre tot, perdre’ls-hi la por. Anar directament i sense manies a “entendre’s” amb elles es la clau per la nostra pròpia subsistència professional.

Dotar-se d’un mòbil de darrera tecnologia, que et permeti parlar, rebre i respondre els correus electrònics de forma immediata, tenir l’aplicació del twitter i del facebook, poder usar iMythos per tenir atesos els clients i els proveïdors, enviar o rebre fotografies, saber el que està succeint a temps real, realitzar pagaments i cobraments online, consultar qualsevol cosa a internet, tenir-hi el navegador, ... tot això comença a ser imprescindible.

També ho és parlar idiomes. O si-mes-no saber que et pots entendre amb aquell que vols parlar, en anglès, francès, castellà, català, alemany, xinès, en búlgar... o tenir un traductor al terminal del mòbil perquè t’ajudi a resoldre-ho.

Tot això son eines. Com ho son les xarxes socials. I a això també s’hi ha de perdre la por.

Avui per avui, s’estan canviant les eines, fent-les fàcils, mes modernes, molt útils, on primer de tot hi ha la immediatesa portada en saber el què i resoldre ràpid. I aquests canvis també està arribant a la forma de relacionar-nos.

El que es evident, es que no s’ha de perdre el contacte personal, però avui per avui, la relació professional implica que estiguis al dia de tot el que necessites per fer fàcil i còmode la feina i resolguis ràpid el que vols resoldre, i per poder-ho fer, l’avenç mes gran que hi ha en aquests moments son les xarxes socials.

I xarxes socials no implica que tot allò que escrius, envies, transmets i resols, estigui a la vista de tothom. Hi ha com fer-ho privat i íntim. En una xarxa social, pots barrar el pas a allò o a aquells que no vols que t’observin sense que ho sàpigues.

Es evident que a internet, allò que no hi poses no hi és, i allò que hi poses ja no ho pots treure, però també es ben clar que el que no pots perdre de vista es que ho has de posar al teu servei i no a l’inrevés.

El meu pare deia que te’n adones que ja saps conduir, quan tu portes el cotxe i el cotxe deixa de portar-te a tu.

O el que dic jo, que per fer una paella, has de saber com fer-la, perdre-li la por i reinventar-ho tot.

Amb aquest tema també es així. Toca perdre la por a les xarxes socials: ja formen part del nostre futur com a professionals i com a persones que hem d’estar al dia.

L'influencia social de les xarxes online

Moltes són les discussions que pretenen parlar de les bondats i temors, avantatges i inconvenients de l'aparició de noves eines de relació social. Com en tota discussió, hi ha defensors i detractors aparentment irreconciliables que discuteixen acaloradament sobre els perjudicis i beneficis de les relacions socials virtuals.


El que no hi ha dubte, és que s'estan convertint en imprescindibles. És la gran aportació al futur, que va un pas davant del més pur de la contemporaneïtat. Quan alguna cosa passa, abans que ho assimilem, ja està informat en alguna xarxa social.


Va més enllà de les consignes, és més un procés d'assimilació. De decisió de si SI o si NO. És la coronació de les decisions de cadascú des de la reflexió individual.Durant aquests dies que els conflictes del nord d'Àfrica estan a l'ordre del dia, conec a una persona que està bona part de la tarda-nit, amb el portàtil connectat amb dues pantalles a la vista, la del twitter i la de les notícies d'Al-Jaceera. El televisor amb les notícies 24 hores i el mòbil pendent dels SMS i del facebook.


Una de les discussions més interessants que tinc amb ell, és quan es queixa que no li queda temps per a llegir més de 5 llibres al mes, abans en llegia més. Jo li dic que li falta tenir més vida social i dosificar més la lectura, que la gent no hem de marcar-nos mes obligacions sinó organitzar-nos les rutines. Les grans oportunitats que ens ofereix el món de la informació, ens permet contrastar opinions i veure el que passa a temps real. Pots estar sense estar-hi físicament, a la plaça Tahrir del Caire, veient les opinions contraposades de dos mitjans en directe i veure les twittejades que estan "piulant" els que hi són, i rebent informacions a temps real per SMS, correus electrònics i el facebook. Això era absolutament impensable fa molt poc, i és clar que és una autèntica revolució social, aquella en la qual les persones podem tenir suficients elements de judici com per prendre decisions.


Aquestes noves eines, estan arribant a democratitzar tremendament la societat, entre altres coses perquè és aquell descosit per on s'escapa la voluntat de saber què passa, i que no pot controlar qui té el poder de conduir la informació per crear estats d'opinió.I aquestes eines estan arribant a tots els àmbits de la vida. Quan es comenta que la nova revolució social serà la de canviar la forma de treballar, per mètodes que ens permetin arribar més lluny, a més gent i facilitar la comunicació, no estem parlant ni de ciència ficció ni res que estigui a més d'un o dos anys de distància. Només falta fer una ullada al panorama de les xarxes socials. Ja n'hi ha per a tot. Per relacionar amics, per riure veient fotos, pel treball intern de les empreses, per enviar documents, per comprar, per vendre, per transmetre idees, per crear agrupacions i comunitats amb interessos variats (esports, gastronomia, salut, ...) .


De sobte també descobreixo una nova xarxa social, que igual que facebook és un món virtual on cadascú crea la seva pròpia comunitat agregant gent al seu perfil, marcant la seva pròpia política de privacitat, ... encara que amb una genialitat diferent, aquesta xarxa s'ha creat per comerciar. És un mercat virtual, on la gent s'agrupa per millorar la seva oferta professional i exposar-la a la necessitat dels clients, o bé per agrupar-se i fer compres o per trobar un local on crear un club de lectura. M'han presentat iMythos.net. Estan preparant el que serà la nova revolució en el camp de les relacions socials professionals, des d'una plataforma molt interessant que uneix el bo i millor de totes, les de compra, les de relació personal, les d'exposició professional. El més interessant és que és una xarxa que també s'autoregula. Aquell que va amb enganys es descobreix i aquell que aporta valor real triomfa.


Sens dubte, estan creant el que ells ja anomenen "el major mercat de productes i serveis professionals integrats" on els productes i els preus no negocien, negocien les persones.Funcionen per invitació i és clar que jo vull estar-hi a l'inici. En el principi de tot. 

Quan tot es reinicia.

Fer un Reset. Aquest és un recurs que sovint utilitzem, quan ja res no funciona i el nostre ordinador queda en estat catatònic, impossibilitat per prendre decisions.

Als anys 70, era el cop en un costat del televisor de “làmpares”, colpejar amb un martell el motor d'arrencada perquè es posés en marxa, o arrencar la moto en un carrer en baixada.

En aquests moments el Reset s'està fent en gairebé tot, perquè el Sistema està esgotat i se li han acabat els recursos. Des de les revolucions populars en els països àrabs amb dictadura, dels quals "vestits de llibertats" no se sap molt bé en què es transformarà, fins la crisi de les formes de vida i de treball en la societat del benestar.

En general tenim tendència a comparar el que ens passa a nosaltres, en el nostre entorn social, amb el que passa en altres llocs amb cultures diferents. No hi ha dubte que la crisi del sistema comunista, que va permetre la caiguda de les infranquejables barreres que alimentava la Guerra Freda, no es pot comparar amb el que està passant en el nord d'Àfrica. Allà la crisi té la mateixa arrel: la dictadura i la manca de llibertats, però està clar que el resultat de les revoltes no serà el previsible.

La Història ens dóna lliçons magistrals. La Revolució Russa, contra la dictadura del Tsar, l'encapçalaven els bolxevics i els menxevics. Aquests últims eren els moderats, els que podríem anomenar centristes i tenien com a objectiu assolir un règim de llibertats. Els que van acabar liderant la Revolució, van ser els que van marcar el pas i van crear la dictadura del poble, que en realitat era la dictadura d'uns pocs contra les llibertats individuals.

Pot ser que els països que estan en aquest procés de crisi, hi hagi qui aixequi la bandera de les llibertats i el laïcisme, i que sembli la raó de ser de la revolta, però pot passar que amb la justificació de la crisi moral i de valors, s'imposin criteris basats en les creences religioses, que trepitgin els pocs brots de llibertat que hi hagi al carrer.

És desmuntar un sistema per muntar-ne un altre, en el qual es sublimi el deteriorament del sistema de vida que cadascú volem per a nosaltres i les nostres famílies. Regles del joc i més regles del joc, decidides per qui té l'excusa de defensar el bé col·lectiu.

Crec fermament en que la revolució arribarà a tot. La crisi cíclica del Sistema és el que l'ajuda a reinventar-se.

Ara està arribant a cadascun de nosaltres en forma d'informació en la immediatesa. El que passa ara a l'altra part del món, ho sabem ara. Contra això no hi ha marxa enrere, i no es pot ser tan il·lús, de creure que això es para desconnectant qualsevol forma de comunicació online. La gent ja sabem que la informació existeix i que circula, i farem el que sigui per saber-la.

El que quedarà de tot això, és que qualsevol sistema de poder, haurà d'acostumar-se a ser vigilat, contestat i qüestionat. I no em refereixo només al poder polític, religiós o econòmic. M'estic referint fins i tot a com organitzar-se per obtenir ingressos, o en l'entorn de l'educació o en la convivència, o el d'aprofitar al màxim el que tingui de bo tot allò que com a col·lectiu ja hàgim aconseguit.

El món s'està ressetejant, i quan tot es posi en marxa i tornem a la "normalitat", moltes coses hauran canviat, però les noves maneres d'entendre el món no. 

El nou enfoc

Per descriure d'una manera contundent la situació actual, des de la perspectiva de la família, el treball, les aficions o qualsevol assumpte que ens afecti, segurament hauríem de buscar més enllà dels calendaris i intentar pensar en si el model, el sistema de relació social, ha de seguir sent el mateix.

Els "arranjaments", pegats i altres receptes, es basen en com s'han rectificat les situacions anòmales perquè continuï tot igual.

Si som conseqüents i intentem aprendre de les lliçons que ens ha donat la Història, hem de deixar de mirar de reüll al futur incert, i començar a tractar-lo de tu a tu. Amb ànim de canviar la nostra situació i com a conseqüència amb ganes de canviar les coses.

I això no és un treball individual sinó col·lectiu. És evident que la societat de consum ens ha canviat. Ara som més individualistes, impacients, ens agrada tenir solucions a qualsevol pregunta, tenim recursos per informar-nos sense acudir a ningú, només clicant al nostre ordinador. I per descomptat tenim aquesta sensació que dóna el poder de la informació i dels recursos tècnics, senzills, econòmics i al nostre abast, sense moure'ns de casa.

Però ara tornem a relacionar-nos col·lectivament. Les nostres comunitats d'aficions, d'interessos, de treball, ens són molt més fàcils d'administrar des de les xarxes online. Compartim aficions gastronòmiques, de viatges, de literatura, des d'una nova perspectiva, la de la nostra individualitat compartida. És realment interessant. Anem a posar un exemple.

M'agrada fer muntanyisme. Aquesta no és una afició que necessàriament ha d'esdevenir una espècie de míting col·lectiu de trobar desenes de persones a una hora determinada a l'inici d'un camí de muntanya. És una activitat que m'agrada practicar, i em porto el meu fill i al meu gos. Estem tres o quatre hores caminant, tirant fotos, rient, contemplant el paisatge, comentant les plantes, descobrint coses a cada pas. Després arribo a casa, descarrego les fotos, les il·lustro amb comentaris i les penjo a la xarxa social per compartir-les.

És una escena que gairebé és habitual, quan fa uns anys era impensable. Els blocs i les xarxes socials, ens han dotat d'eines per compartir.

Ha arribat el moment que s'avanci una mica més en tot això. Estem en l'inici de noves maneres d'intercanviar de tot online. No només aficions, productes o fotos, sinó d’interrelacionar-nos.

Hi ha una nova manera d'organitzar la nostra manera d'entendre el treball, les relacions professionals, que està posant al nostre abast aquestes noves maneres de gestionar la nostra vida.

A Diego Katzman (CEO del Grup Mythos) li agrada comparar la situació amb un nou Renaixement. Concretament l'esforç de la seva empresa consisteix a "crear la Nau” per formar part d'aquest nou model d'enfoc.

El que és cert, és que no és fàcil trobar feina, no és fàcil arribar a final de mes, no és gens fàcil pensar en clau de futur, si no és comptant amb les oportunitats que t'ofereixen les noves formes d'organitzar-nos online. 

Les xarxes socials: una oportunitat pels usuaris, una amenaça pels lobbies.

El model de societat en què vivim, s'està transformant i reinventant constantment a molta velocitat. No hi ha dubte que els avenços tecnològics que ja formen part del que podríem denominar com "quotidià", fa molt pocs anys eren imaginacions de pura ciència ficció. Fa una mica més de 20 anys, el més sorprenent i avançat era el FAX. Avui no deixa de ser gairebé una andròmina que no fem servir. 

Les possibilitats que ofereixen els avenços, fan reorganitzar de forma orgànica les coses més habituals, per adaptar-se a noves maneres d'utilitzar la informació, el treball, els estudis, la llar, els amics. 

No es pot viure d'esquena a aquesta evolució de cap de les maneres. És una qüestió de pura supervivència. 

En aquests moments no resulta gens fàcil per als lobbies del poder, controlar el que es pot o no publicar, o silenciar opinions que no els agraden, o amagar algunes vergonyes de gestions dubtoses. Precisament perquè ja gairebé tot és a la Xarxa 

Ara el que importa és trepitjar fort online. Alimentar d'opinions i generar sensacions virtualment i acostar el més possible el que passa i el que sembla que passa. 

El que ningú pot controlar, és la força reorganitzativa constant dels usuaris de la Xarxa. S'organitzen per opinions, per aficions, per haver compartit un centre docent o un club esportiu. És una manera innocent de trobar fórmules de relació que s'escapen de les normes establertes. 

En un moment en què la gent comença a tenir serioses dificultats per trobar feina, o millorar els seus ingressos, o practicar les seves aficions, l'univers online es descobreix com una gran oportunitat, en què tot depèn de la teva pròpia capacitat per utilitzar de forma efectiva totes les eines que t'ofereix. 

Ha arribat el moment de trobar de veritat una xarxa online que sigui un nou canal de treball. I he escollit la paraula treball, per no parlar de vendes, ingressos, distribució o altres. Un forat a la Xarxa, on organitzar-se professionalment, encara que sense perdre la importància del tu a tu. Sense deixar de banda la garantia que t'ofereix la relació personal. 

És evident que la compra per exemple d'un electrodomèstic, gairebé és una excusa per visitar una botiga, "enamorar-nos" d'un aparell, informar-nos de les seves prestacions i acostar el més possible el preu al que volem gastar. En la compra online, tot queda emparat per les eines de control i seguiment tant de les qüestions econòmiques, com de la recepció de producte en destí. La diferència també és que pots preguntar si els funciona bé a altres que facin servir aquest mateix aparell d'aquesta marca i model. Que pots comparar preus i serveis, fins i tot pots comprovar si el servei postvenda és proactiu. 

No fa gaire, vaig escoltar una entrevista a la ràdio, en la qual li preguntaven a un propietari d'un hotel que què li semblava la força que han pres les reserves online. L'home va contestar que el més interessant que els ha passat és que gràcies a això, no hi ha res més important que dir la veritat, ja que un hoteler no pot enganyar amb informacions errònies amb el tamany de l'habitació, la ubicació, els serveis que van amb el preu o la disposició de reserves. Si enganya, els usuaris ho descobriran i ho criticaran sense dubtar-ho. I si no enganya, no hi ha millor manera de tenir bona publicitat que un client satisfet. 

Estem doncs en el moment adequat per posar-nos en marxa professionalment, a les xarxes socials que ens garanteixin la seva serietat i honestedat, on puguem desenvolupar la nostra feina, perquè el futur és ara. 

Els discursos radicals

Fa temps que la societat s’encamina inexorablement a la cridòria col·lectiva. Nomes cal veure com s’ha instal·lat als medis de comunicació, a les xarxes socials i a qualsevol activitat publica que comporti dirigir-se a un grup d’oients.

Ven mes la desqualificació i la bogeria de paraules enceses, que els raonaments i la discussió civilitzada. Nomes cal fer un petit repàs.

Molts partits polítics es passen el dia intentant evidenciar (sigui cert o no) que l’adversari es un mal gestor, algú feble, algú que vol destrossar la convivència, que enganya als propis i fa la vida impossible als contraris.

Els canals de televisió, premien qui mes crida i burxa i calumnia, perquè això significa que després reptaran al calumniat i si no s’apunta al joc de les repliques i contrarèpliques i enfrontaments, el crucificaran públicament mentre miren de reüll els índexs d’audiència.

També això ha permès que retornin els discursos mes radicals des de concepcions ideològicament absolutistes. Els incendiaris religiosos, xenòfobs, i anti-tot.

I no es pot dir que es tracti de quelcom que ha aparegut de cop, sino que s’ha anat instal·lant al territori, al municipi, a casa nostra fins i tot, i que ara ja no hi ha qui ho pari.

Les postures s’han radicalitzat, i tothom justifica qualsevol cosa que passi, depenent de la seva versió i amb la mala costum de reforçar la seva veritat.

Es trist de debò, que la memòria també sigui curta en el temps. I que depenent de qui l’escrigui tindrà un missatge o un altre. Quina por!.

Ara, quan estem envoltats de tots els significats de la paraula crisi (atur, inseguretat, desinformació, valors, pobresa, convivència,...), aquesta opinió quedarà ofegada per l’allau de postures mes radicals, que sens cap mena de dubte tindran molta mes força, però no me’n vull estar de manifestar la meva tristesa, perquè mentrestant no hi ha  col·lectius que aportin novament el sentit comú, que retorni la situació a postures que ens garanteixin un futur menys gris, del que es veu al proper revol del nostre futur immediat.

Ens hem de reinventar

L’any 2009, es veia a venir el final dels anys de bonança, on qualsevol negoci era lícit, que del que es tractava era de tenir propietats i que el diner era fàcil d’aconseguir, amb poques garanties i amb llargs terminis de tornada.

Tots aquells que es van plantejar com afrontar el 2010, van posar en marxa les seves formules. Des de les mes conservadores, que posaven en marxa una estratègia encarrilada per reduir despeses al màxim, minvar l’estructura i desproveir d’ambicions de creixement, fins a les mes valentes, que era visualitzar que s’imposaria l’idea de reduir i i es tractava d’ocupar espais de mercat que en una altra moment els competidors no ho permetrien, invertir per créixer i sumar esforços amb altres empreses i posicionar el negoci en un nou estadi.

La realitat es que va ser el moment de reposicionar les estratègies amb mes o menys encerts. La crisi del “Sistema”, el que afecta tot plegat, des dels bancs als governs, ens va arribar el 2010. Replantejaments generals, refer els sistemes de finançament, portar la prudència a la retallada de tot i sobre tot a que el “Sistema es cobreixi les espatlles”.Tothom especula sobre quan durarà la crisi i la realitat es que estem al mig de tot plegat.

Ara, el 2011 ens arriba la crisi a la gent. Ara es quan les retallades, el fet d’arribar a final de mes i no tenir prou diners per afrontar les despeses mes bàsiques, ens fan retrobar-nos amb una realitat que s’intueix però que no s’està mai preparat per assumir.

Es aquell moment en el que veus que vols complir amb els rebuts d’un préstec personal, vas a demanar ajuda a aquella entitat de crèdit que tot t’ho posava fàcil, perquè siguin mes còmodes les quotes per poder arribar a fi de mes, i et diuen que si no hi ha mes garanties no podrà ser.

Esta a punt d’esclatar la crisi de les persones. La que fa por. La que està patint un grapat de gent que veuen que els seus estalvis se’n van a fer punyetes, que els ingressos s’han aturat, que tot es mes car i que els que et deuen diners no podran pagar-te.

I fas comptes. I veus que tens diners per aguantar menys d’un any.

Ara s’han de fer els números a casa. A les famílies. Toca plantejar com encares el futur. Des del punt de vista mes conservador, està clar que es difícil trobar feina i que tornar a tenir una font d’ingressos serà difícil. Tant difícil com serà cobrar el que et deuen.

Be, dons potser nomes queda ser emprenedors i afrontar el futur des de la perspectiva de posar en marxa un projecte propi i arriscar-te. Però en aquest cas has de fer be els números i no caure en els consells fàcils de qui tindrà la vida resolta faci fred o calor, si el projecte te tan sols un bri de dubte, probablement t’aconsellarà seguir el seu exemple: el de quiet i parat i no moure’t, i et desaconsellarà llençar-te a l’aventura d’emprendre. Una part de raó si que tindrà, ja que es veritat, en aquest país no es fàcil posar en marxa qualsevol iniciativa i tenir el dret de rectificar o de començar de nou. La proba clara es que des del govern de Madrid, et posen fàcil obrir una empresa però molt difícil tancar-la.

També et queda la possibilitat de llançar-te al mon i observar que esta retornant el poder de les persones. O sia, aquella capacitat de posar al “mercat” les teves habilitats descobrir que hi ha altres maneres de treballar i de concebre el mon real. Curiosament qui ens esta ensenyant cada dia com estan canviant les coses es el mon virtual, les xarxes socials, la immediatesa de la comunicació o d’aconseguir el que vols i al preu que vols i al moment.

Ja tornem a veure que la gent cerca qui li repari el petit electrodomèstic i no substituir-lo per un de nou. O que van al mercat i comparen preus abans de comprar. O que cerquen els destins de lleure en funció dels costos. O que renoven les seves rutines de la vida diària per gastar menys. També estan les noves maneres de compaginar feina i família fins i tot treballant des de casa, per estalviar-se desplaçaments.

Es tracta de reinventar-nos. No ens queda cap mes remei.

Les Tradicions

(article per l'Antic Gremi de Traginers d'Igualada, pels Tres Tombs 2011)

Cadascuna de les coses que es transmeten de pares a fills, i que han format part de la quotidianitat de les seves vides en una comunitat, es converteixen en tradicions quan son compartides reiteradament al llarg dels anys per tota la comunitat.

Moltes de les tradicions venen donades pels oficis que practicaven els avis i que la evolució i el progrés, els han anat transformant fins a ser fins i tot substituïts per d’altres que no requereixen l’esforç i l’aprenentatge que eren absolutament necessaris.

A igualada hi havia oficis com el tèxtil o el de la teneria. O els “acabats” d’aquestes matèries, o la producció de les fàbriques que s’escampaven per Igualada i els voltants. I no ens podem oblidar d’allò que era un dels processos importants: portar-ho.

Els traginers ens recorden cada any que fer créixer la comarca i la feina va ser també gracies a l’esforç d’aquells que feien possible portar mercaderies i  passatgers amunt i avall.

I quan parlem de mercaderies estem parlant de tota mena de mercaderies que eren transportades per camins a vegades molt difícils i anaven i venien de tots els pobles del voltant i sobre tot anaven a Barcelona, on eren distribuïts a d’altres indrets, fins i tot a ultramar.

I no importava el temps que fes, fred o calor, pluja o neu, aquells abnegats animals conduits per carreters d’ofici que sabien el que era patir i arribar a l’hora.

Es realment molt important que ens ho recordin, avui que amb un mòbil pots saber el temps que farà demà o 5 dies després, visualitzar qualsevol cosa a qualsevol punt del mon, tenir qualsevol noticia a l’instant en la que es produeix, fer una pel·lícula quan ho necessites o disposar d’una “plomada” baixant una aplicació online al terminal. Sense oblidar-nos de que podem parlar amb qui vulguem des d’allà on estiguem.

Imagineu-vos que quan sortien de bon mati els carros des del pagès anant al camp i tornant amb fruites, verdures i vinyales al sarró, fins aquells carros immensos tivats per 6 matxos i 3 ó quatre carreters en direcció a Barcelona, que restaven incomunicats de tot arreu tan sols sortir del poble, amb el perill del temps que es trobessin tot i portar el “calendari del pagès” que els orientava.

Mai podrem agrair prou que un ofici tan difícil on s’hi combinen esforç, voluntat i saber el que s’ha de fer, el Gremi de Traginers l’hagin convertit en una d’aquelles tradicions que no ens volem perdre, i que esperem celebrar-ho com cada any, als voltants del dia del seu patró: Sant Antoni.

Francesc Puertas

President de la Confraria de la Vinyala

La societat dels delators

Els "primers d’any", s’aprofiten per posar en marxa moltes lleis i iniciatives que precisament per aquest motiu (perquè es mou alguna cosa) remou els budells de molta gent que els afecta directa o indirectament.

Es parlarà molt de la mal concebuda “llei antitabac” de si no es pot posar en marxa una llei i rectificar-la poc temps després, sobre tot, si l’aplicació d’aquesta, provocava que hi havia excepcions en locals públics si s’invertia adequadament per distingir dos espais: “fumadors” i “no fumadors”. Novament, aquells que si van gastar els calers, els toca el rebre, com si els indicadors econòmics no ens aventuressin un futur amb greus problemes, on s’augmenta la pobresa, i els negocis se’n van a fer punyetes

L’aplicació d’aquesta o una altra llei (en minúscula), podria portar-me al terreny de sempre de si no hi ha coses mes importants per fer, perquè els legisladors es dediquin a aquestes coses i no a aturar la caiguda lliure de l’atur, a posar les coses fàcils al emprenedors o a refer l’autoestima col·lectiva,

Tot i així, he decidit no caure en aquest terreny abonat, i fer pales que les lleis (en minúscula novament) ens estan conduint a una altra manera de concebre la nostra vida quotidiana i apropar-nos a la cultura de la Stasi romanesa, o la de les SS: la cultura de la Delació (a això si que li poso majúscula).

“si veus algú fumant, denuncia-ho”. Però això què és!. Cap on anem. Ara totes les lleis portaran la incitació a la delació?. Que s’acusi un maltractador, i es delati, te sentit moral i ètic, però equiparar coses que com el fumar al mateix nivell em sembla indecent pel que comporta de conducció cap a una nova rutina de la quotidianitat que serà la d’observar als demés a veure si en fan alguna i els puc denunciar. Quan jo era jove això del “xivato” estava mal vist.

Portar les converses acalorades al “et denunciaré anònimament”, no sabràs si he estat jo, i sempre tindràs el dubte, causa una indefensió massa gran.

Sempre et queda el dubte de si la denuncia fàcil o intencionada a un innocent por portar a jutjar-lo i culpabilitzar-lo ràpidament abans que la Justícia actuï. Ja se sap que posar qualsevol noticia a la xarxa, ni que sigui una sospita no fonamentada, comporta que allà es queda, malgrat que després es demostri la seva innocència. Per tant allò que “una persona es innocent fins que es demostri el contrari” s’ha pervertit solemnement.

Ara ja està quasi ve instal·lada la cultura de la Delació. D’allò de “calumnia que algo queda”, o allò de "acusa que primer es creuran a qui acusa i el que es innocent ho haurà de demostrar" ja començarà a formar part d’allò que s’entén com a normal. Que trist.

Jo em manifesto com una persona ideològicament organitzada a parts en l’humanisme, la socialdemocràcia i l’esperit lliberal, però no ens enganyem, aquesta no es la manera. Amb aquesta acció (la delació) no es pensa en les persones, no es social ni democràtica i molt menys es fan les coses des de les conviccions sino des de la imposició.

Amb la cultura de la Delació, estan aconseguint que la Societat s’autoreguli?, o estan aconseguint una societat acollonida?. Veurem.

Recuperar el valor d'una encaixada de mans.

De vegades no es fàcil digerir en poques setmanes l’allau de coses que passen, que et diuen, que interpreten per tu, que qüestionen i que ho converteixen en quelcom a divulgar i parlar-ne.

Sobre tot, quan hi ha tantes opinions i tantes maneres de veure el mateix succés com persones hi ha.

El que tothom coincideix es en pensar en que les coses estan evolucionant a una velocitat imparable, que t’obliga a estar en constant alerta, ja que una setmana sense informar-te pot ser quasi un suïcidi professional, depenent a què et dediquis.

Aquesta darrera setmana, tenim des de la mort del periodista Mariñas (el de debò), el relleu a la Generalitat, els nous consellers, el fred, els aeroports col·lapsats per la neu, en Ferran Mascarell, els tancaments i trasllats d’empreses, la puja del rebut de la llum, el patiment per cobrir els compromisos financers, la por a no cobrar, i totes aquelles coses que entren a la quotidianitat de cadascú i que conformen l’entorn immediat.

Nomes ens faltava si coincideix en dia 28 de desembre, que es quan algú es permet frivolitzar amb noticies falses, que algú se les pren seriosament i acaba farcint si cal, l’acolloniment general davant d’esdeveniments que cal posar en dubte.

Normalment, hauries d’anar guarnit amb actituds predisposades a tot allò que pot sortir be i posar-hi voluntat positiva, forçant-te a creure’t-ho.

I es interessant observar que sembla que quan s’acabi aquesta setmana, que també acaba amb l’any, les coses seran diferents i que allò que no anava be ho deixem enrere i que comencem una nova llibreta amb fulls en blanc i es per això que anirem escrivint cada dia el present amb totes les expectatives d’un any millor.

El que es fotut es que el que denominem “ el proper any”, ens l’han condicionat tots els esdeveniments, pífies, encerts, badades, barrabassades, errors, compromisos, en fi, tot allò que anem carregant a la nostra pròpia motxilla, i que quan sortim a caminar cadascú amb la nostra, no t’hi trobes un panorama gaire afalagador, ja que per allà on transites, te’n trobes d’altres que els pesa mes,, que el camí per on has de passar es dificultós i hem de passar-hi mes d’un, i on fera falta reinventar-ho si ens en volem sortir.

Aquest any, es posaran de moda conceptes enfrontats com “reinventar-se / continuar com sempre”, “valor afegit / normalitat”, “nous canals / mercats tradicionals”, “guanyar-se la vida / cobrar molt”,...

I es començarà a parlar novament d’aquelles lleis de mercat, on el producte t’el haurà de  garantir qui te’l ven, que per això ho fa ell, i les marques s’ho hauran de guanyar, cercant persones que aportin la solvència professional que les facin creïbles. Hem de tornar a mirar als ulls la “meritocràcia”.

Actualment les xarxes socials i les noves maneres de fer negocis ens porten a noves quotes de llibertat mercantil, però cal que qui garanteixi qualsevol cosa que es faci online sigui les persones que venen productes i serveis el mercat virtual. Cal donar la cara.

Ningú es creu hores d’ara que la Borsa es mou per altres regles del joc que no siguin els interessos de grans corporacions, o que una idea revolucionaria acaben  comprant-la tan sols perquè no es faci realitat. O que obrir un negoci sigui un calvari i tancar-lo sigui un suïcidi professional. O que no s’ha de confondre facilitats per emprendre amb sols disposar de crèdit per obtenir diners, sino per poder tornar-los o facilitats per renegociar.

S’han de crear noves regles del joc, noves maneres de treballar o recuperar aquelles que ja sabem que funcionen, per tornar a creure en una encaixada de mans o en la paraula donada, sino, se’ns anirà tot en orris.

Bones Festes

A la Lola Lucas

M’he trobat davant d'un full en blanc, per parlar de la Lola. I la veritat es que se’m han aparegut tota classe de records i de sentiments, extraordinàriament barrejats i als que no hi puc posar cap mena d’ordre.

La Lola, l’eterna i jovenívola Lola. La que et recordava quin llibre estava llegint o allò que estava estudiant en aquell moment. L’amiga que s’apuntava a cursets, a esdeveniments on es movia la cultura, l’art, la literatura, el coneixement, el creixement personal,…

Aquella companya de feina que quan hi havia dubtes de com anomenar en català qualsevol paraula, conspirava amb en Lluis Torrescassana i entre els dos, descobrien que “aro” s’havia d’anomenar “cèrcol”.  Allà on ja es deuen haver trobat, segur que novament compartiran les rialles que ens van dedicar en vida.

Que escoltava a primera hora el contestador automàtic de l’empresa, ajudava a posar preus, responia el telèfon i que s’involucrava. I després, amb el seu aspecte, vestida de somriure i de persona plena de vida, metòdica i il·lustrada omplia d’activitats la resta de la setmana.

Incansable, positiva i amiga dels seus amics, la trobaré a faltar,… la trobarem a faltar.

I jo, la recordaré sempre carregada de llibres, creuant-me amb ella a les escales mecàniques del carrer de Sant Magí mentre anava i venia de la biblioteca, i la cercaré mirant amunt i avall per veure si la veig.

Crec que faig be a dir-te, Lola, que estem fosos en una abraçada tots els que estem aquí perquè sincerament, ets de les persones que trobarem a faltar.

Descansa en Pau.

Ara ja toca

No haig d’amagar a ningú que sempre he estat de Convergència. Des de que em vaig engrescar amb la política en lletres majúscules, he tingut clar que la meva opció ha estat el catalanisme polític, des de l’opció lliberal entesa des de la consciencia social.

En un moment en el que els conservadors mes casposos han embrutat el concepte “liberalisme” fent-se’l seu, i que les opcions dites d’esquerra l’han repudiat per ser el “culpable de tots els mals”, aquells que hi creiem ens hem sentit orfes.

CiU sempre ha estat aquella Federació que ha permès pensar que la cultura d’encuny català es una opció clara de govern, capaços de posar el país pel davant, moltes vegades amb el perill de “mal-entendre’s”.

Ara toca fer el que toca fer, redreçar el país, quan aquest ha estat segurament administrat amb bona fe però amb la música escrita per un altra, on 6 mans havien de tocar el piano i no es posaven d’acord amb quina mena de cançó era. Per tant no s’ha interpretat música des de les emocions i sabent dirigir els tons i l’èmfasi, les pauses i sobre tot discrepant constantment dels continguts, malgrat hi havia partitura.

Ara toca interpretar. Els electors hem indicat clarament el que no volem. Hem decidit el que si volem i sobre tot, ja hem dit ben clar que no volem tantes mans tocant el piano i entenent que la idea no es tocar música des dels dogmes, la falta de lideratge i sobre tot sense objectius de debò.

Els 62 diputats de CiU liderats per l’Artur Mas, els toca exercir amb saviesa, professionalitat i generositat entesa des de les conviccions, la transversalitat, i el fet d’actuar des del que necessita el país pel damunt de les polítiques de carnet que a d’altres els ha agradat practicar.

També es el moment de no perdre de vista les altres opcions polítiques que també empenyen i que son un fidel reflexa de quina es la forma de pensar dels electors catalans. El sostre que han tocat el PPC, el tocar fons del PSC-PSOE, la dispersió del vot mes independentista, que ha provocat el que ha provocat (ERC, SI, RI), el vot fidel d’ICV, la consolidació dels que han fet de la baralla de la llengua la seva bandera (C’s) o aquells que han estat a punt d’aconseguir plaça al Parlament i que representen el mes rònec de la cultura antisocial i xenòfoba amb missatges que han arribat a una part dels electors.

Cal reflexionar i sobre tot, no caure en el parany de creure’s que en Mas està captiu pels resultats del demés, sino tan sols per la responsabilitat d’haver guanyat sempre, i aquesta vegada de forma incontestable.

Els catalans volem que se’ns governi be. Ara ja toca.