L'influencia social de les xarxes online

Moltes són les discussions que pretenen parlar de les bondats i temors, avantatges i inconvenients de l'aparició de noves eines de relació social. Com en tota discussió, hi ha defensors i detractors aparentment irreconciliables que discuteixen acaloradament sobre els perjudicis i beneficis de les relacions socials virtuals.


El que no hi ha dubte, és que s'estan convertint en imprescindibles. És la gran aportació al futur, que va un pas davant del més pur de la contemporaneïtat. Quan alguna cosa passa, abans que ho assimilem, ja està informat en alguna xarxa social.


Va més enllà de les consignes, és més un procés d'assimilació. De decisió de si SI o si NO. És la coronació de les decisions de cadascú des de la reflexió individual.Durant aquests dies que els conflictes del nord d'Àfrica estan a l'ordre del dia, conec a una persona que està bona part de la tarda-nit, amb el portàtil connectat amb dues pantalles a la vista, la del twitter i la de les notícies d'Al-Jaceera. El televisor amb les notícies 24 hores i el mòbil pendent dels SMS i del facebook.


Una de les discussions més interessants que tinc amb ell, és quan es queixa que no li queda temps per a llegir més de 5 llibres al mes, abans en llegia més. Jo li dic que li falta tenir més vida social i dosificar més la lectura, que la gent no hem de marcar-nos mes obligacions sinó organitzar-nos les rutines. Les grans oportunitats que ens ofereix el món de la informació, ens permet contrastar opinions i veure el que passa a temps real. Pots estar sense estar-hi físicament, a la plaça Tahrir del Caire, veient les opinions contraposades de dos mitjans en directe i veure les twittejades que estan "piulant" els que hi són, i rebent informacions a temps real per SMS, correus electrònics i el facebook. Això era absolutament impensable fa molt poc, i és clar que és una autèntica revolució social, aquella en la qual les persones podem tenir suficients elements de judici com per prendre decisions.


Aquestes noves eines, estan arribant a democratitzar tremendament la societat, entre altres coses perquè és aquell descosit per on s'escapa la voluntat de saber què passa, i que no pot controlar qui té el poder de conduir la informació per crear estats d'opinió.I aquestes eines estan arribant a tots els àmbits de la vida. Quan es comenta que la nova revolució social serà la de canviar la forma de treballar, per mètodes que ens permetin arribar més lluny, a més gent i facilitar la comunicació, no estem parlant ni de ciència ficció ni res que estigui a més d'un o dos anys de distància. Només falta fer una ullada al panorama de les xarxes socials. Ja n'hi ha per a tot. Per relacionar amics, per riure veient fotos, pel treball intern de les empreses, per enviar documents, per comprar, per vendre, per transmetre idees, per crear agrupacions i comunitats amb interessos variats (esports, gastronomia, salut, ...) .


De sobte també descobreixo una nova xarxa social, que igual que facebook és un món virtual on cadascú crea la seva pròpia comunitat agregant gent al seu perfil, marcant la seva pròpia política de privacitat, ... encara que amb una genialitat diferent, aquesta xarxa s'ha creat per comerciar. És un mercat virtual, on la gent s'agrupa per millorar la seva oferta professional i exposar-la a la necessitat dels clients, o bé per agrupar-se i fer compres o per trobar un local on crear un club de lectura. M'han presentat iMythos.net. Estan preparant el que serà la nova revolució en el camp de les relacions socials professionals, des d'una plataforma molt interessant que uneix el bo i millor de totes, les de compra, les de relació personal, les d'exposició professional. El més interessant és que és una xarxa que també s'autoregula. Aquell que va amb enganys es descobreix i aquell que aporta valor real triomfa.


Sens dubte, estan creant el que ells ja anomenen "el major mercat de productes i serveis professionals integrats" on els productes i els preus no negocien, negocien les persones.Funcionen per invitació i és clar que jo vull estar-hi a l'inici. En el principi de tot. 

Quan tot es reinicia.

Fer un Reset. Aquest és un recurs que sovint utilitzem, quan ja res no funciona i el nostre ordinador queda en estat catatònic, impossibilitat per prendre decisions.

Als anys 70, era el cop en un costat del televisor de “làmpares”, colpejar amb un martell el motor d'arrencada perquè es posés en marxa, o arrencar la moto en un carrer en baixada.

En aquests moments el Reset s'està fent en gairebé tot, perquè el Sistema està esgotat i se li han acabat els recursos. Des de les revolucions populars en els països àrabs amb dictadura, dels quals "vestits de llibertats" no se sap molt bé en què es transformarà, fins la crisi de les formes de vida i de treball en la societat del benestar.

En general tenim tendència a comparar el que ens passa a nosaltres, en el nostre entorn social, amb el que passa en altres llocs amb cultures diferents. No hi ha dubte que la crisi del sistema comunista, que va permetre la caiguda de les infranquejables barreres que alimentava la Guerra Freda, no es pot comparar amb el que està passant en el nord d'Àfrica. Allà la crisi té la mateixa arrel: la dictadura i la manca de llibertats, però està clar que el resultat de les revoltes no serà el previsible.

La Història ens dóna lliçons magistrals. La Revolució Russa, contra la dictadura del Tsar, l'encapçalaven els bolxevics i els menxevics. Aquests últims eren els moderats, els que podríem anomenar centristes i tenien com a objectiu assolir un règim de llibertats. Els que van acabar liderant la Revolució, van ser els que van marcar el pas i van crear la dictadura del poble, que en realitat era la dictadura d'uns pocs contra les llibertats individuals.

Pot ser que els països que estan en aquest procés de crisi, hi hagi qui aixequi la bandera de les llibertats i el laïcisme, i que sembli la raó de ser de la revolta, però pot passar que amb la justificació de la crisi moral i de valors, s'imposin criteris basats en les creences religioses, que trepitgin els pocs brots de llibertat que hi hagi al carrer.

És desmuntar un sistema per muntar-ne un altre, en el qual es sublimi el deteriorament del sistema de vida que cadascú volem per a nosaltres i les nostres famílies. Regles del joc i més regles del joc, decidides per qui té l'excusa de defensar el bé col·lectiu.

Crec fermament en que la revolució arribarà a tot. La crisi cíclica del Sistema és el que l'ajuda a reinventar-se.

Ara està arribant a cadascun de nosaltres en forma d'informació en la immediatesa. El que passa ara a l'altra part del món, ho sabem ara. Contra això no hi ha marxa enrere, i no es pot ser tan il·lús, de creure que això es para desconnectant qualsevol forma de comunicació online. La gent ja sabem que la informació existeix i que circula, i farem el que sigui per saber-la.

El que quedarà de tot això, és que qualsevol sistema de poder, haurà d'acostumar-se a ser vigilat, contestat i qüestionat. I no em refereixo només al poder polític, religiós o econòmic. M'estic referint fins i tot a com organitzar-se per obtenir ingressos, o en l'entorn de l'educació o en la convivència, o el d'aprofitar al màxim el que tingui de bo tot allò que com a col·lectiu ja hàgim aconseguit.

El món s'està ressetejant, i quan tot es posi en marxa i tornem a la "normalitat", moltes coses hauran canviat, però les noves maneres d'entendre el món no. 

El nou enfoc

Per descriure d'una manera contundent la situació actual, des de la perspectiva de la família, el treball, les aficions o qualsevol assumpte que ens afecti, segurament hauríem de buscar més enllà dels calendaris i intentar pensar en si el model, el sistema de relació social, ha de seguir sent el mateix.

Els "arranjaments", pegats i altres receptes, es basen en com s'han rectificat les situacions anòmales perquè continuï tot igual.

Si som conseqüents i intentem aprendre de les lliçons que ens ha donat la Història, hem de deixar de mirar de reüll al futur incert, i començar a tractar-lo de tu a tu. Amb ànim de canviar la nostra situació i com a conseqüència amb ganes de canviar les coses.

I això no és un treball individual sinó col·lectiu. És evident que la societat de consum ens ha canviat. Ara som més individualistes, impacients, ens agrada tenir solucions a qualsevol pregunta, tenim recursos per informar-nos sense acudir a ningú, només clicant al nostre ordinador. I per descomptat tenim aquesta sensació que dóna el poder de la informació i dels recursos tècnics, senzills, econòmics i al nostre abast, sense moure'ns de casa.

Però ara tornem a relacionar-nos col·lectivament. Les nostres comunitats d'aficions, d'interessos, de treball, ens són molt més fàcils d'administrar des de les xarxes online. Compartim aficions gastronòmiques, de viatges, de literatura, des d'una nova perspectiva, la de la nostra individualitat compartida. És realment interessant. Anem a posar un exemple.

M'agrada fer muntanyisme. Aquesta no és una afició que necessàriament ha d'esdevenir una espècie de míting col·lectiu de trobar desenes de persones a una hora determinada a l'inici d'un camí de muntanya. És una activitat que m'agrada practicar, i em porto el meu fill i al meu gos. Estem tres o quatre hores caminant, tirant fotos, rient, contemplant el paisatge, comentant les plantes, descobrint coses a cada pas. Després arribo a casa, descarrego les fotos, les il·lustro amb comentaris i les penjo a la xarxa social per compartir-les.

És una escena que gairebé és habitual, quan fa uns anys era impensable. Els blocs i les xarxes socials, ens han dotat d'eines per compartir.

Ha arribat el moment que s'avanci una mica més en tot això. Estem en l'inici de noves maneres d'intercanviar de tot online. No només aficions, productes o fotos, sinó d’interrelacionar-nos.

Hi ha una nova manera d'organitzar la nostra manera d'entendre el treball, les relacions professionals, que està posant al nostre abast aquestes noves maneres de gestionar la nostra vida.

A Diego Katzman (CEO del Grup Mythos) li agrada comparar la situació amb un nou Renaixement. Concretament l'esforç de la seva empresa consisteix a "crear la Nau” per formar part d'aquest nou model d'enfoc.

El que és cert, és que no és fàcil trobar feina, no és fàcil arribar a final de mes, no és gens fàcil pensar en clau de futur, si no és comptant amb les oportunitats que t'ofereixen les noves formes d'organitzar-nos online. 

Les xarxes socials: una oportunitat pels usuaris, una amenaça pels lobbies.

El model de societat en què vivim, s'està transformant i reinventant constantment a molta velocitat. No hi ha dubte que els avenços tecnològics que ja formen part del que podríem denominar com "quotidià", fa molt pocs anys eren imaginacions de pura ciència ficció. Fa una mica més de 20 anys, el més sorprenent i avançat era el FAX. Avui no deixa de ser gairebé una andròmina que no fem servir. 

Les possibilitats que ofereixen els avenços, fan reorganitzar de forma orgànica les coses més habituals, per adaptar-se a noves maneres d'utilitzar la informació, el treball, els estudis, la llar, els amics. 

No es pot viure d'esquena a aquesta evolució de cap de les maneres. És una qüestió de pura supervivència. 

En aquests moments no resulta gens fàcil per als lobbies del poder, controlar el que es pot o no publicar, o silenciar opinions que no els agraden, o amagar algunes vergonyes de gestions dubtoses. Precisament perquè ja gairebé tot és a la Xarxa 

Ara el que importa és trepitjar fort online. Alimentar d'opinions i generar sensacions virtualment i acostar el més possible el que passa i el que sembla que passa. 

El que ningú pot controlar, és la força reorganitzativa constant dels usuaris de la Xarxa. S'organitzen per opinions, per aficions, per haver compartit un centre docent o un club esportiu. És una manera innocent de trobar fórmules de relació que s'escapen de les normes establertes. 

En un moment en què la gent comença a tenir serioses dificultats per trobar feina, o millorar els seus ingressos, o practicar les seves aficions, l'univers online es descobreix com una gran oportunitat, en què tot depèn de la teva pròpia capacitat per utilitzar de forma efectiva totes les eines que t'ofereix. 

Ha arribat el moment de trobar de veritat una xarxa online que sigui un nou canal de treball. I he escollit la paraula treball, per no parlar de vendes, ingressos, distribució o altres. Un forat a la Xarxa, on organitzar-se professionalment, encara que sense perdre la importància del tu a tu. Sense deixar de banda la garantia que t'ofereix la relació personal. 

És evident que la compra per exemple d'un electrodomèstic, gairebé és una excusa per visitar una botiga, "enamorar-nos" d'un aparell, informar-nos de les seves prestacions i acostar el més possible el preu al que volem gastar. En la compra online, tot queda emparat per les eines de control i seguiment tant de les qüestions econòmiques, com de la recepció de producte en destí. La diferència també és que pots preguntar si els funciona bé a altres que facin servir aquest mateix aparell d'aquesta marca i model. Que pots comparar preus i serveis, fins i tot pots comprovar si el servei postvenda és proactiu. 

No fa gaire, vaig escoltar una entrevista a la ràdio, en la qual li preguntaven a un propietari d'un hotel que què li semblava la força que han pres les reserves online. L'home va contestar que el més interessant que els ha passat és que gràcies a això, no hi ha res més important que dir la veritat, ja que un hoteler no pot enganyar amb informacions errònies amb el tamany de l'habitació, la ubicació, els serveis que van amb el preu o la disposició de reserves. Si enganya, els usuaris ho descobriran i ho criticaran sense dubtar-ho. I si no enganya, no hi ha millor manera de tenir bona publicitat que un client satisfet. 

Estem doncs en el moment adequat per posar-nos en marxa professionalment, a les xarxes socials que ens garanteixin la seva serietat i honestedat, on puguem desenvolupar la nostra feina, perquè el futur és ara. 

Els discursos radicals

Fa temps que la societat s’encamina inexorablement a la cridòria col·lectiva. Nomes cal veure com s’ha instal·lat als medis de comunicació, a les xarxes socials i a qualsevol activitat publica que comporti dirigir-se a un grup d’oients.

Ven mes la desqualificació i la bogeria de paraules enceses, que els raonaments i la discussió civilitzada. Nomes cal fer un petit repàs.

Molts partits polítics es passen el dia intentant evidenciar (sigui cert o no) que l’adversari es un mal gestor, algú feble, algú que vol destrossar la convivència, que enganya als propis i fa la vida impossible als contraris.

Els canals de televisió, premien qui mes crida i burxa i calumnia, perquè això significa que després reptaran al calumniat i si no s’apunta al joc de les repliques i contrarèpliques i enfrontaments, el crucificaran públicament mentre miren de reüll els índexs d’audiència.

També això ha permès que retornin els discursos mes radicals des de concepcions ideològicament absolutistes. Els incendiaris religiosos, xenòfobs, i anti-tot.

I no es pot dir que es tracti de quelcom que ha aparegut de cop, sino que s’ha anat instal·lant al territori, al municipi, a casa nostra fins i tot, i que ara ja no hi ha qui ho pari.

Les postures s’han radicalitzat, i tothom justifica qualsevol cosa que passi, depenent de la seva versió i amb la mala costum de reforçar la seva veritat.

Es trist de debò, que la memòria també sigui curta en el temps. I que depenent de qui l’escrigui tindrà un missatge o un altre. Quina por!.

Ara, quan estem envoltats de tots els significats de la paraula crisi (atur, inseguretat, desinformació, valors, pobresa, convivència,...), aquesta opinió quedarà ofegada per l’allau de postures mes radicals, que sens cap mena de dubte tindran molta mes força, però no me’n vull estar de manifestar la meva tristesa, perquè mentrestant no hi ha  col·lectius que aportin novament el sentit comú, que retorni la situació a postures que ens garanteixin un futur menys gris, del que es veu al proper revol del nostre futur immediat.

Ens hem de reinventar

L’any 2009, es veia a venir el final dels anys de bonança, on qualsevol negoci era lícit, que del que es tractava era de tenir propietats i que el diner era fàcil d’aconseguir, amb poques garanties i amb llargs terminis de tornada.

Tots aquells que es van plantejar com afrontar el 2010, van posar en marxa les seves formules. Des de les mes conservadores, que posaven en marxa una estratègia encarrilada per reduir despeses al màxim, minvar l’estructura i desproveir d’ambicions de creixement, fins a les mes valentes, que era visualitzar que s’imposaria l’idea de reduir i i es tractava d’ocupar espais de mercat que en una altra moment els competidors no ho permetrien, invertir per créixer i sumar esforços amb altres empreses i posicionar el negoci en un nou estadi.

La realitat es que va ser el moment de reposicionar les estratègies amb mes o menys encerts. La crisi del “Sistema”, el que afecta tot plegat, des dels bancs als governs, ens va arribar el 2010. Replantejaments generals, refer els sistemes de finançament, portar la prudència a la retallada de tot i sobre tot a que el “Sistema es cobreixi les espatlles”.Tothom especula sobre quan durarà la crisi i la realitat es que estem al mig de tot plegat.

Ara, el 2011 ens arriba la crisi a la gent. Ara es quan les retallades, el fet d’arribar a final de mes i no tenir prou diners per afrontar les despeses mes bàsiques, ens fan retrobar-nos amb una realitat que s’intueix però que no s’està mai preparat per assumir.

Es aquell moment en el que veus que vols complir amb els rebuts d’un préstec personal, vas a demanar ajuda a aquella entitat de crèdit que tot t’ho posava fàcil, perquè siguin mes còmodes les quotes per poder arribar a fi de mes, i et diuen que si no hi ha mes garanties no podrà ser.

Esta a punt d’esclatar la crisi de les persones. La que fa por. La que està patint un grapat de gent que veuen que els seus estalvis se’n van a fer punyetes, que els ingressos s’han aturat, que tot es mes car i que els que et deuen diners no podran pagar-te.

I fas comptes. I veus que tens diners per aguantar menys d’un any.

Ara s’han de fer els números a casa. A les famílies. Toca plantejar com encares el futur. Des del punt de vista mes conservador, està clar que es difícil trobar feina i que tornar a tenir una font d’ingressos serà difícil. Tant difícil com serà cobrar el que et deuen.

Be, dons potser nomes queda ser emprenedors i afrontar el futur des de la perspectiva de posar en marxa un projecte propi i arriscar-te. Però en aquest cas has de fer be els números i no caure en els consells fàcils de qui tindrà la vida resolta faci fred o calor, si el projecte te tan sols un bri de dubte, probablement t’aconsellarà seguir el seu exemple: el de quiet i parat i no moure’t, i et desaconsellarà llençar-te a l’aventura d’emprendre. Una part de raó si que tindrà, ja que es veritat, en aquest país no es fàcil posar en marxa qualsevol iniciativa i tenir el dret de rectificar o de començar de nou. La proba clara es que des del govern de Madrid, et posen fàcil obrir una empresa però molt difícil tancar-la.

També et queda la possibilitat de llançar-te al mon i observar que esta retornant el poder de les persones. O sia, aquella capacitat de posar al “mercat” les teves habilitats descobrir que hi ha altres maneres de treballar i de concebre el mon real. Curiosament qui ens esta ensenyant cada dia com estan canviant les coses es el mon virtual, les xarxes socials, la immediatesa de la comunicació o d’aconseguir el que vols i al preu que vols i al moment.

Ja tornem a veure que la gent cerca qui li repari el petit electrodomèstic i no substituir-lo per un de nou. O que van al mercat i comparen preus abans de comprar. O que cerquen els destins de lleure en funció dels costos. O que renoven les seves rutines de la vida diària per gastar menys. També estan les noves maneres de compaginar feina i família fins i tot treballant des de casa, per estalviar-se desplaçaments.

Es tracta de reinventar-nos. No ens queda cap mes remei.

Les Tradicions

(article per l'Antic Gremi de Traginers d'Igualada, pels Tres Tombs 2011)

Cadascuna de les coses que es transmeten de pares a fills, i que han format part de la quotidianitat de les seves vides en una comunitat, es converteixen en tradicions quan son compartides reiteradament al llarg dels anys per tota la comunitat.

Moltes de les tradicions venen donades pels oficis que practicaven els avis i que la evolució i el progrés, els han anat transformant fins a ser fins i tot substituïts per d’altres que no requereixen l’esforç i l’aprenentatge que eren absolutament necessaris.

A igualada hi havia oficis com el tèxtil o el de la teneria. O els “acabats” d’aquestes matèries, o la producció de les fàbriques que s’escampaven per Igualada i els voltants. I no ens podem oblidar d’allò que era un dels processos importants: portar-ho.

Els traginers ens recorden cada any que fer créixer la comarca i la feina va ser també gracies a l’esforç d’aquells que feien possible portar mercaderies i  passatgers amunt i avall.

I quan parlem de mercaderies estem parlant de tota mena de mercaderies que eren transportades per camins a vegades molt difícils i anaven i venien de tots els pobles del voltant i sobre tot anaven a Barcelona, on eren distribuïts a d’altres indrets, fins i tot a ultramar.

I no importava el temps que fes, fred o calor, pluja o neu, aquells abnegats animals conduits per carreters d’ofici que sabien el que era patir i arribar a l’hora.

Es realment molt important que ens ho recordin, avui que amb un mòbil pots saber el temps que farà demà o 5 dies després, visualitzar qualsevol cosa a qualsevol punt del mon, tenir qualsevol noticia a l’instant en la que es produeix, fer una pel·lícula quan ho necessites o disposar d’una “plomada” baixant una aplicació online al terminal. Sense oblidar-nos de que podem parlar amb qui vulguem des d’allà on estiguem.

Imagineu-vos que quan sortien de bon mati els carros des del pagès anant al camp i tornant amb fruites, verdures i vinyales al sarró, fins aquells carros immensos tivats per 6 matxos i 3 ó quatre carreters en direcció a Barcelona, que restaven incomunicats de tot arreu tan sols sortir del poble, amb el perill del temps que es trobessin tot i portar el “calendari del pagès” que els orientava.

Mai podrem agrair prou que un ofici tan difícil on s’hi combinen esforç, voluntat i saber el que s’ha de fer, el Gremi de Traginers l’hagin convertit en una d’aquelles tradicions que no ens volem perdre, i que esperem celebrar-ho com cada any, als voltants del dia del seu patró: Sant Antoni.

Francesc Puertas

President de la Confraria de la Vinyala

La societat dels delators

Els "primers d’any", s’aprofiten per posar en marxa moltes lleis i iniciatives que precisament per aquest motiu (perquè es mou alguna cosa) remou els budells de molta gent que els afecta directa o indirectament.

Es parlarà molt de la mal concebuda “llei antitabac” de si no es pot posar en marxa una llei i rectificar-la poc temps després, sobre tot, si l’aplicació d’aquesta, provocava que hi havia excepcions en locals públics si s’invertia adequadament per distingir dos espais: “fumadors” i “no fumadors”. Novament, aquells que si van gastar els calers, els toca el rebre, com si els indicadors econòmics no ens aventuressin un futur amb greus problemes, on s’augmenta la pobresa, i els negocis se’n van a fer punyetes

L’aplicació d’aquesta o una altra llei (en minúscula), podria portar-me al terreny de sempre de si no hi ha coses mes importants per fer, perquè els legisladors es dediquin a aquestes coses i no a aturar la caiguda lliure de l’atur, a posar les coses fàcils al emprenedors o a refer l’autoestima col·lectiva,

Tot i així, he decidit no caure en aquest terreny abonat, i fer pales que les lleis (en minúscula novament) ens estan conduint a una altra manera de concebre la nostra vida quotidiana i apropar-nos a la cultura de la Stasi romanesa, o la de les SS: la cultura de la Delació (a això si que li poso majúscula).

“si veus algú fumant, denuncia-ho”. Però això què és!. Cap on anem. Ara totes les lleis portaran la incitació a la delació?. Que s’acusi un maltractador, i es delati, te sentit moral i ètic, però equiparar coses que com el fumar al mateix nivell em sembla indecent pel que comporta de conducció cap a una nova rutina de la quotidianitat que serà la d’observar als demés a veure si en fan alguna i els puc denunciar. Quan jo era jove això del “xivato” estava mal vist.

Portar les converses acalorades al “et denunciaré anònimament”, no sabràs si he estat jo, i sempre tindràs el dubte, causa una indefensió massa gran.

Sempre et queda el dubte de si la denuncia fàcil o intencionada a un innocent por portar a jutjar-lo i culpabilitzar-lo ràpidament abans que la Justícia actuï. Ja se sap que posar qualsevol noticia a la xarxa, ni que sigui una sospita no fonamentada, comporta que allà es queda, malgrat que després es demostri la seva innocència. Per tant allò que “una persona es innocent fins que es demostri el contrari” s’ha pervertit solemnement.

Ara ja està quasi ve instal·lada la cultura de la Delació. D’allò de “calumnia que algo queda”, o allò de "acusa que primer es creuran a qui acusa i el que es innocent ho haurà de demostrar" ja començarà a formar part d’allò que s’entén com a normal. Que trist.

Jo em manifesto com una persona ideològicament organitzada a parts en l’humanisme, la socialdemocràcia i l’esperit lliberal, però no ens enganyem, aquesta no es la manera. Amb aquesta acció (la delació) no es pensa en les persones, no es social ni democràtica i molt menys es fan les coses des de les conviccions sino des de la imposició.

Amb la cultura de la Delació, estan aconseguint que la Societat s’autoreguli?, o estan aconseguint una societat acollonida?. Veurem.

Recuperar el valor d'una encaixada de mans.

De vegades no es fàcil digerir en poques setmanes l’allau de coses que passen, que et diuen, que interpreten per tu, que qüestionen i que ho converteixen en quelcom a divulgar i parlar-ne.

Sobre tot, quan hi ha tantes opinions i tantes maneres de veure el mateix succés com persones hi ha.

El que tothom coincideix es en pensar en que les coses estan evolucionant a una velocitat imparable, que t’obliga a estar en constant alerta, ja que una setmana sense informar-te pot ser quasi un suïcidi professional, depenent a què et dediquis.

Aquesta darrera setmana, tenim des de la mort del periodista Mariñas (el de debò), el relleu a la Generalitat, els nous consellers, el fred, els aeroports col·lapsats per la neu, en Ferran Mascarell, els tancaments i trasllats d’empreses, la puja del rebut de la llum, el patiment per cobrir els compromisos financers, la por a no cobrar, i totes aquelles coses que entren a la quotidianitat de cadascú i que conformen l’entorn immediat.

Nomes ens faltava si coincideix en dia 28 de desembre, que es quan algú es permet frivolitzar amb noticies falses, que algú se les pren seriosament i acaba farcint si cal, l’acolloniment general davant d’esdeveniments que cal posar en dubte.

Normalment, hauries d’anar guarnit amb actituds predisposades a tot allò que pot sortir be i posar-hi voluntat positiva, forçant-te a creure’t-ho.

I es interessant observar que sembla que quan s’acabi aquesta setmana, que també acaba amb l’any, les coses seran diferents i que allò que no anava be ho deixem enrere i que comencem una nova llibreta amb fulls en blanc i es per això que anirem escrivint cada dia el present amb totes les expectatives d’un any millor.

El que es fotut es que el que denominem “ el proper any”, ens l’han condicionat tots els esdeveniments, pífies, encerts, badades, barrabassades, errors, compromisos, en fi, tot allò que anem carregant a la nostra pròpia motxilla, i que quan sortim a caminar cadascú amb la nostra, no t’hi trobes un panorama gaire afalagador, ja que per allà on transites, te’n trobes d’altres que els pesa mes,, que el camí per on has de passar es dificultós i hem de passar-hi mes d’un, i on fera falta reinventar-ho si ens en volem sortir.

Aquest any, es posaran de moda conceptes enfrontats com “reinventar-se / continuar com sempre”, “valor afegit / normalitat”, “nous canals / mercats tradicionals”, “guanyar-se la vida / cobrar molt”,...

I es començarà a parlar novament d’aquelles lleis de mercat, on el producte t’el haurà de  garantir qui te’l ven, que per això ho fa ell, i les marques s’ho hauran de guanyar, cercant persones que aportin la solvència professional que les facin creïbles. Hem de tornar a mirar als ulls la “meritocràcia”.

Actualment les xarxes socials i les noves maneres de fer negocis ens porten a noves quotes de llibertat mercantil, però cal que qui garanteixi qualsevol cosa que es faci online sigui les persones que venen productes i serveis el mercat virtual. Cal donar la cara.

Ningú es creu hores d’ara que la Borsa es mou per altres regles del joc que no siguin els interessos de grans corporacions, o que una idea revolucionaria acaben  comprant-la tan sols perquè no es faci realitat. O que obrir un negoci sigui un calvari i tancar-lo sigui un suïcidi professional. O que no s’ha de confondre facilitats per emprendre amb sols disposar de crèdit per obtenir diners, sino per poder tornar-los o facilitats per renegociar.

S’han de crear noves regles del joc, noves maneres de treballar o recuperar aquelles que ja sabem que funcionen, per tornar a creure en una encaixada de mans o en la paraula donada, sino, se’ns anirà tot en orris.

Bones Festes

A la Lola Lucas

M’he trobat davant d'un full en blanc, per parlar de la Lola. I la veritat es que se’m han aparegut tota classe de records i de sentiments, extraordinàriament barrejats i als que no hi puc posar cap mena d’ordre.

La Lola, l’eterna i jovenívola Lola. La que et recordava quin llibre estava llegint o allò que estava estudiant en aquell moment. L’amiga que s’apuntava a cursets, a esdeveniments on es movia la cultura, l’art, la literatura, el coneixement, el creixement personal,…

Aquella companya de feina que quan hi havia dubtes de com anomenar en català qualsevol paraula, conspirava amb en Lluis Torrescassana i entre els dos, descobrien que “aro” s’havia d’anomenar “cèrcol”.  Allà on ja es deuen haver trobat, segur que novament compartiran les rialles que ens van dedicar en vida.

Que escoltava a primera hora el contestador automàtic de l’empresa, ajudava a posar preus, responia el telèfon i que s’involucrava. I després, amb el seu aspecte, vestida de somriure i de persona plena de vida, metòdica i il·lustrada omplia d’activitats la resta de la setmana.

Incansable, positiva i amiga dels seus amics, la trobaré a faltar,… la trobarem a faltar.

I jo, la recordaré sempre carregada de llibres, creuant-me amb ella a les escales mecàniques del carrer de Sant Magí mentre anava i venia de la biblioteca, i la cercaré mirant amunt i avall per veure si la veig.

Crec que faig be a dir-te, Lola, que estem fosos en una abraçada tots els que estem aquí perquè sincerament, ets de les persones que trobarem a faltar.

Descansa en Pau.

Ara ja toca

No haig d’amagar a ningú que sempre he estat de Convergència. Des de que em vaig engrescar amb la política en lletres majúscules, he tingut clar que la meva opció ha estat el catalanisme polític, des de l’opció lliberal entesa des de la consciencia social.

En un moment en el que els conservadors mes casposos han embrutat el concepte “liberalisme” fent-se’l seu, i que les opcions dites d’esquerra l’han repudiat per ser el “culpable de tots els mals”, aquells que hi creiem ens hem sentit orfes.

CiU sempre ha estat aquella Federació que ha permès pensar que la cultura d’encuny català es una opció clara de govern, capaços de posar el país pel davant, moltes vegades amb el perill de “mal-entendre’s”.

Ara toca fer el que toca fer, redreçar el país, quan aquest ha estat segurament administrat amb bona fe però amb la música escrita per un altra, on 6 mans havien de tocar el piano i no es posaven d’acord amb quina mena de cançó era. Per tant no s’ha interpretat música des de les emocions i sabent dirigir els tons i l’èmfasi, les pauses i sobre tot discrepant constantment dels continguts, malgrat hi havia partitura.

Ara toca interpretar. Els electors hem indicat clarament el que no volem. Hem decidit el que si volem i sobre tot, ja hem dit ben clar que no volem tantes mans tocant el piano i entenent que la idea no es tocar música des dels dogmes, la falta de lideratge i sobre tot sense objectius de debò.

Els 62 diputats de CiU liderats per l’Artur Mas, els toca exercir amb saviesa, professionalitat i generositat entesa des de les conviccions, la transversalitat, i el fet d’actuar des del que necessita el país pel damunt de les polítiques de carnet que a d’altres els ha agradat practicar.

També es el moment de no perdre de vista les altres opcions polítiques que també empenyen i que son un fidel reflexa de quina es la forma de pensar dels electors catalans. El sostre que han tocat el PPC, el tocar fons del PSC-PSOE, la dispersió del vot mes independentista, que ha provocat el que ha provocat (ERC, SI, RI), el vot fidel d’ICV, la consolidació dels que han fet de la baralla de la llengua la seva bandera (C’s) o aquells que han estat a punt d’aconseguir plaça al Parlament i que representen el mes rònec de la cultura antisocial i xenòfoba amb missatges que han arribat a una part dels electors.

Cal reflexionar i sobre tot, no caure en el parany de creure’s que en Mas està captiu pels resultats del demés, sino tan sols per la responsabilitat d’haver guanyat sempre, i aquesta vegada de forma incontestable.

Els catalans volem que se’ns governi be. Ara ja toca.

El que no es mulla per res, no li passa res.

Malauradament es la famosa frase d’un col•lega meu, que fa bona aquella postura de “laisser faire, laisser passer”, quan s’enfoca des de la comoditat i no fer res, no sigui que es mogui alguna cosa. Jo he convertit la meva vida en quelcom mes que deixar-les veure venir. Prefereixo focalitzar i enfrontar-m’hi. Prefereixo tirar endavant. Estar clar que si un ho intenta, hi torna, i hi torna, al final es trobarà amb tants fracassos com encerts. Es llei de vida. Aquell que no es belluga, no li passarà res de res. No tindrà fracassos, però d’encerts n’hi un. Pot ser que inclús acabi convertint-se en un vagarós cínic que tan sols sàpiga mirar-se al melic i justificar la seva existència mirant amb arrogància el que fan els demès amb superioritat injustificada. També es clar que la calumnia es fruit de saber mitges veritats i convertir-les en veritats reals. Per tant, la tendència de segons quin personatge, es a convertir-se en algú que no se’l creu ningú, a força de dir mitges veritats o de sembrar dubtes sobre algú. M’agrada la famosa frase d’en Picasso, que deia: Em passo el dia ocupat, perquè si em ve la inspiració al menys que m’agafi treballant. A aquells que es miren el melic un consell, que reaccionin perquè allò que no fan, allò que diuen i allò que sembren, els acaba passant factura en algun moment.

Cada any es el mateix

Cada any es el mateix. Aquells que vivim a les zones de vianants, de pas obligat de la gent que va i torna de qualsevol espai lúdic, acabem patint les conseqüències de viure en llocs "tant privilegiats".

Recordo que els meus pares s’esforçaven per donar-nos aquella educació que no es donava a l’escola, com era la de pensar en els demés, deixar pas a la vorera, cedir el seient, deixar passar primer i després nosaltres,… allò que els avis n’hi deien urbanitat i que a principis del segle XX era una assignatura mes a l’escola.

Ens ensenyaven un cert nivell de disciplina, amb les hores d’anar a dormir, en aquelles coses que con a infants no ens beneficiaven gens i que fins que no tenies al menys 9 o 10 anys no podies fer. No pot ser que a altes hores de la matinada hi hagi canalla i els seus pares muntant gresca als carrers.

El tema del respecte també era important. Aquell respecte que s’ha de tenir pels demés o pels pares, o pel mestre, o pels avis,…

Jo sempre m’he queixat de que aquells que legislen haurien de legislar menys i depurar aquelles lleis que només prohibeixen però que només aporten una mena de “frontera” que alimenta les ganes d’explorar que hi ha més enllà.

O la policia, tots agrupadets a la plaça de cal Font, sense la seva presencia persuasòria passejant-se per la plaça de La Creu o el carrer de Sant Magí, on tan sols que els haguessin vist haurien reprimit les ganes de cridar d’algun vianant.

Tots hem sigut joves, però es ben clar que no ens dedicàvem a cridar mes que si fos de dia i de fet, quan algú ens deia que igual molestàvem als veïns, baixàvem la veu.

No pot ser que aquesta mena d’inconsciència hagi anat a mes d’aquesta manera. Si mes no, haurien de recuperar-se fórmules per ensenyar als menuts quelcom que en algun moment el seu subconscient repesqui quan es transgredeixi i que sigui una crida a la seva urbanitat.

No pot ser que tres dies de festa es converteixin en tres interminables nits de cridòries incontrolades als carrers que tan sols tenen el dubtós privilegi de ser llocs de pas. Son tres nits sense dormir.

Omplir les hores

Aquests dies, que tothom està o be de vacances perquè toquen, o be de vacances forçades, o complint un horari de treball en un entorn buit de gent, no queda cap mes remei que pensar en la “calma xixa” que ens rodeja, sobre tot a aquells que hem optat per quedar-nos prop de casa.

Observes be i te’n adones que no hi ha noticies politiques rellevants, que a ràdios i televisions es repeteixen els programes i que un percentatge important del temps usat es per explicar l’estat de les carreteres, el trànsit, el temps i algun reportatge proper a les vacances.

També he comprovat el que dona de si veure "personajillos" desconeguts, que son cunyats o amics o ex novies, o ex dones, o ex concursants, o ex cantants, o ex xofers, o ves-a-saber-què que el mes important que els ha passat a la seva vida es que la gent que veu la tele els agradi veure com es barallen per fugir dels seus propis problemes i discussions.

Es realment terrible veure de sobte, que un “ex-no-se-qui” parla de “no-se-que” que ha fet “l’ex-no-se-quin” però que sols sap que li ha dit una “font-telefònica-anònima” just abans d’entrar al programa. Això provoca la resposta airada d’un tertulià que no discuteix la procedència estrambòtica de la informació, sinó que diu que els seus contactes desmenteixen rotundament aquesta qüestió i… ja la tenim "liada". Surten draps bruts de l’un i l’altra, sospites i mes sospites i apa, ja hem omplert la tarda. Si a més podem aconseguir que qui ha estat vilipendiat vagi al programa de l’endemà a defensar la seva innocència, dons apa, ja n’haurem omplert una altra de tarda.

Em sembla un estil de programes realment “poca soltes”. Però es el que tenim. I ho tenim perquè te audiència.

El país se’n va a fer punyetes, mentrestant ens entretenen amb aquesta “poca-soltada” i d’altres com les prohibicions de les curses de braus, l’indecència del cas Millet, o la copa del món, allargant tot el que es pot el fet de tenir banderes d’España al balcó.

I no he volgut posar al mateix paràgraf la decepció per la retallada de l’Estatut aprovat per tots els catalans, pel Parlament, pel Congrés dels Diputats i que 12 casposos i caducats jutges decideixen que se’n vagi a pastar fang i ens ho comuniquin just abans de que tothom se’n vagi de vacances, això si, sense la memorable darrere sessió del Parlament abans de dissoldre’s, on es va aprovar una descafeinada divisió territorial que aquests “dotze jutges d’un jutjat” ens neguen.

I ara quan tornem, ens trobarem amb unes eleccions i amb molt poques ganes de res. Ens han anestesiat. Confiem que el poc "salderi" que pugui quedar en la gent que vol representar-nos i governar, ens ho sàpiguen explicar, que es dediquin a fer pedagogia, ens convencin que seran honestos i puguem mirar endavant.

Una nova decepció. La Vegueria Penedès s’haurà d’esperar per la poca valentia d’un partit que diu que hi creu.

No serà que tota la ciutadania penedesenca no estigues d’acord amb fer possible la vegueria Penedès.

No serà que durant mes de sis anys, aquesta reivindicació ciutadana feta des de les institucions, ajuntaments, associacions, persones conegudes i desconegudes i sobre tot amb la força que dona la il·lusió de ser, no hagi estat reconeguda per alguns partits i les mes altes institucions nacionals, que han mirat cap una altra banda

També es innegable que el territori ha fet pedagogia de la divisió territorial, mentre a d’altres indrets ni tan sols sabien què es això de les vegueries.

Segurament si ens ho pregunten a tots aquells que vivim a l’àmbit territorial del Penedès, la gran majoria, quan ens preguntin que es això de les vegueries, probablement ho contestarem amb mes encert que gent d’altres territoris que no han fet d’aquesta reivindicació un clam.

També no hi ha dubtes que els medis de comunicació del territori han defensat la idea, han fet editorials conjuntes i les accions que ha convingut.

Segurament si observem què ha fet la plataforma ciutadana veurem que s’ha dedicat a sumar esforços, cercar complicitats, intentar convèncer, i fer molta molta feina.

Mentrestant el mes greu de tot plegat es que encara hi hagi qui no se’n adona de que s’ha perdut una oportunitat que en virtut de no se quins equilibris i acords, posposa a tot un altra procés l’aprovació de la vegueria Penedès a no se sap quan, tenint en compte que dimarts 27 ja la podríem haver tingut aprovada pel Parlament.

Només els calia abstenir-se. Només calia acabar de cloure la legislatura amb el cap ben alt per haver aconseguit una reivindicació legitima i feta des de la ciutadania.

Novament els partits que manen guanyen i les persones perden.

Mentrestant la plataforma haurà fet una gran feina, malmesa per una mena de pactes que no son entesos per qui se sent desatès per aquells qui han estat elegits per representar-nos.

Si, hi ha Llei de Vegueries però sense el Penedès, l’únic àmbit territorial que ha aconseguit que tots els que vivim al territori hi estiguem d’acord.

I al damunt el mes alt representant institucional d’aquest país que va dir que tan sols s’aprovarien com a vegueries aquells territoris que ja estiguessin reconeguts per part del Parlament com a àmbits territorials, ha mentit.

La teoria de la pistola.

Una vegada em van explicar la teoria de la pistola. Es curiós perquè hores d’ara, a la gent el que els agrada es embrutar-ho tot, dir mitges veritats i sobre tot escampar tot el que poden per sortir il·lès de qualsevol cosa que passa, cercant a qui culpabilitzar. Nomes cal posar la tele o llegir algun periòdic.

La teoria de la pistola s’entén si un fa el gest amb la ma de disparar a un altra. O dit d’una altra manera, apunta a un altra amb el dit índex, el dit d’acusar.

Si us hi fixeu, el dit gros apunta al cel, no se si per allò de pensar que també en te alguna culpa el de dalt.

I els altres tres us fixeu a qui apunten?... a un mateix!!!.

Hi ha moltes empreses que viuen el mateix escenari: Hi ha una empresa que no va be des de fa anys, on s’intenta cercar noves maneres d’entendre el negoci, cercar noves maneres de seguir progressant i no encallar en un escull que es ben clar que ens farà una enorme via d’aigua.

Es cerca qui et pot ajudar, li dones instruccions i el lligues curt, fent-li canviar l’empresa que porta el servei comptable i fent-te instal·lar una pantalla que enllaci al Servidor de l’empresa. Controlant com van les coses cada mes i sabent quina es la situació en cada moment.

El punt de partida ja no era bo, però d’això no cal que en parlem. Això si, en algun moment ja ho farem sortir. Per culminar-ho tot, s’agafen les inversions, els deutes anteriors pagats, indemnitzacions, s’actualitzen els balanços i apa, s’apunta amb el dit a qui hi has posat al davant.

Aquesta es una història que es repeteix i es repeteix. El que no pot ser es que algú es cregui que ara es diferent de cóm ha estat sempre

Tot d’una un almirall de buc de guerra es posa a manar en una barqueta petita de pesca, i s’equivoca perquè les ordres i la forma de navegar no son les mateixes.

Però quan passa una situació com aquesta, es el moment d’embolicar, de les rabietes i de fer malbé les credibilitats, de dir que s’estava mal informat i, aquest es un joc en el que hi ha dues opcions: voler-hi jugar o no voler-hi jugar.

El que es cert es que si acaba malament, acaba malament per tothom.

"L'AUTOQÜESTIÓ"

Les empreses fan figa, la societat s’està autoqüestionant, el futur cada vegada es mes incert i es veuen persones escombrant el carrer que viuen a la ratlla del que necessiten per viure i gent amb corbata i mòbil que estan en aquella pila que podem anomenar la nova mendicitat.

Velles maneres d’entendre el territori on vivim (la indissoluble "unidad de España") com una manera de tenir assegurada la recaptació i condemnant a la mendicitat institucional a Catalunya, es el que s’ha confirmat amb la sentència del Constitucional: no tenir poder en la justícia, no tenir poder en els calers, no tenir poder amb la llengua pròpia, Catalunya no es una nació sinó una peculiaritat española,…

Sorprenents maneres d’interpretar la llei (i l’he posada amb minúscula) per allunyar-la de la justícia, escenificada amb la persecució del jutge Garzón, que malgrat te mals hàbits en les seves maneres de fer, es indubtable que pel fet que se’l persegueix es una absoluta rucada casposa.

No se ben be cap on s’encamina tot aquest garbuix de coses que tenim en aquests moments damunt la taula, però comença a ser hora de tenir clar què volem i cap a on volem anar.

Ja no val creure’s que algú ens donarà la solució. Comença a ser necessari buidar el tauler d’escacs en el que estem i tornar-hi a posar les fitxes.

Primer cadascun de nosaltres ha de fer l’exercici d’observar-se i veure pel que val com a persona, com a capacitat per interrelacionar-se i què pot oferir al mercat de treball.

Després la família. Descobrir quines son les regles del joc que cal tenir a casa, sent coneixedors que sense la família no avançarem en cap sentit.

Després els amics. Observar els rols que juguen cadascú d’ells a la nostre vida. Es curiós els grans descobriments que es fan fent aquest senzill exercici d’observació.

A continuació es important saber quin es l’entorn i saber adaptar-t’hi. I comptant amb l’entorn, saber quin paper hi vols jugar.

I no podem oblidar de qui es el tauler. Si es de tots aquells qui hi estem al damunt, o es d’uns que ens cobren lloguer per poder-lo usar i que ni estan en el tauler ni el cuiden ni res. Això si, no tan sols ens cobren el lloguer cada mes, sinó que ens pugen o ens pugen el lloguer cada vegada que els convé, sense tenir en compte les necessitats de tots nosaltres.

Fins i tot això ja toca qüestionar-ho.

Ni societat liquida ni lleis divines

Si parlem d’embolics i enrenous, segurament tan sols hem d’observar el panorama. No tan sols llegir periòdics, veure la tele, escoltar la radio o llegir-te mes d’un correu electrònic d’aquells que t’envien per veure si n’estàs enterat.

Hi ha molta gent que fa l’esforç de no deixar-se torpedinar per tot l’allau d’informacions que arriben per tot arreu sense contemplacions agredint el que en podríem anomenar la “bassa d’oli” en el que ens hem esforçat tenir al nostre entorn. Per poder observar amb certa tranquil·litat o sense opinions fetes des de la pluja de coses que es diuen. I que, al final, acaben influint el que penses de cada cosa.

Les opinions dites des de creences distintes, poden portar a enfrontaments que si s’alimenten com a greuges, poden abocar-nos a un estat permanent d’angoixa i de sensació de ser víctima del robatori de la teva vida com l’has tingut fins ara.

No hi ha dubte en que hi ha costums i formes d’entendre la vida, que planten cara a les costums i formes de viure autòctones i que, a qui li toca fer l’esforç d’amollar-se es a qui ve i no pas a qui hi està.

Tot i que sempre a casa nostre ha passat a l’inrevés.

No serà gens fàcil resoldre un conflicte que la seva arrel està en les Lleis (en majúscula) que respecten cadascuna de les cultures, pensant-se de debò que l’altra no te raó.

Serà difícil perquè, en una situació de crisi com la que estem vivint, les angoixes no s’incorporen a un sumatori, sinó que es multipliquen les unes per les altres, fins deixar-nos en situació d’ofec.

Estem en crisi. Però no tan sols en una crisi econòmica en la que qui havia de fer be els deures no ho ha fet be, sinó que al damunt, s’ha instal·lat el concepte de “societat líquida” de la que parlava ja en un article anterior. En una societat que el que valia era tan sols el que passava avui i que tothom sabia que en algun moment tot això petaria.

Be, ja ha petat. I la crisi de gruix en obliga a fer quelcom que la majoria de la gent s’hi ha desacostumat i que es a pensar en els propers anys i no tan sols en el que es fa avui (perquè demà serà un altra dia).

Aquest exercici d’administrar la crisi de cadascú de nosaltres es el que ens ho posarà difícil aquesta vegada. Sobre tot, perquè en moments com aquests acostuma a passar que els dogmes de fe i les lleis divines creuen tenir la solució de les crisis de valors a qui atribueixen tots els mals d’allò que es vol entendre com la decadència de la nostra forma de viure i, de debò aquest no es el camí.

Aquesta vegada el meu optimisme tan sols està encaminat a creure en aquells qui configuraran el nostre futur. Confio en que no caiguin en aquests errors (d’altra banda previsibles), i que muntin una nova manera de fer les coses que ens condueixi per un altra camí que no sigui la societat líquida i les lleis divines