Qui pot resoldre les coses, es qui te menys ganes de fer-ho.

Fa dies que estic imaginant en un suposat quadre d'abscisses i ordenades, com situaria la voluntat i les creences.

Al final he entès que la millor manera d'ordenar-ho, seria

situar en l'eix d'ordenades (el vertical) el que seria la voluntat i en l'eix d'abscisses (horitzontal) les creences.

En aquest quadre cartesià, per anar de menys a més, situaria en un el "no m'importa res" i en l'altre "no m'afecta el que facin els altres". Aniria pujant d'intensitat i em trobaria amb la tolerància i més enllà amb la intolerància. I en l'altra el diàleg i la intransigència.

I és clar, quan he tingut construït el quadre, m'ha semblat una absoluta estupidesa. Perquè dependrà de moltes coses Per exemple que les persones que som objecte d'estudi, estiguem variant nostra postura constantment i que cada vegada més ens posicionem en algun lloc de la taula.

Ningú és igual ni veu les coses de la mateixa manera. I no és bo ni deixar que passin les coses ni situar-se en la intolerància ni en la intransigència.

Nelson Mandela deia amb molt d'encert, que quan se signa la pau, normalment ho fas amb el teu enemic, i això vol dir que tothom cedeix fins a arribar al punt que s'arriba a la decissió més justa per a la majoria.

No val la pena intentar aclarir mitjançant diagrames ni quadres cartesians el que han fet els que s'han enrocat en que les coses es quedin com estan i els que volen avançar de forma significativa cap a un nou status quo.

I mentre, la gran majoria de persones, ens movem per tot el quadre amb molta incomoditat.

Com a reflexió, és clar que la intransigència i la intolerància, estan aconseguint que els camins de l'enteniment cada cop siguin més difícils.

Aquells que mantenen la seva postura de no moure les coses de com estan, en realitat són aquells que tenen por de perdre alguna cosa. Se'ls hauria de preguntar si han fet alguna cosa perquè els que pensen diferent a ells canviin d'opinió.

Segurament la seva absurda seguretat en que tenen raó en una cosa, provoca que aquells que pensen diferent radicalitzin les seves postures.

Les "raons absolutes" i els drets adquirits, perden força quan s'usen malament. I fa molt temps que qui remena les lleis al seu antull està fent les coses pèssimament.

Voler sortir del que li subjuga condueix a voler un nou escenari i una nova manera de veure les coses.

I queda clar que hi ha dues formes de sortir d'aquest embolic: amb la confrontació o amb el diàleg.

La confrontació sempre tendeix a que algú dels dos, perdi. El diàleg sempre condueix a un escenari millor.

Com més s'esforci qui domina les lleis, a demostrar que no permetrà ni una sola modificació, mes s'anhelarà un nou status quo.

De la manera que estan succeint les coses, i lo malament que estan fent els deures aquells que haurien resoldre'ls amb saviesa, em temo que s'estan convertint en irremeiable que les persones que se senten maltractades per la seva falta de destresa, vulguem un canvi. I que ho vulguem amb urgència.

Segueix havent-hi demagogs i líders de pandereta.

"Els exabruptes condicionals del saber oníric, són melísimes de les conjuntures anímiques, de tal manera, que l'exercici d'un albir equànime, mai exercirà privilegis circumstancials"

Aquest text, pertany al "demagog" d'una obra de teatre dels anys 70 del segle passat.

Cada vegada que el personatge "deixava anar" quatre o cinc frases inintel•ligibles, més l’aixecaven, més l’aplaudien, més l’encoratjaven ... "és un gran líder" (deien)

Avui les coses no han canviat gaire, si de cas l'època i poca cosa més.

Segueix havent demagogs i líders de conveniència, quina única missió és tenir entretinguda a la gent. Ja no posa nerviós a ningú que algú que per sortir elegit, un candidat es basi en dues bravates, tres missatges a mitges, dos o tres titulars de descrèdit a l'oponent i poca cosa més. Perquè de deixar anar idees solvents res de res.

I si s'ha de fer qualsevol cosa que no coincideixi amb el que es va prometre, tant se val, els suports incondicionals els sostindran. És igual el que diguin o el que fassin, no els compromet ni el present ni el futur.

I si la Carta Magna els permet actuar impunement, es tracta de no canviar ni una coma.

És molt trist per a algú que és encara un idealista, que defensa la democràcia i dóna suport a les causes justes, trobar-se en la cruïlla de posar en dubte les teves pròpies conviccions.

Segueixo creient en l'ésser humà, malgrat tots els seus sorollosos errors, les seves múltiples misèries i la seva conscient inconsciència.

Però malgrat tot el que m'agradaria creure, segueix i seguiran existint múltiples formes de demagògia i de líders de pandereta, mentre hi haurà altres que per molt que ho intentin, no els escoltarà ningú.

I està clar, tots hi perdem.

Els "indicadors" diuen que tenim una crisi que no es veu el final.

La poca vergonya d'alguns bancs ja arriba a uns límits indecents quan s'atreveixen a anunciar les seves bondats en un espot publicitari, en què expliquen que donaran crèdit, que ens conviden a que somiar amb un cotxe nou, que aspirem a un nou habitatge, que ens atrevim amb nous capricis, ... i que no dubtem que són un banc fantàstic i sanejat amb fons públics, per tant disposen d'una solvència inqüestionable, perquè el nostre govern no permetrà la seva fallida.

Mentrestant, al carrer una ingent quantitat de persones vulnerables, que ja havien dipositat la seva confiança en ells i en la gestió dels seus estalvis, s'han vist condemnats a la misèria havent comprat amb el seu assessorament productes financers enganyosos i denominats de manera morbosa "preferents" , que mai podran recuperar.

Com caram s'atreveixen!?

És exactament el mateix que el govern espanyol, instal·lat en "l'orgull nacional", que es creuen les seves consignes, encara que la realitat dels d'indicadors "criden" uns resultats diferents i per tant unes conseqüències pitjors.

Anem malament.

A Espanya mai s'ha entès de què va això de la Unió Europea. Mentre tres o quatre països d'Europa han "pagat molts diners" durant molts anys, a molts països del sud del continent perquè es posessin al dia en infraestructures i condicions socials que permetessin apropar les condicions dels europeus del nord amb els europeus del sud, en països com el nostre hem seguit creient que convertir un AVE en un tren de rodalies era el que tocava. O construir aeroports on no fan falta, o invertir en piscines olímpiques i auditoris en pobles de 2.000 habitants, o generar el fals miratge de creació d'ocupació insuflant funcionaris en el sistema, en lloc d'incentivar la iniciativa privada.

Clar. Ara que els que posaven els diners s'han cansat i han deixat que caigui tot, en els països que s'han acostumat que entrés els diners i gastar sense contemplacions, tot està anant directament aquest abisme al qual no li veiem el fons.

Els països "ponedors", saben que se'ls s'enfonsa l'invent del "euro" si mantenen dins el "Sistema" a països tòxics. I si volen mantenir aquests països que fa molts anys fan malament els seus deures (i de fet no ha importat el color del partit que hagi governat), els diuen que els deixaran diners, però que els hauran de tornar i que no es fien de la seva paraula. Només es fien de les seves receptes per convertir un país insolvent en un de solvent ... (Perdonin vostès que m'aparegui cert "rictus" d'incredulitat a la cara). I aquí estem.

Espanya segueix dient que no necessita diners perquè així no estarà en mans de les receptes financeres del paisos que "posen", però aquests no permetran que la toxicitat d'un país en fallida els acabi enfonsant el Sistema Euro.

Mentre, el nostre govern té en marxa el ventilador per escampar les culpes per tot arreu, quan des de Madrid segueixen provocant un forat immens (3/4 parts del total, per ser més precisos) en el que lluny de ser conscients que necessiten la ajuda de tots, segueixen actuant de forma jacobina i supèrbia amb tots els territoris que no pensen com ells.

Com no ho entenguin aviat, anem directes a un escenàri que no acabarà bé.

Els temors a l'exercici democràtic

Mai ens podrem ni tan sols plantejar que serem capaços de fer alguna cosa més de la que en realitat podem. Els nostres límits existeixen, però hem de ser rigorosos amb l'anàlisi del que som capaços de fer.

Això em recorda la història del domador de puces. Consistia en deixar saltar les puces fins on poguessin. El següent pas consistia en posar un obstacle a l'alçada, i que com a conseqüència del salt es donessin una trompada. Quan en dos o tres intents, el seu salt provocava un nou cop, deixaven de saltar més amunt i només ho feien fins l’alçada de l'obstacle.

En realitat el domador només es dedicava a posar límits. No encoratjava el salt.

Estem immersos en una societat que ens posa límits, que gestiona “legalitats” en funció de les seves “veritats indiscutibles” i que impedeix desenvolupar les capacitats de la gent.

És trist adonar-se d'aquest assumpte, a força de colpejar insistentment contra el límit que imposa el "domador" o el "garant" d’aquestes legalitats (per altra banda discutibles), si es plantegen en el temps de forma interessada. També hem de recordar que moltes d’aquestes “veritats” son aquelles que es van forjar en virtut d'un acord territorial, una guerra perduda/guanyada o uns "drets" dubtosos.

En realitat es tracta de la subjugació de les voluntats de la majoria dels ciutadans, perquè segons qui, segueixi tenint uns "drets" que ja ningú comprèn ni reconeix.

Ha arribat el moment de posar la situació en mans de la democràcia. De la voluntat de la majoria. I això no vol dir en favor de qui vulgui imposar res, sinó que tenint en compte que han de convèncer qui haurà de votar, haurà de posar a prova les seves capacitats per convèncer i el resultat els sigui favorable. I si no ho és, que es sotmetin al resultat.

En una banda de la taula, hi ha qui nega, maltracta i subjuga, en lloc de demostrar que la situació és millor viure amb les seves condicions, que els ciutadans estan més acompanyats amb ells, o que són respectuosos amb la voluntat de la majoria.

És hora que es posin a prova els mecanismes democràtics, i aquests no consisteixen en trobar excuses perquè la gent no els practiqui, sinó a facilitar-ne el seu exercici.

Tots pringats a la pastera.

Doncs si. Aquesta vegada sembla que tots han decidit treure's els ulls i per tant, aquells informes i contrainformes amb els que presumiblement amenaçaven al seu contrincant amb revelar, estan sortint a la llum a "lo bèstia".

I en aquests moments, quan la classe política, les institucions i altra gent que veiem cada dia a les notícies esgrimint "les seves raons" per governar com governen, sembla que escudant-se en aquests arguments hi havia molt més. Des de temors que airegin segons quins "drapets", a escollir quin dossier han de llançar al cap del contrincant.

Això ja és una guerra oberta, en què cada un d'ells coneixen el seu propi objectiu. I la veritat és que em temo que són autèntics núvols de polaguera perquè no veiem què caram està passant.

I just en aquest punt he deixat de creure en les raons que argumenten cadascun dels protagonistes de tots aquests affairs llançats als mitjans de comunicació, dosificats en els moments temporals que més els convenen.

La gent està farta.

Els ciutadans ja no ens creiem a ningú, fins que siguin capaços de seure al voltant d'una taula TOTS, però TOTS, i amb llum, taquígrafs, micròfons a la vista, paper i bolígraf, es comprometin a no seguir per aquest camí, i apartar d'una vegada a aquells que han fet d'aquestes pràctiques alguna cosa fastigosament normal.

Mai he cregut que la democràcia sigui perfecta, però tampoc he cregut en una altra forma d'administrar socialment un col·lectiu. I tant me fa si es tracta d'una ONG, d'un club esportiu, d'una ciutat, d'un país o d'un continent. Ningú emparat en una mena de creença cega en que sense preguntar i només amb la seva intuïció, està representant a la majoria, un personatge així, NO hauria de tenir l'aval ciutadà per res de res. Quina por tenim a preguntar?. Què temem? Un resultat advers a la nostra opinió? ... i què?!

O creiem en la democràcia o no hi creiem. La democràcia no ha de tenir límits, no se'ls pot posar portes al camp i ningú té drets per sobre de la voluntat de la majoria.

L'IVA dels bolquers passarà del 4% al 21%

Hi ha decisions que no es poden prendre alegrement.

El valor, el preu i la mare que els va parir.

És com  amb la oida: escoltar o sentir. Fa molt de temps que s'intenta confondre el seu significat i fins a cert punt ens ho hem cregut fins que hem descobert, que la diferència entre el que hem pagat i el seu preu real és la punyetera bombolla.

És clar que depèn de qui ho interpreti. Si és qui ha fet negoci venent més car que el seu preu real, perquè ha convençut el comprador que el seu valor era mes alt, aquest diferencial s'ha convertit en guanys.

L'inconvenient, és que quan la roda es posa en marxa, aquell que ven i recull diners, intenta fer-ho de nou comprant per sobre del preu real, per tornar-lo a vendre amb un diferencial major.

Si a això li sumem el crèdit injustificadament fàcil, que incentivava aquestes transaccions, estem fent un globus tan gran, que quan ha explotat, ens ha esquitxat a tots. Als que compràvem, als quals veníem, als que deixaven els diners sense pensar-s’ho, ... la qüestió era donar-li inèrcia a la roda, fins que ha deixat de moure’s.

I ara què.

Ara ningú és culpable, i ens ha quedat una cara de malgastadors convulsius, perquè ens hem cregut que tota la muntanya era orenga.

Ara toca arreglar-ho. L'inconvenient és que els que dicten les regles del joc són els que ens retreuen amb certa rialleta sota el nas, que en aquest país s'hagi treballat al dia, sense pensar en èpoques de vaques magres. I el pitjor és que tenen raó.

I per resoldre-ho com ho farem?. Primer castigant el país amb remeis que ens poden fer retrocedir el rellotge del nostre fals benestar diverses dècades, per fer-nos veure que no som on creiem que estem.

Em fa por el que ve a continuació, el "després ja veurem".

Fins on arriba la nostra paciència

Avui m'he descobert prenent més d'un cafè a la terrassa del bar proper a casa meva. M'he llegit dos diaris gairebé sense adonar-me mentre em cruspia els cafès sense pietat.

No esperava trobar cap notícia agradable ni motivadora, ja que ni tan sols les que ho intenten, ho són.

Ni tan sols la situació de violència física i verbal que ens transmeten en els rotatius sobre qualsevol altre lloc del món, ofega el "lament" de decrepitud que crida la situació del nostre país.

Els ciutadans ja hem entès que no es tracta de canviar les cares de qui governa, ja que no tan sols no han canviat les perspectives de futur, sinó que es veu a venir que ens dirigim de forma constant a l'abisme. Un d'aquests abismes que no es veuen però que s'intueixen.

I el pitjor és que com els grans temes financers i econòmics no es decideixen ni a Europa, sinó que estan en mans dels "Mercats" i per tant els governs no tenen ni idea de com controlar-lo, han decidit pressionar més en aquells temes que més defineixen la política d'un o altre partit gran de l'Estat: el "jacobinisme" i la recentralització.

Amb excuses fonamentades en les consignes més casposes que se'ls ocorren, segueixen espatllant una i altra vegada la convivència, amb decisions que per injustes i malintencionades, intenten que tinguin més "volum i eco" que qualsevol altra cosa que passi en la realitat del país .

Jo seguia bevent el cafè, fins que he recordat que em queden menys de 10 euros a la butxaca per donar-me aquest "caprici" del cafè durant aquesta setmana, que no sé quant em costaran els medicaments que vaig aniré a buscar demà, que no sé com atendré el rebut del préstec, que ja se m'ha acabat la prestació per desocupació, que no sé com posaré gasolina al cotxe per anar a Barcelona a l'entrevista de treball (en la que em van a rebutjaran perquè tinc més de 50 anys), i tampoc sé quants diners em costarà aparcar en aquesta ciutat a 40 quilòmetres d'on visc. I no vull pensar en el menjar, perquè els tres que vivim a casa depenem d'un sou d'un treball que contracten un dia abans i descontracten un dia després.

I a més, descobreixes que el govern central ens recorda que som un país de persones amb capacitat de sacrifici i que les mesures que es prenen, ho fan per tenir un futur millor i en benefici de tots (?).

La situació descrita no és fictícia. La situació descrita comença a ser comú entre molta gent i el sentiment d’estar-ne fart comença a mostrar signes d'evidència.

 (Nota de l'autor: Aquesta historia de ficció està inspirada en la realitat. Els personatges son reals, encara que no responen a la història de ningú en concret)

Manifest del Ateneus

Sóc català. Algun problema?

No hi ha res més infame, que destruir els significats de les coses, pervertint missatges, conceptes i ideologies.

Si. Jo sóc nacionalista. I nacionalisme no és res més que creure en la identitat d'un col·lectiu, que per les seves costums, forma de ser i organitzar-se, per la seva llengua i la seva cultura i sobretot, per la manera de concebre les seves relacions amb els altres, s'entenen corporatius i s'identifiquen com a tals.

Qualsevol altra manera d'entendre-ho, sobretot quan es adjectiven (separatistes, racistes, anti-no-es-què, ...), ja s'intenta demonitzar que et sentis part d'alguna cosa. Sobretot, aquells / es que es dediquen a donar a entendre que un col · lectiu no té drets i que el seu els té tots perquè són més grans i van guanyar una guerra, llavors ja la intenció es incomodar i a intentar mostrar una realitat enganyosa sobre un territori, per pervertir la convivència, i fer irrespirables les relacions entre un col·lectiu i l'altre.

I hi ha coses que s'han convertit en normals, perquè ho són. Ningú les ha imposat, sinó que han deixat d’estar perseguides com anòmales. La llengua, la cultura, les institucions, els símbols, ...)

Doncs si, jo sóc nacionalista. Però un d'aquests nacionalistes en els que el meu pare era aragonès, la meva mare catalana i em fan sentir vergonya aliena quan escolto estupideses d'algun polític de les “derechones” més ràncies d'Espanya, que és quan no em sento per a res identificat amb la seva idea de país.

I anem a distingir entre ser de dretes i ser de la “derechona”. També hi caben les realitats del que significa ser de dretes en un país comunista o en un país capitalista. Ja saben que amb la parauleta "dreta" es defineixen els conservadors, i d'haver-los n'hi ha comunistes i capitalistes. A la Xina la dreta serien els comunistes ia Espanya no (per posar un exemple).

El partit que actualment governa en la majoria "dels governs" autonòmics i a Espanya, té el gran problema d'haver aglutinat excessives sensibilitats de dretes i de derechonas intolerants. Fins i tot als de dretes que els costa admetre que ho són, diuen que són liberals, apropiant-se d'un concepte que no els defineix, i la veritat es que estan barrejats amb "neocons" que els encanta el "tea party" nord-americà.

No parlem dels partits anomenats d'esquerres, que fins ara s'han dedicat a plantejar escenaris utòpics sobre convertir-se en generadors de treball administrat per "papà Estat" i altres bajanades, pensant que amb actuacions que donin suport al benestar de les persones amb recursos públics era suficient per aixecar l'ànim i maquillar una situació insostenible. No han pensat que la gran aspiració de la gent és sentir-se de classe mitjana amb recursos il·limitats, i a això han jugat els bancs amb la connivència financera internacional i a més inventant allò de la capacitat d'endeutament. Que per un particular era lícit en tant i quan per a l'administració pública ho era “a lo bèstia”.

Si, sóc nacionalista, i crec que la bogeria de confondre globalització amb universalització, ens ha portat a un camí complexa, sobre el que no hi ha una solució clara. Ens ha portat a un moment en que el que opinin els nostres representants públics i els nostres països importa poc, perquè els que realment manipulen els vaivens financers són els que han convertit tot això en un joc per guanyar diners, important-els-hi un “pito” tota la resta.

I no ha ajudat gens això del "destino en lo universal" i el de creure'ns que només existeixen els camins que ens mostren qui crida més o qui te la possibilitat que l’escoltin perquè ostenten un càrrec institucional.

Doncs no. La cosa està molt malament, i si segueixen considerant als nacionalistes i l'autogovern com els culpables de tot això, que repassin les hemeroteques i que observin que les coses no són com intenten transmetre amb reinterpretacions que semblen una burla, sinó que la seva intenció és més la de tornar a subjugar i trepitjar els drets nacionals de persones que no creiem en l'Espanya única, on no tenim cap veu, ni l'hem tinguda mai. On estan convençuts que les reivindicacions de Catalunya han estat una anècdota i una forma de creure'ns quelcom que no tindrem mai.

I acabo recordant de nou on soc en tot aquest panorama: sóc liberal, socialdemòcrata i humanista a parts iguals.

I sóc nacionalista. Per cert, ia més m'agrada tenir opinió ... algun problema?.

Setciències i dictadorets de fireta.

Darrerament es fan més visibles i evidents segons quina classe de aconselladors professionals, que amb aspiracions de savis, es veuen autoritzats a donar-te instruccions sobre coses sobre les que no necessites saber res.

Passa en restaurants en els que sense preguntar-ho redirigeixen les teves decisions en el que et ve de gust menjar, canviant les teves decisions, perquè les posen en dubte amb bones paraules. Tot això sense preguntar-te el que t'agrada, o si tens molta o poca gana, o quines són les teves limitacions econòmiques.

Passa amb persones que s'autoqualifiquen com a professionals del consell, que lluny d'estudiar amb tu el que necessites, es llancen a deixar-los anar indicant com hauries treballar i en quines qüestions t'hauries recolzar, i et deixen anar consells apresos de memoria, sense que hi hagi hagut cap petició d'ajuda.

També n'hi ha que estan de "segurates" en segons quin lloc, i sense escoltar-te, decideixen que aquí no entraràs i punt.

O també hi ha funcionaris no importa en quina administració, que se salten a la torera el que vols, per aconsellar el que has de fer sense preguntar que necessites i per què ho necessites, llançant-se a donar opinions i consells en coses que no t'interessen.

O alguns polítics, que per tenir un càrrec institucional que "ha guanyat" perquè un o altre polític del seu partit té un càrrec rellevant (limitat en el temps), tot i tenir autoritat, pot no tenir cap preparació per ocupar-lo, i confon el bé comú amb la veritat, i es creuen els propietaris de la raó.

O aquells que perquè saben que els que estan esperant-se a la cua van a veure'ls a ells, es "vesteixen" d'importants i es creuen autoritzats a tractar-te com un inútil que necessita el ser aconsellat per ell.

O aquelles persones que atenen el públic, i que mirant-te amb superioritat, t'ignoren, quan els preguntes si tenen aquest o aquell producte, i et responen que tenen el que hi ha a la prestatgeria, sense preocupar-se per les teves necessitats.

També hi ha participants de "psicotertulias" que acaben creient-se les seves opinions, perquè son els que criden més, impedeixen parlar als altres i es creuen opinadors professionals amb dret a convertir en realitat un simple rumor.

Molts d'ells se senten amb "suficient experiència" (superior a la teva), perquè fa 10 anys que hi treballen, i moltes vegades, el seu "expertise" es basa en haver repetit deu vegades un any mal après.

Tots estem en un procés d'aprenentatge constant i tenim l'obligació, de convertir-ho en el nostre know-how. Hem de tenir en compte, que aquells als que la nostra feina ens obliga a relacionar-nos amb els demes, podem trobar-nos amb dos supòsits,

Aquells que ja saben el que volen i t'ho demanen. A aquestes persones, que normalment et diuen per què volen aquest producte o aquest servei (o no), has de respectar la seva decisió, perquè no saps quin ha estat el seu procés reflexiu fins a arribar a aquesta conclusió.

Aquells que no saben molt bé el que volen has d'ajudar-los en una elecció i en una decisió, per tant hem de dotar-los de tota la informació que li puguem proporcionar, per tal de que la seva decisió final, la que és la decisiva, la prengui perquè li hem proporcionat tots els elements racionals que necessita, per qualificar bé sobre la seva decisió.

En qualsevol dels casos, aquells que envaeixen el territori personal de qualsevol consumidor, pacient, client, usuari o ciutadà, haurien observar-se a si mateixos, perquè no els agradarà el que hi veuran. 

Carregar-se de raons per continuar

El món està molt esgarriat. El nostre país es debat enmig les seves ruïnes financeres, per trobar sortides amb els remeis de sempre. Al nostre territori immediat, a la ciutat, es noten els estralls que ha causat una administració que s’ha comportat de forma alegre i despreocupada durant anys, i per tant no els importava com es pagaria el que estaven fent. En la majoria de famílies, hem estat vençuts per la cultura consumista en què el més fàcil era trobar diners per pagar. Cadascú de nosaltres ens hem cregut que les nostres habilitats professionals sempre interessarien i que el mercat de treball anava sobrat d'ofertes.

Teatres magnífics, poliesportius extraordinaris, aeroports, línies de ferrocarril d'alta velocitat, autovies i altres excessos construïts amb diners públics on aquests equipaments no feien falta, i que ara són un veritable exemple dels malbarataments d'alguns visionaris que el que més els importava era lluir-se i en molts casos assegurar-se uns ingressos extra, i que ara no ens queda altra que pagar ala ciutadans.

Som en molts casos la imatge d'aquest despropòsit. Hem viscut en fals, amb els nostres recursos econòmics, fins al punt que ens hem cregut que amb el que guanyàvem cada mes podíem pagar el que ens prestava el banc, per indecent que fos la xifra. Comprar un pis, era a més moblar-lo i comprar un cotxe. Les quotes irreverents ens obligaven a comprometre'ns a tornar xifres que implicaven més d'un sou per família i durant molts anys, si preteníem viure i menjar, sense distreure'ns amb alguns luxes.

Bé, tot el que he dit fins ara són obvietats, i no per això són qüestions per passar-hi de puntetes sense fer gaire soroll. Segur que trepitgem algun ull de poll, o encenem alguna cua de palla sense voler (o no).

I vist el que es veu, com ens armem de raons per continuar?, ... Difícil, de debò difícil.

Hi ha diverses qüestions a tenir en compte. Ara ja no és possible plantejar-se les coses com s'ha fet fins ara. Una família endeutada, segueix endeutant-se. Tan sols amb el que ja deu, és suficient perquè li creixi constantment el deute, sobretot, si té dificultats per pagar al dia.

És clar que s'ha de plantejar si ha de baixar un parell d'esglaons l'escala per la que ha pujat fins ara, fins a saber que pot atendre el que ha de pagar de forma periòdica. Les coses, amb aquest panorama i a curt termini, no  milloraran. Haurem de desprendre'ns de coses.

Trobar un treball ben remunerat, també serà difícil. Tenint en compte que hem de replantejar què és un treball ben remunerat. El que fins ara s’anomenana el "mileurisme" ara resulta que és un treball amb una remuneració normal. Ara, els treballs es remuneren menys. Per sota de 1.000 euros al mes, o 7 euros l'hora és el més habitual.

Els treballs ja no són per sempre, i per millorar l'estatus professional, no queda mes remei que evolucionar en el mercat del treball. Mas formació, més experiència, més habilitats i especialitzar-se al màxim (o no), és la manera de fer camí.

S'han acabat els endeutaments de més de 500 euros al mes per família, per tenir un pis millor, o un cotxe de més luxe, o electrodomèstics més nous. S'han acabat segons quines formes d'ocupar l'oci, buscant com finançar-les. S'ha acabat comprar segons quines coses noves, que tan sols reparant les que ja tenim seguiran funcionant. Almenys de moment.

I també s’han acabat els drets laborals que s'han guanyat posant contra les cordes als que generen treball, perquè ja no saben cóm pagar-ho, si no és amb qualsevol tripijoc emparat darrere de sigles com ERE, FOGASA, CdC, o el que sigui. Els sindicats, s'han d'actualitzar i reinventar-se. Això de la lluita de classes ja es va acabar, perquè tots som de classe mitjana, o com a mínim és on ens agrada estar, i la majoria (la gran majoria) d'empreses i d'emprenedors, són petits bojos, disposats a emprendre sense massa recursos.

El que ens haurem de replantejar és com haurà d'evolucionar tot això, perquè la realitat és que està gairebé tot inventat. Les empreses si guanyen diners, haurà de notar-se en les butxaques d'aquells que hi treballen, i si perd diners, s’hauran de trobar fórmules justes (de justícia, no de lleis interpretables), perquè l'empresa no caigui.

En qualsevol cas, els que tenim de 30 en endavant, no hem deixat un bon panorama per als que ens segueixen, i hauran de reinventar-ho tot. Però tampoc ens hem d’acomplexar, perquè tenim el deure d’ajudar-los.

Ja no hi ha feines per tota la vida

O al menys aquesta hauria de ser la nostra forma de pensar. Es clar que em posaré en un jardí que no se cóm me’n sortiré, però vull donar la meva opinió.

Els drets laborals son quelcom que s’ha aconseguit durant anys, amb la fèrria negociació dels sindicats. Tots aquells que hem treballat per altres, hi hem sortit guanyant, perquè no se’ns pot acomiadar alegrament, i els anys treballats li donen valor afegit a allò que cobrarem en cas d’acomiadament.

Per altra banda, això vol dir que s’ha incentivat la permanència al lloc de treball, com una forma de fer-li guanyar valor. I per tant s’ha desincentivat la recerca de noves feines, voler canviar de lloc de treball i prosperar en una altra empresa.

Les empreses tampoc han fet els seus deures i no han fet res per gestionar de forma correcta el talent dels seus treballadors, i en molts casos han continuat al seu lloc de treball de sempre, sense permetre’ls-hi millorar ni créixer professionalment.

També s’ha de recordar que molts empresaris “de manual” han convertit la gestió de la crisi en allò que s’espera d’ells: redimensionar la seva empresa, cercar millores en els costos, assegurar els cobraments, i aprofitar les eines que li atorga la Llei per acomiadar gent i reduir l’empresa fins a l’extrem de poder “aguantar” el que duri la crisi.

N’hi ha ben pocs que han fet bona aquella frase que diu “si seguim fent el de sempre i perdem l’oxigen, es millor canviar d’estratègia”, i s’han dedicat a pensar en reduir el cost per mantenir-se i no ha fet res per creixer.

Be, ara hi ha el que hi ha. Una societat en crisi, les empreses en crisi, el treball en crisi, el sistema en crisi, el país en crisi,... i a mes a mes aquells que han de deixar diners perquè d’altres els moguin i puguin comprar el que sigui a crèdit ja no ho fan, i per tant els compradors en potencia tampoc mouen diners i tot es va aturant poc a poc.  

Els darrers cinquanta anys, l’economia s’ha basat en treballar a crèdit. Ara ens hem d’acostumar a tenir els diners abans de comprar. I si no tens els diners, no ho pots fer.

No n’hi ha prou en posar garanties com els totxos. Fins i tot no n’hi ha prou en demostrar que guanyes prous diners.

Tampoc pots refinançar res si no es amb canvis en l’interès que et cobren pels diners que ja els deus, i una millora substancial en les seves garanties complicant la vida a la família.

La banca esta fent malament els seus deures, perquè tot plegat s’està deteriorant de forma ràpida i irreversible, i aquells que tenen talent per fer coses a força de no trobar ajuda, acaben enfonsant-se.

La formació, la millora de la capacitació, la recerca de feina on millorar els coneixements, entendre el canvi de lloc de treball com una manera de prosperar, i per tant trobar empreses disposades a gestionar el talent i cercar-ne de nou, hauria de formar part de l’ADN dels agents laborals: dels treballadors,  dels sindicats i de les patronals.

Hi ha d’haver un canvi substancial d’estratègia si volem tornar a mirar el futur amb esperança.

Noves formes de negociar

Tots estem d'acord en que fer negocis, consisteix en negociar i treure-li profit.

S'ha passat de voler guanyar (i per tant hi ha d’haver un guanyador i un perdedor), a una altra forma de veure-ho, i reconèixer que la millor manera de donar per bona una negociació és que els dos guanyin (win to win).

Establertes aquestes bases, cal buscar les formes de donar valor a l'intercanvi. Es va començar amb la “barata” (trueque), que consistia en que tots dos negociadors li donessin el valor d'ús que li anaven a donar, i per tant s'intercanviaven béns i serveis en funció del valor que li donaven cada un dels negociadors. És a dir, que tots dos sortien guanyant amb l'intercanvi, perquè resolien la seva necessitat amb la “barata”.

Més tard se'ls va donar un valor comptable. Es tractava de posar una xifra en clau de valor i aquí va sorgir la necessitat de l'existència de monedes, en què calia que se'ls reconegués la validesa del canvi. Va cobrar gran importància el concepte de "guanys". El cost de fer alguna cosa amb l'habilitat personal (artesans, etc), i que valoressin (en monedes) que el producte resultant tenia un valor més gran del que havia costat, va permetre (i permet) que hagi negocis i beneficis.

Bé, fins aquí tot està més o menys bé. Però hi va haver un moment en que diners es va convertir en un producte més. I es podia (i pot) negociar amb ell. I per donar-li valor es va fer fort el model d'especulació que ha permès valorar més o menys, en funció de si qui vol aquests diners, li dóna més o menys valor. Fins i tot el suport d'aquells que fan negoci amb els diners, han aconseguit que siguin tan sols una anotació comptable i tenir beneficis només amb aconseguir que se li doni més o menys valor.

I just en aquest moment, on el producte ha perdut la força en el valor de l'intercanvi, i en canvi el que té importància és el "cognom" dels diners amb què es paga, tot comença a cobrar complexitat.

I evidentment, quan els diners només sustenta el seu valor, en "l’apreci" que li donin els que negocien amb ell i per tant el consideren un producte més, això es complica.

I ho compliquem quan apareix un element més, que és la capacitat d'endeutar-se. I aquí he de fer un apart. Si endeutar-se consisteix en fer-ho per crear una empresa, que generarà diners i que donarà ocupació, o que en definitiva generarà negoci, fenomenal.

Si endeutar-se consisteix en només això: endeutar-se, anem malament.

I tornem a l'assumpte: a les noves formes de fer negoci. La d'ajudar a aquells que generaran treball i a millorar les condicions generals amb nous productes i noves formes de fer. Apostar per les noves idees.

Posar en clau de valor les coses (posar-li preu) no només és legítim sinó que és necessari.

Trobar empreses de les que necessites béns i serveis, i ells també necessiten dels teus béns i serveis, és una magnífica manera de considerar convertir la relació professional en un "barata" (trueque), en el qual intervenen els documents que la llei té establerts, però en el que no es fa una transacció en monedes, sinó que en productes posats en valor.

Aquesta és una nova manera híbrida, en la qual es combinen la forma tradicional i la de l'intercanvi, que molts emprenedors ja comencen a pensar per realitzar els seus negocis.

I cal tenir en compte que és una forma nova, (encara que no és nova), de realitzar una transacció.

Jo sóc de l'ARA

La transformació de la societat.

Les fórmules de treball estan canviant. Els models i l'essència mateixa de com actuar davant les situacions s'està transformant ràpidament i la societat de la immediatesa informativa, està accelerant cada vegada més tot això.

Ha arribat a un punt, en què ja no es pot parlar de cicles. Els cicles transformadors s'han pogut mesurar en el temps, quan es disposava de temps.

Ara, els mateixos "actors" de l'actualitat exigeixen immediateses i això, obliga a millorar els processos transformadors, per fer-los més ràpids. Fins i tot hauríem de situar en certs trams del camí d'aquesta immediatesa fórmules de "prova i error", per poder realitzar les modificacions oportunes que ens permetin cercar l'excel·lència.

Quan no es busquen fórmules per millorar els processos, i canviar o modificar els que ja es fan servir, s'entra en el conformisme que ha permès la perpetuació de fórmules que al seu dia van ser bones, però que ja estan caduques i han perdut el contacte amb la realitat.

Arribats a aquest punt, el lector ha de preguntar-se si estem parlant de política, d'economia, d'enginyeria mecànica, de noves aplicacions online o de què caram estem parlant .

Estem parlant de tot. Hem arribat a la fi d'un sistema on els referents són "el que s'ha fet sempre", per utilitzar els de "que es necessitarà demà, que sigui per avui i ara mateix".

La meva apreciació és que és un pas més del que es va anomenar al seu dia "la societat líquida". I aquest nou pas basat en diversos punts

No conformar-se amb res. Ser inconformista, buscar el canvi per millorar i entendre’l com una gran oportunitat i no com una amenaça.

Voler-ho d’immediat. Posposar els canvis, convertir-los en llargs camins carregats de traves perquè s'acabi desistint, és una cosa a la que no estan disposats.

Ser persistent. No rendir-se. Insistir i insistir. Quan es cau, aixecar-se de nou.

Sentir-se part dels canvis. Saber que s'ha arribat al final d'un model, o que es necessita actualitzar-lo i formar part de les solucions, és una cosa imprescindible per al sentiment de pertinença.

La força del sentit comú. Ser molt racionals. Qualsevol cosa que es vol afrontar, té components de moltes classes. Cal pensar des de tots els punts de vista. La realitat de les dades, les intuïcions, el que pot sortir malament, el que pot sortir bé. Quins canvis es proposen. Com fer-ho. Aquests haurien de ser processos racionals. El pas de voler fer-ho és l'únic pas que és emocional.

I curiosament els canvis, les transformacions i les millores no tenen actors d'una edat concreta. És l'aposta de la realitat per un estil de vida, i això no té data de naixement en un document d'identitat, sinó que forma part de la nova forma de ser i de viure de la gent que vol estar al dia.

Ajudar als autors.

He estat reflexionant sobre això dels drets d’autor. La llàstima es que els de l’SGAE s’han guanyat l’odi visceral que hom els professa, i que els continguts d’aquest article, no volen defensar de cap manera la gestió d’aquesta societat, sinó que vull defensar la raó de ser d’algú que defensi l’autoria d’una cançó, d’un poema, d’una opinió o d’un electrodomèstic.

I al damunt ho posaré en primera persona. Fa molt temps que estic escrivint un llibre, que ja està acabat en un 99,9%. Un il·lustrador ha fet tots els dibuixos, hi ha intervingut dos correctors d’estil i hi hem posat molta sabiduria contrastada amb tècnics de totes menes, per no escriure una mena de recull, sinó que un llibre original fruit de uns quants anys de feina.

No us vull enganyar, tots els que hem intervingut en aquest llibre, confiem en dues coses: que agradi i sentir-nos compensats. Compensats no tan sols pel fet de que la gent ens manifesti que també li agrada, sinó que esperem que econòmicament sigui rendible haver dedicat el temps i els esforços necessaris per dedicar-nos a fer-ne un altra.

Em preocupa pensar que algú agafi aquestes il·lustracions o els texts, els copii, ho faci passar per un “comparteixo arxius” i immediatament sigui una mena de discurs que cadascú es pugui atribuir l’autoria, que hi guanyi diners qui no ha fet res i els pobres “pardillos” que hi hem dedicat el temps per crear-ho, la feina i l’esforç econòmic ens quedem amb cara de gilipolles, mentre algú ens escridassa perquè estem a favor d’alguna cosa que defensi els nostres interessos.

Quan vaig al supermercat, no puc agafar uns espagueti i endur-me’ls sense pagar. I si els pago, els puc compartir amb els que mengin a la mateixa taula i quan s’acaben, se’n han de comprar mes.

Durant molt temps, la forma d’actuar i el respecte a l’autoria ha estat cultivada per molta gent, però quan hem entrat en l’univers online, la cosa ha proporcionat un nivell de llibertat d’apropiació, que ha passat de llarg la ratlla que limita el robatori.

Estic convençut que algú dels meus lectors habituals es probable que no els agradi això que acabo d’opinar, però confio que hi reflexioni abans de rebatre-ho, i que cerqui arguments que li donin la raó, si es que m’ho vol respondre.

No sé pas.

No sé per on començar. M’agradaria tirar-me directament a la jugular d’algu, per extraure tota la mala llet que porto a dintre. Només que comences a parlar, ja en tindria prou per vessar la meva ràbia i deixar-la de contenir.

Jo sempre he dit que milito en la religió del “sentit comú”, i sabeu que passa, que darrerament no em quadra res. No se en qui creure.

La política dels gests continguts de tots aquells qui s’exposen a l’opinió pública, està calculada al mil·límetre, i això es un esforç que ara s’agraeix, perquè una cosa es considerar-nos a tothom un ramat, i l’altra permetre que tinguem una opinió. Encara que aquesta opinió, segueix sent mediatitzada i orientada per allò de “aboquem porqueria” amb contundència, sovint i dirigida contra algú, perquè hi haurà un moment, en el que ja tothom s’ho farà seu i es convertirà en l’opinió de molta gent.

La veritat es que la crispació, la indignació, la ràbia,... s’acumula quan, el que mes el que menys, coneix casos de problemes econòmics, atur, salut, i d’altres provocats per una “societat idíl·lica” en la que tothom podia ser ric sense tenir diners.

Ara tothom en paguem les conseqüències. Si ho afegim tot en una sola família, es probable que veiem una situació insostenible de la que probablement en som culpables indirectes, per haver-nos cregut tot el que ens deien. Però ara es la mateixa circumstància però a l’inrevés.

Ara sembla que tothom ha descobert la realitat més fosca de cóm estan les coses, i tothom ens dediquem a cercar culpables. Que si aquest, que si aquell, que si les corporacions, que si els especuladors, que si els bancs, que si els politics, que si els nouvinguts, que si els empresaris, que si els sindicats,...

Torno a recordar la “teoria de la pistola”, en la que recordava que quan simules una pistola amb la ma, disparant un tret, l’índex apunta cap on dirigeixes la teva ràbia, el dit gros apunta cap dalt, i tres dits en senyalen a tu mateix.

Tothom sap, que la critica sense deixar parlar l’altra, cridar mes que ningú, tenir la raó en la versió mes negativa de la situació, porta a crispar l’altra i guanyar el debat. Però la veritat es que d’això, al menys jo, ja en començo a estar tip.

De lladres, manipuladors, especuladors i gent a l'ombra, n’hi ha hagut sempre. Ara, tenim la possibilitat de descobrir qui son, perquè l’opinió pública es part de l’exigència que tothom faci servir la transparència com a vehicle de la seva gestió. Però compte!, hi ha qui utilitza aquesta excusa per assenyalar d’altres, sense recordar que no hi ha ningú que pugui fer d’àrbitre, sense que se’l trobi net de qualsevol culpa.

Ens queden les conviccions. Construïdes a la forja de tot allò que t’encaixa mes i que acabes creient-te. I que no ens oblidem que hi ha parts proporcionals de coses que t’han dit repetidament, les teves creences, les informacions que creus les correctes, els sentiments, i el teu entorn.

Jo seguiré militant en el sentit comú, aquell de em permet ser reflexiu i tenir opinió.

Si jo aspiro a guanyar diners, soc culpable d’alguna cosa?

Fa uns quants dies que m’esgarrifa comprovar el que està succeint. Els titulars de les noticies penalitzen que algú guanyi diners ni que sigui de forma honrada.

Afirmacions com “no pot ser que (aquest o aquell), guanyi XXX.XXX euros per una feina que d’altres cobren 10 vegades menys!”, son les que encapçalen moltes tertúlies d’opinadors professionals i per tant es trasllada al carrer de forma immediata.

Que un alt responsable d’un banc que guanya diners, cobri una quantitat indecent es trist i et fa obrir els ulls, però no hauria de ser motiu d’angoixa col·lectiva. Que un alt responsable d’un banc, que l’han hagut d’intervenir i ajudar amb diners públics, cobri una quantitat indecent de diners si que es vergonyós. Que la seva rebaixa de sou no formi part de les mesures per resoldre els problemes de diners de la seva empresa hauria d’estar penalitzat per la Llei.

Que aquest o aquell personatge públic, reconegut, que atrau gent, que ajuda amb el seu poder de convocatòria donar a conèixer aquest o aquell producte se’l pagui generosament només perquè surti a costat de la marca, per a mi, ho fa ben fet cobrar el que pugui i el que estiguin disposats a pagar qui el contracta. Tant si es un membre de la Casa Real, com si es un esportista d’elit. Si ha comés un delicte penat per la Llei, que se’l castigui. Però no per cobrar tot el que pugui.

En un moment de crisi, quan la gent normal, la feinada que tenim per arribar a fi de mes, surt una noticia d’algú que cobra molt, ens esfereïm.

A nord-amèrica, molts professionals son valorats pel que son capaços de guanyar, aquí els posem sota la lupa dels que fan maleses.

Confiem que l'any 2012 ens vagi be.

Avui probablement no es un dia extraordinari per parlar de res en concret. Es un dia mes aviat vulgar. És un 27 de desembre qualsevol.

Si no cau en diumenge o en dissabte, pot passar fins i tot desapercebut.

Han passat noticies que potser acabin sent rellevants, però que acabaran en l’oblit, situant l’esdeveniment en “un dia de final d’any als voltants de Nadal”.

Els Reis obrint solemnement la desena legislatura de la democràcia. L’Ana Botella nova alcaldessa de Madrid. L’expresident Camps dient a la sortida del judici per la trama Gürtel que “avui s’ha punxat el globus”,... de debò coses que tot i la seva importància son de poc calat i relleu.

Aquests dies de Nadal, Sant Esteve, el dia dels Innocents, Cap d’Any, revetlles, nadales, llums de colors als carrers, torrons, les escoles de vacances, patges, reis d’Orient, Santa Claus, gent amb bosses de compra pel carrer, àpats i demés, son dies que hi segueixen havent problemes econòmics, atur, accidents, i gent que se’n va.

Son dies de tot. De cridòries, de silencis, d’àpats enormes, de llargues sobretaules, d’alegries i tristors i de sortir a gaudir de la festa i ganes d’estar a casa  quiet i recollit.

Es la temporada dels contrastos, quan et recordes de qui ens ha deixat i tens records farcits de sentiments dels moments que has passat amb ells, i moments plens d’intensitat quan veus als nens fent “cagar el tió” amb els ulls vidriosos al veure que hi ha torrons i neules i alguna joguina o algun tros de carbó de sucre.

Son dies que quan ja els has passat sembla que quan estan a punt d’arribar, tems com seran. Quan hi ets tens moments únics en els que mires qui t’acompanya com intentant que aquell record hi estigui per sempre. I quan els has passat, et queda la resta d’hivern, que sembla que s’allarga pel davant, com veient que has fet tantes coses en pocs dies que ara tot s’hagi acabat.

Res no s’atura. Tot segueix. Tot va avançant a pas de “pinyó fixa”, sabent que el temps va fent i que un any ple de records ja està quedant enrere i que un any ple de futurs esdeveniments ens escriurà la història que ens succeirà cada dia durant el 2012.

Bon any Nou.