Fins on arriba la nostra paciència

Avui m'he descobert prenent més d'un cafè a la terrassa del bar proper a casa meva. M'he llegit dos diaris gairebé sense adonar-me mentre em cruspia els cafès sense pietat.

No esperava trobar cap notícia agradable ni motivadora, ja que ni tan sols les que ho intenten, ho són.

Ni tan sols la situació de violència física i verbal que ens transmeten en els rotatius sobre qualsevol altre lloc del món, ofega el "lament" de decrepitud que crida la situació del nostre país.

Els ciutadans ja hem entès que no es tracta de canviar les cares de qui governa, ja que no tan sols no han canviat les perspectives de futur, sinó que es veu a venir que ens dirigim de forma constant a l'abisme. Un d'aquests abismes que no es veuen però que s'intueixen.

I el pitjor és que com els grans temes financers i econòmics no es decideixen ni a Europa, sinó que estan en mans dels "Mercats" i per tant els governs no tenen ni idea de com controlar-lo, han decidit pressionar més en aquells temes que més defineixen la política d'un o altre partit gran de l'Estat: el "jacobinisme" i la recentralització.

Amb excuses fonamentades en les consignes més casposes que se'ls ocorren, segueixen espatllant una i altra vegada la convivència, amb decisions que per injustes i malintencionades, intenten que tinguin més "volum i eco" que qualsevol altra cosa que passi en la realitat del país .

Jo seguia bevent el cafè, fins que he recordat que em queden menys de 10 euros a la butxaca per donar-me aquest "caprici" del cafè durant aquesta setmana, que no sé quant em costaran els medicaments que vaig aniré a buscar demà, que no sé com atendré el rebut del préstec, que ja se m'ha acabat la prestació per desocupació, que no sé com posaré gasolina al cotxe per anar a Barcelona a l'entrevista de treball (en la que em van a rebutjaran perquè tinc més de 50 anys), i tampoc sé quants diners em costarà aparcar en aquesta ciutat a 40 quilòmetres d'on visc. I no vull pensar en el menjar, perquè els tres que vivim a casa depenem d'un sou d'un treball que contracten un dia abans i descontracten un dia després.

I a més, descobreixes que el govern central ens recorda que som un país de persones amb capacitat de sacrifici i que les mesures que es prenen, ho fan per tenir un futur millor i en benefici de tots (?).

La situació descrita no és fictícia. La situació descrita comença a ser comú entre molta gent i el sentiment d’estar-ne fart comença a mostrar signes d'evidència.

 (Nota de l'autor: Aquesta historia de ficció està inspirada en la realitat. Els personatges son reals, encara que no responen a la història de ningú en concret)