O al menys aquesta hauria de ser la nostra forma de
pensar. Es clar que em posaré en un jardí que no se cóm me’n sortiré, però vull
donar la meva opinió.
Els drets laborals son quelcom que s’ha aconseguit durant
anys, amb la fèrria negociació dels sindicats. Tots aquells que hem treballat
per altres, hi hem sortit guanyant, perquè no se’ns pot acomiadar alegrament, i
els anys treballats li donen valor afegit a allò que cobrarem en cas d’acomiadament.
Per altra banda, això vol dir que s’ha incentivat la permanència
al lloc de treball, com una forma de fer-li guanyar valor. I per tant s’ha
desincentivat la recerca de noves feines, voler canviar de lloc de treball i
prosperar en una altra empresa.
Les empreses tampoc han fet els seus deures i no han fet
res per gestionar de forma correcta el talent dels seus treballadors, i en
molts casos han continuat al seu lloc de treball de sempre, sense permetre’ls-hi
millorar ni créixer professionalment.
També s’ha de recordar que molts empresaris “de manual” han
convertit la gestió de la crisi en allò que s’espera d’ells: redimensionar la
seva empresa, cercar millores en els costos, assegurar els cobraments, i aprofitar
les eines que li atorga la Llei per acomiadar gent i reduir l’empresa fins a l’extrem
de poder “aguantar” el que duri la crisi.
N’hi ha ben pocs que han fet bona aquella frase que diu “si
seguim fent el de sempre i perdem l’oxigen, es millor canviar d’estratègia”, i
s’han dedicat a pensar en reduir el cost per mantenir-se i no ha fet res per creixer.
Be, ara hi ha el que hi ha. Una societat en crisi, les
empreses en crisi, el treball en crisi, el sistema en crisi, el país en
crisi,... i a mes a mes aquells que han de deixar diners perquè d’altres els
moguin i puguin comprar el que sigui a crèdit ja no ho fan, i per tant els
compradors en potencia tampoc mouen diners i tot es va aturant poc a poc.
Els darrers cinquanta anys, l’economia s’ha basat en
treballar a crèdit. Ara ens hem d’acostumar a tenir els diners abans de
comprar. I si no tens els diners, no ho pots fer.
No n’hi ha prou en posar garanties com els totxos. Fins i
tot no n’hi ha prou en demostrar que guanyes prous diners.
Tampoc pots refinançar res si no es amb canvis en l’interès
que et cobren pels diners que ja els deus, i una millora substancial en les
seves garanties complicant la vida a la família.
La banca esta fent malament els seus deures, perquè tot
plegat s’està deteriorant de forma ràpida i irreversible, i aquells que tenen
talent per fer coses a força de no trobar ajuda, acaben enfonsant-se.
La formació, la millora de la capacitació, la recerca de
feina on millorar els coneixements, entendre el canvi de lloc de treball com
una manera de prosperar, i per tant trobar empreses disposades a gestionar el
talent i cercar-ne de nou, hauria de formar part de l’ADN dels agents laborals:
dels treballadors, dels sindicats i de
les patronals.
Hi ha d’haver un canvi substancial d’estratègia si volem
tornar a mirar el futur amb esperança.
No hay comentarios:
Publicar un comentario