L'Extra nº 303

L'Extra nº302

Europa ha tornat a fer evident que la democràcia està en crisi.

He intentat imaginar-me quin seria el millor títol per aquest article, però tots els que he explorat, em semblen curts en apreciacions.

M’he decidit per aquest perquè probablement resumeix el sentiment que et queda retingut en el teu cap, allà on s’emmagatzemen les conviccions.

Les primeres reaccions són les més d’estómac, i probablement van farcides de preguntes amb respostes òbvies, però que es quedaran sense resposta pública.

Per què es reflexionen els resultats tan sols sota conceptes de dretes i esquerres?

Per què els dos partits de més pes a l’Estat han ignorat la resta?

Per què els socialistes han plantejat la campanya novament en clau de la por a que guanyin els altres? (de fet, han guanyat els altres)

Per què els del PP han parlat d’Espanya i tot el que fa malament el govern, i d’Europa no n’han parlat gens?

Per què el president Montilla explica eufòric que han guanyat?

Per què la Sra. Sánchez Camacho (PP), parla de que s’ha acabat el tripartit a Catalunya?

Per què la candidata Maria Badia (PSC-PSOE) es queixa que només ells han parlat d’Europa i la resta no? (...!!??)

Per què en Puigcercós (ERC) parla amb eufòria de la victòria? (...?)

Per què en Romeva (ICV) va fer servir la por de “si no surto em retiro” per motivar el vot?

Per què en Mas (CiU) veu els resultats tan sols en clau catalana, obviant els resultats en clau europea?

La realitat és aquesta:

El PP espanyol ha aconseguit per a l’EPP/ED 23 escons (de 263/8.5%).

El PSOE ha aconseguit per al PES 21 escons (de 162/13%).

CiU ha obtingut 2 escons per a ALDE (de 80/2%).

ERC ha aconseguit 1 escó per a GREENS/EFA (de 52/2%).

ICV ha aconseguit 1 escó per a GREENS/EFA (de 52) i 1 escó per a GUE/NGL (de 33/3%).

UPD ha aconseguit 1 escó pels “Others” (de 94/1%).

Ningú sap què caram representen cadascun d'aquests grups.

Espanya és el 6,8% de decisió al Parlament Europeu (50/736 escons), i Catalunya hi està representada per 8/736, o sia un 1%.

Ni tan sols els polítics es creuen el pes de les nostres decisions a Europa i han hagut de donar lectures estranyes als resultats, sense recordar que a Catalunya, la participació ha rondat el 35% dels electors amb dret a vot.

Patètic.

La Veu nº1395

L'Extra nº 301

Sant Tornem-hi

Aquestes darreres setmanes han estat setmanes d’eufòries incontrolades i emocions sobreeixides. Han estat dies d’estranyes sensacions, de sentiments col·lectius on tots ens sentim guanyadors, solidaris i com submergits en basses plenes de felicitat. Res importa aquestes setmanes que no hagi estat la fita realment difícil i insòlita, on els catalans ens sentim poderosos, el Barça és tricampió.

Els polítics del país han estat d’acord, sense importar el partit, Espanya ha oblidat que a la Copa del Rei hi varen haver xiulets, i s’ha afanyat a dir que tots els “20.000 españoles” que hi havia a l’estadi de Roma han estat una gran afició i avui ja ningú parla que la setmana passada hi va haver el Debate del Estado de la Nación més “cutre” de la nostra democràcia.

Inclús el president Montilla reconeixia que, davant els moments de crisi, anava bé l’eufòria col·lectiva de tot el país.

Inclús ha passat desapercebut tot el que ha passat a l’ajuntament d’Igualada aquesta setmana, on els regidors han fet de les seves, tot pensant-se que, donada l’eufòria col·lectiva de tots els igualadins, no hi hauria el ressò adequat de voler-se sortir amb la seva de l’equip de govern i la poca traça del cap de l’oposició.

Al damunt, fa la sensació que s’hagin tirat els trastos al cap, però la realitat evident és que han jugat amb les il·lusions del moviment ciutadà que està exemplificat en els integrants de la Plataforma per una Vegueria Pròpia i les quasi unànimes adhesions de la majoria d’ajuntaments de la comarca, Consell Comarcal inclòs.

El 2007, es va presentar una moció per part de tots els partits de l’oposició al Ple municipal, que instava l’ajuntament a adherir-se a la voluntat que tinguin en compte l’Anoia -i per tant Igualada- per afegir-se a les ciutats capitals de comarca que reclamen la vegueria pròpia.

En el panorama de creació de vegueries, les opcions d’Igualada són tres: anar a la Catalunya Central, tenint en compte que Manresa i Vic s’estan repartint les subseus i delegacions sense tenir-nos en compte (ja ho aventuràvem fa mesos) defensada pel govern de la Generalitat. Anar a la Regió 1 o sia l’àrea metropolitana de Barcelona (on cap territori ni institució ni partit polític compten que hi estem) defensada per l’Entesa per Igualada, o a la Vegueria Penedès (on seríem el 30% de les decisions, de la representació política i on podríem fer força), defensada per la Plataforma ciutadana PER UNA VEGUERIA PRÒPIA.

Bé doncs, el grup municipal de CiU, va i presenta una moció al Ple, denunciant que ja que la Generalitat està repartint les subseus de la Catalunya Central a Vic i Manresa, creu que Igualada hauria de reclamar-les, tot “ignorant”, no sé si per oblit o de forma deliberada (no se què és pitjor) que hi havia una moció aprovada pel Ple al 2007 a la que Igualada ja estava identificada en una direcció: la de la vegueria Penedès-Anoia.

La situació insòlita és que l’alcalde li adverteix que si presenta la moció i davant de l’absència del regidor d’ERC, és probable que perdi la votació i li pregunta si la vol retirar. I el que hauria de ser cap de l’oposició diu que no.

I és clar, el govern d’Entesa aprofita i diu que l’opció de l’equip de govern municipal no ha estat mai la d’anar a la Catalunya Central i que estava coartada per la moció aprovada el 2007 d’anar a la vegueria Penedès; per tant aprofita per posar a votació una moció en procediment d’urgència per recuperar la iniciativa i posicionar l’ajuntament en la insòlita reclamació d’estar a l’àrea metropolitana de Barcelona.

Sí, és veritat, l’equip de govern no té la majoria, però si hi falta un regidor que és a la final de Roma, el que realment val és que, si hi ha empat, el vot de qualitat és el de l’alcalde.

Doncs apa. Tornem a tenir a Igualada en terra de ningú i la ignorància política dels uns (o no) i la supèrbia dels altres (o no) han tornat a deixar a Igualada en terra de ningú.

Entre tots estan aconseguint que al final els ciutadans estiguem cada vegada més emprenyats, perquè no sabem exactament a què juguen. Ara (al menys jo) volem escoltar les imaginatives explicacions (ja ho veureu) que justifiquin aquest nou símptoma de miopia municipal. I aquestes explicacions les hauran de donar els protagonistes polítics d’aquesta quantitat de bestieses.

Confiem que CiU no presenti la mateixa moció que ha presentat a l’ajuntament d’igualada a un plenari del Consell Comarcal. Vista la moció presentada, es contradiu de forma evident amb la voluntat de tenir una vegueria pròpia i, en cas de ser aprovada en els mateixos termes, ens situa de fet en la vegueria de la Catalunya Central.

Per cert, m’agradaria saber on s’invertiran els propers anys, els diners de les inversions europees, si al l’eix mediterrani des de Múrcia a Marsella o a la plana interior. Ho dic per saber si ens convé més apropar-nos on es gastaran els diners, o volem seguir mirant cap al Berguedà o Osona, o el Bages, on no hi pintem res.

Resumint, ja tornem a estar en aquella posició que ens ha deixat sempre fora del mapa.

L'Extra nº 300

Calaix de Sastre 273

L’Administració encara no s'ha assabentat que hi ha crisi

Fa uns dies van entrevistar a la ràdio el president de Foment del Treball, en Joan Rosell. Em va cridar l’atenció aquesta afirmació, que anava acompanyada d’una altra: L’Administració encara no s’ha assabentat que hi ha crisi, els que ho sabem som els ciutadans. És ben veritat. Curiosament aquells com jo que no hem fet mai de l’independentisme la nostra bandera, ens comença a fer el rau rau l’estómac quan veiem que han convertit els catalans -des de fa uns anys- en ciutadans de tercera, esquilmant-nos les inversions que necessitem per continuar tenint ritme de creixement, en favor d’altres comunitats autònomes. Altres comunitats que jo classifico en dues menes. Les que han utilitzat els diners públics que no generaven -i que rebien de les altres que tributen més- en favor d’acostumar els que hi viuen a dependre dels subsidis, i les que han posat tots els hams possibles per endur-se’n al seu territori totes les noves inversions i el creixement, a base de primar-les amb la connivència del Govern Central, amb les inversions que no han fet a Catalunya. Curiosament, tot això ho han disfressat de diversos discursos i adjectius, que utilitzen segons el moment. Ara ja no tenen el mateix significat paraules com: lliberal, conservador, nacionalisme, progressisme o ser d’esquerres o dretes. Depèn de qui ho digui, té un significat o en té un altre. S’ha perdut la realitat inclús en el significat d’ètica. Recordo que el desaparegut Enrique Tierno Galván va compaginar l’alcaldia de Madrid amb la vocació de professor d’Ètica a la universitat. Deia quelcom semblant a que l’ètica era una condició que s’havia de respectar en tot moment menys quan et dedicaves a la política. Actualment, dedicar-se a la política significa, en molts casos, creure’s que tens llicència per saltar-te l’ètica en dret a llei. Sinó, cal mirar sense aprofundir gaire: des del comportament dels polítics anglesos, fins els vestits d’un president autonòmic, les mentides de la tragèdia del YAK, les incongruències dels polítics que ens representen a Madrid o les promeses, diverses i incompatibles per ser certes, del president del govern espanyol i tot en només les darreres setmanes. Bé doncs, jo encara recordo quan érem uns aprenents de demòcrata als anys vuitanta, i vèiem l’exercici de democràcia que es feia al Congrés dels Diputats en el Debate del Estado de la Nación, i més d’un ens quedàvem amb la ràdio o la tele encesa per seguir-lo, com si es tractés del dia del sorteig de Nadal. El que s’ha vist aquests dies a Madrid és infumable i infame: Un pactisme per conservar la cadira i un debat erm incapaç de fer front a la realitat, on han prevalgut els canvis de cromos, disfressades de posicions dogmàtiques partidistes, enlloc de trobar maneres d’enfocar aquesta maleïda crisi des de postures pragmàtiques que permetin un ample consens. Què hi fem els catalans enmig de tot això?. Res. Ni compta què diem, ni què som ni què demanem. I a més, els nostres polítics s’alineen a Madrid amb les postures que menys ens afavoreixen. El que és emprenyador és la forma pocasolta de portar les regnes del país per part dels nostres polítics, que només ens condueixen a una mena de destí que procuro no mirar-lo als ulls, perquè tot el que m’imagino que passarà, no m’agrada.

L'Extra 299

Normalitat

Aquesta setmana, a diversos mitjans de comunicació nacional, obviant les trapelleries diverses i notícies objecte d’opinió a les quals ens tenen acostumats els nostres polítics, l’Anoia ha estat notícia. Des de notícies del tot antigues, com un català que va lluitar a la guerra i explicava que als voltants d’Igualada va estar a punt de morir pels trets d’un soldat italià, passant per l’alcalde Vich, de Vilanova del Camí, que té el trist rècord de ser el poble de la província de Barcelona amb l’índex més alt d’atur (26% de la població activa), o el trist descobriment que l’home trobat mort i sense identificar és el jove anoienc Manel del Corral. També és cert que n’hi ha d’altres, que malauradament queden amagades al darrere d’aquestes altres. Tenim tendència a cercar notícies que ens esgarrifin, per comparar-les amb les que ens afecten personalment, per comprovar que a algú no li va, ni li ha anat tan bé, com a nosaltres, o que formem part de la notícia, o el que sigui per tal de sentir-nos part de la notícia. Les més amagades són les que fan referència a coses com l’èxit de Fira Verd a Carme, amb una gernació de persones visitant el poble que feia goig, o la confirmació del lideratge de l’Aerosport 2009 com la fira de l’aire més professionalitzada, amb l’assistència de més de 4.000 persones, o l’esforç del gremi d’hostaleria i turisme de l’Anoia (GHiTA), el consorci de l’Alta Anoia i el Consell Comarcal de l’Anoia al Mercat de Santa Caterina de Barcelona, promocionant els productes de la comarca, o l’esforç dels joves de la JCI d’Igualada amb el concurs 3.000 a Debat motivant a la gent a que sigui emprenedora i treballi per crear idees i feina, tot aprenent “l’ofici d’emprenedor” vehiculats pels debats organitzats, o moltes altres que estan succeint cada dia al territori i que, pel fet de no ser tristes, lamentables, dures, difícils o marrulleres, no són objecte d’interès. I és trist que sigui així. Trist i maleïdament normal. I trobar la normalitat en no alegrar-se de les bones notícies, o girar el cap per no veure-les (perquè no són “interessants”), o no creure’s que hagi estat l’esforç personal en hores d’algú o alguns, que una activitat d’èxit se celebri, ja forma part d’allò a què ens hem acostumat a pensar que és la lògica de la normalitat. En bona mesura aquesta forma de pensar, se’ns està instal·lant dia a dia al nostre “còrtex” cerebral, fruit d’aquells estudis que diuen que, a força de veure sang, la normalitzes i per tant, cada vegada s’han de cercar notícies més colpidores per cridar l’atenció. Humilment no hi tenim res a fer, les coses són com són, i que un presumpte delinqüent de la zona torni a ser jutjat per un crim, ven més que un grapat de joves mobilitzin gent de la seva edat per aprendre a debatre i ser millors persones. Tot i que, si ho reflexionem, hauríem de fer més cas de la segona notícia.

Treballar junts... sabent on anem

Treballar junts sabent on anem és una de les coses que fan possible moure muntanyes i saltar obstacles. Des d’aquest periòdic defensem públicament la necessitat de vertebrar un territori que ens és proper, on tenim les mateixes necessitats i on tenim interessos conjunts i compatibles. Aquest territori és el que podria ser la Vegueria Penedès. És clar que en bona mesura, qui ho té tot a dir és la ciutadania i qui ho té tot a fer són els polítics i les institucions. Sempre és difícil separar els interessos polítics/partidistes dels interessos ciutadans i del territori. Si hem de pensar en els interessos dels partits, és ben clar que hi ha partits que treballen per defensar un model de divisió territorial que els afavoreixi, deixant absolutament al marge els interessos dels ciutadans i dels ajuntaments i de les institucions comarcals. Tan sols es tracta de defensar de forma carrinclona i a “tiro passat” allò que els interessa, com és continuar mantenint la força de Barcelona ciutat i el seu entorn, i juntar en un sol territori administratiu aquelles quotes de poder que sempre estaran instrumentats per veure quina comarca els domina, per així escombrar cap a casa. El Bages, l’Anoia o Osona tenen interessos incompatibles exemplificats en “el que jo vull, l’altre també”. Que bé que els va als qui segueixen veient la conurbació territorial metropolitana, que els territoris del voltant continuïn barallats uns i els altres, perquè no s’ha fet un veritable aprofundiment del que necessita cada comarca. Per tant, aquesta discussió i aquest interès “malaltís” perquè els polítics i les institucions es replantegin les seves decisions de distribució territorial, no ha sortit de cap partit en concret, sinó dels ciutadans. L’altra cosa és que els partits s’hagin fet ressò de la defensa de la proposta ciutadana, i n’hi hagi d’altres que s’han dedicat a tancar-se en banda fent-se el cec, el sord i el mut, davant de la realitat o bé torpedinant decisions democràtiques del Ple, instant l’alcaldia a treballar en favor de la Vegueria Penedès. No hi cap discussió en una decisió plenària. El que és també trist és que faci temps que estigui preparada una trobada de colles castelleres de tot l’àmbit territorial del Penedès, i la colla d’Igualada hagi fet el ronso perquè ha considerat que podria ser perjudicial per als seus interessos estar en contra de la voluntat de qui governa la ciutat. Això sí, s’han posat d’esquena a la voluntat democràtica de l’ajuntament. Ah, i a més (ves per on), ara han fet coincidir aquesta diada lúdica, posant al mateix dia la que se celebra a la “vegueria central”. Voldríem creure que no s’ha contraprogramat, però es evident que hi ha algú que confon el tocino amb la velocitat. No es fa mai país només escoltant els polítics ni esperant subvencions.

Guaita que fan a l'Anoia,... o no.

No tot s’acaba tenint el Parcmotor de Castellolí. La decisió de tenir un centre on estar a l’aixoplug les outlets o disposar de tots els trumfos perquè concedeixin a l’aeròdrom la possibilitat de fer-se gran i convertir-se en l’aeroport corporatiu de Catalunya. A més de tot això “s’hi ha d’anar”. S’han de cercar totes les complicitats possibles, perquè les autoritats no tan sols es posin d’acord, sinó que pedalin juntes. Si alguna d’aquestes coses no funciona, no valdrà dir “oh, és que no està al meu terme municipal”. Tots el anoiencs depenem de les decisions i de les actituds que es prenguin ara. I no es val pensar que ens resoldran les coses des de fora. Malauradament ja està del tot demostrat. Pensar que el Parcmotor ha de ser un dels dinamitzadors de l’activitat econòmica de la nostra comarca només és creïble si les autoritats i la iniciativa privada es posen d’acord per treballar conjuntament. I les autoritats no han de ser tan sols les de Castellolí. A Òdena, a Igualada, a la Pobla, a Montbui, a tots els pobles del territori ens interessa que això funcioni i que els castellolinencs, els odenencs, els igualadins, els poblatans, els montbuiencs i tots els anoiencs en general vegem, si més no, una sortida a la greu (gravíssima) situació de l’ocupació als nostres pobles i ciutats. Les outlets. Bé, ja està. Ja sabem que es fan a Òdena. I ara què. S’hauria de pensar en com podrem reunir els esforços de totes les botigues, restaurants, zones de lleure i el que sigui, perquè la gent que vingui a comprar a l’outlet, no marxi del complex que donarà aixoplug a les outlets, sense atansar-se a Igualada o Òdena o la Pobla o on sigui, per passejar-hi, per conèixer l’Anoia i mostrar que aquí no només hi tenim botigues. També tenim gastronomia, comerços i carrers per visitar. Qui ho farà això?. Ah! com que es fa a Òdena, que ho facin els d’Òdena?. Doncs no, això no és així. Necessitem que es posin d’acord i es faci un ambiciós pla estratègic perquè qui vingui a comprar els vingui de gust passar el dia aquí, a casa nostra. L’aeroport corporatiu. Bé, si l’aconseguim ja està?. Doncs no. També s’haurà de fer quelcom per acabar de dotar de tot allò que comportin aquestes instal·lacions, perquè l’activitat econòmica que en sigui la conseqüència, no ens marxi. I qui ho haurà de fer?. Doncs les autoritats que els ciutadans hem escollit i les forces socials i econòmiques del territori, perquè al final se’n tregui profit a la zona. Aviat ens adonarem que el futur econòmic de la zona passa per estar a prop d’on es produiran els canvis i l’activitat econòmica. I això passarà per estar alerta, junts i a prop d’on passi tot plegat. Sens dubte, el que és més important és fer pinya i anar a lluitar-ho junts. Si no, tenim un futur molt cru.

A pinyó fix

Ja fa molts anys, un amic em va ensenyar una de les formes de treballar que m’ha servit sempre.

Es la teoria del pinyó fix. 

Recordeu aquelles màquines de aixafar grava de fa vint o  trenta anys?. Eren unes maquinotes enormes amb un corró al davant. Només tenien una marxa endavant i una marxa enrere. Traçaven un camí i, a poc a poc, anaven trepitjant l’asfalt calent anant en línia recta d’un punt a l’altre. Sense presses. Anar fent. 

La veies venir i, per tant, tothom donava per fet que si s’apropava hauries d’apartar-te perquè inexorablement, amb una marxa curta, a poc a poc, anava d’un punt a l’altre sense canviar de velocitat. 

La teoria del pinyó fix consisteix, doncs, en tenir clar on vols arribar, traçar el camí, posar la marxa endavant i apa, fins al final. 

Sembla ser que aquesta forma de treballar a pinyó fix és la que estan utilitzant el govern municipal, el de la Generalitat i el govern espanyol. 

És l’aplicació política de marcar-se un objectiu i no girar el cap per res, passi el que passi. 

És sabut que, en els nostres municipis, quan es decideix tirar endavant un projecte per impopular que sigui, no hi ha marxa enrere i no els importa gens el que la gent opini. 

Però en aquest cas no se salva el govern de la Generalitat, per exemple en el tema de la divisió territorial en vegueries que han de substituir les províncies. Fan cabrioles i jocs de paraules i d’intencions, inclús es marquen terminis, que sempre estan condicionats per moments de l’any, que poden ajudar a distreure a la gent (les festes de Nadal, les properes vacances, la primavera, les properes eleccions,...). 

O el govern de l’Estat, amb tots els temes relacionats amb el nou Estatut, o per no anar tan enllà, amb tot el tema del nou finançament. Inclús el nou ministre, que ha estat president d’una autonomia que surt perjudicada si s’apliquen criteris d’equitat i Catalunya rep el que li pertoca, ha dit en unes declaracions que l’acord està a prop, mentre el govern de la Generalitat ho desmenteix dient que hi ha més contactes però cap avenç. 

Pinyó fix. 

A Igualada les zones blaves ja hi són, el govern de la Generalitat no contempla altra cosa que les set vegueries sense la del Penedès i el govern de Madrid ens imposarà el model econòmic que ja tenen pensat, “passant” absolutament de les opinions dels catalans. 

Estem ben arreglats.

Ens dirigim a la “societat líquida”

És difícil parlar de segons quines coses, perquè es fa difícil entendre-les. Darrerament s’està parlant molt del Pla Bolonya. Des de la imposició que en fan les més altes instàncies (catalanes, espanyoles i europees) per unificar criteris i homologacions, per tal que els futurs diplomats o llicenciats surtin amb una titulació sota el braç que es pugui homologar arreu del territori de la UE. Hi ha qui hi està en contra, perquè considera que un canvi d’aquest gruix no es pot fer amb improvisacions tan greus com la manca de pressupost per atendre la demanda d’aquells que volen estudiar. Fins i tot la queixa més gran és la del col·lapse que significa per a un professor o un estudiant d’aquí posar en pràctica les exigències del nou Pla. El que considero realment greu és que tot això hagi acabat per intentar fer partícips de la discordança a la resta de ciutadans. He pogut constatar que molt poca gent sap res d’aquest Pla Bolonya, que no siguin les consignes d’uns i altres, sense saber en què aprofundir quan se’n parla. La cosa ha arribat a tallar la circulació de la Gran Via i a què hi hagi una càrrega policial (al meu entendre absolutament desproporcionada), on qui ha rebut més són els mitjans de comunicació i els Mossos. És ben clar que la societat ha canviat, i que una de les qüestions que s’estan instal·lant a l’ADN de la gent és quelcom que ara els sociòlegs n’anomenen “societat líquida (Z. Bauman)”, o sigui aquella que no perdura i, sense compromisos, s’escorre com un rierol en el moment que no convé. Jo potser n’hi diria “societat de la immediatesa”, o sia, aquella que actua pel que passa des d’avui i que s’acaba avui mateix. Al final, això del Pla Bolonya haurà adequar-se al que més convé als titulats. És ben clar que pensar en el futur sense saber anglès o bé no entendre Europa com el mercat laboral, serà un greu error d’enfoc. Aquest és un tema que el podem portar més enllà i des dels conceptes de docència que ara comencen a formar part de la normalitat. El concepte de pensar en els alumnes com a clients que han de quedar satisfets i per tant es treballa en clau de la seva satisfacció: bon entorn, posar les coses fàcils i força aprovats. Els professors són persones al seu servei i per tant si és massa rondinaire o li costa aprovar els alumnes, es converteix en un mal empleat al servei dels clients. I qui es queixen són els pares en forma d’exigència per millorar la satisfacció dels seus fills i no pas en clau perquè aprenguin més i millor. Probablement em guanyaré algunes crítiques amb aquest article, però no faig altra cosa que manifestar el que molta gent em comenta i que no diu en veu alta per no ser titllat de retrògrada i mala persona. Crec amb sinceritat que s’han de recuperar els valors basats en la qualitat i el compromís amb un mateix i amb els altres. Pel que es veu i, tot s’està enfocant cap a obtenir titulacions, i adquirir coneixements és secundari. I d’aquesta manera, ens dirigim irremeiablement a la “societat líquida”, la del que importa és l’avui i no agafar compromisos per demà.

Dimissió a Vilafranca (Editorial 1)

No hi ha dubte que fer aquest editorial sense parlar de la dimissió de l’alcalde de Vilafranca, seria estrany. Entenem que l’aritmètica política moltes vegades juga en contra de la governabilitat d’una ciutat. Si aquesta ciutat és una de les capitals de comarca, aleshores té una rellevància important, sobre tot si es comencen a fer sumes i restes i càbales sobre qui, com i quin paper jugarà cadascun en el futur govern municipal. No hi ha dubte que sempre es parla dels partits que tenen més regidors, en aquest cas el PSC i CiU. Encara que, la responsabilitat per governar la ciutat mai és tan sols dels partits majoritaris al consistori. Quan l’aritmètica juga el paper que juga a Vilafranca del Penedès, cal preguntar-se per què es van presentar a les eleccions els que es varen presentar. Aquells que han tret un resultat testimonial a l’ajuntament no es poden escudar en què són minoritaris, han de prendre decisions per dotar l’ajuntament d’un alcalde i d’un govern. En canvi, cal preguntar-se: a què juguen?. Són precisament els minoritaris els que haurien de fer el seu paper i aliar-se amb uns o els altres i que la ciutat tornés a tenir govern. És d’iŀlús pensar que, o el PSC o CiU podran fer el que vulguin pel fet de tenir la vara d’alcalde si no cerquen (i aconsegueixen) sumar esforços amb els representants dels partits minoritaris a l’ajuntament. Qui té la clau de la governabilitat de la ciutat són, sense cap mena de dubtes, les persones que han estat escollides pels ciutadans per representar-los. Els regidors són els que han d’elegir un alcalde i aquesta és una tasca que no poden deixar a ningú més. Els regidors del Vilafranca tenen una clara responsabilitat: governar la ciutat. Ara és quan ens preguntem: què els passa pel cap a aquells que tenen la paella pel mànec? O sigui, els regidors que estan sols o que, tot i representant una part dels ciutadans de la ciutat, no són de cap manera la voluntat del que van manifestar els votants. Ara hi ha dues opcions clares: o governar en clau de partit o governar en clau de persones. Sumar esforços per sortir de l’opció de desgovern que pateix la ciutat o posar-se a canviar “cromos”. En qualsevol cas, en aquest periòdic, creiem en l’àmbit territorial del Penedès, i sigui quin sigui el resultat, desitgem que qui en surti alcalde, aposti i lideri decididament el territori, per aconseguir la desitjada cohesió territorial, al voltant de la Vegueria Penedès. Veurem què passa, però confiem que la sensatesa i el sentit comú treguin d’aquest embolic a la ciutat i als ciutadans i ciutadanes de Vilafranca del Penedès. La situació de crisi econòmica no permet gaires esperes. El que cal és que cada regidor prengui una opció pensant en el bé comú de Vilafranca del Penedès.

L'Anoia emmalalteix.

Tenim a comarca a “urgències”. La veritat és que avui m’ha costat molt posar-me a escriure. Treballar en un mitjà informatiu és tan complex i complicat com qualsevol altra feina però, en aquest cas concret, hi ha afegitons que –i perdonin-me- “destrempen”. Aquests darrers dies estan sent realment dificils. Per la informació que rebem en tots els sentits. Des de la sobtada mort dels dos joves esportistes d’Igualada, a la terrible (i temible) situació de l’atur a la comarca. Sembla que opinar sobre l’atur és parlar de numeros gruixuts i difícils de digerir, però que sembla que ens passin pel costat. Però quan estem parlant de marques conegudes, de petxada intensa a l’Anoia i especialment a Igualada, que en menys de 10 dies prescindeixen de 200 i escaig treballadors, aleshores, la cosa ja no passa tan de llarg. A l’enrenou que pot significar a Igualada i a la nostra emmalaltida comarca de l’Anoia tenir un del percentatges d’aturats més esgarrifós de Catalunya, a sobre seguim parlant del sexe dels àngels quan parlem de tot allò que poden fer els nostres polítics a la zona i que no fan. I també preocupa allò que fan i no haurien de fer. Aquesta qüestió no és tan sols un detall en concret. Els nostres polítics haurien de començar a cercar fórmules per alleugerir la gran despesa que s’ha creat a l’entorn dels ciutadans: zones blaves, impostos especials,... inclús el que passarà quan la mala gestió d’empreses municipals desenfocades des que es van crear, afecti la guardiola municipal, si és que encara tenen diners per fer-hi front, perquè si no ens tocarà als ciutadans. I ens tocarà als ciutadans que estem patint una de les crisis més greus dels darrers anys. Ara ja no es tracta tan sols de criticar l’actuació (o la no actuació) dels que governen el territori, ara es tracta d’un preg: si us plau, toqueu d’una vegada de peus a terra. Els tres grans eixos per a la creació de llocs de treball els propers anys, un està inaugurat (Parcmotor), un altre arribarà a la comarca, però s’haurà de fer i invertir-hi (les outlets), i quant a l’aeroport corporatiu de Catalunya és ara que s’ha de defensar, ara que a l’Anoia hi ha unanimitat i, en canvi, les altres alternatives no compten el suport ciutadà ni res de res. Es necessiten polítiques d’actuació decidida, on es posin d’acord les autoritats municipals de la comarca per cercar noves maneres perquè els emprenedors no marxin del territori. I que això no siguin tan sols paraules o frases ben ordenades i prou, sinó que es vegi que va de debò. Tenim la comarca malalta. Amb febre. I mentrestant els que podrien fer de metges estan tan acostumats a mirar-se el malalt de reüll, que a distància diagnostiquen i recepten perquè sembli que se’n preocupen. Aquesta comarca necessita realitats. Si us plau, facin alguna cosa.

Qui dies passa, anys empeny.

De tot allò que afecta el territori de la “marca Penedès”, hi ha la política de fets consumats de més de tossuderia aritmètica perquè quadrin els números al seu favor, que no pas un estudi de les realitats del territori perquè creixi i s’administri d’una forma adequada. Hi ha proves evidents. Només cal veure la persistència dels criteris imposats des del govern de la Generalitat en desplaçar els llocs de decisió sobre el territori de l’Anoia, des de Barcelona a l’eix Manresa-Vic, amb l’excusa que després ja ho arreglaran. És molt gruixut que temes tan importants per al desenvolupament d’un àmbit territorial consistent, com són les comunicacions viàries, aèries i en tren, la planificació industrial, educació, sanitat,... que fan d’un territori una unitat de planificació on s’utilitzen criteris de visió conjunta per fer-ho, ara es faci des de tres llocs de planificació bel·ligerants amb els criteris de la vegueria Penedès, com són el Tarragonès, les Comarques Centrals i el Barcelonès. Com es pot decidir, des de postures tan distants del que volen els ciutadans d’aquest territori, la planificació del nostre futur?. Com es pot parlar de res relatiu a logística o transports, amb la promesa d’un àmbit territorial pel qual no hi fan cap esforç, amb la teoria de “qui dies passa, anys empeny”. Decisions importants que compten amb el rebuig dels penedesencs, com és el CIM, i amb les ganes de tenir-lo d’una de les comarques més deprimides per la crisi com és l’Anoia, on es necessiten iniciatives que permetin mirar-se el futur amb altres ulls que no siguin les dels indicadors que han doblat el número d’aturats en 4 anys (gener 05, 5.000; febrer 2009, 10.000). O l’aeroport corporatiu que l’Anoia va demanar fa temps, amb el suport majoritari d’ajuntaments, empresaris, i ciutadania en general i que des de fa un parell de mesos s’han despenjat dues propostes més (des del Bages i des d’Osona, és clar). Seria important que el tots els ciutadans de la futura vegueria entenguessin com a propis aquests problemes i defenséssim amb la mateixa veu totes aquestes coses que afecten el futur de les nostres comarques.

La crisi: ens ha tocat el rebre.

Quan vas pel davant de la resta en coses que pots lluir és gratificant poder-ho mostrar. De totes maneres, a vegades, el que succeeix és que s’ha de mostrar pensant que no és el millor que et pot passar però que sí és el millor que pots fer. Una cosa és lluir-ho, l’altra cosa és ensenyar-ho per veure si d’una punyetera vegada els nostres polítics s’adonen de l’extraordinària barbaritat que està passant a la nostra comarca, i reaccionen. En números absoluts, aviat tindrem el trist rècord de tenir prop de 10.000 aturats a la comarca, dels quals 4.000 són d’Igualada. Mentrestant, sembla que totes les iniciatives que es proposen des del territori per dotar la zona d’eines i recursos per sortir del clot, es troben amb el gest de mirar cap un altre lloc per part del govern de la Generalitat. I si no és així, que s’expliquin. Aquesta és la sensació que ens queda aquí, quan trobem tantes i tantes decisions que no compten amb les opinions dels anoiencs. Hi ha una posició conjunta de totes les forces vives de l’Anoia sobre l’aeroport corporatiu? Apa, cerquem que hi hagi alternatives que no siguin l’Anoia! Que la majoria dels governs municipals i el Consell Comarcal no volen pertànyer a la Catalunya Central? Doncs apa, despleguem totes funcions territorials cap a Vic i Manresa. Que estem incomunicats i les infraestructures no avancen a la nostra comarca? I què, si els polítics estan barallats fins i tot els del mateix partit! Que una gran empresa es vol situar a la zona? Doncs apa, se’ls diu que si volen instal·lar-se hauran de pagar la subestació elèctrica, encara que es disposa d’un grapat de diners públics que es gastaran en “qui sap què”. Hauríem de reflexionar com ha pogut passar que al gener de 2005 teníem 5.000 aturats i en quatre anys els hem doblat (10.000). S’ha de recordar que són llocs de treball que han desaparegut, que ja no hi són. I si no es fa res, és probable que aquesta xifra d’aturats sigui de progressió aritmètica si no s’aconsegueix que es facin polítiques per ajudar als emprenedors, als empresaris i a tots aquells que volen posar-se pel seu compte. I si a més ningú hi ajuda (ajuntaments, entitats financeres, centres de decisió política, gremis i associacions... tothom), ens podem trobar amb un col·lapse realment important que pot tenir com a conseqüència el desànim i l’empobriment material i l’empobriment de les voluntats dels ciutadans. Aquesta ha estat una comarca emprenedora i està provat que amb prou èxit. Ara som la conseqüència de la poca voluntat de créixer com sabem, amb l’esforç, per tornar-nos una mena de reducte on al voltant nostre s’hi estan desplaçant els centres de decisió, les indústries, els centres logístics, i per tant, les inversions públiques les estan derivant cap als territoris que limiten amb la nostra comarca. I aquí, no ens tenen en compte per a res. De debò que s’ha de reaccionar. De debò que hem de posar el crit al cel. De veritat que hem de ser capaços els anoiencs de fer sentir la nostra veu al govern i, sobretot, hem de ser capaços que ens tinguin en compte i per tot això, necessitem que els polítics que ens representen i que governen amb la veu dels vots dels ciutadans, es posin les piles. I una de les coses més importants: que ens convencin que ho estan fent i no tan sols que diran alguna cosa per calmar els ànims i prou. És hora de posar-se a treballar.

Aquí, a l'Anoia: la vinyala

“Qui no menja cargols per Sant Joan, no tindrà calés en tot l’any!” La dita popular explica moltes coses. Especialment que els cargols, a la nostra comarca, han estat objecte de devoció culinària i per tant, plat de festa. Però no qualsevol mena de cargols, aquí: la vinyala. Quan parlem de coses d’arrel i d’encuny del territori, una de les coses que marca és la gastronomia. Al nostre territori immediat ens trobem amb receptes centenàries de com cuinar vinyales. Això sí, normalment guisades. Receptes en què, en molts casos, hi ha conill i picada de fruits secs. I fins i tot cuinades amb xocolata, que malgrat sembli cosa de la cuina d’avantguarda, els nostres avantpassats, a l’Anoia, ja cuinaven amb xocolata. Hi ha qui parla d’aquestes receptes i de tota la feinada que comportava la preparació prèvia dels cargols. S’han de “purgar” procurant que allò que hagin menjat al camp, quedi substituït fent-los menjar farina. Per tant, un parell de dies abans, ja comportava una bona feinada. Després rentar-los i posar-los en aigua freda i al foc, perquè no se sobtin i la carn quedi fora de la closca. I canviar l’aigua diverses vegades. Després, en moltes cases, ho deixaven cuinat del dia abans, perquè aquest plat, tornat a escalfar i menjat al dia següent, es troba al punt de gaudir-lo. És curiós que la mena de cargol apreciada en aquetes contrades és la vinyala, pel davant del bové. Bé doncs, realment quan hi ha coses que tens a casa, et penses que a tot arreu fan igual que aquí, donant per bo que tothom ho coneix. Us he de confessar que a d’altres territoris no hi ha la tradició de l’Anoia en reconèixer com a plats antics de la seva gastronomia les receptes amb cargols. I quan parlem de vinyales, inclús hi ha qui explica que, per vinyales, les dels boscos d’Òdena que són més grosses. O sia, aquí, a l’Anoia: la vinyala.

La mala Lluna.

He intentat fer un simulacre de dia normal, d’una persona normal, de qualsevol família. Per tant he intentat basar-ho en una persona de ficció, però que agrupa el conjunt de les coses que passen a un igualadí normal en un dia qualsevol. Per tant em poso a la seva pell. Em llevo. Normalment m’afeito, em dutxo, em vesteixo i surto de casa en direcció a la feina. Bé, això si tinc feina. Perquè d’uns mesos ençà, cada vegada hi ha més gent a l’atur. Veure el panorama desolador de les empreses que tanquen i els amics que pateixen per si aquella setmana els toca a ells, és veritablement lamentable. Bé, si has tingut la sort que t’hagin indemnitzat de forma convenient, és qüestió d’administrar-ho i apuntar-se a l’atur. Això si has treballat el suficient i prou seguit com perquè et puguis permetre un temps d’uns mesos per trobar feina. Però el panorama no és bo. Cóm pagaré el lloguer o la hipoteca? I les despeses de l’escola, i els pocs capricis que ja em permetia, per disposar de diners per les vacances o per qualsevol ensurt que passa de tant en tant i que necessites diners... Bé, el cas és que amb la indemnització em poso al dia de les tres o quatre trampes... Total, que m’acabo de ventilar la meitat del que he cobrat. Bé, aniré a esmorzar, com cada dia. Al bar de sempre. Però la veritat, se’m fa difícil. Hauria d’estalviar els 3 o 4 euros que em gasto cada dia. Bé, m’ho gastaré igual. Agafaré el cotxe i m’aproparé fins al centre del poble, que és on tinc la feina i el lloc on anar a esmorzar,... però compte, hi ha zona blava o pàrquing. Per treballar, impossible deixar el cotxe al carrer com fins ara. On l’hauré de deixar? Al pàrquing soterrani de la plaça de la Creu o el de Cal Font. Total, que cada dia m’hauré de gastar... de 10 a 15 euros. Això el dia que no m’hi hagi d’estar més. Podria utilitzar el transport públic. Però altera la meva mobilitat per poder arribar a temps per recollir els nens al cole. Deixar-los a dinar ja em sembla una despesa que s’escapa al pressupost. Bé, jo fins ara he estat de sort, encara treballo, tot i les dificultats de l’empresa que algun mes passa dificultats per pagar-me al dia. Però la veritat els nostres clients han perdut vendes i les seves dificultats ens les han transmeses posant en problemes l’empresa on treballo. Bé, ja s’arreglarà. Per cert, m’han arreglat el sou d’acord amb l’augment de nivell de vida, segons diuen els indicadors de final d’any, i m’he assabentat que els impostos que decideix l’ajuntament i els sous de l’ajuntament els han pujat d’acord amb els ratis de tres mesos abans que eren més favorables. Bé, no sé si és veritat, me n’hauré d’assabentar bé. Per cert, el banc no me’n perdona ni una. M’he retardat en un rebut de la hipoteca i m’han trucat una gent de no sé on, reclamant-me el pagament del rebut. Em costarà, i m’amoïna, però saben que sempre he complert. Bé, a dinar a casa, amb la família, en el darrer oasi que queda durant el dia. Però no, a mig dinar ens interromp una trucada que diuen no-sé-què d’una companyia telefònica i de l’adsl. Ara ja ens interromp menys, perquè ja l’esperem o al migdia o a l’hora d’anar a dormir o un dia de festa. Per cert, qui truca, no tan sols ens envaeix la intimitat i no entén que no volem saber-ne res, sinó que a més l’endemà hi tornen. A casa ja estem fins i tot alterats i ja quan ens diuen “con quien hablo” li contestem “y usted quien es” i ja s’enfaden i fins i tot ratllen l’insult. La veritat és que me’n vaig de nou a la vila amb l’insult d’un desconegut al cap i torno a la feina. M’expliquen que han fotut al carrer a un “mític” de l’empresa on treballo. D’aquells que semblava que sempre comptarien amb ell. Amb un somriure forçat s’acomiada de tots i surt per la porta per anar a explicar-ho a la seva dona. Aviat pot ser que em toqui a mi. Pensar que els quatre estalvis que tenia (com que visc a un barri que no toca) els vaig haver de pagar a l’ajuntament en impostos especials per arreglar el carrer!. Abans podia deixar el cotxe davant de casa, en canvi ara han fet el carrer vianants i no el puc deixar enlloc. He mirat què val deixar-lo en un pàrquing, però no m’ho puc permetre. Bé, amb els 25 euros diaris que m’haig de gastar entre el pàrquing per anar a treballar, l’esmorzar i els “quatre duros” que em gasto, les meves despeses extres al mes són aproximadament 1.000 euros!. Més la hipoteca, més el col·legi dels nens, més el menjar, més la gasolina, més... estic realment acollonit. Total, he pagat perquè algú ha decidit per mi que s’havia d’arreglar el carrer, em paguen el sou a destemps per la crisi, estic quedant-me sense estalvis, el panorama de la feina no pinta bé, el menjar cada dia és més car, aparcar el cotxe a prop de casa ja no és possible, em truquen amb tota la impunitat a casa meva per vendre’m el mateix cada dia i sense saber com evitar-ho i ara l’ajuntament em farà pagar per anar en cotxe a treballar. Confio que el govern municipal reflexioni i que no em castigui més per viure i treballar a Igualada. Que no em castigui per ser igualadí.

internacionalitzar vs. universalitzar

Hi ha gent que confon internacionalitzar amb universalitzar i tenen significats absolutament diferents. Les tradicions, els costums i els símbols d’un poble, no es poden modificar o esborrar de sobte i quedar-se tan “panxo”. És quelcom que hauria de fer-nos aixecar de les cadires. Volem internacionalitzar els costums, que siguin coneguts arreu i que no confonguin venir a Catalunya i estiguin convençuts que si s’enduen un barret de mexicà i una nina vestida de faralaes, ja tenen el que necessiten per identificar els costums dels catalans. Aquest és un clar exemple de la universalització dels costums hispans. Internacionalitzar és donar a conèixer costums i símbols que ens són propis, i que ens identifiquen. A tall d’exemple: el conill amb cargols, el dia de Sant Jordi, la Senyera, fer cagar el tió, els castellers, les sardanes, la tenora,... moltes coses i tradicions ens fan únics. I aquí ve el més fotut: cóm es pot justificar la feina de segons quines institucions polítiques? Creant reglaments i lleis noves que reglamentin i noves normes que assegurin els reglaments. I és clar, quan de més amunt és la institució, els reglaments s’universalitzen fins l’extrem de col·lisionar amb les tradicions més arrelades i més antigues. O sia, si parlem que el tortell de Reis porta una fava i una figureta, i es reglamenta des d’Estrasburg que els aliments no poden portar aquest tipus de coses, el que aconsegueixen és universalitzar els costums, i això no ho podem consentir. De la mateixa manera el tema del foc. Els diables, a Catalunya és quelcom més que una bogeria d’uns adults inconscients deixant portar petards als nens. Dit així és realment fotut, però la veritat és que els nens no ho manipulen, sinó que salten i ballen amb un pal al final del qual hi ha un petard que ha encés un adult. Això no es contempla des dels seients del Parlament europeu i, apa, a reglamentar i universalitzar. Com caram es poden reglamentar les tradicions i els símbols? El símbols formen part d’allò d’encuny més propi de la forma de ser d’un poble. Per si de cas, es va decidir protegir-ho en el nou text de l’Estatut, i apa, ara es diu que el tribunal constitucional fa fàstics a la protecció del símbols que ens identifica com un poble amb una història i una cultura. Que és que no tenen altres coses més importants a fer, que intentar constantment fer-nos la vida més difícil?.

Igualada, capital de l'Anoia

Fa temps que observo que a Igualada ens comportem com un “compartiment estanc”. Tot allò que succeeix al voltant del nostre terme municipal no és cosa nostra. És curiós que, o bé no hi ha memòria col·lectiva o bé tothom prefereix mirar cap a una altra banda quan es parla de conceptes com el territori de la Conca d’Òdena, tirada endavant pels governs municipals socialistes no fa gaires anys, per posar-se d’acord i ser forts per fer propostes i que, en realitat, en aquest moment és el que escenifiquen de forma fefaent les disputes provincianes dels responsables municipals. Ja està molt parlat el fet que aquesta desunió interessada no interessa a la comarca ni als ciutadans de la Conca. Potser comença a ser hora que els alcaldes de la zona escenifiquin d’una vegada que van junts i defensin els nostres interessos com a ciutadans, i deixen de banda disputes i discussions ermes que no porten enlloc. És també ben curiós que quan parlem de la comarca de l’Anoia, Igualada no exerceixi la seva capitalitat. Les responsabilitats polítiques en aquesta ciutat porten implícita la defensa i la generositat que comporta ser la capital de la comarca. I això tampoc succeeix. Un exemple del que no ha de fer una capital de comarca és realitzar activitats en els locals municipals, i que hi hagi preus diferents per qui viu a la ciutat i per qui viu a 2 quilòmetres, perquè és d’un altre municipi. Això converteix la justificació que els impostos de la ciutat són per als igualadins en una carrincloneria que no treu cap a res i que, en canvi, ens allunya d’actuar com la capital de l’Anoia. M’agradaria saber quant ens estalviem en números absoluts, però també en percentatges. Segur que no compensa. Segur que per estalviar es podria prioritzar amb d’altres despeses que no treuen cap a res. I després també hi ha el tema de les comunicacions interterritorials. És trist que al Bages i el tros de carretera que els correspon de Manresa a Igualada, estigui arreglada des de fa temps fins arribar a Castellfollit, i des de Castellfollit fins aquí tinguem una carretera de pena. Això ja hauria d’estar fet. I aquesta no és una qüestió de quin color polític mana al municipi, sinó que la capital de la comarca hi hauria de dir la seva i hauria de ser incisiva i persistent en la consecució de la millora de les comunicacions de la ciutat, perquè els anoiencs de “fora-terme” els vingués de gust estar a l’aixoplug d’Igualada. Hi ha moltes coses per fer a la ciutat, però no hauríem d’oblidar que som la capital de l’Anoia.

Posem-nos a imaginar

Ja fa dies que s’està parlant dels projectes ambiciosos que s’estan preparant per al territori. D’aquí a trenta o quaranta anys probablement començarem a sentir a parlar que ja s’està posant en pràctica tot el pla que desenvolupa la xarxa viària perquè així els igualadins estarem més interconnectats amb Catalunya i més enllà. Bé, això probablement ho veuran els nostres néts i, amb una mica de sort, els nostres fills. Quina por. Ens queden un grapat d’anys de seguir parlant del mateix. I ens queda pel davant un grapat d’anys per seguir-nos preguntant per què. Per què ens ha tocat a nosaltres. De fet, prefereixo pensar que es tracta de l’atzar i no d’alguna decisió presa des d’un despatx de Barcelona. Si la decisió l’hagués pres algú relacionat amb la nostra ciutat o amb la comarca, realment s’ho hauria de fer mirar. La veritat és que estic realment indignat. Si vull anar a Barcelona, i arribar a l’hora, només ho puc fer en cotxe. I menys mal que l’autovia no l’han feta de pagament, perquè si no, ja seria el súmmum. I això d’arribar a l’hora també és un dir, perquè si vull anar a Barcelona, quan arribi a Martorell hauré d’anar a vuitanta per una autovia de tres carrils per banda, si estic de sort. Perquè si no estic de sort, em tocarà anar a 70, o a 60 o a 50 km per hora. Bé, hi ha alternatives. Agafo el tren. Sí, el tren. Dues hores i escaig per anar des de l’estació d’Igualada fins la plaça d’Espanya de Barcelona. I després agafa el metro o un taxi o ves a peu fins al lloc. O sia, depèn d’on vagis, si s’ha de creuar Barcelona, pots passar tot el dia per anar d’un lloc a l’altre. Com se’ls acut fer això de la velocitat variable? Perquè pensen com a barcelonins. Si pensessin com els que vivim a setanta quilòmetres de la capital, no comprendrien que volen convertir el nostre viatge des d’Igualada en dues hores per arribar i, pel cap baix, una hora més per anar al centre de la ciutat. L’alternativa és cercar el que volem de Barcelona a la ciutat de Lleida. Però, cóm hi anem?... En cotxe. Apa, autovia amunt. I no córrer, sobre tot. I si no, anem a Vilafranca del Penedès. Com hi anem? En cotxe. I quan tinguem ferrocarril (d’aquí a uns trenta, quaranta o cinquanta anys) hi anirem en tren. Perquè ara, si el vull utilitzar, apa, cap a Martorell, després caminar fins a l’estació de la Renfe i esperar que passi el de Vilafranca, i després... Massa hores. Massa complicat. Bé, aniré a Manresa, per això la nostra ciutat d’Igualada és centre de camins. Però, és clar, segueix havent-hi promeses i més promeses de desenvolupament de nous vials i d’acabar la feina que no està feta (a l’Anoia) i així arribar-hi. Això sí... en cotxe. Ens hem quedat captius a la nostra ciutat. I és curiós, volem que a la ciutat i a la Conca les empreses hi inverteixin, creïn llocs de treball o bé que hi hagi nous habitants que deixin els seus impostos a la guardiola de la ciutat o dels pobles de la Conca. I jo em pregunto... quin interès té per un ciutadà que vol fugir d’altres ciutats més cares, venir a viure a Igualada?. Pel transport no serà!. I quin interès poden tenir les empreses per invertir a Igualada? Per les comunicacions que no siguin via carretera o autovia no serà!. Confio que aquell senyor de Barcelona, o pitjor, aquell senyor assegut al seu despatx de Manresa (futura vegueria de la Catalunya Central), no sigui qui ha de prendre la decisió d’on ha d’anar l’aeroport corporatiu, perquè sinó, ho tenim clar. Mentrestant, els polítics de l’entorn d’Igualada, tots barallats amb el consistori igualadí. O millor dit, l’ajuntament d’Igualada barallat amb tothom, menys amb Masquefa o Martorell, que estan més lluny. És trist veure quina imatge més trista i desfilada (de fil) que donem de la Conca. És trist veure, que per poca imaginació que hi posem, es pot preveure tot el que passarà. És trist veure que, quan hi ha una bona idea i no és de l’Ajuntament d’Igualada, depressa i corrent es cerca de quina manera portar-la al terme municipal sense contemplar que hi pot haver amples acords amb els pobles veïns i trobar-hi una solució conjunta, per fer una proposta forta i inqüestionable. Trist, perquè donem arguments a tots els que prenen les decisions per nosaltres. Sigui quina sigui (la seva decisió) seguirem enfadats, dividits i fent llenya per veure qui haurà guanyat i qui haurà perdut. Que els futurs polítics del territori prenguin bona nota de com no s’han de fer les coses, perquè d’aquí a trenta o quaranta anys, els nostres fills seguiran fent-se les mateixes preguntes, i donat que ara les coses se saben més, posaran noms i cognoms a tots els que hauran torpedinat el desenvolupament de l’Anoia.

Haver estat o intentar ser: aquesta és la qüestió.

Mai estic predisposat a fer el tafaner, però hi ha vegades que no et queda més remei que escoltar sense voler, sobretot quan tens algú a prop que quan parla ho fa en un to més aviat alt i al costat de la teva orella. Eren dos homes de més de 70 anys que la feien petar davant d’un got de tallat buit. • El meu pare, quan jo tenia tretze anys i el pastor que ens cuidava les ovelles no podia venir a treure-les pasturar, em donava un sarró i un bastó i apa, cap a la muntanya fins que es ponia el sol. I m’explicava tot el que havia passat per tirar endavant i un grapat de coses per anar entenent la vida. • Doncs el meu, em portava a desbrossar el bosc de prop de casa, i m’hi feia anar de nit, perquè deia que s’hi havia d’estar quan sortia el sol i s’havia de marxar quan es ponia perquè al bosc es fa de nit abans. I cada vegada que obria la boca, em descobria alguna cosa que després em va ajudar per construir la meva família. De tant en tant es quedaven muts, mirant el terra o veient qui passava pel seu davant, o fixant-se en qualsevol cosa inusual. Després continuaven composant petites afirmacions a mode d’històries, que permetien fer-se la idea de com havia estat el seu pas de nens a pares i després a avis. I un d’aquells petits relats, de sobte, em va sorprendre: • Doncs a mi, des de fa un parell d’anys sóc a aquesta residència d’aquí al davant, i els fills quasi no em vénen a veure. Em sap greu, sobretot perquè es perden tot allò que el meu pare em va explicar a mi i abans el meu avi al meu pare. A mi m’ha quedat la sensació que no he complert amb el que tocava. I tu, a quina residència estàs?. • Ja no estic a cap residència. El meu fill em va venir a buscar fa uns mesos. Em va dir que em faria les mateixes condicions que em feien allà, i que pels 1000 € de la pensió i les ajudes de la Generalitat, ja em cuidaven a casa seva. Ara crec que viu tota la família d’aquests diners. • Com han canviat les coses, oi?. Aquella cultura que ens ensenyaven els pares i els avis de si en vols gastar un, n’has de tenir tres, fa temps que l’hem oblidada i és ben clar que ja no es transmet. I tristament, davant de l’atur que no s’atura i aquesta nostra societat avançada que en realitat recula, cada vegada més hi haurà més gent que viurà de subsidis si no fan front a les coses plantant-hi cara. Hi ha dues postures posibles: posar-se a administrar el que queda, pensant en què s’ha estat; o posar-se a intentar ser, tenint en compte el que hem après.

el pdf del nou Extra

El nou Extra

Sempre s’ha d’estar d’enhorabona davant un naixement. En aquest cas, més que un naixement, amb la transformació de l’Extra, el periòdic setmanal que teniu a les mans. Aquest periòdic va néixer fa gairebé 5 anys i ara li ha arribat l’hora de fer-se gran. De posar a prova tot allò que hem après i sortir a guanyar-se les garrofes al carrer amb allò que millor sabem fer, que és informar. Aquesta transformació en adult no ha estat una transformació de sobte, sinó fruit de la reflexió profunda de tot l’equip que hi treballem, i la col·laboració de l’equip que fan possible el Calaix de Sastre. Ens hem posat d’acord en repartir-nos la feina. El Calaix de Sastre és un referent del lleure de bona part del territori des de fa temps, i ara, en poques setmanes, estem consolidant la seva presència a l’Anoia i al Baix Llobregat Nord. L’Extra, amb el nou format, és aquest que teniu a les mans. Hem volgut convertir-nos en un periòdic que informa de tot allò que succeeix des del Pont del Diable de Martorell fins l’Arc de Barà i des de Sitges a Calaf. I ho hem volgut fer des de la presència en el territori, mitjançant les corresponsalies que ja tenim amb els nostres col·laboradors a les cinc capitals de comarca. No som un periòdic de Barcelona, som un periòdic fet des de i per la gent que fem vida als territoris on ens distribuïm. Per tant, hem fet ferma la nostra voluntat d’informar amb independència i garantint que farem tot el que es pugui per informar sobre què ha passat, està passant i passarà a les nostres comarques. I que ningú s’equivoqui ni es confongui: informarem i alhora serem proactius amb tot allò que afecta la gent. Treballarem per donar a conèixer el que és positiu i serem bel·ligerants amb allò que afecta negativament a qui fem vida al territori. No deixarem passar cap oportunitat per donar veu a la gent de les nostres comarques, i és per això que us convidem a dir la vostra i a explicar-nos els vostres punts de vista. Només tenim un límit. Aquest límit és l’insult i el menyspreu. No col·laborarem amb aquells que confonen la llibertat d’informació amb la desinformació ni amb els rumors sense fonament. Per tota la resta, estem a la disposició de tots vosaltres. Francesc Puertas (director general de Publicacions Anoia sl)

C'est la vie.

La meva avia Emilia Martí Enrich, nascuda l’any 1901 al carrer de Sant Jaume, filla d’en Pere (teixidor) i de la Marieta “safranera” (que venia espècies i fruita davant les voltes de Cal Roure), professava una gran devoció al Sant Crist d’Igualada i a la “Diligència” que li va permetre veure per primera vegada Barcelona després d’un llarg i temible viatge muntanya d’El Bruc enllà. El meu avi “Siscu” Vidal Casadevall, de “cal Rejoler” de Gelida nascut l’any 1899 que va viure com construïen el funicular que apropava casa seva al nucli urbà, i que amb 7 anys el varen enviar a Barcelona a guanyar-se la vida repartint llet perque no era l’hereu. Va lluitar com un beneït fent de lleter, pastor i de tot, fins que va acabar a Igualada a “Aprestos y Acabados” (“el cilindro”). Va “aprendre de lletra” i va anar a treballar al “carrilet” de fogoner i va coneixer l’Emilia. Amb 20 anys l’un i 18 anys l’altra, es van casar, van fer el viatge de nuvis viatjant en carrilet fins a Barcelona, i l’avi el van destinar al “Dipòsit” dels FFCC a Martorell. Ja tenien una història plena de fets, vida, trànguls, ensurts i els va tocar fer-se grans i plantar cara a la vida amb totes les ensopegades que comporta ser un matrimòni. No hi ha dubte que les coses han canviat. Que la vida ha canviat. Que les costums han canviat. Que la nostra memòria immediata ha canviat. Que la qualitat la rapidesa i la posibilitat d’obtenir informació ha canviat. Que les comunciacions també,... i la salut, i les relacions humanes i tot plegat ha donat un gran tomb a tot alló que es la nostra vida quotidiàna, si la comparem amb la de fa cent anys enrera.

I ara em miro els nois i noies de vint anys. I es ben cert, hi ha de tot. Des de qui te clar el que vol, el que estudia o treballa amb o sense la voluntat de continuar en aquella feina. Des de qui aspira a tenir la seva propia independència, fins els que es creuen que els pares hi seràn sempre. Fins i tot aquells que entenen que el seu futur passa per guanyar-se la seva independència abans de fer 30 anys. I veig als pares, que s’han fet grans. Que disfruten de la vida tot el que poden y tot el que els queda. I que mentres la salut aguanta, es procuren l’independència fins que ja necessiten d’algú que es ajudi. I que quan la salut falla de debó, els veus als ulls que es senten atemorits i confortats per tot el que han viscut. I ara torno a trepitjar de peus a terra i es clar que la vida s’ha estirat com un xiclet i els avis son mes avis i la seva vida es mes plena i llarga i els joves son mes joves i posposen cada vegada mes les seves decissions del seu pròpi futur. I aquells que rondem els 50 tenim el dubtós privilegi de veure-ho i viure-ho. “C’est la vie”