El Penedès, un clam.

Sant Tornem-hi

La Festa Major d'Igualada. Per a molts, es tracta del final de les vacances. El punt i apart de l'any.

I es que, en el moment en què s'acaba el castell de focs de dilluns al vespre, comença Sant Tornem-hi.

Inclús sembla que, durant aquestes setmanes, i parlo de les persones que no han estat al seu municipi, tot s'hagués paralitzat i que quan arriben de nou als seus respectius domicilis, sembla que tant sols hi ha hagut gent per esperar a que arribessin i posar-ho en marxa tot de nou.

Però no ha estat així. Durant el mes d'agost, han passat un grapat de coses, des de robatoris a comerços (i especialment aqueell que li han estampat a diversos aparadors una llamborda mal collada del carrer), fins a qui li han robat ordinadors espatllats, o la feinada que han tingut per situar radars de broma a la carretera de Capellades.

L'activitat no s'ha paralitzat, malgrat que passejar per Igualada era realment desolador. Carrers sencers amb botigues, bars i resta d'establiments que treballen de cara al públic, amb les persanes baixades.

Ara és aquell moment en el que tornes a casa, amb coses per explicar-li a qui t'és més proper, amb una càmera amb la targeta de memòria farcida de fotografies, targetes de restaurants, algun que altre vídeo casolà, amb algunes espatlles pelades de massa Sol, un you de trastos de platja que hem comprat per quinze dies, la targeta del banc sobrepassada de límits i esperant trobar-ho tot en ordre al teu habitatge.

Si arribes abans de la Festa Major, és possible que, fins i tot, algú et truqui amb l'excusa de que és una companyia telefònica que et vol fer una oferta... per, en realitat, saber si ets a casa... o no.

En tot cas, ja hi havoa ganes de tornar. El teu llit, el teu coixí, deixar el cotxe d'una vegada, no haver de pensar en la millor manera de com omplir el proper dia, menjar com sempre i no anar amb la targeta de crèdit fins el punt de "no se-quant-em-costarà".

Fa goig tornar a la normalitat. Tot i que quan arribin de nou les vacances, segurament frisaré per tornar a marxar.

El mes d'agost a Igualada.

Naturalment pensar en clau de la segona i tercera setmanes d’agost a Igualada, es pensar en el paisatge desolat dels nostres carrers buits, de que pots triar on aparcar o que no saps on anar a prendre un cafè o comprar el diari.

Son dies estranys, en els que penses on es la gent. I fent volar la imaginació, els veus a la platja, caminant per la muntanya, descobrint paisatges insòlits, volant cap a destins gens habituals, fent el Camí de Sant Jaume, o ves a saber.

Però el que també ens trobem es gent voltar-la prop de casa, sortint al matí a descobrir llocs propers però desconeguts. Des de la Sagrada Família o la Colònia Güell d’en Gaudí, o algun parc amagat en una illa de l’Eixample de Barcelona.

I també n’hi ha d’altres que aprofiten per pintar les parets d’alguna habitació de casa, endreçar els papers o fer bricolatge.

També n’hi ha que, amoïnats per com pinten les coses, intenten construir un currículum "per si les mosques".

O sigui, que tal i com deia el meu avi, n’hi ha dels que ens quedem per “mostra”, mentre que d’altres fugen de la ciutat per desconnectar-se de forma evident de les seves rutines i que l’entorn els ajudi.

Es clar que els diners també hi tenen molt a veure en les decisió de cóm ”omplir” els dies de vacances, i no ens hem d’enganyar, condicionen de forma decisiva en cóm, on i el què farem. La veritat es que si tens diners per gastar, acabes anant a algun destí nou, on tot t’ajudi a experimentar noves sensacions i et distregui de les realitats quotidianes.

Mentre que d’altra banda, per trencar les rutines diàries, tan sols s’ha de fer qualsevol cosa gens habitual, i no cal fer cues, ni anar a d’altres aglomeracions o el que sigui.

El que llegeixi aquest article, es pot situar a un lloc, a un altre o al mig de tots dos, però en qualsevol cas, que gaudeixi dels dies de vacances, que desendollar, canviar el xip i retrobar-se amb el “dolce far niente”, no vol dir fer “el mandres” sinó que es tracta de gaudir de tot allò que mentre treballa no pot fer. I que ho faci on vulgui o pugui, però que ho faci.

Hom necessitem disposar d’aquells dies que ens permet regenerar la nostra capacitat professional, i això s’aconsegueix distraient-nos d’allò que configura el nostre dia a dia.

Com s'atreveix, conseller.?

No es pot anar per la vida prometent, contemporitzant, fent-se la foto de qui entén les coses i després deixar de banda els acords del Parlament i jugant amb els acords sobirans de la majoria dels plens dels ajuntaments de quatre comarques que reivindiquen la vuitena vegueria.

Conseller Ausàs, no pot anar per la vida jugant amb les il·lusions de molts ciutadans que veuen en la descentralització de l’administració una oportunitat de racionalitzar el govern del seu territori i que, en canvi, condemna amb la seva actitud i la de la defensa (estranya defensa) de les set vegueries als ciutadans del territori del Penedès a viatjar terra endins perquè els resolguin les coses. Si no que li preguntin a algun mestre de Piera on ha d’anar per parlar de temes d’educació.

Com s’atreveix, conseller, a ignorar tot allò que ja coneix de les reivindicacions dels ciutadans de quatre comarques dient que sí, i després parlar com si res de set vegueries i, per tant, quedar com un mentider davant de tots aquells que havien cregut en la seva paraula.

Com pot saltar-se a la “torera” el que significa l’acord del Parlament que ja va indicar clarament que s’ha de treballar per desenvolupar els vuit àmbits territorials que inspiren les futures vegueries, i no tan sols ignorar-ho, sinó que insistir en la voluntat del Govern de la Generalitat de fer una distribució territorial en set.

Però què caram s’ha cregut?. Com caram podrà després d’això, justificar amb alguna excusa estranya alguna forma de seguir enganyant, menyspreant i menystenint a tots aquell que primer els diu una cosa i després en fa una altra?

Com gosa emprenyar d’aquesta manera a tots aquells que han cregut en la seva paraula defensant que hi ha d’haver vuit àmbits i que és el pas previ perquè neixi la Vegueria Penedès, i ara resulta que li explica al ministre Chaves una altra cosa?

No ens expliqui que vol defensar que la nova organització territorial que ha de substituir les províncies s’haurà de convertir en set vegueries, i després ja ho arreglarem... aquest no és el camí. Aquestes no són les formes, i no ho dubti, al menys aquest columnista se sent enganyat.

Aquest és el finançament que ens convé?

Fa uns anys, parlar de conceptes com valor i preu, tenia un cert sentit, ja que les dues xifres eren similars. En el moment en què algú va descobrir que hi havia diferència entre una cosa i l’altra, i que no estava ben vist que es pagués per una cosa una quantitat de diners per damunt del preu, es va començar a jugar amb el “diner negre”. Era aquell sobrecost que tenia quasi qualsevol cosa.

Eren moments de vendes grosses, “pelotazos” i altres “garruleries” que es feien i es desfeien i que va crear un estil de vida concret en el món dels negocis.

Eren altres temps, on vendre era fàcil, o més aviat podríem dir que si no compraves quelcom i consumies: malament. Semblava ser que comprar per damunt del preu era fins i tot un gran negoci per al comprador perquè, en molts casos, podia jugar al mateix joc i muntar “diferencials” que li permetessin guanyar diners.

Ara la cosa ha canviat. Ara les vendes consisteixen en anar a veure un possible comprador, i dir-li que el valor del producte no serà el preu que pagarà. Que serà molt menys el que pagarà. Fins i tot el compensen amb avantatges i valors afegits.

Em dóna la sensació que la realitat, que està just un pas al costat del que ens pensem, mostra indicadors diferents als quals ens tenen acostumats els missatges constants dels mitjans que parlem d’aquests afers.

La distància entre allò que ens pensem que passa i la realitat de debò, segueix sent sensiblement diferent.

I aquesta afirmació que goso desenvolupar en aquest article, passa en més coses de les que a vegades ens pensem.

Per exemple, el nou finançament. El valor dels diners avui no és el valor dels diners de fa uns anys. A les fórmules que fan servir els uns i els altres per valorar i presentar les seves conclusions a l’opinió pública, s’hi barregen dos conceptes diferents. Entre el “rebrem més diners” i el “rebrem els diners que necessitem i que es reclamen a l’Estatut”, hi ha una diferència que mareja.

Crec que hem de ser valents i conscients al pensar que el que diuen que rebrem d’aquí a uns anys i que necessitem de debò, hi ha una distància, que ens seguirà tenint ofegats, malmetent les iniciatives que han fet gran el nostre país i que per tant, ens seguirà fent perdre graons en respecte als altres territoris d’Espanya, que han fet d’aquesta pràctica de tenir-nos collats, la manera de fer mal-veure els emprenedors i primar les polítiques de subsidi.

Cornuts i pagar el beure

Avui no vull entrar en polèmiques derivades de les qüestions concretes que es desprenen de l’acord de finançament. Entre d’altres coses, perquè els catalans sempre hem tingut un component en el nostre ADN que ens condueix a ser pactistes. A vegades –quasi sempre- ens ha tocat el rebre, per la nostra condició de poble vençut. Som una mena de reserva que s’ha d’anar munyint.

I no cal donar explicacions raonables, ni estar carregats de raons, ni seguir explicant que si continuen aquest ritme, acabaran amb tot el que ha fet de Catalunya un país productiu i amb iniciatives.

Catalunya és un dels territoris de l’Estat que li toca produir, perquè els que no produeixen tinguin les prestacions que no es guanyen. En això consisteix el principi de solidaritat que reclamen als catalans.

Resulta que per una ampla majoria, es va votar un nou Estatut, que va ser consensuat amplament i que va rebre el suport de l’aleshores candidat a president espanyol, dient que el que aprovés el Parlament de Catalunya, seria el que es recolzaria des de Madrid.

Quan va arribar a Madrid el van escapçar. I des de l’aprovació escapçada, arriba al Tribunal Constitucional, que ens l’escapçarà més.

Però això ja ho sabíem.

No ens esperàvem però, que l’acord del finançament serien promeses del que passarà d’aquí un temps, i que la xifra de debò estaria realment per sota de la que vàrem aprovar a l’Estatut.

Bé, fins ara no he dit res que no sabéssim ni que no estés previst.

El que realment em subleva, és que la inconsciència, les males intencions, els hàbits de trobar culpables i aquesta supèrbia que es transpira des de fora de Catalunya, provoqui que al final de tota la pel·lícula, els que seguim sent superbs, i insolidaris, seguim sent els que sempre ens toca el rebre.

I la culpa fonamental que quan els catalans ens movem pel territori espanyol, ens tinguin adjectivats i ens mirin amb mala baba, és fruit que els polítics no fan els seus deures, i que els resulta fàcil despotricar i omplir-se els paps d’opinions malintencionades i, moltes vegades, fruit d’informar-se tan sols del que els convé, o informar-se des d’alguna “tertuliona” plena d’opinionistes que justifiquen constantment el que defensen amb la premissa de “a veure qui crida més”. En una paraula, parlar malament de Catalunya i dels catalans, és el recurs fàcil per cercar culpables de la incompetència de no trobar les solucions a la resta de territoris. I el més trist és que parlar malament de Catalunya, s’ha convertit en un recurs polític que dóna rèdits a segons quin partit.

És ben trist que qui no ha estat a Catalunya, pensi que aquí no entendrà ningú i que no serà ben rebut, i que el mirarem malament i que el tractarem de pena.

I el que encara és més trist, és que cap partit d’àmbit estatal ens defensi a Espanya com ens mereixem i expliqui, sense males intencions, les realitats que aquí tots coneixem i que pel que es veu, fora de Catalunya s’esforcen a explicar d’una altra manera.

La Veu nº 1400

Open publication - Free publishing - More piera

Les intercomunicacions anoienques

Hem d’intercomunicar urgentment la nostra comarca.

En diversos articles he denunciat repetides vegades la poca comunicació que té la nostra comarca amb les comarques veïnes que no són de pas a Barcelona. I no vull caure en l’error extrem que té pensar en l’Anoia tan sols en clau igualadina. Els municipis de l’Anoia tenim greus problemes d’intercomunicació. I no estem parlant del transport públic de la Conca d’Òdena, que ja ho està d’una manera o altra, pensat com una mena de ”transport metropolità”.

Ara ja toca pensar en les necessitats reals dels ciutadans i estudiar rutes, vies i serveis, que permetin intercomunicar la gent de Castellfollit de Riubregós amb la gent de Piera. Tenim l’obligació de trobar les solucions que condueixin a resoldre aquests problemes de transport ja sigui públic i/o privat.

La nostra comarca pateix, des de fa anys, de problemes en aquest sentit. Això provoca en molts casos que a un calafí, si no té cotxe, li resulti més difícil treballar a Piera que a Barcelona.

Encara que anar a Barcelona amb transport públic segueix sent més complex, llarg i costós que fa deu anys enrere, tot i aquest no és el tema d’aquest article.

Ara també convé pensar en el que serà l’eix econòmic més dinàmic de la zona, com són els 3 o 4 quilòmetres que hi ha entre Igualada, l’aeròdrom, les outlets, el Pla de les Gavarreres, el Parcmotor i Castellolí.

S’hauria de començar a plantejar un pla de treball que condueixi a tenir en marxa el més aviat possible un transport llançadora que portés aquesta intercomunicació al rang de normal.

Que permeti a qui està de visita a Parcmotor durant tres dies, plantejar-se anar de compres o anar a menjar a qualsevol restaurant de la zona.

Això ja toca. Hem aconseguit coses pel nostre territori i ara toca organitzar-les.

Els propers anys, els que queden per esgotar les legislatures als ajuntaments, són de cabdal importància per deixar organitzades aquestes qüestions. No pot ser que no ens posem a resoldre el problema fins que el tinguem al damunt.

Al final, el que més importa és que entre tots acabem situant de nou la nostra comarca en el mapa de les zones dinàmiques del país, i això comporta estar preparats no tan sols en les coses que ja estan previstes i que s’han guanyat amb l’esforç privat i públic, sinó que el mateix esforç ha d’anar destinat a donar resposta a aquelles qüestions que en són conseqüència.

Vegueria Penedès: se segueixen fent l’orni

Voler parlar d’un territori proper i complementari a vegades sembla que sigui per encetar un discurs carregat de demagògies i d’interessos als quals cerques justificacions.

Parlar de les comarques que tenim vocació de vegueria Penedès és parlar precisament d’aquesta complementarietat. La que ens fa compatibles. La que permet pensar en la condició de frontissa de la futura vegueria Penedès en respecte a Catalunya, amb tot el que significa per una distància en quilòmetres que ens pot fer anar de punta a punta del territori en menys de tres quarts d’hora.

Inclús des del punt de vista de trànsit de persones, es pot pensar en el transvasament de gent de l’interior a la costa i a l’inrevés, depenent del moment estacional.

Sabem que les necessitats i els èxits territorials de cadascuna de les comarques, els entenem com a propis cadascun dels ciutadans del territori. El nivell d’ocupació turística i el fet del reconeixement que tenen les platges del Baix Penedès i del Garraf , que aquest any és la tercera comarca de Catalunya amb més qualitat de costa fan de la part costanera del territori penedesenc un lloc atractiu per tots aquell que el visiten.

O la zona comercial i la tradició combinada amb la innovació constant que donen el reconeixement internacional a l’activitat vitivinícola de l’Alt Penedès i la tradició industrial i logística de l’Anoia, amb tres pols d’atracció econòmica com són el Parcmotor recentment inaugurat, el centre d’outlets i el nou aeroport corporatiu de Catalunya que serà una realitat l’any 2012.

Quants de tots aquells que llegeixen aquest periòdic poden explicar que són d’una punta del territori i coneixen l’altra, perquè hi van a la platja, perquè van a comprar roba o perquè coneixen els productes de la terra.

Però mentrestant, el govern tripartit ensordit i amb la ceguera de qui mira però no hi vol veure, segueix desplegant de forma imparable el seu propi pla de set vegueries, mentint als ciutadans amb promeses incompletes i escudant-se en el que ja tenien previst, fent el que més saben fer, augmentant de forma exponencial les despeses de l’administració. Primer creen els llocs de treball per després (suposadament) desmantellar l’estructura de les diputacions? I després què?

De la mateixa manera que els anoiencs reivindiquen les seves ganes de formar part de la vegueria Penedès, mentres el govern de la Generalitat va fent de les seves comptant que l’Anoia serà a la vegueria Central. De la mateixa manera ja s’està fent el desplegament de competències relatives a la Regió 1 i per tant els garrafencs i els penedesencs, veuen com el Govern els ignora.

I la veritat és que ja no se sap com fer més soroll per fer adonar al govern de la Generalitat de Catalunya, que aquestes comarques volem tenir una vegueria pròpia i que té sentit.

El moviment ciutadà PER UNA VEGUERIA PRÒPIA, han aconseguit molts suports i escenificacions evidents de la voluntat ciutadana de voler una vegueria pròpia.

Des d’aquest periòdic volem també reivindicar-ho, perquè creiem de debò, que hi sortirem guanyant.

L'Extra nº 305

L'Extra nº 304

On una porta es tanca, una altra s'obra.

No és mai agradable parlar d’una empresa que tanca. Els motius tan se val, normalment són els sobradament coneguts de la crisi i comporten conseqüències diverses que, conjugades, malmeten bons projectes.

La crisi s’ha convertit en una pandèmia en tot ordre. Ha afectat a tota l’estructura financera i, per tant, l’ordre econòmic establert ha quedat adsolutament desordenat i s’ha dedicat a escampar els errors del Sistema als seus usuaris. I, evidentment, els primers que han rebut han estat la construcció-immobiliàries-promotors. Si seguim el fil d’aquests, molts mitjans de comunicació havien construït bona part dels seus ingressos a la publicitat que generava la venda de pisos, finques etc.

Si a tot això hi afegim les pors i les veritables retallades dels diners a crèdit i el fet que ningú en sap prou per indicar el moment en què s’acabarà la crisi, és quan tenim un “jardí” que no sabem per on entrar-hi.

Per fer front a la crisi, Calaix de Sastre i L’Extra van fer una aposta conjunta per sortir-ne. Una aposta ambiciosa però assenyada. Es tractava d’oferir un producte nou que donés un nou esperit a les nostres dues empreses, formalitzat en el que en Josep Maria Rafecas i jo vàrem anomenar un “matrimoni de conveniència amb separació de béns”.

Aposta ben encaminada, que donava noves perspectives a la forma de ser dels nostres dos formats, sobretot donada la seva compatibilitat. Recollir-ne els fruits és més complicat, perquè primer havíem de demostrar que la nostra aposta i el nostre camí era el correcte, fet que hem acabat per demostrar.

Creiem sincerament que l’aposta és bona però, el nostre punt de partida en aquest projecte ha estat dificultat per la situació econòmica que portava afegida cadascuna de les nostres empreses, i aquest és un llast difícil de superar, hores d’ara.

Així doncs, Calaix de Sastre deixa de sortir els divendres.

Però això sí, l’aposta conjunta, l’esperit que ha portat a Calaix de Sastre ser un referent al territori, guanyant-se l’espai d’informació del lleure i a l’Extra consolidar-se com a periòdic informatiu setmanal, perdura.

Posem en marxa doncs, un nou camí a aquest periòdic, que hi portarà afegit l’emprempta del Calaix de Sastre en tot allò que ja l’havia convertit en un element quotidià en el món dels setmanàris gratuïts.

La Veu de l'Anoia nº 1397

Brètols de cap de setmana

Avui no me’n puc estar de senyalar amb el dit.

Com cada cap de setmana el carrer de Sant Magí, pel damunt del Passeig, des que l’han convertit en carrer de vianants, tota la nit és l’escenari -fins entrada la matinada- d’un trànsit continu de gent amunt i avall.

Demanar que la gent no cridi és probablement una fal·làcia, o fins i tot pregar perquè no s’asseguin al banc del davant just del dormitori és d’il·lús.

O que la màquina de la pilona no es faci malbé i es posi a “gemegar”, o que la barana de goma de l’escala mecànica no comenci a saltar com si toquessin un tambor.

La cosa ja es fa tristament insuportable quan es posen de moda megàfons “de jugar”, i els proven cridant-se des de l’escala mecànica a l’avinguda de Barcelona.

O quan es dediquen a encertar els senyals de trànsit, o quan tomben les papereres (totes les papereres).

També és ben fotut que s’enfilin fins atrapar no-sé-què d’una casa perquè els fa gràcia.

O ara, que els ha donat per arrencar branques a “lo bèstia” dels arbres.

I sabeu què passa? Que si posem idioma i rostre als brètols que ho fan, ens podem emportar una gran sorpresa.

Per aquí hi passa gent de qualsevol idioma, raça i condició, però els que arrenquen arbres, parlen en català. “Aquesta branca sí que és grossa...! Som-hi!.

Els brètols no es poden associar a races, ni idiomes, ni condició.

Mentrestant tothom preguntant-se per què caram es va posar una mena de càmera connectada a la policia local. Hom sap que no funciona. El per què no funciona és el que m’agradaria saber.

O per què en les nits d’aldarulls i festes fins tard, la policia no dóna tombs per aquests carrers.

La foto que acompanya aquest article és la que es va fer instants després que passessin els brètols d’aquest dissabte passat.

Aquest darrer cap de setmana coincidia amb l’avaria de les dues escales mecàniques de la part de dalt, que no van anar ni dissabte ni diumenge, ni per baixar ni per pujar.

Això sí, els serveis de neteja, aquesta vegada, van passar a primera hora del matí del diumenge, no fos que es veiessin els rastres de les bretolades de la nit.

Qui es pensi doncs, que els veïns del carrer de Sant Magí han guanyat qualitat de vida des que “gaudeixen” del carrer de vianants o de les escales mecàniques, que s’ho treguin del cap.

Els ha tocat pagar impostos especials, veure com les escales estan avariades cada dos per tres (perquè són un element per “jugar-hi”), i patir les bretolades i les cridòries de qui es passeja per tornar a casa.

Les solucions les han de posar el govern municipal, que són els mateixos que, quan van concebre aquest carrer de vianants, no comptaven que algú l’utilitzaria de forma gamberra, insolidària i destralera, i que els veïns patirien els efectes col·laterals, derivats de les poca-soltades incíviques d’un grapat de brètols.

L'Extra nº 303

L'Extra nº302

Europa ha tornat a fer evident que la democràcia està en crisi.

He intentat imaginar-me quin seria el millor títol per aquest article, però tots els que he explorat, em semblen curts en apreciacions.

M’he decidit per aquest perquè probablement resumeix el sentiment que et queda retingut en el teu cap, allà on s’emmagatzemen les conviccions.

Les primeres reaccions són les més d’estómac, i probablement van farcides de preguntes amb respostes òbvies, però que es quedaran sense resposta pública.

Per què es reflexionen els resultats tan sols sota conceptes de dretes i esquerres?

Per què els dos partits de més pes a l’Estat han ignorat la resta?

Per què els socialistes han plantejat la campanya novament en clau de la por a que guanyin els altres? (de fet, han guanyat els altres)

Per què els del PP han parlat d’Espanya i tot el que fa malament el govern, i d’Europa no n’han parlat gens?

Per què el president Montilla explica eufòric que han guanyat?

Per què la Sra. Sánchez Camacho (PP), parla de que s’ha acabat el tripartit a Catalunya?

Per què la candidata Maria Badia (PSC-PSOE) es queixa que només ells han parlat d’Europa i la resta no? (...!!??)

Per què en Puigcercós (ERC) parla amb eufòria de la victòria? (...?)

Per què en Romeva (ICV) va fer servir la por de “si no surto em retiro” per motivar el vot?

Per què en Mas (CiU) veu els resultats tan sols en clau catalana, obviant els resultats en clau europea?

La realitat és aquesta:

El PP espanyol ha aconseguit per a l’EPP/ED 23 escons (de 263/8.5%).

El PSOE ha aconseguit per al PES 21 escons (de 162/13%).

CiU ha obtingut 2 escons per a ALDE (de 80/2%).

ERC ha aconseguit 1 escó per a GREENS/EFA (de 52/2%).

ICV ha aconseguit 1 escó per a GREENS/EFA (de 52) i 1 escó per a GUE/NGL (de 33/3%).

UPD ha aconseguit 1 escó pels “Others” (de 94/1%).

Ningú sap què caram representen cadascun d'aquests grups.

Espanya és el 6,8% de decisió al Parlament Europeu (50/736 escons), i Catalunya hi està representada per 8/736, o sia un 1%.

Ni tan sols els polítics es creuen el pes de les nostres decisions a Europa i han hagut de donar lectures estranyes als resultats, sense recordar que a Catalunya, la participació ha rondat el 35% dels electors amb dret a vot.

Patètic.

La Veu nº1395

L'Extra nº 301

Sant Tornem-hi

Aquestes darreres setmanes han estat setmanes d’eufòries incontrolades i emocions sobreeixides. Han estat dies d’estranyes sensacions, de sentiments col·lectius on tots ens sentim guanyadors, solidaris i com submergits en basses plenes de felicitat. Res importa aquestes setmanes que no hagi estat la fita realment difícil i insòlita, on els catalans ens sentim poderosos, el Barça és tricampió.

Els polítics del país han estat d’acord, sense importar el partit, Espanya ha oblidat que a la Copa del Rei hi varen haver xiulets, i s’ha afanyat a dir que tots els “20.000 españoles” que hi havia a l’estadi de Roma han estat una gran afició i avui ja ningú parla que la setmana passada hi va haver el Debate del Estado de la Nación més “cutre” de la nostra democràcia.

Inclús el president Montilla reconeixia que, davant els moments de crisi, anava bé l’eufòria col·lectiva de tot el país.

Inclús ha passat desapercebut tot el que ha passat a l’ajuntament d’Igualada aquesta setmana, on els regidors han fet de les seves, tot pensant-se que, donada l’eufòria col·lectiva de tots els igualadins, no hi hauria el ressò adequat de voler-se sortir amb la seva de l’equip de govern i la poca traça del cap de l’oposició.

Al damunt, fa la sensació que s’hagin tirat els trastos al cap, però la realitat evident és que han jugat amb les il·lusions del moviment ciutadà que està exemplificat en els integrants de la Plataforma per una Vegueria Pròpia i les quasi unànimes adhesions de la majoria d’ajuntaments de la comarca, Consell Comarcal inclòs.

El 2007, es va presentar una moció per part de tots els partits de l’oposició al Ple municipal, que instava l’ajuntament a adherir-se a la voluntat que tinguin en compte l’Anoia -i per tant Igualada- per afegir-se a les ciutats capitals de comarca que reclamen la vegueria pròpia.

En el panorama de creació de vegueries, les opcions d’Igualada són tres: anar a la Catalunya Central, tenint en compte que Manresa i Vic s’estan repartint les subseus i delegacions sense tenir-nos en compte (ja ho aventuràvem fa mesos) defensada pel govern de la Generalitat. Anar a la Regió 1 o sia l’àrea metropolitana de Barcelona (on cap territori ni institució ni partit polític compten que hi estem) defensada per l’Entesa per Igualada, o a la Vegueria Penedès (on seríem el 30% de les decisions, de la representació política i on podríem fer força), defensada per la Plataforma ciutadana PER UNA VEGUERIA PRÒPIA.

Bé doncs, el grup municipal de CiU, va i presenta una moció al Ple, denunciant que ja que la Generalitat està repartint les subseus de la Catalunya Central a Vic i Manresa, creu que Igualada hauria de reclamar-les, tot “ignorant”, no sé si per oblit o de forma deliberada (no se què és pitjor) que hi havia una moció aprovada pel Ple al 2007 a la que Igualada ja estava identificada en una direcció: la de la vegueria Penedès-Anoia.

La situació insòlita és que l’alcalde li adverteix que si presenta la moció i davant de l’absència del regidor d’ERC, és probable que perdi la votació i li pregunta si la vol retirar. I el que hauria de ser cap de l’oposició diu que no.

I és clar, el govern d’Entesa aprofita i diu que l’opció de l’equip de govern municipal no ha estat mai la d’anar a la Catalunya Central i que estava coartada per la moció aprovada el 2007 d’anar a la vegueria Penedès; per tant aprofita per posar a votació una moció en procediment d’urgència per recuperar la iniciativa i posicionar l’ajuntament en la insòlita reclamació d’estar a l’àrea metropolitana de Barcelona.

Sí, és veritat, l’equip de govern no té la majoria, però si hi falta un regidor que és a la final de Roma, el que realment val és que, si hi ha empat, el vot de qualitat és el de l’alcalde.

Doncs apa. Tornem a tenir a Igualada en terra de ningú i la ignorància política dels uns (o no) i la supèrbia dels altres (o no) han tornat a deixar a Igualada en terra de ningú.

Entre tots estan aconseguint que al final els ciutadans estiguem cada vegada més emprenyats, perquè no sabem exactament a què juguen. Ara (al menys jo) volem escoltar les imaginatives explicacions (ja ho veureu) que justifiquin aquest nou símptoma de miopia municipal. I aquestes explicacions les hauran de donar els protagonistes polítics d’aquesta quantitat de bestieses.

Confiem que CiU no presenti la mateixa moció que ha presentat a l’ajuntament d’igualada a un plenari del Consell Comarcal. Vista la moció presentada, es contradiu de forma evident amb la voluntat de tenir una vegueria pròpia i, en cas de ser aprovada en els mateixos termes, ens situa de fet en la vegueria de la Catalunya Central.

Per cert, m’agradaria saber on s’invertiran els propers anys, els diners de les inversions europees, si al l’eix mediterrani des de Múrcia a Marsella o a la plana interior. Ho dic per saber si ens convé més apropar-nos on es gastaran els diners, o volem seguir mirant cap al Berguedà o Osona, o el Bages, on no hi pintem res.

Resumint, ja tornem a estar en aquella posició que ens ha deixat sempre fora del mapa.