Igualada, capital de l'Anoia

Fa temps que observo que a Igualada ens comportem com un “compartiment estanc”. Tot allò que succeeix al voltant del nostre terme municipal no és cosa nostra. És curiós que, o bé no hi ha memòria col·lectiva o bé tothom prefereix mirar cap a una altra banda quan es parla de conceptes com el territori de la Conca d’Òdena, tirada endavant pels governs municipals socialistes no fa gaires anys, per posar-se d’acord i ser forts per fer propostes i que, en realitat, en aquest moment és el que escenifiquen de forma fefaent les disputes provincianes dels responsables municipals. Ja està molt parlat el fet que aquesta desunió interessada no interessa a la comarca ni als ciutadans de la Conca. Potser comença a ser hora que els alcaldes de la zona escenifiquin d’una vegada que van junts i defensin els nostres interessos com a ciutadans, i deixen de banda disputes i discussions ermes que no porten enlloc. És també ben curiós que quan parlem de la comarca de l’Anoia, Igualada no exerceixi la seva capitalitat. Les responsabilitats polítiques en aquesta ciutat porten implícita la defensa i la generositat que comporta ser la capital de la comarca. I això tampoc succeeix. Un exemple del que no ha de fer una capital de comarca és realitzar activitats en els locals municipals, i que hi hagi preus diferents per qui viu a la ciutat i per qui viu a 2 quilòmetres, perquè és d’un altre municipi. Això converteix la justificació que els impostos de la ciutat són per als igualadins en una carrincloneria que no treu cap a res i que, en canvi, ens allunya d’actuar com la capital de l’Anoia. M’agradaria saber quant ens estalviem en números absoluts, però també en percentatges. Segur que no compensa. Segur que per estalviar es podria prioritzar amb d’altres despeses que no treuen cap a res. I després també hi ha el tema de les comunicacions interterritorials. És trist que al Bages i el tros de carretera que els correspon de Manresa a Igualada, estigui arreglada des de fa temps fins arribar a Castellfollit, i des de Castellfollit fins aquí tinguem una carretera de pena. Això ja hauria d’estar fet. I aquesta no és una qüestió de quin color polític mana al municipi, sinó que la capital de la comarca hi hauria de dir la seva i hauria de ser incisiva i persistent en la consecució de la millora de les comunicacions de la ciutat, perquè els anoiencs de “fora-terme” els vingués de gust estar a l’aixoplug d’Igualada. Hi ha moltes coses per fer a la ciutat, però no hauríem d’oblidar que som la capital de l’Anoia.

Posem-nos a imaginar

Ja fa dies que s’està parlant dels projectes ambiciosos que s’estan preparant per al territori. D’aquí a trenta o quaranta anys probablement començarem a sentir a parlar que ja s’està posant en pràctica tot el pla que desenvolupa la xarxa viària perquè així els igualadins estarem més interconnectats amb Catalunya i més enllà. Bé, això probablement ho veuran els nostres néts i, amb una mica de sort, els nostres fills. Quina por. Ens queden un grapat d’anys de seguir parlant del mateix. I ens queda pel davant un grapat d’anys per seguir-nos preguntant per què. Per què ens ha tocat a nosaltres. De fet, prefereixo pensar que es tracta de l’atzar i no d’alguna decisió presa des d’un despatx de Barcelona. Si la decisió l’hagués pres algú relacionat amb la nostra ciutat o amb la comarca, realment s’ho hauria de fer mirar. La veritat és que estic realment indignat. Si vull anar a Barcelona, i arribar a l’hora, només ho puc fer en cotxe. I menys mal que l’autovia no l’han feta de pagament, perquè si no, ja seria el súmmum. I això d’arribar a l’hora també és un dir, perquè si vull anar a Barcelona, quan arribi a Martorell hauré d’anar a vuitanta per una autovia de tres carrils per banda, si estic de sort. Perquè si no estic de sort, em tocarà anar a 70, o a 60 o a 50 km per hora. Bé, hi ha alternatives. Agafo el tren. Sí, el tren. Dues hores i escaig per anar des de l’estació d’Igualada fins la plaça d’Espanya de Barcelona. I després agafa el metro o un taxi o ves a peu fins al lloc. O sia, depèn d’on vagis, si s’ha de creuar Barcelona, pots passar tot el dia per anar d’un lloc a l’altre. Com se’ls acut fer això de la velocitat variable? Perquè pensen com a barcelonins. Si pensessin com els que vivim a setanta quilòmetres de la capital, no comprendrien que volen convertir el nostre viatge des d’Igualada en dues hores per arribar i, pel cap baix, una hora més per anar al centre de la ciutat. L’alternativa és cercar el que volem de Barcelona a la ciutat de Lleida. Però, cóm hi anem?... En cotxe. Apa, autovia amunt. I no córrer, sobre tot. I si no, anem a Vilafranca del Penedès. Com hi anem? En cotxe. I quan tinguem ferrocarril (d’aquí a uns trenta, quaranta o cinquanta anys) hi anirem en tren. Perquè ara, si el vull utilitzar, apa, cap a Martorell, després caminar fins a l’estació de la Renfe i esperar que passi el de Vilafranca, i després... Massa hores. Massa complicat. Bé, aniré a Manresa, per això la nostra ciutat d’Igualada és centre de camins. Però, és clar, segueix havent-hi promeses i més promeses de desenvolupament de nous vials i d’acabar la feina que no està feta (a l’Anoia) i així arribar-hi. Això sí... en cotxe. Ens hem quedat captius a la nostra ciutat. I és curiós, volem que a la ciutat i a la Conca les empreses hi inverteixin, creïn llocs de treball o bé que hi hagi nous habitants que deixin els seus impostos a la guardiola de la ciutat o dels pobles de la Conca. I jo em pregunto... quin interès té per un ciutadà que vol fugir d’altres ciutats més cares, venir a viure a Igualada?. Pel transport no serà!. I quin interès poden tenir les empreses per invertir a Igualada? Per les comunicacions que no siguin via carretera o autovia no serà!. Confio que aquell senyor de Barcelona, o pitjor, aquell senyor assegut al seu despatx de Manresa (futura vegueria de la Catalunya Central), no sigui qui ha de prendre la decisió d’on ha d’anar l’aeroport corporatiu, perquè sinó, ho tenim clar. Mentrestant, els polítics de l’entorn d’Igualada, tots barallats amb el consistori igualadí. O millor dit, l’ajuntament d’Igualada barallat amb tothom, menys amb Masquefa o Martorell, que estan més lluny. És trist veure quina imatge més trista i desfilada (de fil) que donem de la Conca. És trist veure, que per poca imaginació que hi posem, es pot preveure tot el que passarà. És trist veure que, quan hi ha una bona idea i no és de l’Ajuntament d’Igualada, depressa i corrent es cerca de quina manera portar-la al terme municipal sense contemplar que hi pot haver amples acords amb els pobles veïns i trobar-hi una solució conjunta, per fer una proposta forta i inqüestionable. Trist, perquè donem arguments a tots els que prenen les decisions per nosaltres. Sigui quina sigui (la seva decisió) seguirem enfadats, dividits i fent llenya per veure qui haurà guanyat i qui haurà perdut. Que els futurs polítics del territori prenguin bona nota de com no s’han de fer les coses, perquè d’aquí a trenta o quaranta anys, els nostres fills seguiran fent-se les mateixes preguntes, i donat que ara les coses se saben més, posaran noms i cognoms a tots els que hauran torpedinat el desenvolupament de l’Anoia.

Haver estat o intentar ser: aquesta és la qüestió.

Mai estic predisposat a fer el tafaner, però hi ha vegades que no et queda més remei que escoltar sense voler, sobretot quan tens algú a prop que quan parla ho fa en un to més aviat alt i al costat de la teva orella. Eren dos homes de més de 70 anys que la feien petar davant d’un got de tallat buit. • El meu pare, quan jo tenia tretze anys i el pastor que ens cuidava les ovelles no podia venir a treure-les pasturar, em donava un sarró i un bastó i apa, cap a la muntanya fins que es ponia el sol. I m’explicava tot el que havia passat per tirar endavant i un grapat de coses per anar entenent la vida. • Doncs el meu, em portava a desbrossar el bosc de prop de casa, i m’hi feia anar de nit, perquè deia que s’hi havia d’estar quan sortia el sol i s’havia de marxar quan es ponia perquè al bosc es fa de nit abans. I cada vegada que obria la boca, em descobria alguna cosa que després em va ajudar per construir la meva família. De tant en tant es quedaven muts, mirant el terra o veient qui passava pel seu davant, o fixant-se en qualsevol cosa inusual. Després continuaven composant petites afirmacions a mode d’històries, que permetien fer-se la idea de com havia estat el seu pas de nens a pares i després a avis. I un d’aquells petits relats, de sobte, em va sorprendre: • Doncs a mi, des de fa un parell d’anys sóc a aquesta residència d’aquí al davant, i els fills quasi no em vénen a veure. Em sap greu, sobretot perquè es perden tot allò que el meu pare em va explicar a mi i abans el meu avi al meu pare. A mi m’ha quedat la sensació que no he complert amb el que tocava. I tu, a quina residència estàs?. • Ja no estic a cap residència. El meu fill em va venir a buscar fa uns mesos. Em va dir que em faria les mateixes condicions que em feien allà, i que pels 1000 € de la pensió i les ajudes de la Generalitat, ja em cuidaven a casa seva. Ara crec que viu tota la família d’aquests diners. • Com han canviat les coses, oi?. Aquella cultura que ens ensenyaven els pares i els avis de si en vols gastar un, n’has de tenir tres, fa temps que l’hem oblidada i és ben clar que ja no es transmet. I tristament, davant de l’atur que no s’atura i aquesta nostra societat avançada que en realitat recula, cada vegada més hi haurà més gent que viurà de subsidis si no fan front a les coses plantant-hi cara. Hi ha dues postures posibles: posar-se a administrar el que queda, pensant en què s’ha estat; o posar-se a intentar ser, tenint en compte el que hem après.

el pdf del nou Extra

El nou Extra

Sempre s’ha d’estar d’enhorabona davant un naixement. En aquest cas, més que un naixement, amb la transformació de l’Extra, el periòdic setmanal que teniu a les mans. Aquest periòdic va néixer fa gairebé 5 anys i ara li ha arribat l’hora de fer-se gran. De posar a prova tot allò que hem après i sortir a guanyar-se les garrofes al carrer amb allò que millor sabem fer, que és informar. Aquesta transformació en adult no ha estat una transformació de sobte, sinó fruit de la reflexió profunda de tot l’equip que hi treballem, i la col·laboració de l’equip que fan possible el Calaix de Sastre. Ens hem posat d’acord en repartir-nos la feina. El Calaix de Sastre és un referent del lleure de bona part del territori des de fa temps, i ara, en poques setmanes, estem consolidant la seva presència a l’Anoia i al Baix Llobregat Nord. L’Extra, amb el nou format, és aquest que teniu a les mans. Hem volgut convertir-nos en un periòdic que informa de tot allò que succeeix des del Pont del Diable de Martorell fins l’Arc de Barà i des de Sitges a Calaf. I ho hem volgut fer des de la presència en el territori, mitjançant les corresponsalies que ja tenim amb els nostres col·laboradors a les cinc capitals de comarca. No som un periòdic de Barcelona, som un periòdic fet des de i per la gent que fem vida als territoris on ens distribuïm. Per tant, hem fet ferma la nostra voluntat d’informar amb independència i garantint que farem tot el que es pugui per informar sobre què ha passat, està passant i passarà a les nostres comarques. I que ningú s’equivoqui ni es confongui: informarem i alhora serem proactius amb tot allò que afecta la gent. Treballarem per donar a conèixer el que és positiu i serem bel·ligerants amb allò que afecta negativament a qui fem vida al territori. No deixarem passar cap oportunitat per donar veu a la gent de les nostres comarques, i és per això que us convidem a dir la vostra i a explicar-nos els vostres punts de vista. Només tenim un límit. Aquest límit és l’insult i el menyspreu. No col·laborarem amb aquells que confonen la llibertat d’informació amb la desinformació ni amb els rumors sense fonament. Per tota la resta, estem a la disposició de tots vosaltres. Francesc Puertas (director general de Publicacions Anoia sl)

C'est la vie.

La meva avia Emilia Martí Enrich, nascuda l’any 1901 al carrer de Sant Jaume, filla d’en Pere (teixidor) i de la Marieta “safranera” (que venia espècies i fruita davant les voltes de Cal Roure), professava una gran devoció al Sant Crist d’Igualada i a la “Diligència” que li va permetre veure per primera vegada Barcelona després d’un llarg i temible viatge muntanya d’El Bruc enllà. El meu avi “Siscu” Vidal Casadevall, de “cal Rejoler” de Gelida nascut l’any 1899 que va viure com construïen el funicular que apropava casa seva al nucli urbà, i que amb 7 anys el varen enviar a Barcelona a guanyar-se la vida repartint llet perque no era l’hereu. Va lluitar com un beneït fent de lleter, pastor i de tot, fins que va acabar a Igualada a “Aprestos y Acabados” (“el cilindro”). Va “aprendre de lletra” i va anar a treballar al “carrilet” de fogoner i va coneixer l’Emilia. Amb 20 anys l’un i 18 anys l’altra, es van casar, van fer el viatge de nuvis viatjant en carrilet fins a Barcelona, i l’avi el van destinar al “Dipòsit” dels FFCC a Martorell. Ja tenien una història plena de fets, vida, trànguls, ensurts i els va tocar fer-se grans i plantar cara a la vida amb totes les ensopegades que comporta ser un matrimòni. No hi ha dubte que les coses han canviat. Que la vida ha canviat. Que les costums han canviat. Que la nostra memòria immediata ha canviat. Que la qualitat la rapidesa i la posibilitat d’obtenir informació ha canviat. Que les comunciacions també,... i la salut, i les relacions humanes i tot plegat ha donat un gran tomb a tot alló que es la nostra vida quotidiàna, si la comparem amb la de fa cent anys enrera.

I ara em miro els nois i noies de vint anys. I es ben cert, hi ha de tot. Des de qui te clar el que vol, el que estudia o treballa amb o sense la voluntat de continuar en aquella feina. Des de qui aspira a tenir la seva propia independència, fins els que es creuen que els pares hi seràn sempre. Fins i tot aquells que entenen que el seu futur passa per guanyar-se la seva independència abans de fer 30 anys. I veig als pares, que s’han fet grans. Que disfruten de la vida tot el que poden y tot el que els queda. I que mentres la salut aguanta, es procuren l’independència fins que ja necessiten d’algú que es ajudi. I que quan la salut falla de debó, els veus als ulls que es senten atemorits i confortats per tot el que han viscut. I ara torno a trepitjar de peus a terra i es clar que la vida s’ha estirat com un xiclet i els avis son mes avis i la seva vida es mes plena i llarga i els joves son mes joves i posposen cada vegada mes les seves decissions del seu pròpi futur. I aquells que rondem els 50 tenim el dubtós privilegi de veure-ho i viure-ho. “C’est la vie”

Les llambordes daurades de Sofia i les del carrer d'Ódena

Aquests dies a Igualada ha plogut d’aquella forma de ploure que mulla. Que mulla molt. Va fent xip-xip i, poc a poc, va quedant tot ben remullat. Com cada vegada que és festa, i sobretot aquests dies, passegem per la ciutat, els aparadors estan ben decorats i malgrat la crisi, la gent passeja i hi entra. Però els carrers no estan com haurien d’estar. De fet, en un dels moments que plovia fort el dissabte, vaig recordar la història de les llambordes daurades de Sofia. Hi ha un grapat de carrers principals prop del palau reial de Sofia, a Bulgària, que estan fets amb llambordes daurades. Diuen que, entre finals del segle XIX i principis del XX, el rei búlgar va voler marcar el camí per on passava per anar fins al seu palau, amb llambordes que simulessin l’or. No fa gaire vaig ser a Bulgària i vaig poder veure aquestes llambordes, ben col·locades, arrenglerades, sense cap mena de forats ni sotracs ni res de res que faci de mal caminar als vianants, trobar-hi tolls, o sigui impracticable el pas recte per seu damunt. Molt diferent del que tenim a Igualada. Només cal baixar o pujar en dies de pluja pel carrer d’Òdena entre el Passeig i la Rambla. Pel mig de la calçada no hi passa aigua, pel damunt de les voreres sí. No hi ha perill que els cotxes t’esquitxin, perquè si no hi ha aigua, no t’esquitxen. Ara, caminar per les voreres es converteix en un veritable calvari per qui hi transita: queden plenes d’aigua, amb tolls impossibles que obliguen els vianants a posar-se al lloc per on passen els cotxes. Diuen que el rei búlgar va fer portar les llambordes de ben lluny i fetes per professionals experts, que fins i tot li donessin el to daurat i no es gastessin, passés el que passés. A més, va manar que les posessin professionalment. No sé si hi havia un alt grau d’especialització ni els mitjans tècnics que hi ha ara, però ho va aconseguir. A Igualada no ho hem aconseguit. No sé d’on van portar les llambordes, ni quins operaris ho van fer, ni qui dels serveis tècnics de l’ajuntament va donar el vist- i- plau tècnic a la seva col·locació, però no ho hem aconseguit. Sigui com sigui, a Sofia, la capital de Bulgària, fa més de cent anys que van posar llambordes daurades als seus carrers i, per no haver-hi, no hi ha ni sotracs ni s’han descolorit. A Igualada, amb unes llambordes de menys de 10 anys d'antiguitat, no podem ni caminar-hi.

Digueu-ne cua de palla

He llegit una entrevista de contraportada al primer regidor d’aquesta ciutat, capital de la comarca. A la contraportada d’un dels altres mitjans de comunicació que hi ha a la ciutat, en paraules d’ell mateix. Pel que es veu aquest periòdic, quan opina que qui governa la ciutat hi ha coses que no fa bé, és que es dedica a insultar-lo i, per tant, té el rècord de ser “l’alcalde més insultat de la història”. Bé, centrat el motiu d’aquest article i amb la humilitat de qui no vol ensenyar a ningú a fer la seva feina, potser caldria recordar a què ens dediquem els mitjans (d’aquesta ciutat o d’altres). El primer al que ens dediquem és a explicar què passa a la ciutat i al territori, sigui bo o dolent. Això sí, cerquem també que hi hagi qui manifesti la seva opinió i també es cerca qui defensi l’opinió contrària, això sí, sense ofenses ni insults. No és la intenció, ni la feina d’aquest periòdic, dedicar-se ni a vilipendiar ni a riure les gràcies a ningú en concret. El que sí que és clar és que, quan hi ha coses que no es fan bé a la ciutat des de l’administració, a qui es culpa és a qui governa. Sigui del color que sigui. Ser el ressò dels ciutadans és quelcom més que gaudir dels actes que organitza l’ajuntament i trobar-ho tot bé. És aconseguir que, mitjançant la informació, es reflecteixi què passa i no es deixi passar per alt allò que afecta els ciutadans, com són les decisions de qui governa. Qui no governa també fa coses que estan bé i d’altres que no estan bé, i les diem, però estarem d’acord que no tenen el relleu de les decisions preses per part de qui té l’autoritat i la responsabilitat de governar la ciutat. Perquè amb els vots del 23% dels ciutadans amb dret a vot d’aquesta ciutat, qui governa ho ha de fer per a tothom i no s’ha de creure que, pel fet de ser qui ostenta l’autoritat i la responsabilitat més alta de la ciutat, ja està salvat de la crítica dels ciutadans i dels mitjans de comunicació. Que el senyor alcalde no dubti que, en aquest mitjà informatiu, té el més alt suport a la feina ben feta, però seguirem sent crítics amb allò que no fa bé l’ajuntament que governa. És la nostra forma de ser i d’entendre la nostra feina. Confio que aquest article no l’entengui com un insult a afegir a la llista d’insults que el fan l’alcalde més insultat de la història.

L'SGAE no es solidaritza amb La Marató

La Sociedad General de Autores y Editores (SGAE), cobrarà 45.000 € per totes aquelles actuacions que es van realitzar de forma altruista per a “La Marató de TV3” Al final, les persones afectades per malalties mentals no seran els únics en beneficiar-se dels diners que s’han recaptat a La Marató de TV3. Quan tota la ciutadania es rasca la butxaca per fer possible una recaptació important per destinar-la a les malalties mentals, mobilitzant tota Catalunya, i fent bo l’esforç que s’ha fet des de Tous, la Pobla, Calaf o Igualada, o bé entitats que han organitzat i han fet posible gestos solidaris a favor de l’èxit de la Marató, mentrestant, l’SGAE novament ha fet el gest més lleig de l’acte... cobrar i prou, sense discusions. Resulta que, per una banda, fan anuncis explicant que no hi ha res més lleig que robar i simulen i comparen un robatori amb el gest de baixar-se una música des d’internet, i al mateix temps, fan un veritable acte d’insolidaritat barroera. No hi ha res més lleig que, en un acte que està ja instituït a Catalunya com un dels actes solidaris de debò, on el destí dels diners és veritablement transparent i es destina a la investigacio de malalties, es vegi en les anotacions comptables el que ha entrat i el que ha sortit, una partida de 45.000 € a la columna que no toca. Els propis artistes: La Carrau, Estopa, Manu Guix, Arianna Puello, Pastora o Tomeu Penya, han cedit els seus drets a l’acte solidari, però això no ha fet tremolar la mà a l’SGAE, que novament s’ha lluït i quedarà retratada com una societat que només es preocupa de cobrar sense contemplacions. Pel que es veu, la solidaritat l’hem de tenir els ciutadans. L’SGAE no.

Ai, ai, ai, que no arribo a final de mes!

Aquest és el crit “d’estómac” que més d’un sentim al coll de l’esòfag quan s’acosta la tercera setmana de cada mes. El moment és difícil. Fins ara, tot i que el “crit” era habitual, hom pensava que, tot i així, el dia de cobrar la nòmina s’apropava, o també el de la paga extra i, per tant, regularitzar la situació era realment una qüestió de la paciència del banc. Però heus ací que això s’agreuja. Tenim uns bancs sense paciència que, per no trucar-te ells, quan tens 100 euros en números que no són negres, deriven la missió de trucar-te a empreses que no són ni a Catalunya. Quin “marrón”!: “el señor (.....)?, le llamo de parte de su banco, es para informarle que tiene su cuenta al descubierto. Cuándo lo arreglará?. Què, com, però,... com és que no em truca el Josep?... Perdón?, no lo entiendo!...” Quina conversa, eh?. Be, doncs trucarem al Josep, el del banc. Però què li haig de dir?. Tan sols depenc de la “paga extra”. Ull però. Tins les despeses de les festes, i com m’ho faré?. Bé, també tenim a prop el final de mes... i com que la targeta la puc usar amb el crèdit intacte des del dia 23, encara podré allargar. Però no podré resoldre els números vermells!. I si quan comenci les vacances, tinc la carta d’acomiadament?. Recony, quin grapat de problemes. Aquesta és la reflexió d’una persona normal en moments com els d’ara, a 19 de desembre de 2008, amb greus problemes de liquiditat i amb dificultats de gruix per acabar el mes sense que la família pateixi. El panorama no és fàcil, de debò, i seguim fent actes de fe pensant que tot s’arreglarà. És ben clar, que la gent, tots nosaltres, haurem de fer la revisió del nostre tren de vida, perquè l’any 2009 ja no serà possible continuar igual. Per molts motius, però sobretot perquè la situació de bonança econòmica ja no hi és. Ara estem en una situació de dificultats de diners, tant per part de les empreses, com per part dels bancs, com per part de tot el sistema. De retruc, nosaltres hem d’administrar millor els diners que ens entren i els diners que gastem. S’ha acabat una situació en què vivíem d’estómac, per posar-nos a viure de forma racional.

Les oportunitats de la crisi.

La tendència general en moments de crisi és la de refugiar-se en allò que ja s’ha conquerit i fer polítiques conservadores que impedeixin perdre el que ja es té o fer hipotètics passos enrere. Una de les poques frases encertades que he escrit al llarg de la meva vida, la vaig concebre en un moment de crisi personal quan entrava en conflicte tot allò que estava fent, que em tenia encallat en un camí que m’immobilitzava. “Quan no pots tirar ni endavant ni endarrere, el millor que pots fer és donar un pas al costat: el camí queda net”. Doncs la frase em va perseguint allà on vaig i és ben clar que és un remei interessant per afrontar qualsevol repte. I tot passa per fer l’esforç d’observar cap on anem i trobar noves estratègies. No cal inventar res, tan sols és recuperar velles receptes -o noves- expressades abastament per molts estrategues que no es limiten a constatar la crisi (mama por!), sinó que, a més, inciten a ser imaginatius i afrontar-la des dels atributs propis de la cultura de la pròpia empresa. No és allò d’administrar el que tenim, sinó que es tracta de veure què podem fer amb el que tenim quan encara hi som a temps. Un dels exemples de combregar amb el que predico ha estat unir esforços en el gratuït que edita aquesta empresa amb un altre gratuït i obrir la informació i la distribució a un territori que és gairebé el 10% dels habitats de Catalunya, sense comptar que a l’estiu es dobla (com a mínim) la població als territoris més costaners. És la vella recepta de “l’economia d’escala”. És la recepta de les joint-ventures. És la nova recepta que proposen els gurus de les solucions a la crisi: unir esforços i créixer: Es milloren costos, es millora la capacitat d’oferta publicitària, millora la presència territorial i, sobretot, cohesiona un territori. En aquest cas el Penedès. El de l’àmbit territorial. El de la possible vegueria. Per tant, no es tracta d’uns periòdics de perfil anoienc i prou. Es tracta d’uns periòdics pensats per distribuir-se de forma gratuïta i que parlen de tot allò que té a veure amb l’Alt Penedès, l’Anoia, el Baix Llobregat Nord, el Baix Penedès i el Garraf, tant informativament com en el lleure. No un periòdic editat des de Barcelona per a Barcelona i amb notícies que no tenen res a veure amb el territori, sinó informacions tractades des de i per al territori. I, en el cas de l’informatiu, fet des d’Igualada i amb corresponsalies a la resta de capitals de comarca. Sabem que no serà un camí fàcil, però qualsevol altra alternativa no hauria tingut la il·lusió i l’esforç de tota la gent que treballem en aquesta empresa. I hi hem posat el cor i ens hem posat a “pedalar”.

De lloats i arriscats emprenedors a lladres especuladors i insensibles

L’emprenedoria va de capa caiguda. Cada vegada mes, els joves es plantegen si val la pena que arrisquis lluitis i forcis la situació sortejant tota classe d’entrebancs posant en risc la teva credibilitat, posant a prova totes les teves arts professionals i aprendre amb tota sort de garrotades per tirar endavant un projecte, perquè triomfi, arribi a la maduresa, s’estanqui i després tothom esperi que t’ensorris amb ell perquè si no ets un especulador traïdor insensible i qüestionin la teva honradesa. Millor treballar per un altra. Que arrisqui l’altra. Millor tenir la feina, complir i fins i tot dedicar-hi iniciatives (i fins i tot fer mes del que et demanen), perquè així es cobra cada mes i la responsabilitat s’acaba just al límit de fer allò pel que t’han contractat. No tinc cap intenció ni de jutjar i molt menys de sentenciar cap mena d’actitud particular ni privada de cap persona, però aquesta es la realitat. Fa temps que s’ha posat de moda injuriar per forçar un pacte. Honradament es tant sols per això i per descarregar la ira que provoca quedar-se sense feina i perquè posa en perill el futur de teva família. El que comparteixen tots dos, l’empresari i el treballador es aquesta angoixa, l’un per perdre el que ha construït, l’altra per posar en perill la seva estabilitat econòmica. Mentrestant hi ha el que hi ha: El món en crisi, el país en crisi, empreses en crisi, empresaris i treballadors en crisi i una gran angoixa perquè no es veu que hi ha davant del camí. Qualsevol iniciativa podria ser bona, però qui gosa?. Qui s’atreveix a tirar endavant res?. Aquell que l’han fet fora de l’empresa i ja veu què passa si te una iniciativa?. Aquell que ha tingut una empresa i ara vol treballar per un altra, donat d’alta al règim general de la seguretat social?... Tot prou complicat i prou arriscat. Crec que l’emprenedoria està de capa caiguda, però crec que si no tenim emprenedors, no tirarem endavant. Ara toca a tothom engrescar les iniciatives, tornar a recuperar la il·lusió per crear empreses i donar aixopluc a noves iniciatives, i sobre tot, toca cercar noves estratègies perquè els emprenedors sàpiguen que no es fàcil però que tothom valora el seu esforç i canviar la preposició treballar “per” ells, per la de treballar “amb” ells.

Dificultats i desgavells

Quan es un moment on s’hi barregen en el futur immediat mots que l’adjectiven (incert, difícil, perillós, inestable,...), poc a poc el nostre subconscient ens condueix pas a pas cap a actituds pessimistes, conservadores, de por,... No hi ajuda gens que un grapat d’opinionistes valorin de forma irresponsable la situació. Ni tampoc ajuda que els polítics s’omplin el pap de paraules pròpies de la macroeconomia per explicar-li a una persona del carrer que els diners de la seva butxaca no corren perill perquè “asseguren fins a 100.000 € els seus estalvis”. Que els hi preguntin a aquelles persones que s’omplen el cap amb paraules excessivament repetides pels opinionistes com “corralito argentino” “de 100.000 en amunt ho perdrem tot”,... i els polítics i les autoritats econòmiques que no han fet be els seus deures i han permès que una anotació comptable es converteixi en diner per fer negoci i ara no n’hi ha prou (de diners de debò) per justificar-ho. I la situació es la que és. Empreses que els clients que han estat una part significativa de la seva facturació no poden pagar, que hi afegeixen la davallada de les vendes, mes l’incertesa de missatges mal explicats o excessivament “opinionats”, converteixen el panorama en un retrat amb cara de malalt que no saben què li passa. Mentrestant el ministre d’economia dient que les empreses han de continuar fent el seu esforç inversor i conservar els llocs de treball, i que els sindicats no presionin amb mes reivindicacions salarials. Això si, colant un pressupost de l’Estat que desenvolupa a mitges aquest criteri. A l’Anoia ho patim com a tot arreu, i ens posem les mans al cap (amb tota la raó) quan ens expliquen que empreses de primera línia, que a la nostra comarca han estat referents de solidesa estan passant dificultats econòmiques. Tot i així, ens anima que totes les forces polítiques i socioeconòmiques de la comarca hagin creat el CESCA (Consorci Econòmic i Social de la Comarca de l’Anoia), per posar en comú estratègies i fer força davant de les altes institucions, per defensar el territori de la nostra greu situació. També ens anima veure que moltes empreses el que fan es cercar estratègies per continuar endavant malgrat la situació. Confio que no es tracti de fer el que feia aquell pagès de terra endins que quan patia gana i havia de sortir al carrer, es posava un escuradents a la boca i així simulava que anava tip. Es bo deixar d’estar a l’expectativa. Cal posar-nos les piles de debò (tothom) per recuperar la consciència de la realitat i posar-nos a treballar per superar la situació. Des de la iniciativa privada, des de la voluntat de fer pinya, des de les ganes de superar la crisi. Seria bo però, que en les iniciatives que es prenen al territori, no hi quedés ningú despenjat.

Amb bon humor, es pot explicar la realitat de "subprime"

Aquesta perla, la he trobada al blog de Sieyin http://sieyin.tumblr.com/

The Last Laugh - George Parr - Subprime - subtitulos
Cargado por erioluk

Una cosa es el que es diu, i l'altra el que es fa

El que ja es segur es que hi ha un desordre considerable en el que es diu, el que s’escriu el que s’interpreta i el que es fa en política. Només cal mirar el que govern esbomba als quatre vents referent al desenvolupament dels àmbits de competències on hi queda recollida la vuitena vegueria i el fet de que aquesta setmana s’hagin transferit a Manresa les competències territorials d’educació. Segurament seria bo que ens expliquessin on està l’error semàntic de tot plegat. Es ben clar que diuen i diuen que aquestes competències estaran repartides pels vuit àmbits territorials que desprès conformaran les vegueries, però al mateix temps la conselleria corresponent aprofita l’avinentesa i en fa ulls clucs i apa, una transferència mes que cada vegada farà mes difícil recular. Una cosa es el que diuen els ciutadans i la majoria del territori i l’altra es la política d’anar empastifant transferint les competències que després s’hauran de tornar a transferir i que ho faran tant difícil que ja no hi haurà res a fer. Es el mal de la situació in extremis que viu el PSC. No pot governar sol però es pensa (i actua) com si estigues sol governant, i el mes trist es que el conseller es d’ERC. Pot ser es el moment de deixar de pensar en el que estan fent i posar a prova l’exercici democràtic. Cap partit pot governar sol (aritmèticament parlant) a cap institució de l’Estat. Pot ser es el moment que els ciutadans a traves dels seus representants politics comencin a valorar si s’està fent el que cal, analitzin el que vol la majoria i actuïn en conseqüència.

La Diada

Anar directament a la recerca i captura d’allò que sigui la més absoluta veritat del per què dels inicis de qualsevol tradició o data històrica sempre es converteix en quelcom feixuc i difícil de contrastar. Normalment tot és qüestió de qui ho mira i ho percep, i segons qui intenta justificar segons què amb l’ús que en faci o en vulgui fer d’aquella data o tradició. Sense caure en el parany de fer una interpretació lliure del que significa l’11 de Setembre per als catalans, fa dies que penso que hi ha dues (o tres) postures clarament diferenciades. Una és la d’aquells que fan accions en defensa del facebook en castellà (pel que es veu, no s'assabenten que ja ho és, en castellà) i que entenen que l’11 de Setembre a Catalunya és quelcom folklòric, que no té més utilitat que fer festa o convertir-se en una excusa per enllaçar un pont post-estiu. D’altres entenen que és una data que sigui com sigui s’ha de convertir en quelcom institucionalitzat. Com aquell moment en el qual les institucions catalanes es fan valdre i que els càrrecs electes es llueixen entre fanfàrries i presentacions d’armes dels Mossos o per fer-se fotos al costat d’una senyera. Hi ha, però, el tercer grup, que interpretem l’11 de Setembre com el dia que vam perdre les llibertats fa un grapat d’anys (d’aquí a 6 anys, en seran 300) i d’independència. És aquell dia que no l’entenem per fer fanfàrries ni actes folklòrics, sinó que fem actes de reafirmació nacional i que serveix per a recordar-nos que encara hi ha molta feina pel davant. Tinc un amic de Valladolid, que un dia em va preguntar estranyat el per què els catalans celebrem la Diada, si es tracta del dia que ho vam perdre tot, i jo li vaig contestar que aquell dia era un dia per recordar i que ens ajudava a tenir memòria. “Siempre estáis pidiendo los catalanes... Os demos lo que os demos, siempre os parecerá poco”. Sí, senyor -li vaig dir-, perquè volem que se’ns reconegui el que la realitat explica, volem ser un país normal, volem que deixeu de tractar-nos com a vençuts i que deixeu de dir que tots som iguals, perquè no és pas veritat, ja que ens esteu convertint en ciutadans de segona. La contribució de Catalunya a la consolidació democràtica de l’Estat espanyol ha estat i és fonamental. No hem estat rebels ni la nostra bel·ligerància ha estat motiu de cap altra por que no sigui la de conèixer l’abast de la nostra contribució econòmica i la pèssima gestió dels recursos que han fet els que governen a Madrid, que no és altra que munyir mentre ragi, per repartir el que se’n treu a qui ha fet d’aquesta pèssima gestió dels recursos el seu propi negoci. Tractar a aquestes alçades els catalans de “pedigüeños insaciables” i de “vençuts” és una ofensa a la dignitat dels qui vivim a Catalunya, que ens sorprèn cada vegada més que es busquin interpretacions interessades al que diu el nou Estatut, per seguir munyint i seguir deixant els ciutadans de Catalunya ben lluny de les avantatges de viure en altres territoris de l’estat. Viure, treballar i moure’s per Catalunya és molt car, i de tant munyir ja ens coneixem tots els temps del verb desafeccionar. Per tant, novament hem de recordar que, a Catalunya, l’Onze de Setembre no el celebrem, sinó que és la Diada que ens recorda que fa quasi 300 anys que ens declaren vençuts i ens munyeixen sense contemplacions

La Vegueria

Tot i la meva implicació personal en aquest tema, m’he proposat analitzar des d’una perspectiva el més pràctica possible tot allò referent a les implicacions que tindrà la divisió territorial en vegueries. Ja sabeu que, a pocs anys vista, està previst que desapareguin les províncies com les coneixem i es farà una nova divisió del territori, per tal d'acostar l’administració al nostre poble o ciutat. De com s’organitzi tot això, en depèn en bona mesura l’impacte al nostre territori immediat d’aquelles decisions que fins ara es prenien des de la Diputació de Barcelona, o sia, temes d’ensenyament, sanitat, obres públiques, decisions urbanístiques, en comunicacions i un llarg etcètera de coses. Primer es va fer una proposta de divisió territorial, que determinava un número de vegueries d’acord amb el criteri d’un comitè d’experts. Aquesta proposta de divisió ha estat contestada per diversos col·lectius que entenen que el seu territori en surt perjudicat amb la nova divisió. Un d’aquests grups ciutadans ha estat i és la Plataforma per una Vegueria Pròpia. Al marge de les nostres ideologies polítiques i partidistes, un grup nombrós de ciutadans tenim la convicció que l’Anoia, el Garraf, l’Alt i el Baix Penedès conformem un espai territorial proper i amb problemàtiques similars, i que a la pràctica ja compartim moltes coses en comú, tant coses senzilles com les lligues de futbol infantil o ser territori de distribució agrupada de més d’una empresa, o la manca d’un pla d’infraestructures que ens relacioni i intercomuniqui. També hi ha coses que ens afecten el territori i que no les decidim, per exemple el centre logístic (CIM – Centre Integral de Mercaderies)) que primer havia de venir a l’Anoia (que ens aniria molt bé) i després intenten imposar-lo al Baix Penedès, on no és volgut pels ciutadans de la zona, que no entenen què hi faria una instal·lació com aquesta a aquell territori. Per altra banda aquí, a l’Anoia, ni n’hem sentit a parlar. Potser ha passat el mateix que amb les baralles de les outlets i, des de la Generalitat van decidir no fer-ho a la nostra comarca. O sia, hi ha la postura del PSC, qui veu amb mals ulls la desaparició de les províncies, ja que des de Barcelona dominen políticament i “crematísticament” el territori i els diners d’un grapat de comarques, que no tenen cap mena d’influència davant del pes que té el Barcelonès. Hi ha la postura de la Generalitat, que malgrat haver admès a tràmit al Parlament la possibilitat de crear la vuitena vegueria (la que volem els de la PVP), insisteix que, ja que es va aprovar la divisió en set, a l’Anoia ens toca anar a la Catalunya Central, o sia que ciutats tan distants com Berga i Igualada representa que tenim interessos comuns. Evidentment la postura de l’equip de govern de la ciutat d’Igualada, amb l’alcalde al capdavant, es manté en els seus postulats (PSC). O sigui, malgrat que el Ple Municipal es va afegir de forma inequívoca en el plantejament a favor de la vuitena Vegueria, l’alcalde de la ciutat fa proselitisme a favor d’una postura que no és la dels acords presos de forma democràtica pels representants de la ciutat. No anem bé.

No m'en puc estar

Aquesta es en realitat la resposta que li he enviat al seu blog a Josep Quelart d'ERC. en referència a la Plataforma Vegueria Penedès. El seu article d'opinió: http://blocs.esquerra.cat/josepquelart/bloc/ve-de-lluny La meva resposta: ...i ja està? " ...doneu-me de baixa de la Plataforma?", per què!... perque no t'agrada el que fa el partit en el que milites? ... perque no t'agrada el que es el relat dels fets?. Llàstima.Segueixo pensant que lluny de ser una plataforma ideol·lògica es una plataforma idealista. No hi ha dubte que tots els que en formem part es perque lluitem per aconsseguir fer possible una nova divisió territorial adequada a les necessitats del territòri. I crec que tots estem d'acord que els compromisos estàn per complir-los, i no per interpretar-los, munyir-los i fer-los miques. Lamento que et sentis ofès pel relat dels fets, però et pots estalviar lo del somriure amb sorna per sota el bigoti i haver convertit una critica a l'actuació del partit en quelcom personal. El que es trist es que no hi ha CAP PARTIT que hagi convertit la Vegueria Penedès en una fita a aconsseguir. El que si hi ha hagut es el compromis d'un grapat de persones que pel damunt de les nostres ideologies i partits creiem en aquesta divisió territorial i la reivindiquem. Que ara ens acusis de no-se-què es injust. Ara que necessitem mes que mai la suma dels esforços dels que volem la vegueria, i que els partits que mes ens han d'ajudar busquen que ens barallem i que la plataforma perdi força per treure's del damunt la responsabilitat de no haver complert els compromisos, ara resulta que s'ha polititzat i per si acàs, m'en dono de baixa. Molt em temo que es la postura mes fàcil. Ho sento. No em crec els teus arguments. La veritat es que us necessitem a tots per aconsseguir la vuitena Vegueria.

QUI PAGA TOT AIXÓ?

Fa uns dies, vaig poder parlar amb un polític en actiu d’aquesta ciutat que m’explicava preocupat, una anècdota que no me l’he treta del cap des d’aquell moment: Una senyora va anar a fer una gestió a l’ajuntament i, admirada per tot el que s’està fent a la ciutat va preguntar: “i qui paga tot això?”, pregunta a la que el funcionari de l’ajuntament li va dir: “vostè, senyora”. La veritat es que quan els politics que governen i per tant administren la ciutat van sobrats de diners, pot ser per diversos motius: o perquè s’administra be, o perquè el que es paga al municipi es mes del que es gasta. Això acostuma a traduir-se en millores a la ciutat en benefici dels ciutadans: anar al capdavant de la sostenibilitat, de resoldre les barreres arquitectòniques, ajudar les iniciatives ciutadanes,... en definitiva endreçar la ciutat i sentir-se a gust de formar-ne part. No s’ha de confondre però disposar de diners amb tenir-ne. L’ajuntament d’Igualada no te diners. Sense entrar en els motius, el que sorprèn es que en gasti tants i tants fins el punt que n’hi manquen. I el destí?. No s’ha de confondre administrar be la ciutat amb viure pel damunt del que tenim. No s’ha de confondre millores estètiques a la ciutat amb donar resposta a les necessitats. No s’han de confondre els diners utilitzats en aquests rentats de cara, amb resoldre les greus mancances en la solució de les barreres arquitectòniques. No s’ha de confondre els interessos de la ciutat pels interessos del partit. No s’ha de confondre als ciutadans. Mentrestant, val mes que no comparem els nostres impostos municipals amb d’altres del territori, perquè ens deprimirem (en alguns casos són els mes cars de Catalunya). O sia, per culpa de tots plegats aquest es el panorama: Deixant a banda el cotxe, Igualada incomunicada, menys en direcció a Barcelona. No es treballa per la millora de les comunicacions i el transport públic ni a curt ni a mig termini. Les decisions que ens afecten urbanísticament ens les resoldran des de Manresa. L’ajuntament endeutat fins les celles i amb pretensions de gastar mes, cercant imaginatives noves maneres de disposar-ne i sense contemplar les necessitats reals dels ciutadans. Les despeses de butxaca cada vegada son mes altes. Els politics al govern no fan res per la conservació de les iniciatives empresarials o la conservació dels llocs de treball o el degoteig de la fugida de les empreses. Els ciutadans que vivim a Igualada se’ns fa difícil treballar fora de la ciutat (creixement constant del cost de la benzina, de menjar fora,...). I les preguntes: Per què no es fa una aposta real pel territori amb criteris que contemplin al ciutadà? Per què no es treballa perquè Igualada i la comarca de l’Anoia, tinguem dret a decidir al i pel nostre territori? Per què no reclamem per la conca el CIM que no volen al Baix Penedès? Per què no es treballa per un pla real d’infraestructures que deixi de tenir-nos aïllats? Per què les inversions de la ciutat no prioritzen les necessitats dels ciutadans? Per què els ciutadans tenim la impressió que som els afortunats receptors del que passa a la ciutat, i no tenim consciència de que ho estem pagant nosaltres? Per què ens queda a molts la sensació que ens empenyen perquè apropem la nostra llar a la nostra feina i per tant anar-nos-en d’Igualada? Quines son les contes reals i entenedores dels nostres diners que administra l’ajuntament? Si prorrategem el que deu l’ajuntament, quant ens tocarà a cada ciutadà i quan temps haurem d’estar-ho pagant?. Amoïna, eh?

La butxaca buida

La veritat es que fa dies que vull escriure aquest article i em costa. Es de debò difícil explicar-me i explicar amb paraules que s’entenguin coses tan naturals i lògiques que no s’acaben d’entendre. Avui he anat a omplir de gasoil el cotxe: 52 litres. Igual que sempre, ben ple. Igual que fa un any o que fa 6 mesos. Això si, hi ha una diferència, de 6 mesos fins avui: Que fa 6 mesos omplir el dipòsit de gasoil em costava entre 50 i 55 € i ara haig de pagar 75 ó 80 €. Jo no sóc especialment entès en altes finances ni en impostos alternatius ni en decisions econòmiques políticament correctes, ni res de tot això. Però no entenc que la benzina del sortidor pugi sempre. Puja quan els països productors decideixen no extraure’n mes. Puja quan les noves economies (p.e. Xina) en demanen mes. Pugen quan hi ha un ensurt en un país productor. Pugen quan segons quin dirigent llatinoamericà li pica el nas. Pugen quan amb excuses falses fan trepitjar la zona geogràfica mes sensible al petroli... Però en canvi no baixa mai. No baixa quan baixa el barril. No baixa quan el canvi de dòlars a Euros es d’escàndol. No baixa quan s’utilitzen energies alternatives. No baixen quan s’han acabat els conflictes. ...no baixen de cap manera. Mentrestant els politics al govern ens segueixen enganyant amb la factura del petroli. “posem-hi mes impostos”. Impostos autonòmics, Impostos de l’Estat, impostos i mes impostos. Quin percentatge del preu que paguem els usuaris són impostos i quin percentatge es el preu del petroli?. I quan ajuden als sectors mes afectats (pagesia, transport,...) en realitat el que estan fent què es? Cobrar menys impostos?. O s’ho cobren en algun moment igual que aquells 200 euros que ens retindran de menys i que després els haurem de pagar o ens els tornaran de menys quan fem la Declaració de Renda?. He fet números (mal fets, segur; però ben intencionats i de casa) i em surt que si un senyor autònom que es dedica al transport, fa 3 viatges Igualada-BCN-Igualada, fa uns 400 km al dia. Si comptem 5 dies a la setmana son 2.000 km. Al mes, son uns 9.000 km. Si calculem que el camió deu gastar uns 12 litres cada 100 km, necessitarà uns 1.100 litres al mes, calculats a 1,45 € el litre, la factura es de 1.600 €,... em quedo sense alè,... de debò. I un venedor?,... i un carnicer?,... i un flequer?,... i un que treballa a Lleida o Vilafranca o Manresa?,... Clar, pels particulars queda l’alternativa del transport públic per anar a on? Tan sols a Barcelona. Es ben clar que els politics que governen ens estan abocant a ser usuaris d’infraestructures atrassades, massa mendicades i per tant obsoletes i ens estan preparant el territori perquè els igualadins tan sols puguem anar i tornar de Barcelona. L’economia familiar està en crisi, la mala gestió dels bancs al convertir els diners en una anotació contable i traspassar la crisi a tots els demés, també farà pujar la benzina i al final, quan veiem l’import de la factura del que ens costa tot plegat (augments d’interessos inclosos) tot ens haurà sortit molt però que molt car. Al final, les butxaques buides, els ànims encesos per no haver previst res de tot això i la gent a patir.