Les guitzes dels immadurs

Aquests darrers dies, les declaracions de politics i expolitics, i sobre tot les postures “canalitzadores” del encara “tripartit”, estan escenificant un extravagant escenari, que s’ha de mirar amb lupa per entendre’l.

Estem a les portes de l’aprovació dels Pressupostos de la Generalitat.

Qui ha estat escollit pels ciutadans, per governar els destins de la Generalitat els propers anys, i que l’hi ha reiterat el suport a les darreres municipals, i que li ha tocat la malaurada i trista responsabilitat d’encaixar les despeses als ingressos, ha presentat uns pressupostos difícils a l’aprovació de la Cambra, i els que haurien d’entendre per què ho fan, els han barrat el pas a l’entesa dient que no els donaran suport de cap manera amb excuses infantils. CiU, no te la majoria absoluta i sap que els Pressupostos han d’aprovar-se si o si. Qui queda per pactar?,… el PPC, i es clar, no queda mes remei que entendre’s amb ells.

Què s’esperaven ICV, ERC i PSC-PSOE?. Encara no s’han tret el xip de que la ciutadania els ha ”castigat” pel seu mal govern, per convertir els darrers anys tenint el poder de la suma (que no de les majories) en un constant increment de despeses i mes despeses, que han castigat la butxaca dels catalans de forma insòlita i que han demostrat ser uns governants immadurs, que s’han dedicat a “manar” intentant justificar el que han fet dient que les seves decisions son les bones i els demès son una colla d’aprofitats.

S’ha demostrat que tot ha estat a l’inrevés. Però que es pensaven?. I ara, intenten escenificar que CiU pacta amb PPC, perquè es el que li agrada. Haurien de fer-s’ho mirar.

Amb això segueixen demostrant que han estat uns governants immadurs, que van aprendre malament la llissó el primer any, i que ho han repetit 2 Legislatures.

Els experts defineixen l’immaduresa quan es compleixen aquests paràmetres:

·        Actua de forma consistent però impulsiva

·        Mostra manca d’habilitat per aprendre dels fracassos i modificar la seva conducta

·        No te criteri propi per escollir

·        Es presa fàcil dels comentaris d’altres i de la seva aprovació social

·        No accepta les conseqüències de les seves decisions o prefereix culpar als demés.

Replantegeu-vos, reinventeu-vos, reenfoqueu,… els del PSC-PSOE, ICV i ERC seguiu sent els immadurs del “tripartit”.

La voluntat d'emprendre

Sempre s'ha insistit que cadascú de nosaltres està condicionat per si mateix, i no hi ha dubte que les decisions finals són íntimes, personals i intransferibles, però estan molt condicionades per l'entorn de la comunitat, per la situació personal i per la gent que t'envolta.

L'escenari que està deixant la crisi, afecta directament l'actitud global de les persones. Les actituds catastrofistes i apocalíptiques han envaït la informació que circula per tots els mitjans que troba al seu abast, i això comporta sens dubte a errors molt greus d'apreciació, per part de persones que haurien de recordar quins càrrecs ocupen, o quina serà la influència dels seus comentaris, decisions o actituds.

Podem parlar del Comissari Europeu que va parlar d'Apocalipsi després del Tsunami del Japó. Podem comentar la greu ofensa al sentit comú que han provocat totes les exempcions i totes les retribucions que s'atorguen els que legislen. Podem tremolar amb la impunitat de les greus i falses afirmacions gratuïtes de la màxima responsable de salut d'Alemanya responsabilitzant a les hortalisses espanyoles del virus que afecta a gairebé 2.000 persones al seu país amb el resultat de més de 10 morts.

No hi ha dubte que la indignació general amb la situació i amb la casposa forma de trobar solucions, ha provocat (per fi) a la joventut, que ja tenen una sensació d'afartament que molts compartim.

Però mentrestant, la vida continua. L'explosió con un "bufador de vapor" de la multitud de diferents i variades indignacions ha provocat que surtin al carrer moltes persones que ja no estan disposades a que es vagin posant pegats a fórmules que per equivocades, han dibuixat un escenari que no il·lustra un futur que ajudi a tenir actituds en positiu.

Vull cridar l'atenció sobre aquest assumpte, que em sembla extraordinàriament nou: hi ha hagut la voluntat comuna de mostrar la indignació. S'ha realitzat un pur i formidable acte de emprenedoria, la de manifestar que s'està fart.

Ara toca actuar. Ara toca construir. I no es tracta de trencar-ho tot i oblidar el que s'ha fet malament. Això és de il·lusos. Es tracta de recordar que el punt de partida és el que és. Ara tenim el que tenim. I per tant, es tracta de "deconstruir" i buscar fórmules que ens condueixin a millorar la situació de forma global. S'ha acabat la "societat líquida".

El món és dels emprenedors. Dels que sabent el que s'ha fet malament, construeixen els seus projectes, que han nascut de la seva pròpia evolució i de grans idees innovadores que persegueixen donar-li valor afegit a allò que per comú s'ha convertit en habitual i per tant és invisible als ulls dels possibles usuaris / clients.

Hi ha dues coses a dir, la primera és que és imprescindible disposar d'una bona idea, contrastar i assegurar-se que és innovadora i realitzable. La segona, és que haurà de construírse en els fonaments canviants i complexos cel “nou” Mercat. El que de forma orgànica, està evolucionant de forma imparable, i que deixarà una nova geografia i un nou paisatge, construït a continuació de l'actual escenari, que ja està tocant fons.

La voluntat de canviar i emprendre, com ha passat sempre, ja està dissenyant un nou model de convivència i de forma d'entendre les coses.

Avui es l'endemà.

Avui es l'endemà. Es aquell moment que la gent ha parlat, votant. Es un moment en el que alguns fan les maletes, endrecen els papers que han de deixar i s'enduen els que no volen deixar. Es un moment en el que tot està per fer.

Els nous equips municipals i les noves sumes de regidors, deixen un nou aspecte al territori.

Ara es l'hora de les noves oportunitats fruit de canvis profunds, que han d'il·lustrar amb noves maneres de governar. Moments en els que s'haurà de comptar amb les frustracions de molta gent que han apostat perquè hi hagi una altra forma d'interpretar la ciutat, respectant el que s'ha fet be però demanant canvis substancials en allò que no s'ha fet be.

També serà aquell moment en el que les persones que representen els partits que han baixat o els han escombrat a les urnes, hauran de reflexionar sobre el que no han fet be i hauran de canviar el seu discurs, perquè està ben clar que els electors ja no se'ls creuen.

A ningú ens agrada que ens retallin drets, diners i benestar. Però tampoc es pot viure en un miratge. Tots sabem de llarg que fa anys que tot ha estat sorprenentment fàcil fins fa un parell d'anys. I tot sabem que els dos darrers anys, els que han governat a Catalunya i als nostres municipis, no han administrat prou be la caixa. Han fet comptes pensant que els ingressos es mantindrien i les despeses no caldria baixar-les el que tocava.

Ara, a la Generalitat i als municipis, els caldrà ajustar les despeses als ingressos, i això hi haurà moltes maneres d'explicar-ho: es podrà explicar com un ajust o com una retallada.

En qualsevol cas, ens tocarà als ciutadans patir-ho, però a qui ha de governar els municipis els propers quatre anys, hauran de ser l'exemple a seguir i per tant, hauran de comportar-se. Veurem quins sous es posen. Veurem com hi posen llum als grisos i veurem la transparència de la seva gestió.

I també, com no, s'haurà de reflexionar l'irrupció de discursos xenòfobs. S'haurà de pensar cóm una colla de brètols insensats que tenen discursos interessats i basats en consignes fàcils i moltes vegades amb informacions manipulades, han aconseguit representació als ajuntaments i  han pogut transmetre els discursos dels seus líders que es presenten a l’opinió publica com a corders, però que son ben be una altra cosa. 

S'haurà de fer pedagogia. No s'haurà de treballar tan sols en l’administració de la ciutat o del poble, sinó que també s'haurà d'explicar el que es fa constantment.

Avui he vist una "piulada" que vull reproduir "aquest es el moment en el que moltes comptes a xarxes socials d'alguns candidats es moren".

Els nous alcaldes, hauran de recordar que la gent te memòria.

Els desitjo bona feina.

Els components dels alts tribunals.

L'elecció d'aquells que han d'impartir la Justícia, i que tenen l’alt encàrrec d’interpretar les Lleis, s’haurien d'escollir d'entre el grup de "indignats" de la plaça de Catalunya, ja que no són sospitosos -tot i algun intent interessat- de pertànyer a cap color polític concret, sinó que apel·len perquè es reinterpreti el Sistema.

Que putes les passarem !

Sempre es pot caure en l’equivoc de pensar que, allunyat de la realitat, abduït per unes sigles, captiu per la disciplina de vot, condicionat per les circumstàncies electorals, aquell qui representa els interessos d’una comunitat allà on es decideixen les coses, queda exonerat de la responsabilitat personal de votar quelcom que no pensa. Com si hagués complert amb el seu deure.

Els diputats del PSC que saben que no te cap sentit que per una banda el govern de l’Estat, exigeixi  a Catalunya que ajusti el que ha de pagar amb el que ingressa i que per altra banda no vulgui pagar el que deu i li diu que no es compti amb aquests diners... que Catalunya s’ha de deixar atonyinar sense queixar-se amb  les exigències per ajustar els comptes de l'Estat

I els del PSC què votaran?. Votaran el que saben que en justícia s’hauria de fer,o  perquè estan allunyats, abduïts, captius i condicionats s’embrutaran de “responsabilitat de partit” de clavar “cop de pica” als ingressos del nostre país?.

Es una llàstima que s’hagin degradat fins aquest punt les conviccions i les creences.  Es una pena que persones a les que se’ls suposa un cert nivell cultural i de sentit de govern  (Fa menys de 5 mesos manaven ells), actuïn allunyats del sentit comú i de la voluntat de sortir-se’n un poble com el nostre, perquè no pensen en el respecte que s’ha de tenir pel país i contràriament ajuden a que a casa nostra les passem putes.

Ja es hora que s’expliqui en veu alta, que a Catalunya s’havia creat un excés de despesa pública, sense pensar en els ingressos, i ara, s’han d’ajustar els comptes. Qui la va espifiar, hauria de ser responsable i ajudar a resoldre-ho.

Em sap greu tot plegat.

Memoria de un escritor sin ambiciones: Sant Jordi 2011

Memoria de un escritor sin ambiciones: Sant Jordi 2011: "Com cada any al mes d’abril S’obren les roses poncelles N’hi ha de blanques o vermelles Totes noves i amb estil El que llueixen al Sòl El q..."

No puc estar-me'n de compartir la feina de dos grans emprenedors: Vicolot Magazine: apropant territoris

Els cent dies del president Mas

Es poden tenir opinions de totes menes quan parlem conceptualment de política pero, quan ho tibem del peu i fem que toqui a terra es poden llegir altres matisos al que es veu a primera vista.

S’ha de recordar què deia en Tierno Galván tot recordant que era professor d’ètica, que en l’únic moment que els votants ho permeten tot, i que l’ètica es pot desar en un calaix es en campanya electoral.

D’aquella afirmació ara deu fer ja uns 25 anys, fins avui, han canviat moltes coses pero tampoc tantes. La societat espanyola es més madura, s’han assajat totes les formes de captar vots, de fer caure contrincants i sobre tot s’ha demostrar que els partits no guanyen mai les eleccions, sempre les perd algú.

Les rendes en vots que dona parlar malament de Catalunya des de fóra de Catalunya, dona saldos positius en vots a aquells que es dediquen a menystenir la capacitat del país. Per tant es l’estratègia d’intentar fer caure qualsevol acció que intenti ajudar Catalunya a alguna cosa. Sobre tot per posar en evidencia a qui governa d’alguna manera. Ara tot i així, estem de sort, perquè l’exemple mes flagrant es el fet de que la coalició dels tres partits que han governat -?- Catalunya els darrers anys ho han fet prou malament per perdre les eleccions de forma estrepitosa. En Mas ha guanyat mes vots, però els ha rascat de tots aquells que han fet tant mal paper en la presa de decisions al nostre país.

I ara tornem als 100 dies. Encara no els fa, i l’Oposició està criticant cada pas que fa el Govern sigui qui sigui. O sia, està fent l’oposició clàssica de “calumnia que algo queda” o de s’ha de criticar a tort i a dret, perquè si no: de què serveix l’Oposició?.

Recordo que una de les coses pel que es criticava a l’Artur Mas, era perquè se li atribuïa una manca de capacitat de liderar grans consensos. Be, dons que jo sàpiga en menys de 100 dies, s’ha reunit amb agents socials, partits polítics, ha anat a Madrid a parlar amb el president del govern espanyol i amb els empresaris i ha pres decisions. I als ciutadans ens esta transmitent la sensació de que se’n cuida de nosaltres.

Ara el que hauria de fer l’Oposició, es arremangar-se i ajudar. Ja han perdut unes eleccions i ara toca posar-se al costat dels ciutadans. O es tan sols una estratègia per les municipals?... ah!,... es allò de l’ètica!. 

S’haurien de prohibir les campanyes institucionals a menys de 10 setmanes de les eleccions (Quan res es el que sembla i tot és com és)

Aquests dies, he estat mes a Barcelona que a Igualada. El trajecte sempre es fa llarg, encara que el facis en cotxe. L’entrada a BCN a segons quines hores es d’una indecència absoluta.

Però això m’ha permès escoltar sobre tot, la quantitat de vegades que l’ajuntament de Barcelona, anuncia coses que no toquen quan s’està a punt de celebrar unes eleccions. No pot ser que se’ns bombardegi als conductors que portem la radio posada amb propaganda d’autobombo, tot recordant que els que manen ara, ho fan tot be.

La meva percepció de Barcelona, i parlo des de la meva condició de persona que viu a 70 kilòmetres i que ve a treballar a la ciutat es que estan esforçant-se per reconduir les feines a zones concretes de la ciutat, on els serveis pels que venim de fora son mes edulcorats: mes facilitats per aparcar, mes formes d’arribar-hi amb transport públic,… es com si penalitzessin als que no treballem a les zones que algú ha decidit des de l’ajuntament, que tant sols hi poden transitar, aparcar i gaudir, aquells que hi resideixen.

Hi ha algun il·lús que es va quedar algun local de la zona al voltant de l’encreuament de Pi i Margall i Sardenya i que hi ve a treballar. Es troba creuant el carrer, tres maneres d’entendre l’aparcament en superfície: la zona blava, la zona verda i la zona verda restringida. Aquells que venim a treballar i no hi residim, nomes ens queda aparcar a la zona blava (4,30 dues hores i dues hores gratuïtes al migdia 12,9 € dia) que ens costa una mitjana al mes de 300 euros o a la zona verda (a totes hores 5,25 cada dues 21€ dia) que al  mes son 475 euros.

Confio que el proper alcalde sigui mes Agraït amb els que venim a BCN i ens hi estem tot el dia treballant. Hauríem de gaudir al menys de les mateixes avantatges que els residents, ja que la nostra contribució econòmica a la ciutat no està compensada de cap de les maneres amb les avantatges que rebem.

També goso pensar en els que tenen un local per llogar en aquesta zona, ja que el que els baixarà de valor el local perquè costa d’aparcar i costa molt car.

Els números son fàcils de fer, per una persona del carrer condicionada com jo per la distancia en kilòmetres, aparcar el cotxe, quedar-se a dinar, treballar i tornar a casa. He calculat aproximadament entre 600 i 750 euros. Què s’imagina el senyor alcalde que passa amb els sous que es paguen? Faci sumes i restes i digui què queda al final.

Ens ho estan posant difícil.

Els “tags” (les etiquetes) del govern Mas.

Avui veient tots els diaris, descobreixo que es segueixen posant etiquetes a quasi tot i, alhora que es posen les mateixes per agredir o per lloar.

L’etiqueta mes utilitzada avui dia 24 de març de 2011, es la que senyala el “full de ruta” del govern del president Mas com a “lliberal”.

I quan et llegeixes el text, quedes absolutament desconcertat. Es una proposta socialdemòcrata, pensant amb la gent, que no difereix excessivament amb les que feia el Tripartit. O sia, s’hi han barrejat els tags que alguns hem defensat i pels que molts ens han titllat poc menys que d’il·lusos.

Resulta que es una proposta lliberal, pensada des de l’humanisme i des de posicions absolutament socialdemòcrates. Qui hi pot estar en desacord?. Es correcte, no des de posicions polítiques sino pragmàtiques i es ben clar que qui ho critiqui tan sols ho pot fer des de posicions interessades de partit o senzillament no s’ho ha llegit.

I no vull ser recargoladament tendenciós, ni vull dir que sigui perfecte. Tan sols vull manifestar, que no hi ha ningú que amb una mica de seny no signés un document d’intencions com aquest, ni que fos estant-hi d’acord tant sols en les tres quartes parts del que hi diu.

Amb menys de 100 dies de govern, ja se’ls està criticant tot i crec (i ho crec jo, per tant es una opinió), que encara no se’ls poc acusar de quasi res, que no sigui que lo molt malament que funciona encara la comunicació amb els ciutadans sobre l’evolució dels compromisos de campanya.

Amb tres mesos, no han tingut temps de demostrar res.

Jo encara hi tinc fe. 

Nous models de negoci

Anem a deixar de banda explicacions grandiloqüents i complexes i anem a parlar de realitats.

 

Ahir vaig tenir ocasió de retrobar un vell amic, dels que no té (ni vol) tenir un telèfon mòbil, perquè entén que a ell li complicaria la vida. Es justifica dient que la majoria del seu temps és a casa o a la feina i per tant, qui vulgui localitzar-lo, ho pot fer.

 

Les hores en què creu que no ha de ser molestat, en no tenir telèfon mòbil, i tot i no tenint problemes a admetre que estaria bé saber que et busquen, manifesta que tant li fa.

 

La seva agenda, segueix sent un embolcall de plàstic ple de targetes i lligat amb una goma elàstica.

 

La seva capacitat de reacció en el seu negoci davant qualsevol repte, qualsevol possibilitat d'atendre amb rapidesa o de millorar la qualitat del seu servei, ha quedat definitivament encotillada, només per aquesta decisió. L'aspecte visual del seu negoci, el manteniment dels seus clients i afrontar nous reptes professionals han quedat esbiaixats per la seva mala decisió: aïllar-se de l'evolució tecnològica i no reconèixent els canvis de les formes de relacionar-se i de treballar.

 

Quan portem aquesta decisió als seus aspectes més pràctics: connexions a internet, disposar d’estadístiques a l'instant, dotar-se d'eines ràpides i sobretot disposar d'immediatesa en la informació tant la que es genera com la que es rep, comprovem que estan absolutament condicionades per aquesta por malaltissa a estar exposat a un món que desconeix. Té adreça de correu/e, però la revisa dues vegades al dia i acaba trucant per telèfon per confirmar, respondre o treballar la informació del missatge.

 

Ahir em va preguntar què era imythos.net

 

Quan ho vaig intentar, em van passar pel cap un munt de qüestions prèvies que em feien molt difícil la missió d'explicar aquest projecte. No sabia com explicar-li, que allò que ell fa en el seu treball d'impressor, jo podia fer-ho absolutament tot, assegut en el meu cotxe o prenent un cafè. I que el boca-orella feia possible la transmissió d'aquestes noves maneres d'afrontar el treball quotidià. Però que el boca-orella ja es realitza online, que es mes efectiu.

 

No sabia com explicar-li que podia vendre unes targetes de visita sense invertir en maquinària, muntar un negoci, ocupar les meves hores dissenyant, o el treball mecànic d'imprimir, tenir-les enllestides i lliurar-les a temps, i que el client rebés el producte havent cobrat prèviament. I que podia millorar qualsevol oferta que presentés tant en preu, en temps, en qualitat de producte i en terminis de lliurament. I des del meu telèfon mòbil, o des de casa meva. I guanyant la meva comissió.

 

Això és imythos.net

 

Però per això s'ha confiar i apostar pels nous models de negoci i per les noves eines.

Estem en el compte enrere.

Tot i que aquest podria ser el títol d'un article només farcit de catàstrofes i que descrivís situacions anòmales, o terribles de qualsevol de les situacions que esdevenen aquestes setmanes, en aquest cas no serà així.

Avui serà fruit de l'esperit de que encara hi ha solucions.

No hi ha dubte que hem construït entre tots la "societat de la immediatesa", que segurament és una perversió de la "societat líquida", de la qual he parlat més d'una vegada.
En conseqüència, centraré el discurs.

Fa tres dies, es demanava als líders occidentals que intervinguessin en la situació de Líbia, per parar-li els peus al boig líder d'aquest país, que ha convertit aquest territori en la seva parcel.la, on només hi ha una opinió: la seva. I que per a això, no dubta a eliminar tot allò que se li posa al davant sense contemplacions. I que fa envoltar la seva residència de dones i nens, perquè ningú s'atreveixi a anar a per ell.

Bé, ja han intervingut. I just després d'unes hores ja estem preguntant quan s'acaba. I aquells que defensàvem la intervenció per parar-li els peus a semblant energumen, ja ens tornem a situar en la parcel dels "antiguerra".

El mateix passa amb qualsevol altra cosa, parlem del que parlem, de catàstrofes i èxits, d'accidents i salvaments, de guerres i de llibertat. Tant se val.

Al final, la nostra inconformitat és amb el tedi que provoca la manca de decisions i el rebuig a les conseqüències de les decisions precipitades: i ens hem convertit en inconformistes!

Els experts en estadística, guarden sempre un percentatge fix de respostes contràries, per a aquells que tenen l'actitud de no estar d'acord sigui quina sigui la pregunta.Doncs bé, aquest percentatge està sent cada vegada més alt, perquè no importa en què, per què i de què però ens hem convertit en guerrillers combatius i criticaires amb les decisions.

I el problema el tenim en nosaltres mateixos, ja que aquesta forma d'actuar és una veritable trampa, que al mateix temps que ens costa cada vegada més prendre decisions (per evitar les crítiques), ens preparem per rebutjar qualsevol crítica apartant-la i desviant-la quan més aviat millor de les nostres nassos.

Bé, ja dons estem en el compte enrere.

Necessitem tornar a comptar amb nosaltres mateixos: ha arribat el moment de prendre decisions i posar a prova noves maneres de llaurar el nostre camí, estar alerta amb les informacions i tenir opinió. Ha arribat el moment de començar amb la nostra vida quotidiana. El treball, les nostres relacions, les nostres aficions, ...

Ha arribat el moment de parcel·lar cada situació del nostre dia a dia, des de les noves tecnologies de la informació, de la relació i de la feina.

N'hi ha prou amb convertir les xarxes socials de la immediatesa en les nostres aliades: El twitter per a informació immediata. El facebook per fer unes rialles, veure fotos i convocar esdeveniments. El Foursquare per jugar a explicar on estem, com de bonic és el que estàs veient i jugar a veure qui té més medalles.

I jo us proposo imythos.net, la nova xarxa social de la qual només es pot formar part per invitació, i que està construïda per comerciar. Per convertir-se en un dels canals de venda de la nostra empresa, per aconseguir sobresous només recomanant, o trobar aquell producte o servei que busquem.

I per al naixement de l'univers Mythos, ja estem en el compte enrere. 

Els 50 de Fukushima

Fa dies que estic escoltant amb expectació –igual com la majoria de mortals- les noticies que arriben del Japó.

El terratrèmol i el tsunami ens han recordat que davant de les forces de la Natura no hi tenim res a fer. Que estem de pas. Que es molt important estar preparats per assumir que un desastre com aquest, que no respecte si el país està o no preparat tant en infraestructures com moralment, per sacsejar sense pietat el territori.

No hi ha dubtes que el caràcter del poble japonès, esta sent de cabdal importància, per aguantar amb estoïcisme que un sisme hagi mogut tot el seu territori 4 metres en el context del Globus Terraqui.

Que hagi esborrat del mapa pobles sencers i que entre morts i desapareguts hi hagi 25.000 persones. Es veritablement terrorífic.

Això si, des del dia del sisme, tan sols ens està preocupant allò que ens podem emmirallar amb aquell llunyà territori, com son les centrals nuclears.

Que el segon país del mon en nombre de centrals nuclears, aquestes hagin resistit un terratrèmol ja es tot una noticia, tot i que va funcionar tot i les centrals es van parar. Que desprès un tsunami desproporcionat que va fer entrar una llenca d’aigua de 10 metres d’alçada fins a 6 kilòmetres terra endins i per tant va afectar els sistemes previstos per refredar l’enorme potencia de calor dels nuclis atòmics, això ja es noticia de debò.

Quan comparem les nostres centrals i les del Japó, ens preocupa que a casa nostra uns terratrèmol ja hagués provocat una autèntica catàstrofe, i això comença a moure les consciències.

Ara, descobrim, que el país mes preparat del mon, per afrontar un desastre com aquest, la Natura li ha plantat cara i ens ha dit a tots el mortals que compte amb el que fem. Es una clara advertència.

I ara baixem de nou a la realitat del dia a dia. Quan podem mirar amb una lupa què hi està passant allà on pot passar qualsevol cosa de conseqüències que no es poden preveure.

I hi veiem a 50 persones, que està fent el que poden per aconseguir estabilitzar el refredament del nucli de la central. Ja els anomenen “els 50 de Fukushima”. N’hi treballen 800, però aquests 50 treballadors, estan exposant de per vida la seva salut, perquè saben que d’ells depèn la salut de milions de persones i el futur de tot un país.

Segueixo espantat per totes les conseqüències de tot això i sobre tot perquè em queda el regust de no saber gran cosa de l’energia nuclear.

I em trec el barret davant d’aquests 50 herois anònims.

La crisi de tot plegat

Tot està en crisi. El sistema de vida, la forma de pensar, les actituds, cóm guanyar-se la vida, la seguretat en el sentit mes ampli de la paraula, les afeccions, la credibilitat, les relacions, els valors, la política, les institucions, les empreses, l’ecologia, la Natura, la llibertat...

I al damunt, escolto el panorama dels difícils equilibris de les relacions bilaterals entre els països i les dependències energètiques, i  no em queda mes remei que fer una reflexió sobre tot plegat.

Depenem de l’energia dels demès, ja que la producció pròpia no cobreix mes que una mínima part del que consumim. I qui ens subministra l’energia?. Depèn.

Si es tracta de petroli i gas, ens ve del nord d’Àfrica i per tant tenim una dependència energètica d’uns països que estan desestabilitzats i que els nostres polítics i institucions, han de fer veritables equilibris per no enfadar a ningú, mostrar-se garants de la llibertat i la democràcia, i defensant els interessos de l’Estat, perquè no peti tot, i acabem tenint mes problemes dels que ja hi ha.

Si es tracta d’electricitat, mentre aquí seguim posant-hi pegues i pals a les rodes perquè la inversió privada tingui dubtes per gastar diners per produir energies netes (aerogeneradors, plaques solars, cogeneració,...), i no s’explica sense por, que si no es per l’energia atòmica, ens quedarem a anys llum de tenir l’energia que necessitem.

A Espanya no es produeix prou energia per abastir les necessitats pròpies, i diu tímidament que s’ha de continuar amb les centrals nuclears, mentre els ecologistes diuen que hauríem de cercar alternatives i donen un no rotund a l’energia atòmica. Al país del costat hi ha entre 50 i 60 centrals atòmiques, o sia, creuant la frontera (que es una línia marcada en un mapa de paper, i no quelcom que ens distanciï geogràficament) tenim les centrals i hem de comprar la seva energia mentre nosaltres no ens produïm la nostra.

També podem renunciar a les nostres comoditats i replantejar-nos l’estil de vida i per tant, consumir menys energia, utilitzar menys coses a motor, i per tant retornar als anys 60, quedant-nos pel camí del progrés.

El desastre natural del Japo, ens deixa un mal panorama, tot i que observant, descobrim que els problemes nuclears no els va provocar el terratrèmol sinó el tsunami. I sento uns tertulians a la radio que es manifesten en favor i en contra, tot recordant que el que fa veritable por es que tot i que les centrals son segures, hi hagi algun brètol militant de qui sap quina mena de burrada ideològica que li vingui l’acudit de ser la mà divina que ho faci esclatar tot.

No se què passarà en el futur immediat i a mig termini, però comença a fer falta que comencem a pensar en les conseqüències de tot el que anem fent cada dia, i que marquem un rumb que ens faci visionar un panorama diferent.

Mal rotllo tot plegat.

La societat anestesiada.

He estat observant sense por, què dona de si la societat i com estan canviant les formes de reaccionar de la gent.

La perspectiva que et dona ser d’una generació que ha passat 3 cicles vitals conscients de canvis (i em refereixo a l’edat), permet veure en perspectiva les variacions d’actitud que s’han produït en les persones davant de qualsevol esdeveniment, tan sols fent un petit esforç per recordar com actuaven els meus pares, el jovent de la meva edat, i els de la meva generació en la societat dels nostres fills.

Els pares, quan rondaven els trenta anys, vivien atemorits per un Règim que tenia escapçades les llibertats i del que van viure situacions que els feien patir les possibles represàlies. De fet poques coses van fer perquè hi havia un estat d’acolloniment general fruit del poc temps que feia des de la guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial.

No hi ha dubte que coneixien part del que succeïa, encara que moltes coses que també passaven no podien saber-ho per la censura informativa. La rebel·lia era continguda i no gosaven cridar ni alçar la veu.

Després va venir la meva generació. Aquella que vàrem viure 10 anys de posicions rebels, contra la tirania de la dictadura, i que apostàvem per reclamar com a nostre la forma d’entendre el país, com s’havia de governar i el dret a escollir qui havia de fer-ho. Reclamàvem la llibertat, per nosaltres i els nostres fills. Ens vàrem endur garrotades i ensurts, i tot així reclamàvem Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia. Sortíem al carrer davant qualsevol injustícia i sobre tot volíem que tot canvies.

La informació ens arribava trossejada, pel boca-orella, en octavetes ciclostilades. Les convocatòries eren un veritable esforç que posaves en perill la teva pròpia integritat física. Escrivíem en català, malgrat haver après a fer-ho en castellà, en fi, érem rebels i teníem consciencia col·lectiva.

Ara la generació ja ha canviat. Aquells que ens relliscaven les advertències dels nostres pares i que just per aquest motiu sortíem sense por de dir la nostra, ja ens hem quedat enrere. I no hi ha dubte que hem fet el nostre paper en el moment que tocava.  Ara els toca als nostres fills.

Ara disposen de tot allò que volíem per nosaltres: d’una societat democràtica, estar submergits a la societat de la informació, on s’està informat del que passa ara mateix a l’altra punta de mon, o a dos mil kilòmetres. On les coses que ens prohibien ara no ho estan, i per tenir-les tan sols has voler-ho.

Això si hi ha quelcom que no hauria d’haver canviat i que ho ha fet de puntetes i sense sorolls. Em perdut pel camí la capacitat de sorpresa, els punts de referencia, creure en el col·lectiu, creure’s l’altruisme i la bona voluntat , i sobre tot estem anestesiats davant les injustícies.

Som capaços d’estar dinant amb el televisor en marxa, mentre veiem com es tracta a la població a una hora de viatge d’aquí, o els maltractes constants per motius de sexe, religió o qualsevol cosa que signifiqui no pensar igual que el que mana, i seguir menjant com si no anés amb nosaltres.

Abans s’utilitzava el futbol, com a forma d’amagar el que estava passant al carrer, enaltint i donant sortida a l’adrenalina. Ara se’ns anestesia, “explicant-nos” que la societat de les cridaneres televisives es la realitat que ens envolta i que tan sols hem d’estar preocupats del que ens passa a nosaltres i prou.

Sembla que ens hagin extirpat la consciencia col·lectiva i que allò que esta passant al nord d’Àfrica, nosaltres ja ho tenim superat. Que tan sols hem de protegir-nos que no ens exportin les seves creences religioses, ja que no son permissives i això també ja ho hem superat.

Que no ens portin de nou a casa nostra la violència dels grups que es creuen en dret a tot, perquè això també ja ho hem passat.

Anem equivocats. Ens toca seguir defensant les llibertats, defensar la nostra voluntat de ser una societat que cada dia aprenem i defensar que tenim consciencia col·lectiva. Consciencia col·lectiva pensant en el nostre país, els nostre entorn geogràfic i que no podem tolerar les injustícies es produeixin on es produeixin.

I tot això ja es mes difícil.

Perdre la por

No hi ha res mes important per fer fàcils les coses, que perdre’ls-hi la por.

Els de la meva generació, recordo la por immensa que ens feia posar-nos davant un ordinador i tenir sempre la certesa que una badada ens podia malmetre qualsevol cosa que hi hagués dintre aquella màquina infernal que estava substituint les màquines d’escriure, els arxius, les fotocòpies i el fax.

Segur que a mes d’un li deu haver passat que efectivament la feina realitzada durant un grapat d’hores, per una instrucció errònia o per un incident fortuït se’n hagi anat a norris de sobte i sense remei.

També es veritat que avui els programes d’ordinador no esborren res si no se’n asseguren que això es exactament el que vols fer.

Les coses han canviat molt. Han canviat tant, que s’han d’anar utilitzant totes les eines que tenim a l’abast i sobre tot, perdre’ls-hi la por. Anar directament i sense manies a “entendre’s” amb elles es la clau per la nostra pròpia subsistència professional.

Dotar-se d’un mòbil de darrera tecnologia, que et permeti parlar, rebre i respondre els correus electrònics de forma immediata, tenir l’aplicació del twitter i del facebook, poder usar iMythos per tenir atesos els clients i els proveïdors, enviar o rebre fotografies, saber el que està succeint a temps real, realitzar pagaments i cobraments online, consultar qualsevol cosa a internet, tenir-hi el navegador, ... tot això comença a ser imprescindible.

També ho és parlar idiomes. O si-mes-no saber que et pots entendre amb aquell que vols parlar, en anglès, francès, castellà, català, alemany, xinès, en búlgar... o tenir un traductor al terminal del mòbil perquè t’ajudi a resoldre-ho.

Tot això son eines. Com ho son les xarxes socials. I a això també s’hi ha de perdre la por.

Avui per avui, s’estan canviant les eines, fent-les fàcils, mes modernes, molt útils, on primer de tot hi ha la immediatesa portada en saber el què i resoldre ràpid. I aquests canvis també està arribant a la forma de relacionar-nos.

El que es evident, es que no s’ha de perdre el contacte personal, però avui per avui, la relació professional implica que estiguis al dia de tot el que necessites per fer fàcil i còmode la feina i resolguis ràpid el que vols resoldre, i per poder-ho fer, l’avenç mes gran que hi ha en aquests moments son les xarxes socials.

I xarxes socials no implica que tot allò que escrius, envies, transmets i resols, estigui a la vista de tothom. Hi ha com fer-ho privat i íntim. En una xarxa social, pots barrar el pas a allò o a aquells que no vols que t’observin sense que ho sàpigues.

Es evident que a internet, allò que no hi poses no hi és, i allò que hi poses ja no ho pots treure, però també es ben clar que el que no pots perdre de vista es que ho has de posar al teu servei i no a l’inrevés.

El meu pare deia que te’n adones que ja saps conduir, quan tu portes el cotxe i el cotxe deixa de portar-te a tu.

O el que dic jo, que per fer una paella, has de saber com fer-la, perdre-li la por i reinventar-ho tot.

Amb aquest tema també es així. Toca perdre la por a les xarxes socials: ja formen part del nostre futur com a professionals i com a persones que hem d’estar al dia.