Seguirem creixent

Em fa una especial il·lusió escriure aquestes línees. Entre d’altres coses perquè malgrat sóc igualadí d’adopció, em reivindico com a martorellenc sempre que puc.

Avui arriba a les vostres mans L’Extra Especial per la Fira de Primavera de Martorell 2010. Després de mes d’un any fent-vos arribar l’Extra, creiem que cal explicar-vos allò que hem fet en tots aquests mesos.

Em consolidat el nostre periòdic gratuït a la zona del Baix Llobregat Nord (Montserratina), a l’Anoia, a l’Alt Penedès, al Baix Penedès, al Garraf i a alguns municipis de la Conca de Barberà, sortint puntualment cada dimecres. En un any, ens han fet mereixedors de dos guardons importants, per una banda la Medalla d’Honor de l’Institut d’Estudis Penedesencs, i l’altra el Tassis Torrents a la millor iniciativa periodística, atorgat en el marc dels premis a la Comunicació de la Diputació de Barcelona.

Hem aconseguit ser el medi informatiu comarcal que mes està creixent en números absoluts de tot Catalunya i alhora hem fet un salt de lectors en un any de 13.700 a la setmana a mes 53.000 (segons la mitjana dels darrers dotze mesos del Baròmetre de la Comunicació), el que indica que seguirem creixent a salts de 10.000 lectors cada dos mesos durant el 2010.

La veritat es que malgrat la situació de crisi afecta a tothom, tot el meu equip i jo mateix, hem dedicat els nostres esforços a tenir uns periòdics dels que ens sentim cofois. Fins i tot la propera setmana, estarà ja en marxa el nostre portal digital L’Extra.cat (www.lextra.cat), que us convidem a visitar.

Aquest any, també ens estrenem amb un estand a la Fira. Veureu que hem portat als nostres “gegants”: la redactora i el fotògraf, i que aquesta edició va numerada. Aquest número, entra en un sorteig que es ferà el diumenge al mateix estand i que publicarem en la propera edició de l’Extra la propera setmana. Els premis que repartim, estan relacionats en aquest “Especial”.

Amics lectors, confiem de debò seguir comptant amb la vostra fidelitat i us esperem al nostre estand.

Bona Fira!

(Especial Fira de Primavera de Martorell)

La premsa gratuïta del segle XXI

La societat canvia ràpidament. Passa de la bonança econòmica i del benestar, a la crisi que obliga a reinventar les nostres formes de vida i a obrir noves rutines que ens facin més fàcil sobreviure amb menys comoditats, encara que sense renunciar a la majoria de coses que ens ajuden a estar al dia, a relaxar-nos o a gaudir de les aficions.

La premsa escrita no ha estat precisament ben tractada per la darrera crisi i parlar de caigudes de vendes de publicitat d’entre un 30 i un 50% és realment terrible per a una empresa. Tenint en compte que aquestes caigudes també van acompanyades per les davallades de vendes i de subscripcions de les publicacions de pagament, cosa que fa passar greus dificultats a la premsa de paper i força a replantejaments empresarials que comporten, en algun cas, la desaparició de capçaleres que no poden resistir la força d’aquesta greu crisi.

En el cas de Publicacions Anoia, som editors del periòdic de pagament La Veu de l’Anoia (www.veuanoia.cat), que fa vint-i-set anys que surt ininterrompudament cada divendres i la caiguda de vendes en publicitat el 2009 ha estat pel damunt d’un 30%.

Amb el gratuït L’Extra(www.extracomarcal.cat), la nostra decisió va consistir a treballar de valent i anar a la recerca de nous territoris. Per tant, vam apostar per treballar la informació i, per tant, la publicitat de noves comarques. Una anàlisi seriosa i tocant de peus a terra ens indicava clarament que, per similituds, per proximitat territorial i sociocultural i perquè les complicitats eren evidents, havíem d’apostar per la DO Penedès.

Per altra banda, els periòdics editats des de Barcelona ignoren, en les seves pàgines, allò que passa a les comarques i, per tant, era clar que això ens definia la territorialitat dels continguts. L’anàlisi de la competència ens va fer adonar que el pes del lleure en les altres publicacions gratuïtes del territori evidenciava que no es tractava adequadament la informació i que, en canvi, es donava molta importància al lleure i a l’agenda.

L’altra qüestió era a qui enfocàvem la publicació, ja que volíem un perfil de lectors de totes les edats; uns lectors que no agafessin un periòdic de vuit pàgines amb quatre xafarderies i tres notícies. Per tant, la nostra vocació des del primer moment ha estat ser un periòdic de pagament, encara que gratuït. Disposem d'una potent secció d’opinió amb opinadors de totes les edats i que responen a totes les ideologies. Tenim ben agrupades per comarques les notícies, oferint-ne de producció pròpia, implicant-nos en cadascuna de les comarques. I sobretot, no descuidem els més menuts.

Per tant, el nostre gratuït L’Extra, el definim com un periòdic gratuït setmanal de quaranta-vuit pàgines a tot color, de format tabloide, que milita en el catalanisme polític i aposta territorialment per la vegueria del Penedès.

La força dels formats digitals també era una qüestió a tenir en compte i, per aquest motiu, la nostra anàlisi va ser també molt reflexiva (www.lextra.cat). Havíem de donar on line la possibilitat que els nostres lectors tinguessin enunciats que els aproximessin als continguts del periòdic i, sobretot, donar acollida al lleure i a qualsevol eina que ens permetés de millorar el periòdic de paper. És clar que els que cerquen què fer el cap de setmana s’orienten en una agenda de paper, però s’acaben connectant a Internet per a trobar allò que volen o aconseguir més informació.

És evident que en aquests moments la gent vol trobar periòdics que els informin, que els puguin rellegir en un altre moment i estalviar-se de comprar-los. Als establiments d’hostaleria no es concep que no hi hagi un periòdic i, fonamentalment, és on molta gent aprofita per a llegir-lo. En una sala d’espera o al tren agrada trobar quelcom per llegir i que vingui de gust d’endur-se a casa.

És clar que la premsa escrita en paper necessita diners per a continuar oferint serveis de qualitat, i se l’ha de considerar com un servei públic més, però no s’ha d’oblidar la importància de la seva independència. També s’ha d’allunyar de ser una empresa ‘mendicant’ de publicitat i de recursos i, per tant, ha d’analitzar els seus punts forts i oferir-los com una oportunitat de comunicació i publicitat als clients (empreses, institucions...) que necessiten anunciar-se o explicar-se al públic i, com a tal servei, posar-hi el preu adequat.

Les innovacions i els canvis d’hàbits durant la propera dècada posaran a lloc tots els formats de comunicació i faran que tot encaixi entre la premsa de paper (gratuïta i de pagament), els formats virtuals i tota la resta. Som encara a la societat de la informació i, de la mateixa manera que no desapareixeran els llibres encara que apareguin maneres virtuals de llegir-los, tampoc no ho farà la premsa de paper, encara que s’ha d’anar en la direcció adequada en el cas dels gratuïts, sense oblidar que, per a oferir uns bons continguts i un periòdic ben distribuït, s’ha de poder pagar tot el que costa fer-lo.

Francesc Puertas

Director general de Publicacions Anoia

L’afany recaptador

Veient el que es veu, sobretot després de fracassos estrepitosos com el de reduir la velocitat d’entrada a BCN un grapat de quilòmetres abans d’arribar-hi, amb la ja demostrada inútil excusa de la reducció de contaminació, se’m segueix acudint que el principal objectiu de la mesura és la recaptació. Recaptació de diners dels contribuents que van o vénen de Barcelona i que, com un peatge més, han de passar per trams d’autopista a velocitats que quasi calen el motor.

Per fer fàcil la recaptació fins i tot han aconseguit que als pobres conductors, que en trams de velocitat variable que haurien d’anar a 50 i van a 74, ja no els treguin dos punts, perquè sinó la sagnia “llevaconductors” hauria estat d’escàndol. Sinó, que ho preguntin a aquells que van a treballar-hi cada dia.

A Igualada això sí, aquesta mesura dissuasiva l’han portada a l’extrem més retorçat que han pogut. Sinó que ho preguntin a aquells conductors que, quan surten d’Igualada, al tram més fosc de la sortida, quan han deixat enrere les cases i tan sols queda foscor i res més, un flaix els il·lumina la cara, els enlluerna i, si tens dificultats de visió, et fa trontollar la seguretat de la conducció.

És un tram sense perill, amb dificultats per entendre que allà s’ha d’anar a 50 km/h quan no és un lloc que necessiti de prudències injustificades. També és diferent si es fa a l’entrar a la ciutat, quan és imprescindible -inclús amb mesures dissuasives- aconseguir que els conductors que arriben a Igualada sàpiguen quin és el límit de velocitat.

Això sí, aquest radar poca-solta no està pensat per “pillar” els imprudents, o els que fan soroll o a qui circula a velocitats inadequades al cas urbà. És, simplement, per recaptar i res més.

Si a més hi afegim que en el tram més fosc d’Igualada un flaix t’enlluerna, i que donat que, aquest mal enfoc d’on s’ha de controlar la velocitat, es destina a encabronar més a la gent que surt d’Igualada que, ho hem de recordar, acaben sent multats per excés de velocitat amb falta greu i retirada de dos punts si van a més de 20Km/hora dels 50 que han d’anar, la veritat és que és una irresponsabilitat de qui ha decidit aquesta bestiesa.

Jo demano a les autoritats que reflexionin si no se’ls veu massa el llautó quan decideixen situar els radars a llocs tan “perillosos”.

Això no s’arregla amb actes de fe.

Ja està al camí d’allò que es considera normal creure’s que quasi res té solució i que, de totes les opinions, la que val més és aquella que té la pitjor visió de tot plegat.

Fins i tot, és difícil a vegades raonar allò que creus –si és positiu- perquè dóna la sensació que estàs defensant quelcom que, per la seva pròpia naturalesa -és positiu i no negatiu- ja és susceptible de ser equivocat, erroni o amb intencions fosques, que s’ha de posar en dubte.

Avui hi ha temes criminalitzats i difícils, que tan sols treure’ls a la conversa ja provoquen mals d’estómac: atur, crisi, immigració, política, seguretat. El pitjor de tot és que quan es barregen dos d’aquests cinc temes, es pot considerar que les converses-discussions-monòlegs es converteixen en declaracions substancials de principis, que han de ser jutjades i sentenciades.

I la veritat és que molts ciutadans estem “calents” amb la quantitat d’injustícies, esbombades, a vegades des de la raó, a vegades des de la visceralitat de les intuïcions, convertides en conviccions o inclús des de la provocació del “calumnia que algo queda”.

Al final, es fa difícil viure amb la normalitat del sentit comú o a l’aixopluc de la convivència. O tenir la certesa i la seguretat que aquells que administren els serveis públics per als quals els has elegit (i que cobren dels impostos que paguem la majoria) ho fan bé. Amb honestedat.

El bombardeig constant de notícies grises de qualsevol cosa dibuixa un panorama trist, del qual no saps si en surts perquè és per entregues… en fascicles. Ningú dibuixa la història completa, potser perquè no ens desanimem més o, senzillament, perquè no saben on som ni saben on anem.

Ara s’acosten les eleccions autonòmiques. Abans d’acabar l’any, els ciutadans haurem de decidir qui governa a Catalunya fins el 2014. I la crua realitat és que aquells que vulguin governar es trobaran amb uns electors malfiats, avorrits de promeses i que no ens creiem quasi res, perquè ens sentim enganyats. Els polítics que han estat elegits per representar-nos, es creuen capaços de saber què és el que més ens convé, sense haver d’escoltar ningú, i a hores d’ara és absolutament necessari saber traslladar als ciutadans la seguretat que aquells que ens han de governar, toquen de peus a terra i que compten amb les opinions de la gent.

Ho tenen difícil, perquè els “deures” s’han de fer amb temps i no uns mesos abans de les eleccions, quan els que governen volen aprovar coses a corre-cuita per prendre decisions que, en cap cas, voldrien aquells qui poden guanyar, o bé per demostrar que s’ha legislat a favor dels ciutadans i no per interessos exclusivament destinats a perpetuar les seves idees més enllà de tot plegat.

També hi ha qui ha calculat les obres públiques de depenen d’ells per inaugurar-les al final de la legislatura, en plena campanya electoral, per lluir de feina feta.

Ho tenen realment complicat, perquè a la gent li costa de debò un gran esforç creure’s que sortirem d’aquesta mena de malson si no és amb coses realistes i amb una visió a tres anys d’allò que s’hagi de fer per sortir-se’n, però sense demagògies enganyoses. Que cap partit compti que les eleccions tornaran a ser un acte de fe.

El que es diu, no és exactament igual a allò que es comunica

“Tot està prou difícil hores d’ara, com perquè no fem un esforç de suma i caminem plegats per aconseguir el que calgui per sortir del moment de crisi en què estem”.

Aquesta frase de poc més de 30 paraules la pot dir qualsevol persona, i sent com som els llatins, tindrà dues interpretacions per cada persona que ho digui.

· Si la diu un polític del govern, està criticant l’oposició i està dient que estan sols, “apetxugant” amb les decisions que convenen a la resta.

· Si la diu un polític a l’oposició, està dient que el govern no ho fa bé, i que estaria bé que escoltés els que en saben més que els que governen.

· Si ho diu un directiu d’empresa, està dient que aquest any les passaran magres i que a ningú se li acudeixi demanar augments o inversions.

· Si ho diu el portaveu d’un sindicat, està demanant tenir prou força com per reivindicar millores a la direcció.

· Si ho diu un membre d’una junta, està anunciant que pujaran les quotes i que ho fan pel bé del comú i, per tant, que demana que s’aprovi sense massa discussions.

· Si ho diu el soci d’una associació, està demanant que es reprovi la gestió de la junta. Que val més que hi hagi un grup de consens que els tombi.

· Si ho diu el/la cap de família, està indicant que toca estrènyer-se el cinturó i ajustar les despeses de casa i, que ara toca gastar-se menys en despeses prescindibles.

…i així podríem seguir. En aquestes poques 30 i escaig paraules, i amb les seves interpretacions, hi queden retratades les grans dificultats per comunicar-nos que patim els humans.

Quan a aquesta greu (molt greu) dificultat de comunicació, hi afegim a aquells opinadors que interpreten allò que algú diu, portant-ho al terreny de “històries” de mala intenció, just en aquell moment, és quan algun cable del teu cervell s’inflama i deixes de creure’t res del que t’expliquen.

En aquell moment entens perquè dues persones que han fet el mateix viatge, t’expliquen coses diferents, o aquells que escolten un discurs polític, al president d’una entitat, a un líder sindical o a un directiu d’empresa reben un missatge diferent, bo i escoltant el mateix.

Ja tot és prou difícil d’entendre, com perquè al damunt, allò que es diu no quadri amb allò que es comunica.

No cal patir, acabarem coberts per un pantà

Quan les coses van com van, acostuma a ser la conseqüència directa de com es comporten els que prenen les grans decisions. Hi intervenen, per exemple, els estudis que preparen professionals, que probablement primer ho escriuen de bona fe, es reescriuen amb intenció, i s’esmenen conjugant-hi els interessos de qui suposadament defensa els interessos del conjunt.

D’aquest batibull de passes i més passes, en surten “perles” com les d’un il·luminat -que no deu saber on és Catalunya- que fa un estudi de la UE que proposa que d’aquí a 20 anys la Conca d’Òdena s’hauria de convertir en un pantà, per resoldre els problemes d’aigua de l’àrea metropolitana de Barcelona.

La mateixa sensació ens ha donat la decisió del govern de la Generalitat d’ignorar la voluntat del territori penedesenc de convertir-se en vegueria. “No hi ha consens al territori” han dit, amb la qual cosa es converteixen a més en dirigents amb un autisme polític exagerat. Hi ha un “cabreig” d’escàndol al territori i la veritat... si acaben fent cas a l’il·luminat de la UE, no cal patir: acabarem sota l’aigua d’un pantà contaminat, que nodrirà d’aigua les seves sordes consciències.

O tot el que es fa evident amb el POUM d’Igualada, que tothom hauria d’anar a veure i que li expliquessin “per què” és d’aquesta manera i no d’una altra. Decidir si Igualada s’ha de convertir en una ciutat dormitori o cap on la volem fer anar. Però tampoc cal patir, acabarem dins al pantà d’aquí 20 anys, i no caldrà patir per un POUM que no es farà, si no s’adapta a ser subaquàtic.

Mentrestant les empreses deslocalitzant-se, minvant en grandària i quantitat. Desmuntant anys d’història industrial d’encuny igualadí.

No cal patir pel Parcmotor o per l’aeroport corporatiu de Catalunya seran impracticables coberts d’aigua.

I tampoc no caldrà patir perquè no pugin els índex econòmics, perquè estan tan en caiguda lliure que quan toquin fons, només podran pujar. O l’índex de l’atur, que serà tan alt -donat el poc que es fa per resoldre-ho- que només quedarà crear feina. Confiem que no encomanin a l’il·luminat de la UE fer un estudi, ja que de ben segur que recomanarà crear més funcionariat i penalitzar l’emprenedoria i així, tot plegat quedarà tan empastifat que potser desitjarem que ens acabi cobrint un pantà ben gros.

Perdoneu el to sarcàstic/pessimista del meu article, però és que, la veritat és que no cal engegar la TV i veure culebrots o opinadors grollers per contemplar amb por el futur immediat.

...i al 2010, què?

Ara és el moment de fer un breu resum de l’any i veure com entrem al següent.

Podríem fer-ho a l’estil més propi dels sis barrets per pensar de l’Edward de Bono i disfressar-nos amb el barret que toca per no distreure la meva anàlisi.

El Barret Blanc: Fets i dades.

L’any acaba amb més atur. Amb la revisió enfocada del pla d’ordenació territorial de Catalunya convertint el territori que es reivindica com a vegueria Penedès en àmbit de planificació. Amb el Parcmotor en funcionament, amb la concessió de l’Aeroport Corporatiu de Catalunya on hi ha ara l’aeròdrom. Amb moltes zones blaves més a Igualada. Amb empreses molt malmeses per la crisi, d’altres que han tancat i d’altres que s’han deslocalitzat. Amb programes d’emprenedoria des de diverses institucions i entitats. Per tant, amb notícies de diverses temperatures… de fredes i de calentes.

El Barret Vermell: Les emocions i les intuïcions.

La situació provocada per la crisi no ha tocat fons. Amb la sensació que totes aquestes baralles territorials són un pols de força entre partits que cerquen els seus interessos i no els interessos generals. Que ens espera un any molt magre, que creixerà l’atur, que per mantenir els pressupostos municipals sense criteris d’eficiència / efectivitat i eficàcia ens buidaran les butxaques sense pensar-s’ho. Que l’Estat no farà els seus deures amb Catalunya i que, si a tot això hi sumem la sentència de l’Estatut, provocarà una crisi sense precedents des de la recuperació de la democràcia.

El Barret Negre: Per què pot sortir tot malament

Perquè la Història en majúscules ja no ens ha posat mai fàcil als catalans res del que ens proposem. Perquè les solucions polítiques a la crisi són estranyes, interessades, poc creïbles i són pegats venuts com a estratègia en quant són tàctiques per distreure a la gent dels problemes reals i això ja ho hem vist altres vegades.

El Barret Groc: L’optimisme, per què pot sortir bé.

Perquè no volem perdre l’esperança, i sabem que ens toca treure’ns les castanyes del foc com sempre. Perquè els ciutadans ens mobilitzem per no caure en les trampes dels miratges venuts com a solucions vingudes de dalt. Perquè tenim iniciativa i ho hem demostrat en el transcurs de la Història (també en majúscules). Perquè som emprenedors i ajustem les nostres economies a allò que podem i no a allò que voldríem.

El Barret Verd: Les iniciatives i les solucions

Els ciutadans hem de seguir reclamant als polítics que treballin bé (controlant-los, exigint, recordant-los que treballen per nosaltres,…). Hem de seguir tenint iniciatives i cercant noves maneres de trobar el nostre encaix en els nous escenaris laborals, aprenent, formant-nos, emprenent,… Hem de retrobar la nostra pròpia estabilitat econòmica (tant la personal com la col·lectiva), explorant de quina manera hem de distribuir els diners de forma eficient.

El Barret Blau: El resum

Amb tot això, hem de plantejar el nostre nou any 2010 i saber on volem arribar i com hi arribarem, atès que sabem què ha passat l’any 2009.

I el Setè Barret: El de l’actitud adequada per afrontar-ho tot.

Aquest és el més difícil però, en el fons, tots sabem el que hem de fer una vegada ens hem disfressat amb els sis barrets per pensar. Aquest barret de vímet, sense colors, és el de les actituds mentals positives, el de la voluntat i les ganes de fer. Ha de ser el barret de l’any 2010.

Per tant, us desitjo a tots, molts encerts pel 2010 i la voluntat posada en què sigui millor que el 2009, pel qual ja no hi podem fer res.

Poseu-vos el Setè Barret!

Tot es mou

En aquests moments, quan s’acumulen totes les coses que han succeït, succeeixen i succeiran abans d’acabar a l’any, una mena d’estat de nervis sacseja tota la societat, com si tot s’acabés o si es fes més evident la transformació patida des del començament de l’any fins ara. Et fixis en què et fixis.

Les sospites de corrupció, d'abús de poder i lladronicis i, per tant, la pèrdua de la confiança en aquells que ens governen o administren entitats senyera de la nostra identitat, amb notícies i informacions de tot arreu que ens fan sentir vergonya i malmeten la nostra autoestima nacional.

Les pors i inseguretats que dóna un entorn crispat per les notícies boca-orella sobre que a aquest o aquell li han forçat la porta, li han pres la cartilla a un jubilat o que ens pot passar el mateix que aquell que va marxar de casa i, quan va tornar, hi havia una altra gent que, pagant una multa d’un euro, el jutge els ha permès quedar-s’hi i el propietari és al carrer i ningú no reacciona.

La por per la crisi i veure que, més enllà de l’atur, s’estan destruint llocs de treball i que cada dos per tres et trobis algú pel carrer que no treballa on treballava fa un any o bé que és a l’atur sense possibilitats de trobar feina.

Que al damunt, les sospites fonamentades que es tenen sobre la integritat del Tribunal Constitucional i la certesa que estan jugant amb nosaltres en temes que afecten la nostra dignitat nacional, amb una llei marc com és el nou Estatut, aprovat de sobres i referendat en referèndum de forma indubtable i tramitat amb resistències a Madrid, i que ara estigui en mans de 10 persones posades en dubte, que opinen diferent que tot un poble.

És clar que ens espantem quan ens parlen que la situació provocada pel canvi climàtic i el poc interès per part del poder politicoeconòmic mundial per resoldre-ho, o l’augment flagrant del populisme enganya-persones que està provocant una nova distribució de blocs ideològics allunyats dels estrictament polítics, a l’aixoplug d’algunes ortodòxies fonamentalistes i que s’està posicionant fins i tot al nostre territori, amagant canvis de costums i diversos “ismes” amb missatges carregats de males intencions (i que ningú s’equivoqui, no parlo tan sols de religió).

El nerviosisme és evident i no és d'estranyar. Sobretot quan passes ratlla i intentes quadrar l’any i preparar-te per al següent. Primer, perquè ja saps que el proper no serà millor que aquest i que el punt de partida és molt baix en expectatives amb tendència a no encertar-ho perquè serà pitjor.

Tampoc és d'estranyar que es convoquin referèndums pel dia 13 de desembre, on la millor resposta serà la participació, per treure els colors a aquells que es pensen que aquesta és una societat acomodada que es conforma amb tot. Que ningú erri, sempre ens hem tret les castanyes del foc i ara, la gent ho vol demostrar. Sigui quina sigui la intenció de cada vot favorable a la independència que s’ho prenguin seriosament: és un gran toc d’advertència de la sensació de menysteniment que tenim els catalans per part de l’Estat Espanyol

El que és ben trist i preocupant és que la gent ja està prou calenta com perquè al damunt algú ens vingui amb qualsevol excusa i ens cali foc a les esperances, les il·lusions i l’orgull de tot un poble.

Voldria trobar una manera de cloure aquest article amb una reflexió aixoplugada en l’esperança que tot anirà millor, però no la trobo. La confiança la guardo en aquell racó d’on la trauré quan hi vegi alguna possibilitat. Per ara la tinc de cara a la paret.

Presumptes corrupcions i presumptes corrupteles

Ja fa dies que, la sensació que tot té una ferum estranya de corruptela, està rondant per totes les redaccions de qualsevol periòdic que es dedica a la informació.

El com s’està tractant tot això, però, té enfocaments sensiblement diferenciats, ja es tracti de periòdics que “escoren” cap una banda o una altra. El que no pot passar però, és que es perdin les formes i s'obviïn coses tan poc subtils com la presumpció d’innocència o la culpabilització abans i tot de conèixer de què s'acusa als presumptes acusats.

No pot ser que hi hagi qui caigui en la temptació de publicar unes fotografies que ratllen la indecència de la pitjor premsa groga, mostrant emmanillats uns presumptes culpables quan anaven a escoltar de què se’ls acusa. Aquells qui es cuidaven del trasllat havien de tenir precaucions com la de que, ja que no entrava la furgoneta amb la qual els traslladaven al garatge del Jutjat, els van “descarregar” fora al carrer, sense la mampara que habitualment fan servir per deixar a recer la intimitat de les persones, i amb totes les càmeres preparades al minut exacte en què arribaven i tothom es va quedar tan ample amb una filtració i una exhibició tan indecent.

Si són culpables d’uns actes de pirateria econòmica i d’accions de molt més que dubtosa legalitat que els fan posar en el punt de mira de qui administra la Llei, en cas que sigui cert, som dels que més desitgem que els caigui, amb tota contundència, el pes de la justícia de forma ràpida i contundent.

En cas que siguin innocents, aquells que han publicat segons què, es podran escudar en què “allò és el que la gent vol veure”, però hauran fet un flac favor a aquells que no siguin culpables.

Ara ja es veurà quan ho fan durar. Perquè aquells jutges que actuen d’estrelles mediàtiques, no pensen en altra cosa que en justificar la seva actuació i construir culpables a tort i a dret, i fer-ho durar tot el que convingui. Si no, que preguntin a totes aquelles persones que no han fet res però que queden esquitxades o bé perquè són amics dels que finalment són culpables o que treballen a prop seu, o per l’empresa d’uns i altres, o per haver fet (ni que sigui legal i moralment correcte) algun negoci amb qui al final sigui culpable, aquests quedaran retratats com “l’amic del culpable” i, probablement es trobin amb serioses dificultats per seguir treballant amb tota normalitat.

Aquests dies, patim l’allau de notícies pròpies de qui converteix el món dels mitjans en una forma d’empastifar a tort i a dret. A casa nostra procurarem no caure-hi.

Però, tot i així, que ningú s’equivoqui, els mitjans hi som per informar els ciutadans, i informar amb la credibilitat de la veritat, la certesa i amb proves, de tot allò que no està fet amb correcció i afecta directament als ciutadans.

Que ningú s’imagini que els mitjans de comunicació estem per defensar postures d’un o altre, sinó que hi som per informar sobre tot allò que no està bé i que hem pogut contrastar de forma fefaent.

Que ningú tingui dubtes que ens ho pensarem gaire quan algú hagi comès un delicte flagrant que afecti la nostra condició de ciutadans, i algú al qual hem elegit amb el nostre vot, traeixi de forma indecent la confiança que li hem donat.

Tips de tot.

Aquesta setmana m’he assabentat d’una de les moltes coses que es legislen amb estranys objectius, que després es justifiquen amb la saviesa de qui no té altra cosa per fer. Tot plegat sembla que es vulguin justificar el sou.

I és que ara, ja que estem en un país laic i per no ofendre els nouvinguts, s’està pensant en canviar el nom de “festes de Nadal” o “festes de Setmana Santa” per “festes d’hivern” o “festes de primavera”.

I que em canviïn aquest nom m’indigna. I jo no em caracteritzo per ser un defensor de l’església en cap de les seves formes terrenals. Ni tan sols sóc una persona que defensi a tort i a dret el laïcisme. I fins i tot sóc una persona educada que m’han ensenyat que, quan vaig a qualsevol lloc, haig de fer l’esforç de convivència de formar part de la comunitat, ja que l’esforç que jo faci se’m recompensarà amb el respecte a allò que jo tingui de costum allà d’on vinc. Però el que volen fer amb el canvi de denominació d’unes festes que formen part de les nostres tradicions més arrelades no té nom.

De la mateixa manera que no té nom que des de la UE vulguin legislar sobre totes les festes tradicionals del nostre país, com per exemple els correfocs. És important fer-nos sentir. I la prova que “no ens rellisca” és la protesta del “correfoc nudista” que han fet a Llorenç del Penedès.

No sé què més se’ls pot ocórrer per omplir-se les hores a tota aquesta colla de gent que es dedica a legislar. Potser valdria la pena que es dediquessin a revisar tota aquest grapat de prohibicions, penalitzacions i impostos, amb intencions exclusivament recaptadores, que tan sols pretenen mantenir el nivell de despesa dels organismes públics, enlloc d’aplicar criteris d’eficiència a la seva estructura.

Hi hauria d’haver algú que els obligués a aplicar criteris lògics, com han de fer les empreses per arribar a fi de mes, i no anar a la recerca de nous ingressos per no tocar ni una coma dels seus pressupostos . “S’han reduït els ingressos?... ui, que no pot ser!”, i després d’aquesta exclamació, cerquen noves i imaginatives maneres de seguir escurant les butxaques de cadascun de nosaltres, no fent ni un sol esforç per esbrinar on estan les principals sangoneres econòmiques del seu pressupost i posar-hi remei.

Anar i tornar de BCN cada dia en cotxe (per exemple) es pot convertir en una mena d’impost de luxe, ja que com que la velocitat en aquesta “extraordinària via ràpida anomenada autovia” de 50 quilòmetres, depèn d’on estiguis és 80, a 100, 120 Km/h, o t’indiquen a quina velocitat amb rètols d’entrada a BCN on hi pot posar o 50 o 60 o 70 Km/h... és fàcil que t’atrapin a una velocitat diferent de la que toca.

Doncs bé, si en un lloc que han decidit que has d’anar a 100 si vas a 118, doncs 100 euros de multa. Si t’equivoques 5 vegades en un mes, tenint en compte la quantitat de radars que hi ha, a més de la benzina, dels preus exagerats d’aparcar a BCN, sumant-hi la multa, t’han fotut enlaire el sou. Això ja sembla que sigui xauxa i que tothom va sobrat de diners i es pot permetre pagar qualsevol imprevist. I el que és cert és que el que persegueix amb tota aquesta bogeria impositiva, és no baixar de cap manera els ingressos que necessiten per mantenir la seves despeses.

No és d'estranyar que els ciutadans cada vegada estiguem més cabrejats. No tan sols estem immersos en una crisi terrible i temible que ens toca a tots, on hi tenim afectada la nostra economia familiar, sinó que a més, han pujat les nostres despeses indirectes amb el cadastre, les multes, els nous impostos i d’altres barroeries impositives. Això sí, mentrestant, volen canviar coses com els noms de les nostres festes, volen legislar sobre les nostres celebracions tradicionals i ens posen rètols immensos (i cars) per explicar-nos que amb fons de l’Estat s’ha arreglat un semàfor.

I tot això és una mena de cortina de fum, al darrere de la qual s’amaguen coses molt més serioses, que poden afectar fins i tot la convivència.

És fàcil de preveure l’estat d’ànim de la gent que, després de calcular quant els queda d’atur i mirar-se amb temor quan se li acaba, es miri els seus fills i la seva parella i pensi en el moment en què li arribarà una carta del banc perquè no ha pagat el rebut de la hipoteca o del préstec o de la targeta de crèdit o de la llum o del telèfon o en quin moment no tindrà diners per menjar.

Fa por.

Catalunya independent?

Ja fa dies que em pregunto quins escenaris se’ns presenten si suposem les diferents transformacions que podria suposar a la nostra societat si acabem sent independents, i en aquell instant cerquem les complicitats que necessitem per ser considerats a Europa.

També m’imagino què deu passar pel cap de la gent que som i ens sentim catalans, deixant a banda els nostres sentiments catalanistes quan s’imposa el nostre ésser més racional.

De fet, els partits (i els polítics) espanyols ens posen fàcil la tria sobre si volem o no la independència amb les seves actuacions, discursos, vendettas i justificacions, pensant-se que som uns ignorants i, triar per triar, volem estar-ne ben lluny d’aquest circ.

A mi (i parlo per mi) no m’agrada formar part de tota aquesta mena de “pastís apedaçat”, del qual els catalans no participem ni a la recepta ni a l’obrador, sinó que hem de creure i prou. I sabem que no estem encertant en la recepta, sabem que s’està fent malament, per a qui el fem i sabent qui ens el comprarà al final.

No ens agrada com porten el negoci, com ensenyen a atendre als clients i els rètols de l’aparador. No ens agrada treballar més hores que ningú i que ens discuteixin les hores de més que hem fet dient-nos que és part de la feina, i que si no ho fem som uns insolidaris. Sé que si decideixo marxar d’aquesta “empresa”, me’n puc sortir i muntar el meu propi negoci amb més garanties d’èxit.

Ara bé. Muntar el meu propi negoci per una intuïció tampoc. Vull saber si aquells que decidiré que l’administrin (perquè jo estaré a l’obrador treballant), seguiran sent la mateixa mena de polítics i de partits que en aquests moments hi ha al panorama. Vull saber si tot això significarà que el negoci es portarà millor (perquè a priori no en tinc cap garantia).

I també vull saber si tothom s’omplirà el pap de protagonismes innecessaris (perquè n’estic tip d’iniciatives que es malmeten per l’estupidesa dels protagonismes). Vull saber si el meu esforç i les hores extres es traduiran en una millora per a mi i la meva família.

Darrerament, en parlem molt de fer consultes sobiranistes -fet que a mi personalment em satisfà- perquè és la manera d’aixecar la veu dels ciutadans, manifestant la nostra “fartesa” per la situació general de qui són els polítics del País i de l’Estat.

De tota aquesta mena de degradació del fet català no se’n salven ni tan sols algunes entitats d’encuny i referència de la nostra forma de ser, que no tan sols haurien de representar la nostra cultura, sinó que haurien de ser exemple de bones maneres i formes d’administrar.

Actuacions tan estrafolàries com la de consensuar un text com el nou Estatut, l’aprovació pel Parlament, la ratificació pels ciutadans de Catalunya, no hauria d’estar en el Tribunal Constitucional, on no més de 10 magistrats han de valorar si la majoria de catalans (més de 10) i dels seus representants (també més de 10) sabem el que ens fem o no.

No s’entén que en pocs anys, la imatge de Catalunya hagi passat de ser una comunitat respectada que ens tenien en compte a una comunitat de pandereta i de Madoffs de pacotilla.

Potser sí que hauríem de ser independents, i aquells que ens governen a Catalunya, i que tenen les màximes representacions institucionals, estan fent-ho prou malament com perquè els catalans ho comencem a desitjar de debò.

El Penedès, un clam.

Sant Tornem-hi

La Festa Major d'Igualada. Per a molts, es tracta del final de les vacances. El punt i apart de l'any.

I es que, en el moment en què s'acaba el castell de focs de dilluns al vespre, comença Sant Tornem-hi.

Inclús sembla que, durant aquestes setmanes, i parlo de les persones que no han estat al seu municipi, tot s'hagués paralitzat i que quan arriben de nou als seus respectius domicilis, sembla que tant sols hi ha hagut gent per esperar a que arribessin i posar-ho en marxa tot de nou.

Però no ha estat així. Durant el mes d'agost, han passat un grapat de coses, des de robatoris a comerços (i especialment aqueell que li han estampat a diversos aparadors una llamborda mal collada del carrer), fins a qui li han robat ordinadors espatllats, o la feinada que han tingut per situar radars de broma a la carretera de Capellades.

L'activitat no s'ha paralitzat, malgrat que passejar per Igualada era realment desolador. Carrers sencers amb botigues, bars i resta d'establiments que treballen de cara al públic, amb les persanes baixades.

Ara és aquell moment en el que tornes a casa, amb coses per explicar-li a qui t'és més proper, amb una càmera amb la targeta de memòria farcida de fotografies, targetes de restaurants, algun que altre vídeo casolà, amb algunes espatlles pelades de massa Sol, un you de trastos de platja que hem comprat per quinze dies, la targeta del banc sobrepassada de límits i esperant trobar-ho tot en ordre al teu habitatge.

Si arribes abans de la Festa Major, és possible que, fins i tot, algú et truqui amb l'excusa de que és una companyia telefònica que et vol fer una oferta... per, en realitat, saber si ets a casa... o no.

En tot cas, ja hi havoa ganes de tornar. El teu llit, el teu coixí, deixar el cotxe d'una vegada, no haver de pensar en la millor manera de com omplir el proper dia, menjar com sempre i no anar amb la targeta de crèdit fins el punt de "no se-quant-em-costarà".

Fa goig tornar a la normalitat. Tot i que quan arribin de nou les vacances, segurament frisaré per tornar a marxar.

El mes d'agost a Igualada.

Naturalment pensar en clau de la segona i tercera setmanes d’agost a Igualada, es pensar en el paisatge desolat dels nostres carrers buits, de que pots triar on aparcar o que no saps on anar a prendre un cafè o comprar el diari.

Son dies estranys, en els que penses on es la gent. I fent volar la imaginació, els veus a la platja, caminant per la muntanya, descobrint paisatges insòlits, volant cap a destins gens habituals, fent el Camí de Sant Jaume, o ves a saber.

Però el que també ens trobem es gent voltar-la prop de casa, sortint al matí a descobrir llocs propers però desconeguts. Des de la Sagrada Família o la Colònia Güell d’en Gaudí, o algun parc amagat en una illa de l’Eixample de Barcelona.

I també n’hi ha d’altres que aprofiten per pintar les parets d’alguna habitació de casa, endreçar els papers o fer bricolatge.

També n’hi ha que, amoïnats per com pinten les coses, intenten construir un currículum "per si les mosques".

O sigui, que tal i com deia el meu avi, n’hi ha dels que ens quedem per “mostra”, mentre que d’altres fugen de la ciutat per desconnectar-se de forma evident de les seves rutines i que l’entorn els ajudi.

Es clar que els diners també hi tenen molt a veure en les decisió de cóm ”omplir” els dies de vacances, i no ens hem d’enganyar, condicionen de forma decisiva en cóm, on i el què farem. La veritat es que si tens diners per gastar, acabes anant a algun destí nou, on tot t’ajudi a experimentar noves sensacions i et distregui de les realitats quotidianes.

Mentre que d’altra banda, per trencar les rutines diàries, tan sols s’ha de fer qualsevol cosa gens habitual, i no cal fer cues, ni anar a d’altres aglomeracions o el que sigui.

El que llegeixi aquest article, es pot situar a un lloc, a un altre o al mig de tots dos, però en qualsevol cas, que gaudeixi dels dies de vacances, que desendollar, canviar el xip i retrobar-se amb el “dolce far niente”, no vol dir fer “el mandres” sinó que es tracta de gaudir de tot allò que mentre treballa no pot fer. I que ho faci on vulgui o pugui, però que ho faci.

Hom necessitem disposar d’aquells dies que ens permet regenerar la nostra capacitat professional, i això s’aconsegueix distraient-nos d’allò que configura el nostre dia a dia.

Com s'atreveix, conseller.?

No es pot anar per la vida prometent, contemporitzant, fent-se la foto de qui entén les coses i després deixar de banda els acords del Parlament i jugant amb els acords sobirans de la majoria dels plens dels ajuntaments de quatre comarques que reivindiquen la vuitena vegueria.

Conseller Ausàs, no pot anar per la vida jugant amb les il·lusions de molts ciutadans que veuen en la descentralització de l’administració una oportunitat de racionalitzar el govern del seu territori i que, en canvi, condemna amb la seva actitud i la de la defensa (estranya defensa) de les set vegueries als ciutadans del territori del Penedès a viatjar terra endins perquè els resolguin les coses. Si no que li preguntin a algun mestre de Piera on ha d’anar per parlar de temes d’educació.

Com s’atreveix, conseller, a ignorar tot allò que ja coneix de les reivindicacions dels ciutadans de quatre comarques dient que sí, i després parlar com si res de set vegueries i, per tant, quedar com un mentider davant de tots aquells que havien cregut en la seva paraula.

Com pot saltar-se a la “torera” el que significa l’acord del Parlament que ja va indicar clarament que s’ha de treballar per desenvolupar els vuit àmbits territorials que inspiren les futures vegueries, i no tan sols ignorar-ho, sinó que insistir en la voluntat del Govern de la Generalitat de fer una distribució territorial en set.

Però què caram s’ha cregut?. Com caram podrà després d’això, justificar amb alguna excusa estranya alguna forma de seguir enganyant, menyspreant i menystenint a tots aquell que primer els diu una cosa i després en fa una altra?

Com gosa emprenyar d’aquesta manera a tots aquells que han cregut en la seva paraula defensant que hi ha d’haver vuit àmbits i que és el pas previ perquè neixi la Vegueria Penedès, i ara resulta que li explica al ministre Chaves una altra cosa?

No ens expliqui que vol defensar que la nova organització territorial que ha de substituir les províncies s’haurà de convertir en set vegueries, i després ja ho arreglarem... aquest no és el camí. Aquestes no són les formes, i no ho dubti, al menys aquest columnista se sent enganyat.