29.4.09

Guaita que fan a l'Anoia,... o no.

No tot s’acaba tenint el Parcmotor de Castellolí. La decisió de tenir un centre on estar a l’aixoplug les outlets o disposar de tots els trumfos perquè concedeixin a l’aeròdrom la possibilitat de fer-se gran i convertir-se en l’aeroport corporatiu de Catalunya. A més de tot això “s’hi ha d’anar”. S’han de cercar totes les complicitats possibles, perquè les autoritats no tan sols es posin d’acord, sinó que pedalin juntes. Si alguna d’aquestes coses no funciona, no valdrà dir “oh, és que no està al meu terme municipal”. Tots el anoiencs depenem de les decisions i de les actituds que es prenguin ara. I no es val pensar que ens resoldran les coses des de fora. Malauradament ja està del tot demostrat. Pensar que el Parcmotor ha de ser un dels dinamitzadors de l’activitat econòmica de la nostra comarca només és creïble si les autoritats i la iniciativa privada es posen d’acord per treballar conjuntament. I les autoritats no han de ser tan sols les de Castellolí. A Òdena, a Igualada, a la Pobla, a Montbui, a tots els pobles del territori ens interessa que això funcioni i que els castellolinencs, els odenencs, els igualadins, els poblatans, els montbuiencs i tots els anoiencs en general vegem, si més no, una sortida a la greu (gravíssima) situació de l’ocupació als nostres pobles i ciutats. Les outlets. Bé, ja està. Ja sabem que es fan a Òdena. I ara què. S’hauria de pensar en com podrem reunir els esforços de totes les botigues, restaurants, zones de lleure i el que sigui, perquè la gent que vingui a comprar a l’outlet, no marxi del complex que donarà aixoplug a les outlets, sense atansar-se a Igualada o Òdena o la Pobla o on sigui, per passejar-hi, per conèixer l’Anoia i mostrar que aquí no només hi tenim botigues. També tenim gastronomia, comerços i carrers per visitar. Qui ho farà això?. Ah! com que es fa a Òdena, que ho facin els d’Òdena?. Doncs no, això no és així. Necessitem que es posin d’acord i es faci un ambiciós pla estratègic perquè qui vingui a comprar els vingui de gust passar el dia aquí, a casa nostra. L’aeroport corporatiu. Bé, si l’aconseguim ja està?. Doncs no. També s’haurà de fer quelcom per acabar de dotar de tot allò que comportin aquestes instal·lacions, perquè l’activitat econòmica que en sigui la conseqüència, no ens marxi. I qui ho haurà de fer?. Doncs les autoritats que els ciutadans hem escollit i les forces socials i econòmiques del territori, perquè al final se’n tregui profit a la zona. Aviat ens adonarem que el futur econòmic de la zona passa per estar a prop d’on es produiran els canvis i l’activitat econòmica. I això passarà per estar alerta, junts i a prop d’on passi tot plegat. Sens dubte, el que és més important és fer pinya i anar a lluitar-ho junts. Si no, tenim un futur molt cru.

16.4.09

A pinyó fix

Ja fa molts anys, un amic em va ensenyar una de les formes de treballar que m’ha servit sempre.

Es la teoria del pinyó fix. 

Recordeu aquelles màquines de aixafar grava de fa vint o  trenta anys?. Eren unes maquinotes enormes amb un corró al davant. Només tenien una marxa endavant i una marxa enrere. Traçaven un camí i, a poc a poc, anaven trepitjant l’asfalt calent anant en línia recta d’un punt a l’altre. Sense presses. Anar fent. 

La veies venir i, per tant, tothom donava per fet que si s’apropava hauries d’apartar-te perquè inexorablement, amb una marxa curta, a poc a poc, anava d’un punt a l’altre sense canviar de velocitat. 

La teoria del pinyó fix consisteix, doncs, en tenir clar on vols arribar, traçar el camí, posar la marxa endavant i apa, fins al final. 

Sembla ser que aquesta forma de treballar a pinyó fix és la que estan utilitzant el govern municipal, el de la Generalitat i el govern espanyol. 

És l’aplicació política de marcar-se un objectiu i no girar el cap per res, passi el que passi. 

És sabut que, en els nostres municipis, quan es decideix tirar endavant un projecte per impopular que sigui, no hi ha marxa enrere i no els importa gens el que la gent opini. 

Però en aquest cas no se salva el govern de la Generalitat, per exemple en el tema de la divisió territorial en vegueries que han de substituir les províncies. Fan cabrioles i jocs de paraules i d’intencions, inclús es marquen terminis, que sempre estan condicionats per moments de l’any, que poden ajudar a distreure a la gent (les festes de Nadal, les properes vacances, la primavera, les properes eleccions,...). 

O el govern de l’Estat, amb tots els temes relacionats amb el nou Estatut, o per no anar tan enllà, amb tot el tema del nou finançament. Inclús el nou ministre, que ha estat president d’una autonomia que surt perjudicada si s’apliquen criteris d’equitat i Catalunya rep el que li pertoca, ha dit en unes declaracions que l’acord està a prop, mentre el govern de la Generalitat ho desmenteix dient que hi ha més contactes però cap avenç. 

Pinyó fix. 

A Igualada les zones blaves ja hi són, el govern de la Generalitat no contempla altra cosa que les set vegueries sense la del Penedès i el govern de Madrid ens imposarà el model econòmic que ja tenen pensat, “passant” absolutament de les opinions dels catalans. 

Estem ben arreglats.