Igualada, capital de l'Anoia

Fa temps que observo que a Igualada ens comportem com un “compartiment estanc”. Tot allò que succeeix al voltant del nostre terme municipal no és cosa nostra. És curiós que, o bé no hi ha memòria col·lectiva o bé tothom prefereix mirar cap a una altra banda quan es parla de conceptes com el territori de la Conca d’Òdena, tirada endavant pels governs municipals socialistes no fa gaires anys, per posar-se d’acord i ser forts per fer propostes i que, en realitat, en aquest moment és el que escenifiquen de forma fefaent les disputes provincianes dels responsables municipals. Ja està molt parlat el fet que aquesta desunió interessada no interessa a la comarca ni als ciutadans de la Conca. Potser comença a ser hora que els alcaldes de la zona escenifiquin d’una vegada que van junts i defensin els nostres interessos com a ciutadans, i deixen de banda disputes i discussions ermes que no porten enlloc. És també ben curiós que quan parlem de la comarca de l’Anoia, Igualada no exerceixi la seva capitalitat. Les responsabilitats polítiques en aquesta ciutat porten implícita la defensa i la generositat que comporta ser la capital de la comarca. I això tampoc succeeix. Un exemple del que no ha de fer una capital de comarca és realitzar activitats en els locals municipals, i que hi hagi preus diferents per qui viu a la ciutat i per qui viu a 2 quilòmetres, perquè és d’un altre municipi. Això converteix la justificació que els impostos de la ciutat són per als igualadins en una carrincloneria que no treu cap a res i que, en canvi, ens allunya d’actuar com la capital de l’Anoia. M’agradaria saber quant ens estalviem en números absoluts, però també en percentatges. Segur que no compensa. Segur que per estalviar es podria prioritzar amb d’altres despeses que no treuen cap a res. I després també hi ha el tema de les comunicacions interterritorials. És trist que al Bages i el tros de carretera que els correspon de Manresa a Igualada, estigui arreglada des de fa temps fins arribar a Castellfollit, i des de Castellfollit fins aquí tinguem una carretera de pena. Això ja hauria d’estar fet. I aquesta no és una qüestió de quin color polític mana al municipi, sinó que la capital de la comarca hi hauria de dir la seva i hauria de ser incisiva i persistent en la consecució de la millora de les comunicacions de la ciutat, perquè els anoiencs de “fora-terme” els vingués de gust estar a l’aixoplug d’Igualada. Hi ha moltes coses per fer a la ciutat, però no hauríem d’oblidar que som la capital de l’Anoia.

Posem-nos a imaginar

Ja fa dies que s’està parlant dels projectes ambiciosos que s’estan preparant per al territori. D’aquí a trenta o quaranta anys probablement començarem a sentir a parlar que ja s’està posant en pràctica tot el pla que desenvolupa la xarxa viària perquè així els igualadins estarem més interconnectats amb Catalunya i més enllà. Bé, això probablement ho veuran els nostres néts i, amb una mica de sort, els nostres fills. Quina por. Ens queden un grapat d’anys de seguir parlant del mateix. I ens queda pel davant un grapat d’anys per seguir-nos preguntant per què. Per què ens ha tocat a nosaltres. De fet, prefereixo pensar que es tracta de l’atzar i no d’alguna decisió presa des d’un despatx de Barcelona. Si la decisió l’hagués pres algú relacionat amb la nostra ciutat o amb la comarca, realment s’ho hauria de fer mirar. La veritat és que estic realment indignat. Si vull anar a Barcelona, i arribar a l’hora, només ho puc fer en cotxe. I menys mal que l’autovia no l’han feta de pagament, perquè si no, ja seria el súmmum. I això d’arribar a l’hora també és un dir, perquè si vull anar a Barcelona, quan arribi a Martorell hauré d’anar a vuitanta per una autovia de tres carrils per banda, si estic de sort. Perquè si no estic de sort, em tocarà anar a 70, o a 60 o a 50 km per hora. Bé, hi ha alternatives. Agafo el tren. Sí, el tren. Dues hores i escaig per anar des de l’estació d’Igualada fins la plaça d’Espanya de Barcelona. I després agafa el metro o un taxi o ves a peu fins al lloc. O sia, depèn d’on vagis, si s’ha de creuar Barcelona, pots passar tot el dia per anar d’un lloc a l’altre. Com se’ls acut fer això de la velocitat variable? Perquè pensen com a barcelonins. Si pensessin com els que vivim a setanta quilòmetres de la capital, no comprendrien que volen convertir el nostre viatge des d’Igualada en dues hores per arribar i, pel cap baix, una hora més per anar al centre de la ciutat. L’alternativa és cercar el que volem de Barcelona a la ciutat de Lleida. Però, cóm hi anem?... En cotxe. Apa, autovia amunt. I no córrer, sobre tot. I si no, anem a Vilafranca del Penedès. Com hi anem? En cotxe. I quan tinguem ferrocarril (d’aquí a uns trenta, quaranta o cinquanta anys) hi anirem en tren. Perquè ara, si el vull utilitzar, apa, cap a Martorell, després caminar fins a l’estació de la Renfe i esperar que passi el de Vilafranca, i després... Massa hores. Massa complicat. Bé, aniré a Manresa, per això la nostra ciutat d’Igualada és centre de camins. Però, és clar, segueix havent-hi promeses i més promeses de desenvolupament de nous vials i d’acabar la feina que no està feta (a l’Anoia) i així arribar-hi. Això sí... en cotxe. Ens hem quedat captius a la nostra ciutat. I és curiós, volem que a la ciutat i a la Conca les empreses hi inverteixin, creïn llocs de treball o bé que hi hagi nous habitants que deixin els seus impostos a la guardiola de la ciutat o dels pobles de la Conca. I jo em pregunto... quin interès té per un ciutadà que vol fugir d’altres ciutats més cares, venir a viure a Igualada?. Pel transport no serà!. I quin interès poden tenir les empreses per invertir a Igualada? Per les comunicacions que no siguin via carretera o autovia no serà!. Confio que aquell senyor de Barcelona, o pitjor, aquell senyor assegut al seu despatx de Manresa (futura vegueria de la Catalunya Central), no sigui qui ha de prendre la decisió d’on ha d’anar l’aeroport corporatiu, perquè sinó, ho tenim clar. Mentrestant, els polítics de l’entorn d’Igualada, tots barallats amb el consistori igualadí. O millor dit, l’ajuntament d’Igualada barallat amb tothom, menys amb Masquefa o Martorell, que estan més lluny. És trist veure quina imatge més trista i desfilada (de fil) que donem de la Conca. És trist veure, que per poca imaginació que hi posem, es pot preveure tot el que passarà. És trist veure que, quan hi ha una bona idea i no és de l’Ajuntament d’Igualada, depressa i corrent es cerca de quina manera portar-la al terme municipal sense contemplar que hi pot haver amples acords amb els pobles veïns i trobar-hi una solució conjunta, per fer una proposta forta i inqüestionable. Trist, perquè donem arguments a tots els que prenen les decisions per nosaltres. Sigui quina sigui (la seva decisió) seguirem enfadats, dividits i fent llenya per veure qui haurà guanyat i qui haurà perdut. Que els futurs polítics del territori prenguin bona nota de com no s’han de fer les coses, perquè d’aquí a trenta o quaranta anys, els nostres fills seguiran fent-se les mateixes preguntes, i donat que ara les coses se saben més, posaran noms i cognoms a tots els que hauran torpedinat el desenvolupament de l’Anoia.

Haver estat o intentar ser: aquesta és la qüestió.

Mai estic predisposat a fer el tafaner, però hi ha vegades que no et queda més remei que escoltar sense voler, sobretot quan tens algú a prop que quan parla ho fa en un to més aviat alt i al costat de la teva orella. Eren dos homes de més de 70 anys que la feien petar davant d’un got de tallat buit. • El meu pare, quan jo tenia tretze anys i el pastor que ens cuidava les ovelles no podia venir a treure-les pasturar, em donava un sarró i un bastó i apa, cap a la muntanya fins que es ponia el sol. I m’explicava tot el que havia passat per tirar endavant i un grapat de coses per anar entenent la vida. • Doncs el meu, em portava a desbrossar el bosc de prop de casa, i m’hi feia anar de nit, perquè deia que s’hi havia d’estar quan sortia el sol i s’havia de marxar quan es ponia perquè al bosc es fa de nit abans. I cada vegada que obria la boca, em descobria alguna cosa que després em va ajudar per construir la meva família. De tant en tant es quedaven muts, mirant el terra o veient qui passava pel seu davant, o fixant-se en qualsevol cosa inusual. Després continuaven composant petites afirmacions a mode d’històries, que permetien fer-se la idea de com havia estat el seu pas de nens a pares i després a avis. I un d’aquells petits relats, de sobte, em va sorprendre: • Doncs a mi, des de fa un parell d’anys sóc a aquesta residència d’aquí al davant, i els fills quasi no em vénen a veure. Em sap greu, sobretot perquè es perden tot allò que el meu pare em va explicar a mi i abans el meu avi al meu pare. A mi m’ha quedat la sensació que no he complert amb el que tocava. I tu, a quina residència estàs?. • Ja no estic a cap residència. El meu fill em va venir a buscar fa uns mesos. Em va dir que em faria les mateixes condicions que em feien allà, i que pels 1000 € de la pensió i les ajudes de la Generalitat, ja em cuidaven a casa seva. Ara crec que viu tota la família d’aquests diners. • Com han canviat les coses, oi?. Aquella cultura que ens ensenyaven els pares i els avis de si en vols gastar un, n’has de tenir tres, fa temps que l’hem oblidada i és ben clar que ja no es transmet. I tristament, davant de l’atur que no s’atura i aquesta nostra societat avançada que en realitat recula, cada vegada més hi haurà més gent que viurà de subsidis si no fan front a les coses plantant-hi cara. Hi ha dues postures posibles: posar-se a administrar el que queda, pensant en què s’ha estat; o posar-se a intentar ser, tenint en compte el que hem après.

el pdf del nou Extra

El nou Extra

Sempre s’ha d’estar d’enhorabona davant un naixement. En aquest cas, més que un naixement, amb la transformació de l’Extra, el periòdic setmanal que teniu a les mans. Aquest periòdic va néixer fa gairebé 5 anys i ara li ha arribat l’hora de fer-se gran. De posar a prova tot allò que hem après i sortir a guanyar-se les garrofes al carrer amb allò que millor sabem fer, que és informar. Aquesta transformació en adult no ha estat una transformació de sobte, sinó fruit de la reflexió profunda de tot l’equip que hi treballem, i la col·laboració de l’equip que fan possible el Calaix de Sastre. Ens hem posat d’acord en repartir-nos la feina. El Calaix de Sastre és un referent del lleure de bona part del territori des de fa temps, i ara, en poques setmanes, estem consolidant la seva presència a l’Anoia i al Baix Llobregat Nord. L’Extra, amb el nou format, és aquest que teniu a les mans. Hem volgut convertir-nos en un periòdic que informa de tot allò que succeeix des del Pont del Diable de Martorell fins l’Arc de Barà i des de Sitges a Calaf. I ho hem volgut fer des de la presència en el territori, mitjançant les corresponsalies que ja tenim amb els nostres col·laboradors a les cinc capitals de comarca. No som un periòdic de Barcelona, som un periòdic fet des de i per la gent que fem vida als territoris on ens distribuïm. Per tant, hem fet ferma la nostra voluntat d’informar amb independència i garantint que farem tot el que es pugui per informar sobre què ha passat, està passant i passarà a les nostres comarques. I que ningú s’equivoqui ni es confongui: informarem i alhora serem proactius amb tot allò que afecta la gent. Treballarem per donar a conèixer el que és positiu i serem bel·ligerants amb allò que afecta negativament a qui fem vida al territori. No deixarem passar cap oportunitat per donar veu a la gent de les nostres comarques, i és per això que us convidem a dir la vostra i a explicar-nos els vostres punts de vista. Només tenim un límit. Aquest límit és l’insult i el menyspreu. No col·laborarem amb aquells que confonen la llibertat d’informació amb la desinformació ni amb els rumors sense fonament. Per tota la resta, estem a la disposició de tots vosaltres. Francesc Puertas (director general de Publicacions Anoia sl)

C'est la vie.

La meva avia Emilia Martí Enrich, nascuda l’any 1901 al carrer de Sant Jaume, filla d’en Pere (teixidor) i de la Marieta “safranera” (que venia espècies i fruita davant les voltes de Cal Roure), professava una gran devoció al Sant Crist d’Igualada i a la “Diligència” que li va permetre veure per primera vegada Barcelona després d’un llarg i temible viatge muntanya d’El Bruc enllà. El meu avi “Siscu” Vidal Casadevall, de “cal Rejoler” de Gelida nascut l’any 1899 que va viure com construïen el funicular que apropava casa seva al nucli urbà, i que amb 7 anys el varen enviar a Barcelona a guanyar-se la vida repartint llet perque no era l’hereu. Va lluitar com un beneït fent de lleter, pastor i de tot, fins que va acabar a Igualada a “Aprestos y Acabados” (“el cilindro”). Va “aprendre de lletra” i va anar a treballar al “carrilet” de fogoner i va coneixer l’Emilia. Amb 20 anys l’un i 18 anys l’altra, es van casar, van fer el viatge de nuvis viatjant en carrilet fins a Barcelona, i l’avi el van destinar al “Dipòsit” dels FFCC a Martorell. Ja tenien una història plena de fets, vida, trànguls, ensurts i els va tocar fer-se grans i plantar cara a la vida amb totes les ensopegades que comporta ser un matrimòni. No hi ha dubte que les coses han canviat. Que la vida ha canviat. Que les costums han canviat. Que la nostra memòria immediata ha canviat. Que la qualitat la rapidesa i la posibilitat d’obtenir informació ha canviat. Que les comunciacions també,... i la salut, i les relacions humanes i tot plegat ha donat un gran tomb a tot alló que es la nostra vida quotidiàna, si la comparem amb la de fa cent anys enrera.

I ara em miro els nois i noies de vint anys. I es ben cert, hi ha de tot. Des de qui te clar el que vol, el que estudia o treballa amb o sense la voluntat de continuar en aquella feina. Des de qui aspira a tenir la seva propia independència, fins els que es creuen que els pares hi seràn sempre. Fins i tot aquells que entenen que el seu futur passa per guanyar-se la seva independència abans de fer 30 anys. I veig als pares, que s’han fet grans. Que disfruten de la vida tot el que poden y tot el que els queda. I que mentres la salut aguanta, es procuren l’independència fins que ja necessiten d’algú que es ajudi. I que quan la salut falla de debó, els veus als ulls que es senten atemorits i confortats per tot el que han viscut. I ara torno a trepitjar de peus a terra i es clar que la vida s’ha estirat com un xiclet i els avis son mes avis i la seva vida es mes plena i llarga i els joves son mes joves i posposen cada vegada mes les seves decissions del seu pròpi futur. I aquells que rondem els 50 tenim el dubtós privilegi de veure-ho i viure-ho. “C’est la vie”