Qui pot resoldre les coses, es qui te menys ganes de fer-ho.

Fa dies que estic imaginant en un suposat quadre d'abscisses i ordenades, com situaria la voluntat i les creences.

Al final he entès que la millor manera d'ordenar-ho, seria

situar en l'eix d'ordenades (el vertical) el que seria la voluntat i en l'eix d'abscisses (horitzontal) les creences.

En aquest quadre cartesià, per anar de menys a més, situaria en un el "no m'importa res" i en l'altre "no m'afecta el que facin els altres". Aniria pujant d'intensitat i em trobaria amb la tolerància i més enllà amb la intolerància. I en l'altra el diàleg i la intransigència.

I és clar, quan he tingut construït el quadre, m'ha semblat una absoluta estupidesa. Perquè dependrà de moltes coses Per exemple que les persones que som objecte d'estudi, estiguem variant nostra postura constantment i que cada vegada més ens posicionem en algun lloc de la taula.

Ningú és igual ni veu les coses de la mateixa manera. I no és bo ni deixar que passin les coses ni situar-se en la intolerància ni en la intransigència.

Nelson Mandela deia amb molt d'encert, que quan se signa la pau, normalment ho fas amb el teu enemic, i això vol dir que tothom cedeix fins a arribar al punt que s'arriba a la decissió més justa per a la majoria.

No val la pena intentar aclarir mitjançant diagrames ni quadres cartesians el que han fet els que s'han enrocat en que les coses es quedin com estan i els que volen avançar de forma significativa cap a un nou status quo.

I mentre, la gran majoria de persones, ens movem per tot el quadre amb molta incomoditat.

Com a reflexió, és clar que la intransigència i la intolerància, estan aconseguint que els camins de l'enteniment cada cop siguin més difícils.

Aquells que mantenen la seva postura de no moure les coses de com estan, en realitat són aquells que tenen por de perdre alguna cosa. Se'ls hauria de preguntar si han fet alguna cosa perquè els que pensen diferent a ells canviin d'opinió.

Segurament la seva absurda seguretat en que tenen raó en una cosa, provoca que aquells que pensen diferent radicalitzin les seves postures.

Les "raons absolutes" i els drets adquirits, perden força quan s'usen malament. I fa molt temps que qui remena les lleis al seu antull està fent les coses pèssimament.

Voler sortir del que li subjuga condueix a voler un nou escenari i una nova manera de veure les coses.

I queda clar que hi ha dues formes de sortir d'aquest embolic: amb la confrontació o amb el diàleg.

La confrontació sempre tendeix a que algú dels dos, perdi. El diàleg sempre condueix a un escenari millor.

Com més s'esforci qui domina les lleis, a demostrar que no permetrà ni una sola modificació, mes s'anhelarà un nou status quo.

De la manera que estan succeint les coses, i lo malament que estan fent els deures aquells que haurien resoldre'ls amb saviesa, em temo que s'estan convertint en irremeiable que les persones que se senten maltractades per la seva falta de destresa, vulguem un canvi. I que ho vulguem amb urgència.

Segueix havent-hi demagogs i líders de pandereta.

"Els exabruptes condicionals del saber oníric, són melísimes de les conjuntures anímiques, de tal manera, que l'exercici d'un albir equànime, mai exercirà privilegis circumstancials"

Aquest text, pertany al "demagog" d'una obra de teatre dels anys 70 del segle passat.

Cada vegada que el personatge "deixava anar" quatre o cinc frases inintel•ligibles, més l’aixecaven, més l’aplaudien, més l’encoratjaven ... "és un gran líder" (deien)

Avui les coses no han canviat gaire, si de cas l'època i poca cosa més.

Segueix havent demagogs i líders de conveniència, quina única missió és tenir entretinguda a la gent. Ja no posa nerviós a ningú que algú que per sortir elegit, un candidat es basi en dues bravates, tres missatges a mitges, dos o tres titulars de descrèdit a l'oponent i poca cosa més. Perquè de deixar anar idees solvents res de res.

I si s'ha de fer qualsevol cosa que no coincideixi amb el que es va prometre, tant se val, els suports incondicionals els sostindran. És igual el que diguin o el que fassin, no els compromet ni el present ni el futur.

I si la Carta Magna els permet actuar impunement, es tracta de no canviar ni una coma.

És molt trist per a algú que és encara un idealista, que defensa la democràcia i dóna suport a les causes justes, trobar-se en la cruïlla de posar en dubte les teves pròpies conviccions.

Segueixo creient en l'ésser humà, malgrat tots els seus sorollosos errors, les seves múltiples misèries i la seva conscient inconsciència.

Però malgrat tot el que m'agradaria creure, segueix i seguiran existint múltiples formes de demagògia i de líders de pandereta, mentre hi haurà altres que per molt que ho intentin, no els escoltarà ningú.

I està clar, tots hi perdem.

Els "indicadors" diuen que tenim una crisi que no es veu el final.

La poca vergonya d'alguns bancs ja arriba a uns límits indecents quan s'atreveixen a anunciar les seves bondats en un espot publicitari, en què expliquen que donaran crèdit, que ens conviden a que somiar amb un cotxe nou, que aspirem a un nou habitatge, que ens atrevim amb nous capricis, ... i que no dubtem que són un banc fantàstic i sanejat amb fons públics, per tant disposen d'una solvència inqüestionable, perquè el nostre govern no permetrà la seva fallida.

Mentrestant, al carrer una ingent quantitat de persones vulnerables, que ja havien dipositat la seva confiança en ells i en la gestió dels seus estalvis, s'han vist condemnats a la misèria havent comprat amb el seu assessorament productes financers enganyosos i denominats de manera morbosa "preferents" , que mai podran recuperar.

Com caram s'atreveixen!?

És exactament el mateix que el govern espanyol, instal·lat en "l'orgull nacional", que es creuen les seves consignes, encara que la realitat dels d'indicadors "criden" uns resultats diferents i per tant unes conseqüències pitjors.

Anem malament.

A Espanya mai s'ha entès de què va això de la Unió Europea. Mentre tres o quatre països d'Europa han "pagat molts diners" durant molts anys, a molts països del sud del continent perquè es posessin al dia en infraestructures i condicions socials que permetessin apropar les condicions dels europeus del nord amb els europeus del sud, en països com el nostre hem seguit creient que convertir un AVE en un tren de rodalies era el que tocava. O construir aeroports on no fan falta, o invertir en piscines olímpiques i auditoris en pobles de 2.000 habitants, o generar el fals miratge de creació d'ocupació insuflant funcionaris en el sistema, en lloc d'incentivar la iniciativa privada.

Clar. Ara que els que posaven els diners s'han cansat i han deixat que caigui tot, en els països que s'han acostumat que entrés els diners i gastar sense contemplacions, tot està anant directament aquest abisme al qual no li veiem el fons.

Els països "ponedors", saben que se'ls s'enfonsa l'invent del "euro" si mantenen dins el "Sistema" a països tòxics. I si volen mantenir aquests països que fa molts anys fan malament els seus deures (i de fet no ha importat el color del partit que hagi governat), els diuen que els deixaran diners, però que els hauran de tornar i que no es fien de la seva paraula. Només es fien de les seves receptes per convertir un país insolvent en un de solvent ... (Perdonin vostès que m'aparegui cert "rictus" d'incredulitat a la cara). I aquí estem.

Espanya segueix dient que no necessita diners perquè així no estarà en mans de les receptes financeres del paisos que "posen", però aquests no permetran que la toxicitat d'un país en fallida els acabi enfonsant el Sistema Euro.

Mentre, el nostre govern té en marxa el ventilador per escampar les culpes per tot arreu, quan des de Madrid segueixen provocant un forat immens (3/4 parts del total, per ser més precisos) en el que lluny de ser conscients que necessiten la ajuda de tots, segueixen actuant de forma jacobina i supèrbia amb tots els territoris que no pensen com ells.

Com no ho entenguin aviat, anem directes a un escenàri que no acabarà bé.

Els temors a l'exercici democràtic

Mai ens podrem ni tan sols plantejar que serem capaços de fer alguna cosa més de la que en realitat podem. Els nostres límits existeixen, però hem de ser rigorosos amb l'anàlisi del que som capaços de fer.

Això em recorda la història del domador de puces. Consistia en deixar saltar les puces fins on poguessin. El següent pas consistia en posar un obstacle a l'alçada, i que com a conseqüència del salt es donessin una trompada. Quan en dos o tres intents, el seu salt provocava un nou cop, deixaven de saltar més amunt i només ho feien fins l’alçada de l'obstacle.

En realitat el domador només es dedicava a posar límits. No encoratjava el salt.

Estem immersos en una societat que ens posa límits, que gestiona “legalitats” en funció de les seves “veritats indiscutibles” i que impedeix desenvolupar les capacitats de la gent.

És trist adonar-se d'aquest assumpte, a força de colpejar insistentment contra el límit que imposa el "domador" o el "garant" d’aquestes legalitats (per altra banda discutibles), si es plantegen en el temps de forma interessada. També hem de recordar que moltes d’aquestes “veritats” son aquelles que es van forjar en virtut d'un acord territorial, una guerra perduda/guanyada o uns "drets" dubtosos.

En realitat es tracta de la subjugació de les voluntats de la majoria dels ciutadans, perquè segons qui, segueixi tenint uns "drets" que ja ningú comprèn ni reconeix.

Ha arribat el moment de posar la situació en mans de la democràcia. De la voluntat de la majoria. I això no vol dir en favor de qui vulgui imposar res, sinó que tenint en compte que han de convèncer qui haurà de votar, haurà de posar a prova les seves capacitats per convèncer i el resultat els sigui favorable. I si no ho és, que es sotmetin al resultat.

En una banda de la taula, hi ha qui nega, maltracta i subjuga, en lloc de demostrar que la situació és millor viure amb les seves condicions, que els ciutadans estan més acompanyats amb ells, o que són respectuosos amb la voluntat de la majoria.

És hora que es posin a prova els mecanismes democràtics, i aquests no consisteixen en trobar excuses perquè la gent no els practiqui, sinó a facilitar-ne el seu exercici.

Tots pringats a la pastera.

Doncs si. Aquesta vegada sembla que tots han decidit treure's els ulls i per tant, aquells informes i contrainformes amb els que presumiblement amenaçaven al seu contrincant amb revelar, estan sortint a la llum a "lo bèstia".

I en aquests moments, quan la classe política, les institucions i altra gent que veiem cada dia a les notícies esgrimint "les seves raons" per governar com governen, sembla que escudant-se en aquests arguments hi havia molt més. Des de temors que airegin segons quins "drapets", a escollir quin dossier han de llançar al cap del contrincant.

Això ja és una guerra oberta, en què cada un d'ells coneixen el seu propi objectiu. I la veritat és que em temo que són autèntics núvols de polaguera perquè no veiem què caram està passant.

I just en aquest punt he deixat de creure en les raons que argumenten cadascun dels protagonistes de tots aquests affairs llançats als mitjans de comunicació, dosificats en els moments temporals que més els convenen.

La gent està farta.

Els ciutadans ja no ens creiem a ningú, fins que siguin capaços de seure al voltant d'una taula TOTS, però TOTS, i amb llum, taquígrafs, micròfons a la vista, paper i bolígraf, es comprometin a no seguir per aquest camí, i apartar d'una vegada a aquells que han fet d'aquestes pràctiques alguna cosa fastigosament normal.

Mai he cregut que la democràcia sigui perfecta, però tampoc he cregut en una altra forma d'administrar socialment un col·lectiu. I tant me fa si es tracta d'una ONG, d'un club esportiu, d'una ciutat, d'un país o d'un continent. Ningú emparat en una mena de creença cega en que sense preguntar i només amb la seva intuïció, està representant a la majoria, un personatge així, NO hauria de tenir l'aval ciutadà per res de res. Quina por tenim a preguntar?. Què temem? Un resultat advers a la nostra opinió? ... i què?!

O creiem en la democràcia o no hi creiem. La democràcia no ha de tenir límits, no se'ls pot posar portes al camp i ningú té drets per sobre de la voluntat de la majoria.

L'IVA dels bolquers passarà del 4% al 21%

Hi ha decisions que no es poden prendre alegrement.

El valor, el preu i la mare que els va parir.

És com  amb la oida: escoltar o sentir. Fa molt de temps que s'intenta confondre el seu significat i fins a cert punt ens ho hem cregut fins que hem descobert, que la diferència entre el que hem pagat i el seu preu real és la punyetera bombolla.

És clar que depèn de qui ho interpreti. Si és qui ha fet negoci venent més car que el seu preu real, perquè ha convençut el comprador que el seu valor era mes alt, aquest diferencial s'ha convertit en guanys.

L'inconvenient, és que quan la roda es posa en marxa, aquell que ven i recull diners, intenta fer-ho de nou comprant per sobre del preu real, per tornar-lo a vendre amb un diferencial major.

Si a això li sumem el crèdit injustificadament fàcil, que incentivava aquestes transaccions, estem fent un globus tan gran, que quan ha explotat, ens ha esquitxat a tots. Als que compràvem, als quals veníem, als que deixaven els diners sense pensar-s’ho, ... la qüestió era donar-li inèrcia a la roda, fins que ha deixat de moure’s.

I ara què.

Ara ningú és culpable, i ens ha quedat una cara de malgastadors convulsius, perquè ens hem cregut que tota la muntanya era orenga.

Ara toca arreglar-ho. L'inconvenient és que els que dicten les regles del joc són els que ens retreuen amb certa rialleta sota el nas, que en aquest país s'hagi treballat al dia, sense pensar en èpoques de vaques magres. I el pitjor és que tenen raó.

I per resoldre-ho com ho farem?. Primer castigant el país amb remeis que ens poden fer retrocedir el rellotge del nostre fals benestar diverses dècades, per fer-nos veure que no som on creiem que estem.

Em fa por el que ve a continuació, el "després ja veurem".