La "síndrome d’Stockholm", o per què ens hem de creure les tesis de la Merkel.

Es gros. Jo sempre m’he considerat europeista i defenso a tort i a dret l’idea de l’Unió Europea com a únic camí per no caure en receptes provincialistes.

Però les receptes, contrareceptes, pedaços i demès remeis pal·liatius per parar la sagnia incessable de l’economia europea, les està indicant qui durant molts anys li havia tocat el rebre i per tant havia de pagar la quota que costava posar al dia a països com Espanya per estar al nivell dels demés. O sia, perquè poguessin considerar-nos europeus, Alemanya i en menys mesura països com el Regne Unit i França, van haver d’aportar un grapat de diners i durant tant de temps que al final, alguns governants espanyols van arribar a creure’s que això en teníem un dret vitalici.

Be, això ens han dit que s’ha acabat.

Els mètodes per prendre el pols al sistema financer també han decidit canviar-los, fins l’extrem que en poques setmanes, el sistema bancari espanyol, ha passat de ser correcte i estable (i dels “mes estables d’’Europa”) a  necessitar 26.000 milions d’euros de recapitalització. El pitjor situat després dels bancs de Grècia.  

Quan algú gosa dir afirmacions contundents, es perquè pren com a “sistema de mesura”, aquelles condicions que algú diu que son les bones per mesurar. I si ahir es deia una cosa i avui una altra, es que d’ahir a avui hi ha hagut un canvi substancial de les regles del joc. I creieu-me quan dic que aquests regles del joc, només les pot posar la Merkel amb la connivència o no dels seus col·legues immediats com ho son els francesos.

Be ara veurem què passa. Si resulta que aquest 26.000 milions d’euros ho assumiran amb recapitalitzacions d’inversionistes o si ens tocarà el rebre als clients.

Sempre hem reclamat que la banca assumeixi la seva part de culpa en la crisi, i que no depengui tan sols dels rescats dels governs. Si aquesta recapitalització es per aquest motiu, benvinguda sigui. Si aquesta recapitalització ha d’afectar els clients dels bancs de forma directa i salvatge, malament.

Els bancs haurien de ser valents i assumir que no han guanyat diners (no que n’han guanyat menys) i actualitzar els seus balanços posant el valor real dels seus actius d’una vegada. Els bancs haurien de tenir codis ètics que aquells qui entren a treballar per prendre decisions els assumeixin i no puguin decidir indemnitzacions irresponsables i vergonyoses.

I sobre tot, algú hauria d’explicar a qui pren decisions als bancs, que cada vegada es mes veritat que no ajuden a qui te ganes de sortir-se’n. Difícilment hi pot haver-hi solucions si qui ho pot fer-ho, no està disposat a córrer cap mena de risc.

Segueixo creient en Europa i l’euro, però potser que algú hi aporti imaginació i noves maneres de fer.

Què vull ser quan sigui gran

La veritat es que sabent el que sé ara, hauria pogut enfocar la meva vida d’una altra manera.

Ser empresari es un sobreesforç difícil, ja que t’obliga a tenir una idea,  aprendre a saber fer de tot (administratiu, gestor,  líder, economista, entendre-hi d’impostos,…) i córrer tots els riscos, tant els de que allò no surti be (i decebre tothom i a mi mateix), com els econòmics (criticat si guanyo diners i tatxat de maldestre si en perdo), fins i tot posant en risc la meva credibilitat i que em quedin tancades les portes per sempre.

Treballar per un altra, es probablement una bona manera de viure professionalment, però allò de les “feines per tota la vida”, ara cada vegada es mes difícil. L’evolució tecnològica, ajuda a millorar els processos productius i la ma d’obra cada vegada es mes barata a d’altres països amb menys qualitat de vida, i això posa en risc la continuïtat de les empreses manufactureres.

Es clar que es pot fer de venedor, o d’administratiu,… però estem a la mateixa situació de precarietat, per l’ irrupció de canals de venda mes àgils i ràpids, on no hi intervenen gaires mans, o millores en els sistemes de gestió.

Puc ser un Professional lliure, “venent” les meves habilitats sense estar en plantilla, el que m’obliga a ser autònom i saber fer de tot novament, i amb la por d’equivocar-me o de quedar immers de el mar burocràtic tan si vull donar-me d’alta, com si vull donar-me de baixa. I malament quant em jubili.

Puc optar a ser funcionari, i tenir en propietat el meu lloc de treball. En aquest cas estaré hiperprotegit, encara que sigui un professional maldestre o no sàpiga tractar la gent a qui serveixo, o senzillament sigui un treballador que no val.

O ser un aturat subsidiat amb sense ganes de treballar. En aquest cas serè d’aquells del “laissez-faire, laisser passer”, i que em pagui qui treballa. En aquest pas haure de saber-ne un tou de subsidis i ajudes.

Definitivament el que haig de ser es un polític. Però d’aquells que no queda gens justificat el que fan. Passar la meva vida somrient i treballant poc, no pagar impostos, tenint pagat qualsevol mena de despesa que es pugui justificar com a fruit del desenvolupament de la meva responsabilitat, i el que es mes gros, quan deixi de treballar en això (tot i que no hagi fet res de res), gaudir d’uns privilegis que fan posar vermell a qualsevol.

I això no vol dir que no hi hagi empresaris, emprenedors, treballadors, professionals, funcionaris, aturats i politics que no es guanyin el sou… de cap manera.

Això es un retrat del que la gent del carrer està veient.

I quan les coses no van be, i hi ha greus dificultats per trobar feina, no hi ha diners i els que hi ha no tenen altra referència del seu valor que els mercats, els rumors i els especuladors amb la missió de fer-se rics sense consciencia social,… l’assumpte es desenfoca i condueix a l’ indignació i la crispació.

Ens toca a tots canviar aquest sistema i allò que transpira, però qui ho poden fer de debò son els que governen, des de dins.  I no ho tenen fàcil.