El triomf dels politics del “destino en lo universal”.

De fet, el que ha passat els darrers anys en el “camp d’assaig” del País Valencià, està ja aconseguint els seus mes secrets objectius: acabar amb qualsevol idioma que no sigui el castellà.

L’avenç imparable de la “lengua del imperio” a aquell territori va quedar ferida l’any 1907 amb la creació de l’Institut d’estudis catalans, en el moment en el que es va fer valdre que hi havia un idioma en comú a molts indrets, que va quedar anomenada com a “llengua catalana” i que l’any 1932, amb les “Normes de Castelló” es van unificar criteris de tractament de la mateixa llengua, respectant les formes pròpies de cada punt diferent de la geografia on es parles.

L’avenç de la llengua catalana, va quedar estroncada desprès de la Guerra Civil Española, període en que va quedar prohibit el seu us públic, encara que a les cases, seguia sent la llengua que parlaven les famílies.

L’arribada de la democràcia a l’Estat Español, va permetre una sincera i ferma recuperació de l’idioma a Catalunya, el País Valencià, Balears, i reivindicar-lo com a propi a la Franja de Ponent, a la Catalunya Nord i a d’altres punts de la Mediterrània (l’Alger entre d’altres).

Però els que conspiraven per malmetre-ho, van trobar en la suposada defensa de la seva llengua pròpia, una manera d’encendre els ànims i convertir la llengua “valenciana” en una llengua pròpia que suposadament defensaven pel damunt de qualsevol criteri, encara que desprès s’hagi demostrat que el que pretenien era convertir-la en “residual”.

El contacte amb la llengua troncal, es va convertir en un contuberni conspirador català, per tant es tractava de trencar qualsevol element contaminador, i van impedir a tort i a dret que els medis con TV3 pogués emetre en un entorn que el volen conservar pur per la “llengua valenciana”.

Però aquest assaig ha anat de conya. Ara, quan els partits amb menys missatge polític i que han quedat allunyats de les simpaties generals, son els que no han sabut instrumentar un nou missatge, ni han transmès una altra manera de fer arribar als valencians idees renovadores i de defensa de la seva identitat, ara, guanyen de nou per majoria absoluta, i valents, decideixen (en virtut d’una necessària retallada pressupostària) acabar amb les ajudes a la seva llengua, ja que es una d’aquelles coses “prescindibles” i “residuals”.

I com no, a Balears també ho faran.

I valents, a Catalunya enarboren la “defensa de la Constitució”,  i la decisió del TC per la “denúncia” de la “Defensora del Pueblo interina”, de que el català no es important i que ha de prevaldre la “lengua castellana”, per defensar el “destino en lo universal” de “todos los españoles”.

El PP seguirà traient pit, perquè es creuen que guanyaran les eleccions, però en realitat les perdran els del PSOE. Tot hi així, miraran de reüll els indignats i cercaran la manera de treure’n profit, n’estic segur.

Mentrestant, ens trobem davant del que sempre ha passat a la Història amb majúscules, que els conservadors s’atribueixen moltes vegades la defensa de quelcom que no volien (la Constitució), perquè han trobat la manera de que res no canviï i que en molts cassos, han trobat la formula per dinamitar qualsevol avenç.

Estem ben arreglats.

Les decisions estratègiques.

Sempre es complexa prendre decisions, però el que es clar es que no ens paguen pel que sabem, sinó pel que fem amb el que sabem.

L’experiència no es pot considerar com a tal, si no es el recull de tot el que has viscut, n’hagis extret conclusions fruit de la reflexió i n’hagis après. Pots estar vivint cometent sempre el mateix error i pensar-te que es experiència.

El que em sembla a mi es que sempre hi ha tres opcions.  La primera es deixar que passi (no fer res), pensant que tot s’arreglarà sol. Està clar que aquesta no es la bona. Que es deixar que la Llei de Murphy actuï i faci bona l’afirmació que “allò que pot sortir malament, sortirà malament”.

L’altra camí te dos sentits de circulació. El conservador i l’emprenedor. El sentit conservador porta a ni plantejar-ne cap canvi de futur, que no sigui altra que el d’ajustar-se el cinturo, augurant el pitjor del escenaris i actuant en conseqüència. Mirant el que ha passat abans i readequar i prendre decisions encaminades a encongir el que es te, sense pensar en altra cosa que la flama segueixi encesa, sense pensar en clau de futur.

El camí emprenedor es mes complicat i difícil, però te conseqüències diferents. En aquest cas, es tracta de observar el que tens, i decidir on vols arribar. Definir estratègies, treballar formules imaginatives que et permetin resituar-te en un camí que et porta a algun lloc.

Paro es clar, hi ha gent que confon aquest conceptes i els dinamiten sense pensar-s’ho. Hi ha qui te els conceptes equivocats o be els interpreten com els sembla. Tan sols cal mirar com s’ha portat l’administració del nostre país, per comprendre el sentit d’aquest article.

Fa uns anys, es va concebre el pressupost de la Generalitat pensant en que el nivell d’ingressos no s’havia de baixar, que la crisi era un invent i per tant les despeses no calia reduir-les i per tant, tot allò era rauxa sense seny.

Ara, li ha tocat a un altra govern administrar els diners, i li ha tocat per una banda, pensar en el futur i per altra banda ajustar els diners que s’entren amb els que surten.

La formula de que cadascun dels partits que tenien competències exclusives en cadascuna de les conselleries que ocupaven va ser una greu equivocació. I també va fer evident que ningú estava disposat a deixar anar res (i si es tractava de diners encara  menys) que afectes la conselleria que governava.  I això, ens ha portat a un moment dramàtic, en el que hi estem. I agradi o no, el patirem, i a l’hora de cercar culpables, crec que no hi ha dubtes de a qui mirar.

Com es lògic, hi haurà qui pot pensar que aquesta reflexió dona la raó a aquells que han actuat seguint el model d’ajustaments i que en canvi aprofiten les conjuntures per dinamitar projectes i malmetre solucions de futur. O potser no. Però aquesta es una altra història.

A dia d’avui, la realitat es que tot es prou complicat, i que es faci el que es faci, convé que s’actuï i no es pot esperar que tot s’arregli sol.

Les guitzes dels immadurs

Aquests darrers dies, les declaracions de politics i expolitics, i sobre tot les postures “canalitzadores” del encara “tripartit”, estan escenificant un extravagant escenari, que s’ha de mirar amb lupa per entendre’l.

Estem a les portes de l’aprovació dels Pressupostos de la Generalitat.

Qui ha estat escollit pels ciutadans, per governar els destins de la Generalitat els propers anys, i que l’hi ha reiterat el suport a les darreres municipals, i que li ha tocat la malaurada i trista responsabilitat d’encaixar les despeses als ingressos, ha presentat uns pressupostos difícils a l’aprovació de la Cambra, i els que haurien d’entendre per què ho fan, els han barrat el pas a l’entesa dient que no els donaran suport de cap manera amb excuses infantils. CiU, no te la majoria absoluta i sap que els Pressupostos han d’aprovar-se si o si. Qui queda per pactar?,… el PPC, i es clar, no queda mes remei que entendre’s amb ells.

Què s’esperaven ICV, ERC i PSC-PSOE?. Encara no s’han tret el xip de que la ciutadania els ha ”castigat” pel seu mal govern, per convertir els darrers anys tenint el poder de la suma (que no de les majories) en un constant increment de despeses i mes despeses, que han castigat la butxaca dels catalans de forma insòlita i que han demostrat ser uns governants immadurs, que s’han dedicat a “manar” intentant justificar el que han fet dient que les seves decisions son les bones i els demès son una colla d’aprofitats.

S’ha demostrat que tot ha estat a l’inrevés. Però que es pensaven?. I ara, intenten escenificar que CiU pacta amb PPC, perquè es el que li agrada. Haurien de fer-s’ho mirar.

Amb això segueixen demostrant que han estat uns governants immadurs, que van aprendre malament la llissó el primer any, i que ho han repetit 2 Legislatures.

Els experts defineixen l’immaduresa quan es compleixen aquests paràmetres:

·        Actua de forma consistent però impulsiva

·        Mostra manca d’habilitat per aprendre dels fracassos i modificar la seva conducta

·        No te criteri propi per escollir

·        Es presa fàcil dels comentaris d’altres i de la seva aprovació social

·        No accepta les conseqüències de les seves decisions o prefereix culpar als demés.

Replantegeu-vos, reinventeu-vos, reenfoqueu,… els del PSC-PSOE, ICV i ERC seguiu sent els immadurs del “tripartit”.

La voluntat d'emprendre

Sempre s'ha insistit que cadascú de nosaltres està condicionat per si mateix, i no hi ha dubte que les decisions finals són íntimes, personals i intransferibles, però estan molt condicionades per l'entorn de la comunitat, per la situació personal i per la gent que t'envolta.

L'escenari que està deixant la crisi, afecta directament l'actitud global de les persones. Les actituds catastrofistes i apocalíptiques han envaït la informació que circula per tots els mitjans que troba al seu abast, i això comporta sens dubte a errors molt greus d'apreciació, per part de persones que haurien de recordar quins càrrecs ocupen, o quina serà la influència dels seus comentaris, decisions o actituds.

Podem parlar del Comissari Europeu que va parlar d'Apocalipsi després del Tsunami del Japó. Podem comentar la greu ofensa al sentit comú que han provocat totes les exempcions i totes les retribucions que s'atorguen els que legislen. Podem tremolar amb la impunitat de les greus i falses afirmacions gratuïtes de la màxima responsable de salut d'Alemanya responsabilitzant a les hortalisses espanyoles del virus que afecta a gairebé 2.000 persones al seu país amb el resultat de més de 10 morts.

No hi ha dubte que la indignació general amb la situació i amb la casposa forma de trobar solucions, ha provocat (per fi) a la joventut, que ja tenen una sensació d'afartament que molts compartim.

Però mentrestant, la vida continua. L'explosió con un "bufador de vapor" de la multitud de diferents i variades indignacions ha provocat que surtin al carrer moltes persones que ja no estan disposades a que es vagin posant pegats a fórmules que per equivocades, han dibuixat un escenari que no il·lustra un futur que ajudi a tenir actituds en positiu.

Vull cridar l'atenció sobre aquest assumpte, que em sembla extraordinàriament nou: hi ha hagut la voluntat comuna de mostrar la indignació. S'ha realitzat un pur i formidable acte de emprenedoria, la de manifestar que s'està fart.

Ara toca actuar. Ara toca construir. I no es tracta de trencar-ho tot i oblidar el que s'ha fet malament. Això és de il·lusos. Es tracta de recordar que el punt de partida és el que és. Ara tenim el que tenim. I per tant, es tracta de "deconstruir" i buscar fórmules que ens condueixin a millorar la situació de forma global. S'ha acabat la "societat líquida".

El món és dels emprenedors. Dels que sabent el que s'ha fet malament, construeixen els seus projectes, que han nascut de la seva pròpia evolució i de grans idees innovadores que persegueixen donar-li valor afegit a allò que per comú s'ha convertit en habitual i per tant és invisible als ulls dels possibles usuaris / clients.

Hi ha dues coses a dir, la primera és que és imprescindible disposar d'una bona idea, contrastar i assegurar-se que és innovadora i realitzable. La segona, és que haurà de construírse en els fonaments canviants i complexos cel “nou” Mercat. El que de forma orgànica, està evolucionant de forma imparable, i que deixarà una nova geografia i un nou paisatge, construït a continuació de l'actual escenari, que ja està tocant fons.

La voluntat de canviar i emprendre, com ha passat sempre, ja està dissenyant un nou model de convivència i de forma d'entendre les coses.