No hi ha res més infame, que destruir els significats de
les coses, pervertint missatges, conceptes i ideologies.
Si. Jo sóc nacionalista. I nacionalisme no és res més que
creure en la identitat d'un col·lectiu, que per les seves costums, forma de ser
i organitzar-se, per la seva llengua i la seva cultura i sobretot, per la
manera de concebre les seves relacions amb els altres, s'entenen corporatius i
s'identifiquen com a tals.
Qualsevol altra manera d'entendre-ho, sobretot quan es
adjectiven (separatistes, racistes, anti-no-es-què, ...), ja s'intenta
demonitzar que et sentis part d'alguna cosa. Sobretot, aquells / es que es
dediquen a donar a entendre que un col · lectiu no té drets i que el seu els té
tots perquè són més grans i van guanyar una guerra, llavors ja la intenció es
incomodar i a intentar mostrar una realitat enganyosa sobre un territori, per
pervertir la convivència, i fer irrespirables les relacions entre un col·lectiu
i l'altre.
I hi ha coses que s'han convertit en normals, perquè ho
són. Ningú les ha imposat, sinó que han deixat d’estar perseguides com
anòmales. La llengua, la cultura, les institucions, els símbols, ...)
Doncs si, jo sóc nacionalista. Però un d'aquests
nacionalistes en els que el meu pare era aragonès, la meva mare catalana i em
fan sentir vergonya aliena quan escolto estupideses d'algun polític de les “derechones”
més ràncies d'Espanya, que és quan no em sento per a res identificat amb la
seva idea de país.
I anem a distingir entre ser de dretes i ser de la “derechona”.
També hi caben les realitats del que significa ser de dretes en un país
comunista o en un país capitalista. Ja saben que amb la parauleta
"dreta" es defineixen els conservadors, i d'haver-los n'hi ha
comunistes i capitalistes. A la Xina la dreta serien els comunistes ia Espanya
no (per posar un exemple).
El partit que actualment governa en la majoria "dels
governs" autonòmics i a Espanya, té el gran problema d'haver aglutinat
excessives sensibilitats de dretes i de derechonas intolerants. Fins i tot als
de dretes que els costa admetre que ho són, diuen que són liberals,
apropiant-se d'un concepte que no els defineix, i la veritat es que estan
barrejats amb "neocons" que els encanta el "tea party" nord-americà.
No parlem dels partits anomenats d'esquerres, que fins
ara s'han dedicat a plantejar escenaris utòpics sobre convertir-se en
generadors de treball administrat per "papà Estat" i altres
bajanades, pensant que amb actuacions que donin suport al benestar de les
persones amb recursos públics era suficient per aixecar l'ànim i maquillar una
situació insostenible. No han pensat que la gran aspiració de la gent és
sentir-se de classe mitjana amb recursos il·limitats, i a això han jugat els
bancs amb la connivència financera internacional i a més inventant allò de la
capacitat d'endeutament. Que per un particular era lícit en tant i quan per a
l'administració pública ho era “a lo bèstia”.
Si, sóc nacionalista, i crec que la bogeria de confondre
globalització amb universalització, ens ha portat a un camí complexa, sobre el
que no hi ha una solució clara. Ens ha portat a un moment en que el que opinin
els nostres representants públics i els nostres països importa poc, perquè els
que realment manipulen els vaivens financers són els que han convertit tot això
en un joc per guanyar diners, important-els-hi un “pito” tota la resta.
I no ha ajudat gens això del "destino en lo universal"
i el de creure'ns que només existeixen els camins que ens mostren qui crida més
o qui te la possibilitat que l’escoltin perquè ostenten un càrrec
institucional.
Doncs no. La cosa està molt malament, i si segueixen
considerant als nacionalistes i l'autogovern com els culpables de tot això, que
repassin les hemeroteques i que observin que les coses no són com intenten
transmetre amb reinterpretacions que semblen una burla, sinó que la seva
intenció és més la de tornar a subjugar i trepitjar els drets nacionals de
persones que no creiem en l'Espanya única, on no tenim cap veu, ni l'hem
tinguda mai. On estan convençuts que les reivindicacions de Catalunya han estat
una anècdota i una forma de creure'ns quelcom que no tindrem mai.
I acabo recordant de nou on soc en tot aquest panorama:
sóc liberal, socialdemòcrata i humanista a parts iguals.
I sóc nacionalista. Per cert, ia més m'agrada tenir
opinió ... algun problema?.
