Recuperar el valor d'una encaixada de mans.

De vegades no es fàcil digerir en poques setmanes l’allau de coses que passen, que et diuen, que interpreten per tu, que qüestionen i que ho converteixen en quelcom a divulgar i parlar-ne.

Sobre tot, quan hi ha tantes opinions i tantes maneres de veure el mateix succés com persones hi ha.

El que tothom coincideix es en pensar en que les coses estan evolucionant a una velocitat imparable, que t’obliga a estar en constant alerta, ja que una setmana sense informar-te pot ser quasi un suïcidi professional, depenent a què et dediquis.

Aquesta darrera setmana, tenim des de la mort del periodista Mariñas (el de debò), el relleu a la Generalitat, els nous consellers, el fred, els aeroports col·lapsats per la neu, en Ferran Mascarell, els tancaments i trasllats d’empreses, la puja del rebut de la llum, el patiment per cobrir els compromisos financers, la por a no cobrar, i totes aquelles coses que entren a la quotidianitat de cadascú i que conformen l’entorn immediat.

Nomes ens faltava si coincideix en dia 28 de desembre, que es quan algú es permet frivolitzar amb noticies falses, que algú se les pren seriosament i acaba farcint si cal, l’acolloniment general davant d’esdeveniments que cal posar en dubte.

Normalment, hauries d’anar guarnit amb actituds predisposades a tot allò que pot sortir be i posar-hi voluntat positiva, forçant-te a creure’t-ho.

I es interessant observar que sembla que quan s’acabi aquesta setmana, que també acaba amb l’any, les coses seran diferents i que allò que no anava be ho deixem enrere i que comencem una nova llibreta amb fulls en blanc i es per això que anirem escrivint cada dia el present amb totes les expectatives d’un any millor.

El que es fotut es que el que denominem “ el proper any”, ens l’han condicionat tots els esdeveniments, pífies, encerts, badades, barrabassades, errors, compromisos, en fi, tot allò que anem carregant a la nostra pròpia motxilla, i que quan sortim a caminar cadascú amb la nostra, no t’hi trobes un panorama gaire afalagador, ja que per allà on transites, te’n trobes d’altres que els pesa mes,, que el camí per on has de passar es dificultós i hem de passar-hi mes d’un, i on fera falta reinventar-ho si ens en volem sortir.

Aquest any, es posaran de moda conceptes enfrontats com “reinventar-se / continuar com sempre”, “valor afegit / normalitat”, “nous canals / mercats tradicionals”, “guanyar-se la vida / cobrar molt”,...

I es començarà a parlar novament d’aquelles lleis de mercat, on el producte t’el haurà de  garantir qui te’l ven, que per això ho fa ell, i les marques s’ho hauran de guanyar, cercant persones que aportin la solvència professional que les facin creïbles. Hem de tornar a mirar als ulls la “meritocràcia”.

Actualment les xarxes socials i les noves maneres de fer negocis ens porten a noves quotes de llibertat mercantil, però cal que qui garanteixi qualsevol cosa que es faci online sigui les persones que venen productes i serveis el mercat virtual. Cal donar la cara.

Ningú es creu hores d’ara que la Borsa es mou per altres regles del joc que no siguin els interessos de grans corporacions, o que una idea revolucionaria acaben  comprant-la tan sols perquè no es faci realitat. O que obrir un negoci sigui un calvari i tancar-lo sigui un suïcidi professional. O que no s’ha de confondre facilitats per emprendre amb sols disposar de crèdit per obtenir diners, sino per poder tornar-los o facilitats per renegociar.

S’han de crear noves regles del joc, noves maneres de treballar o recuperar aquelles que ja sabem que funcionen, per tornar a creure en una encaixada de mans o en la paraula donada, sino, se’ns anirà tot en orris.

Bones Festes

A la Lola Lucas

M’he trobat davant d'un full en blanc, per parlar de la Lola. I la veritat es que se’m han aparegut tota classe de records i de sentiments, extraordinàriament barrejats i als que no hi puc posar cap mena d’ordre.

La Lola, l’eterna i jovenívola Lola. La que et recordava quin llibre estava llegint o allò que estava estudiant en aquell moment. L’amiga que s’apuntava a cursets, a esdeveniments on es movia la cultura, l’art, la literatura, el coneixement, el creixement personal,…

Aquella companya de feina que quan hi havia dubtes de com anomenar en català qualsevol paraula, conspirava amb en Lluis Torrescassana i entre els dos, descobrien que “aro” s’havia d’anomenar “cèrcol”.  Allà on ja es deuen haver trobat, segur que novament compartiran les rialles que ens van dedicar en vida.

Que escoltava a primera hora el contestador automàtic de l’empresa, ajudava a posar preus, responia el telèfon i que s’involucrava. I després, amb el seu aspecte, vestida de somriure i de persona plena de vida, metòdica i il·lustrada omplia d’activitats la resta de la setmana.

Incansable, positiva i amiga dels seus amics, la trobaré a faltar,… la trobarem a faltar.

I jo, la recordaré sempre carregada de llibres, creuant-me amb ella a les escales mecàniques del carrer de Sant Magí mentre anava i venia de la biblioteca, i la cercaré mirant amunt i avall per veure si la veig.

Crec que faig be a dir-te, Lola, que estem fosos en una abraçada tots els que estem aquí perquè sincerament, ets de les persones que trobarem a faltar.

Descansa en Pau.