Ja està al camí d’allò que es considera normal creure’s que quasi res té solució i que, de totes les opinions, la que val més és aquella que té la pitjor visió de tot plegat.
Fins i tot, és difícil a vegades raonar allò que creus –si és positiu- perquè dóna la sensació que estàs defensant quelcom que, per la seva pròpia naturalesa -és positiu i no negatiu- ja és susceptible de ser equivocat, erroni o amb intencions fosques, que s’ha de posar en dubte.
Avui hi ha temes criminalitzats i difícils, que tan sols treure’ls a la conversa ja provoquen mals d’estómac: atur, crisi, immigració, política, seguretat. El pitjor de tot és que quan es barregen dos d’aquests cinc temes, es pot considerar que les converses-discussions-monòlegs es converteixen en declaracions substancials de principis, que han de ser jutjades i sentenciades.
I la veritat és que molts ciutadans estem “calents” amb la quantitat d’injustícies, esbombades, a vegades des de la raó, a vegades des de la visceralitat de les intuïcions, convertides en conviccions o inclús des de la provocació del “calumnia que algo queda”.
Al final, es fa difícil viure amb la normalitat del sentit comú o a l’aixopluc de la convivència. O tenir la certesa i la seguretat que aquells que administren els serveis públics per als quals els has elegit (i que cobren dels impostos que paguem la majoria) ho fan bé. Amb honestedat.
El bombardeig constant de notícies grises de qualsevol cosa dibuixa un panorama trist, del qual no saps si en surts perquè és per entregues… en fascicles. Ningú dibuixa la història completa, potser perquè no ens desanimem més o, senzillament, perquè no saben on som ni saben on anem.
Ara s’acosten les eleccions autonòmiques. Abans d’acabar l’any, els ciutadans haurem de decidir qui governa a Catalunya fins el 2014. I la crua realitat és que aquells que vulguin governar es trobaran amb uns electors malfiats, avorrits de promeses i que no ens creiem quasi res, perquè ens sentim enganyats. Els polítics que han estat elegits per representar-nos, es creuen capaços de saber què és el que més ens convé, sense haver d’escoltar ningú, i a hores d’ara és absolutament necessari saber traslladar als ciutadans la seguretat que aquells que ens han de governar, toquen de peus a terra i que compten amb les opinions de la gent.
Ho tenen difícil, perquè els “deures” s’han de fer amb temps i no uns mesos abans de les eleccions, quan els que governen volen aprovar coses a corre-cuita per prendre decisions que, en cap cas, voldrien aquells qui poden guanyar, o bé per demostrar que s’ha legislat a favor dels ciutadans i no per interessos exclusivament destinats a perpetuar les seves idees més enllà de tot plegat.
També hi ha qui ha calculat les obres públiques de depenen d’ells per inaugurar-les al final de la legislatura, en plena campanya electoral, per lluir de feina feta.
Ho tenen realment complicat, perquè a la gent li costa de debò un gran esforç creure’s que sortirem d’aquesta mena de malson si no és amb coses realistes i amb una visió a tres anys d’allò que s’hagi de fer per sortir-se’n, però sense demagògies enganyoses. Que cap partit compti que les eleccions tornaran a ser un acte de fe.
