El que es diu, no és exactament igual a allò que es comunica

“Tot està prou difícil hores d’ara, com perquè no fem un esforç de suma i caminem plegats per aconseguir el que calgui per sortir del moment de crisi en què estem”.

Aquesta frase de poc més de 30 paraules la pot dir qualsevol persona, i sent com som els llatins, tindrà dues interpretacions per cada persona que ho digui.

· Si la diu un polític del govern, està criticant l’oposició i està dient que estan sols, “apetxugant” amb les decisions que convenen a la resta.

· Si la diu un polític a l’oposició, està dient que el govern no ho fa bé, i que estaria bé que escoltés els que en saben més que els que governen.

· Si ho diu un directiu d’empresa, està dient que aquest any les passaran magres i que a ningú se li acudeixi demanar augments o inversions.

· Si ho diu el portaveu d’un sindicat, està demanant tenir prou força com per reivindicar millores a la direcció.

· Si ho diu un membre d’una junta, està anunciant que pujaran les quotes i que ho fan pel bé del comú i, per tant, que demana que s’aprovi sense massa discussions.

· Si ho diu el soci d’una associació, està demanant que es reprovi la gestió de la junta. Que val més que hi hagi un grup de consens que els tombi.

· Si ho diu el/la cap de família, està indicant que toca estrènyer-se el cinturó i ajustar les despeses de casa i, que ara toca gastar-se menys en despeses prescindibles.

…i així podríem seguir. En aquestes poques 30 i escaig paraules, i amb les seves interpretacions, hi queden retratades les grans dificultats per comunicar-nos que patim els humans.

Quan a aquesta greu (molt greu) dificultat de comunicació, hi afegim a aquells opinadors que interpreten allò que algú diu, portant-ho al terreny de “històries” de mala intenció, just en aquell moment, és quan algun cable del teu cervell s’inflama i deixes de creure’t res del que t’expliquen.

En aquell moment entens perquè dues persones que han fet el mateix viatge, t’expliquen coses diferents, o aquells que escolten un discurs polític, al president d’una entitat, a un líder sindical o a un directiu d’empresa reben un missatge diferent, bo i escoltant el mateix.

Ja tot és prou difícil d’entendre, com perquè al damunt, allò que es diu no quadri amb allò que es comunica.

No cal patir, acabarem coberts per un pantà

Quan les coses van com van, acostuma a ser la conseqüència directa de com es comporten els que prenen les grans decisions. Hi intervenen, per exemple, els estudis que preparen professionals, que probablement primer ho escriuen de bona fe, es reescriuen amb intenció, i s’esmenen conjugant-hi els interessos de qui suposadament defensa els interessos del conjunt.

D’aquest batibull de passes i més passes, en surten “perles” com les d’un il·luminat -que no deu saber on és Catalunya- que fa un estudi de la UE que proposa que d’aquí a 20 anys la Conca d’Òdena s’hauria de convertir en un pantà, per resoldre els problemes d’aigua de l’àrea metropolitana de Barcelona.

La mateixa sensació ens ha donat la decisió del govern de la Generalitat d’ignorar la voluntat del territori penedesenc de convertir-se en vegueria. “No hi ha consens al territori” han dit, amb la qual cosa es converteixen a més en dirigents amb un autisme polític exagerat. Hi ha un “cabreig” d’escàndol al territori i la veritat... si acaben fent cas a l’il·luminat de la UE, no cal patir: acabarem sota l’aigua d’un pantà contaminat, que nodrirà d’aigua les seves sordes consciències.

O tot el que es fa evident amb el POUM d’Igualada, que tothom hauria d’anar a veure i que li expliquessin “per què” és d’aquesta manera i no d’una altra. Decidir si Igualada s’ha de convertir en una ciutat dormitori o cap on la volem fer anar. Però tampoc cal patir, acabarem dins al pantà d’aquí 20 anys, i no caldrà patir per un POUM que no es farà, si no s’adapta a ser subaquàtic.

Mentrestant les empreses deslocalitzant-se, minvant en grandària i quantitat. Desmuntant anys d’història industrial d’encuny igualadí.

No cal patir pel Parcmotor o per l’aeroport corporatiu de Catalunya seran impracticables coberts d’aigua.

I tampoc no caldrà patir perquè no pugin els índex econòmics, perquè estan tan en caiguda lliure que quan toquin fons, només podran pujar. O l’índex de l’atur, que serà tan alt -donat el poc que es fa per resoldre-ho- que només quedarà crear feina. Confiem que no encomanin a l’il·luminat de la UE fer un estudi, ja que de ben segur que recomanarà crear més funcionariat i penalitzar l’emprenedoria i així, tot plegat quedarà tan empastifat que potser desitjarem que ens acabi cobrint un pantà ben gros.

Perdoneu el to sarcàstic/pessimista del meu article, però és que, la veritat és que no cal engegar la TV i veure culebrots o opinadors grollers per contemplar amb por el futur immediat.