Posem-nos a imaginar

Ja fa dies que s’està parlant dels projectes ambiciosos que s’estan preparant per al territori. D’aquí a trenta o quaranta anys probablement començarem a sentir a parlar que ja s’està posant en pràctica tot el pla que desenvolupa la xarxa viària perquè així els igualadins estarem més interconnectats amb Catalunya i més enllà. Bé, això probablement ho veuran els nostres néts i, amb una mica de sort, els nostres fills. Quina por. Ens queden un grapat d’anys de seguir parlant del mateix. I ens queda pel davant un grapat d’anys per seguir-nos preguntant per què. Per què ens ha tocat a nosaltres. De fet, prefereixo pensar que es tracta de l’atzar i no d’alguna decisió presa des d’un despatx de Barcelona. Si la decisió l’hagués pres algú relacionat amb la nostra ciutat o amb la comarca, realment s’ho hauria de fer mirar. La veritat és que estic realment indignat. Si vull anar a Barcelona, i arribar a l’hora, només ho puc fer en cotxe. I menys mal que l’autovia no l’han feta de pagament, perquè si no, ja seria el súmmum. I això d’arribar a l’hora també és un dir, perquè si vull anar a Barcelona, quan arribi a Martorell hauré d’anar a vuitanta per una autovia de tres carrils per banda, si estic de sort. Perquè si no estic de sort, em tocarà anar a 70, o a 60 o a 50 km per hora. Bé, hi ha alternatives. Agafo el tren. Sí, el tren. Dues hores i escaig per anar des de l’estació d’Igualada fins la plaça d’Espanya de Barcelona. I després agafa el metro o un taxi o ves a peu fins al lloc. O sia, depèn d’on vagis, si s’ha de creuar Barcelona, pots passar tot el dia per anar d’un lloc a l’altre. Com se’ls acut fer això de la velocitat variable? Perquè pensen com a barcelonins. Si pensessin com els que vivim a setanta quilòmetres de la capital, no comprendrien que volen convertir el nostre viatge des d’Igualada en dues hores per arribar i, pel cap baix, una hora més per anar al centre de la ciutat. L’alternativa és cercar el que volem de Barcelona a la ciutat de Lleida. Però, cóm hi anem?... En cotxe. Apa, autovia amunt. I no córrer, sobre tot. I si no, anem a Vilafranca del Penedès. Com hi anem? En cotxe. I quan tinguem ferrocarril (d’aquí a uns trenta, quaranta o cinquanta anys) hi anirem en tren. Perquè ara, si el vull utilitzar, apa, cap a Martorell, després caminar fins a l’estació de la Renfe i esperar que passi el de Vilafranca, i després... Massa hores. Massa complicat. Bé, aniré a Manresa, per això la nostra ciutat d’Igualada és centre de camins. Però, és clar, segueix havent-hi promeses i més promeses de desenvolupament de nous vials i d’acabar la feina que no està feta (a l’Anoia) i així arribar-hi. Això sí... en cotxe. Ens hem quedat captius a la nostra ciutat. I és curiós, volem que a la ciutat i a la Conca les empreses hi inverteixin, creïn llocs de treball o bé que hi hagi nous habitants que deixin els seus impostos a la guardiola de la ciutat o dels pobles de la Conca. I jo em pregunto... quin interès té per un ciutadà que vol fugir d’altres ciutats més cares, venir a viure a Igualada?. Pel transport no serà!. I quin interès poden tenir les empreses per invertir a Igualada? Per les comunicacions que no siguin via carretera o autovia no serà!. Confio que aquell senyor de Barcelona, o pitjor, aquell senyor assegut al seu despatx de Manresa (futura vegueria de la Catalunya Central), no sigui qui ha de prendre la decisió d’on ha d’anar l’aeroport corporatiu, perquè sinó, ho tenim clar. Mentrestant, els polítics de l’entorn d’Igualada, tots barallats amb el consistori igualadí. O millor dit, l’ajuntament d’Igualada barallat amb tothom, menys amb Masquefa o Martorell, que estan més lluny. És trist veure quina imatge més trista i desfilada (de fil) que donem de la Conca. És trist veure, que per poca imaginació que hi posem, es pot preveure tot el que passarà. És trist veure que, quan hi ha una bona idea i no és de l’Ajuntament d’Igualada, depressa i corrent es cerca de quina manera portar-la al terme municipal sense contemplar que hi pot haver amples acords amb els pobles veïns i trobar-hi una solució conjunta, per fer una proposta forta i inqüestionable. Trist, perquè donem arguments a tots els que prenen les decisions per nosaltres. Sigui quina sigui (la seva decisió) seguirem enfadats, dividits i fent llenya per veure qui haurà guanyat i qui haurà perdut. Que els futurs polítics del territori prenguin bona nota de com no s’han de fer les coses, perquè d’aquí a trenta o quaranta anys, els nostres fills seguiran fent-se les mateixes preguntes, i donat que ara les coses se saben més, posaran noms i cognoms a tots els que hauran torpedinat el desenvolupament de l’Anoia.