Manifest del Ateneus

Sóc català. Algun problema?

No hi ha res més infame, que destruir els significats de les coses, pervertint missatges, conceptes i ideologies.

Si. Jo sóc nacionalista. I nacionalisme no és res més que creure en la identitat d'un col·lectiu, que per les seves costums, forma de ser i organitzar-se, per la seva llengua i la seva cultura i sobretot, per la manera de concebre les seves relacions amb els altres, s'entenen corporatius i s'identifiquen com a tals.

Qualsevol altra manera d'entendre-ho, sobretot quan es adjectiven (separatistes, racistes, anti-no-es-què, ...), ja s'intenta demonitzar que et sentis part d'alguna cosa. Sobretot, aquells / es que es dediquen a donar a entendre que un col · lectiu no té drets i que el seu els té tots perquè són més grans i van guanyar una guerra, llavors ja la intenció es incomodar i a intentar mostrar una realitat enganyosa sobre un territori, per pervertir la convivència, i fer irrespirables les relacions entre un col·lectiu i l'altre.

I hi ha coses que s'han convertit en normals, perquè ho són. Ningú les ha imposat, sinó que han deixat d’estar perseguides com anòmales. La llengua, la cultura, les institucions, els símbols, ...)

Doncs si, jo sóc nacionalista. Però un d'aquests nacionalistes en els que el meu pare era aragonès, la meva mare catalana i em fan sentir vergonya aliena quan escolto estupideses d'algun polític de les “derechones” més ràncies d'Espanya, que és quan no em sento per a res identificat amb la seva idea de país.

I anem a distingir entre ser de dretes i ser de la “derechona”. També hi caben les realitats del que significa ser de dretes en un país comunista o en un país capitalista. Ja saben que amb la parauleta "dreta" es defineixen els conservadors, i d'haver-los n'hi ha comunistes i capitalistes. A la Xina la dreta serien els comunistes ia Espanya no (per posar un exemple).

El partit que actualment governa en la majoria "dels governs" autonòmics i a Espanya, té el gran problema d'haver aglutinat excessives sensibilitats de dretes i de derechonas intolerants. Fins i tot als de dretes que els costa admetre que ho són, diuen que són liberals, apropiant-se d'un concepte que no els defineix, i la veritat es que estan barrejats amb "neocons" que els encanta el "tea party" nord-americà.

No parlem dels partits anomenats d'esquerres, que fins ara s'han dedicat a plantejar escenaris utòpics sobre convertir-se en generadors de treball administrat per "papà Estat" i altres bajanades, pensant que amb actuacions que donin suport al benestar de les persones amb recursos públics era suficient per aixecar l'ànim i maquillar una situació insostenible. No han pensat que la gran aspiració de la gent és sentir-se de classe mitjana amb recursos il·limitats, i a això han jugat els bancs amb la connivència financera internacional i a més inventant allò de la capacitat d'endeutament. Que per un particular era lícit en tant i quan per a l'administració pública ho era “a lo bèstia”.

Si, sóc nacionalista, i crec que la bogeria de confondre globalització amb universalització, ens ha portat a un camí complexa, sobre el que no hi ha una solució clara. Ens ha portat a un moment en que el que opinin els nostres representants públics i els nostres països importa poc, perquè els que realment manipulen els vaivens financers són els que han convertit tot això en un joc per guanyar diners, important-els-hi un “pito” tota la resta.

I no ha ajudat gens això del "destino en lo universal" i el de creure'ns que només existeixen els camins que ens mostren qui crida més o qui te la possibilitat que l’escoltin perquè ostenten un càrrec institucional.

Doncs no. La cosa està molt malament, i si segueixen considerant als nacionalistes i l'autogovern com els culpables de tot això, que repassin les hemeroteques i que observin que les coses no són com intenten transmetre amb reinterpretacions que semblen una burla, sinó que la seva intenció és més la de tornar a subjugar i trepitjar els drets nacionals de persones que no creiem en l'Espanya única, on no tenim cap veu, ni l'hem tinguda mai. On estan convençuts que les reivindicacions de Catalunya han estat una anècdota i una forma de creure'ns quelcom que no tindrem mai.

I acabo recordant de nou on soc en tot aquest panorama: sóc liberal, socialdemòcrata i humanista a parts iguals.

I sóc nacionalista. Per cert, ia més m'agrada tenir opinió ... algun problema?.

Setciències i dictadorets de fireta.

Darrerament es fan més visibles i evidents segons quina classe de aconselladors professionals, que amb aspiracions de savis, es veuen autoritzats a donar-te instruccions sobre coses sobre les que no necessites saber res.

Passa en restaurants en els que sense preguntar-ho redirigeixen les teves decisions en el que et ve de gust menjar, canviant les teves decisions, perquè les posen en dubte amb bones paraules. Tot això sense preguntar-te el que t'agrada, o si tens molta o poca gana, o quines són les teves limitacions econòmiques.

Passa amb persones que s'autoqualifiquen com a professionals del consell, que lluny d'estudiar amb tu el que necessites, es llancen a deixar-los anar indicant com hauries treballar i en quines qüestions t'hauries recolzar, i et deixen anar consells apresos de memoria, sense que hi hagi hagut cap petició d'ajuda.

També n'hi ha que estan de "segurates" en segons quin lloc, i sense escoltar-te, decideixen que aquí no entraràs i punt.

O també hi ha funcionaris no importa en quina administració, que se salten a la torera el que vols, per aconsellar el que has de fer sense preguntar que necessites i per què ho necessites, llançant-se a donar opinions i consells en coses que no t'interessen.

O alguns polítics, que per tenir un càrrec institucional que "ha guanyat" perquè un o altre polític del seu partit té un càrrec rellevant (limitat en el temps), tot i tenir autoritat, pot no tenir cap preparació per ocupar-lo, i confon el bé comú amb la veritat, i es creuen els propietaris de la raó.

O aquells que perquè saben que els que estan esperant-se a la cua van a veure'ls a ells, es "vesteixen" d'importants i es creuen autoritzats a tractar-te com un inútil que necessita el ser aconsellat per ell.

O aquelles persones que atenen el públic, i que mirant-te amb superioritat, t'ignoren, quan els preguntes si tenen aquest o aquell producte, i et responen que tenen el que hi ha a la prestatgeria, sense preocupar-se per les teves necessitats.

També hi ha participants de "psicotertulias" que acaben creient-se les seves opinions, perquè son els que criden més, impedeixen parlar als altres i es creuen opinadors professionals amb dret a convertir en realitat un simple rumor.

Molts d'ells se senten amb "suficient experiència" (superior a la teva), perquè fa 10 anys que hi treballen, i moltes vegades, el seu "expertise" es basa en haver repetit deu vegades un any mal après.

Tots estem en un procés d'aprenentatge constant i tenim l'obligació, de convertir-ho en el nostre know-how. Hem de tenir en compte, que aquells als que la nostra feina ens obliga a relacionar-nos amb els demes, podem trobar-nos amb dos supòsits,

Aquells que ja saben el que volen i t'ho demanen. A aquestes persones, que normalment et diuen per què volen aquest producte o aquest servei (o no), has de respectar la seva decisió, perquè no saps quin ha estat el seu procés reflexiu fins a arribar a aquesta conclusió.

Aquells que no saben molt bé el que volen has d'ajudar-los en una elecció i en una decisió, per tant hem de dotar-los de tota la informació que li puguem proporcionar, per tal de que la seva decisió final, la que és la decisiva, la prengui perquè li hem proporcionat tots els elements racionals que necessita, per qualificar bé sobre la seva decisió.

En qualsevol dels casos, aquells que envaeixen el territori personal de qualsevol consumidor, pacient, client, usuari o ciutadà, haurien observar-se a si mateixos, perquè no els agradarà el que hi veuran. 

Carregar-se de raons per continuar

El món està molt esgarriat. El nostre país es debat enmig les seves ruïnes financeres, per trobar sortides amb els remeis de sempre. Al nostre territori immediat, a la ciutat, es noten els estralls que ha causat una administració que s’ha comportat de forma alegre i despreocupada durant anys, i per tant no els importava com es pagaria el que estaven fent. En la majoria de famílies, hem estat vençuts per la cultura consumista en què el més fàcil era trobar diners per pagar. Cadascú de nosaltres ens hem cregut que les nostres habilitats professionals sempre interessarien i que el mercat de treball anava sobrat d'ofertes.

Teatres magnífics, poliesportius extraordinaris, aeroports, línies de ferrocarril d'alta velocitat, autovies i altres excessos construïts amb diners públics on aquests equipaments no feien falta, i que ara són un veritable exemple dels malbarataments d'alguns visionaris que el que més els importava era lluir-se i en molts casos assegurar-se uns ingressos extra, i que ara no ens queda altra que pagar ala ciutadans.

Som en molts casos la imatge d'aquest despropòsit. Hem viscut en fals, amb els nostres recursos econòmics, fins al punt que ens hem cregut que amb el que guanyàvem cada mes podíem pagar el que ens prestava el banc, per indecent que fos la xifra. Comprar un pis, era a més moblar-lo i comprar un cotxe. Les quotes irreverents ens obligaven a comprometre'ns a tornar xifres que implicaven més d'un sou per família i durant molts anys, si preteníem viure i menjar, sense distreure'ns amb alguns luxes.

Bé, tot el que he dit fins ara són obvietats, i no per això són qüestions per passar-hi de puntetes sense fer gaire soroll. Segur que trepitgem algun ull de poll, o encenem alguna cua de palla sense voler (o no).

I vist el que es veu, com ens armem de raons per continuar?, ... Difícil, de debò difícil.

Hi ha diverses qüestions a tenir en compte. Ara ja no és possible plantejar-se les coses com s'ha fet fins ara. Una família endeutada, segueix endeutant-se. Tan sols amb el que ja deu, és suficient perquè li creixi constantment el deute, sobretot, si té dificultats per pagar al dia.

És clar que s'ha de plantejar si ha de baixar un parell d'esglaons l'escala per la que ha pujat fins ara, fins a saber que pot atendre el que ha de pagar de forma periòdica. Les coses, amb aquest panorama i a curt termini, no  milloraran. Haurem de desprendre'ns de coses.

Trobar un treball ben remunerat, també serà difícil. Tenint en compte que hem de replantejar què és un treball ben remunerat. El que fins ara s’anomenana el "mileurisme" ara resulta que és un treball amb una remuneració normal. Ara, els treballs es remuneren menys. Per sota de 1.000 euros al mes, o 7 euros l'hora és el més habitual.

Els treballs ja no són per sempre, i per millorar l'estatus professional, no queda mes remei que evolucionar en el mercat del treball. Mas formació, més experiència, més habilitats i especialitzar-se al màxim (o no), és la manera de fer camí.

S'han acabat els endeutaments de més de 500 euros al mes per família, per tenir un pis millor, o un cotxe de més luxe, o electrodomèstics més nous. S'han acabat segons quines formes d'ocupar l'oci, buscant com finançar-les. S'ha acabat comprar segons quines coses noves, que tan sols reparant les que ja tenim seguiran funcionant. Almenys de moment.

I també s’han acabat els drets laborals que s'han guanyat posant contra les cordes als que generen treball, perquè ja no saben cóm pagar-ho, si no és amb qualsevol tripijoc emparat darrere de sigles com ERE, FOGASA, CdC, o el que sigui. Els sindicats, s'han d'actualitzar i reinventar-se. Això de la lluita de classes ja es va acabar, perquè tots som de classe mitjana, o com a mínim és on ens agrada estar, i la majoria (la gran majoria) d'empreses i d'emprenedors, són petits bojos, disposats a emprendre sense massa recursos.

El que ens haurem de replantejar és com haurà d'evolucionar tot això, perquè la realitat és que està gairebé tot inventat. Les empreses si guanyen diners, haurà de notar-se en les butxaques d'aquells que hi treballen, i si perd diners, s’hauran de trobar fórmules justes (de justícia, no de lleis interpretables), perquè l'empresa no caigui.

En qualsevol cas, els que tenim de 30 en endavant, no hem deixat un bon panorama per als que ens segueixen, i hauran de reinventar-ho tot. Però tampoc ens hem d’acomplexar, perquè tenim el deure d’ajudar-los.

Ja no hi ha feines per tota la vida

O al menys aquesta hauria de ser la nostra forma de pensar. Es clar que em posaré en un jardí que no se cóm me’n sortiré, però vull donar la meva opinió.

Els drets laborals son quelcom que s’ha aconseguit durant anys, amb la fèrria negociació dels sindicats. Tots aquells que hem treballat per altres, hi hem sortit guanyant, perquè no se’ns pot acomiadar alegrament, i els anys treballats li donen valor afegit a allò que cobrarem en cas d’acomiadament.

Per altra banda, això vol dir que s’ha incentivat la permanència al lloc de treball, com una forma de fer-li guanyar valor. I per tant s’ha desincentivat la recerca de noves feines, voler canviar de lloc de treball i prosperar en una altra empresa.

Les empreses tampoc han fet els seus deures i no han fet res per gestionar de forma correcta el talent dels seus treballadors, i en molts casos han continuat al seu lloc de treball de sempre, sense permetre’ls-hi millorar ni créixer professionalment.

També s’ha de recordar que molts empresaris “de manual” han convertit la gestió de la crisi en allò que s’espera d’ells: redimensionar la seva empresa, cercar millores en els costos, assegurar els cobraments, i aprofitar les eines que li atorga la Llei per acomiadar gent i reduir l’empresa fins a l’extrem de poder “aguantar” el que duri la crisi.

N’hi ha ben pocs que han fet bona aquella frase que diu “si seguim fent el de sempre i perdem l’oxigen, es millor canviar d’estratègia”, i s’han dedicat a pensar en reduir el cost per mantenir-se i no ha fet res per creixer.

Be, ara hi ha el que hi ha. Una societat en crisi, les empreses en crisi, el treball en crisi, el sistema en crisi, el país en crisi,... i a mes a mes aquells que han de deixar diners perquè d’altres els moguin i puguin comprar el que sigui a crèdit ja no ho fan, i per tant els compradors en potencia tampoc mouen diners i tot es va aturant poc a poc.  

Els darrers cinquanta anys, l’economia s’ha basat en treballar a crèdit. Ara ens hem d’acostumar a tenir els diners abans de comprar. I si no tens els diners, no ho pots fer.

No n’hi ha prou en posar garanties com els totxos. Fins i tot no n’hi ha prou en demostrar que guanyes prous diners.

Tampoc pots refinançar res si no es amb canvis en l’interès que et cobren pels diners que ja els deus, i una millora substancial en les seves garanties complicant la vida a la família.

La banca esta fent malament els seus deures, perquè tot plegat s’està deteriorant de forma ràpida i irreversible, i aquells que tenen talent per fer coses a força de no trobar ajuda, acaben enfonsant-se.

La formació, la millora de la capacitació, la recerca de feina on millorar els coneixements, entendre el canvi de lloc de treball com una manera de prosperar, i per tant trobar empreses disposades a gestionar el talent i cercar-ne de nou, hauria de formar part de l’ADN dels agents laborals: dels treballadors,  dels sindicats i de les patronals.

Hi ha d’haver un canvi substancial d’estratègia si volem tornar a mirar el futur amb esperança.

Noves formes de negociar

Tots estem d'acord en que fer negocis, consisteix en negociar i treure-li profit.

S'ha passat de voler guanyar (i per tant hi ha d’haver un guanyador i un perdedor), a una altra forma de veure-ho, i reconèixer que la millor manera de donar per bona una negociació és que els dos guanyin (win to win).

Establertes aquestes bases, cal buscar les formes de donar valor a l'intercanvi. Es va començar amb la “barata” (trueque), que consistia en que tots dos negociadors li donessin el valor d'ús que li anaven a donar, i per tant s'intercanviaven béns i serveis en funció del valor que li donaven cada un dels negociadors. És a dir, que tots dos sortien guanyant amb l'intercanvi, perquè resolien la seva necessitat amb la “barata”.

Més tard se'ls va donar un valor comptable. Es tractava de posar una xifra en clau de valor i aquí va sorgir la necessitat de l'existència de monedes, en què calia que se'ls reconegués la validesa del canvi. Va cobrar gran importància el concepte de "guanys". El cost de fer alguna cosa amb l'habilitat personal (artesans, etc), i que valoressin (en monedes) que el producte resultant tenia un valor més gran del que havia costat, va permetre (i permet) que hagi negocis i beneficis.

Bé, fins aquí tot està més o menys bé. Però hi va haver un moment en que diners es va convertir en un producte més. I es podia (i pot) negociar amb ell. I per donar-li valor es va fer fort el model d'especulació que ha permès valorar més o menys, en funció de si qui vol aquests diners, li dóna més o menys valor. Fins i tot el suport d'aquells que fan negoci amb els diners, han aconseguit que siguin tan sols una anotació comptable i tenir beneficis només amb aconseguir que se li doni més o menys valor.

I just en aquest moment, on el producte ha perdut la força en el valor de l'intercanvi, i en canvi el que té importància és el "cognom" dels diners amb què es paga, tot comença a cobrar complexitat.

I evidentment, quan els diners només sustenta el seu valor, en "l’apreci" que li donin els que negocien amb ell i per tant el consideren un producte més, això es complica.

I ho compliquem quan apareix un element més, que és la capacitat d'endeutar-se. I aquí he de fer un apart. Si endeutar-se consisteix en fer-ho per crear una empresa, que generarà diners i que donarà ocupació, o que en definitiva generarà negoci, fenomenal.

Si endeutar-se consisteix en només això: endeutar-se, anem malament.

I tornem a l'assumpte: a les noves formes de fer negoci. La d'ajudar a aquells que generaran treball i a millorar les condicions generals amb nous productes i noves formes de fer. Apostar per les noves idees.

Posar en clau de valor les coses (posar-li preu) no només és legítim sinó que és necessari.

Trobar empreses de les que necessites béns i serveis, i ells també necessiten dels teus béns i serveis, és una magnífica manera de considerar convertir la relació professional en un "barata" (trueque), en el qual intervenen els documents que la llei té establerts, però en el que no es fa una transacció en monedes, sinó que en productes posats en valor.

Aquesta és una nova manera híbrida, en la qual es combinen la forma tradicional i la de l'intercanvi, que molts emprenedors ja comencen a pensar per realitzar els seus negocis.

I cal tenir en compte que és una forma nova, (encara que no és nova), de realitzar una transacció.

Jo sóc de l'ARA